Un heroi de peus a terra

El nom del vent, Patrick Rothfuss

Aquesta és la primera entrega de la trilogia Crònica de l’assassí de reis que amb la seva publicació l’any 2007 va revolucionar el món de la fantasia èpica. El nom del vent segueix les peripècies de Kvothe, mag, assassí, músic i aventurer. Kvothe neix en
una família d’artistes itinerants i després de la mort tràgica dels seus pares inicia un periple per descobrir-ne els assassins que el portarà a profunditzar al món de la màgia. Amb gran modèstia, el mateix Kvothe descriu les seves gestes:

He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos. Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mí.

Arribats a aquest punt podríem concloure que ens trobem davant una mostra de la típica novel·la de fantasia èpica, potser amb un heroi més hàbil que la majoria, però poc més. I estaríem completament equivocats; El nom del vent és qualsevol cosa menys una típica novel·la fantàstica. Des de la primera pàgina, Patrick Rothfuss (no us sorprendrà saber que és professor de llengua i literatura a la Universitat de Wisconsin) pren els elements habituals d’aquest tipus d’històries -heroi orfe, mentor poderós, llegendes que resulten ser certes, infàncies tràgiques –i estableix una dinàmica d’inversions que juga amb les nostres expectatives sobre el gènere fantàstic.

El mateix Kvothe estableix aquesta dinàmica quan narra la seva vida al Cronista, és sorprenent les moltes vegades que inicia un paràgraf amb una variació de la següent estructura Si això fos una de les teves llegendes, aquesta seria el moment en que faria X, però com que és la vida real, vaig fer Y (he intentat trobar la citació, però ximple de mi no vaig marcar la frase a cap de les seves cinquanta mil aparicions). Kvothe demostra que coneix els mecanismes de la narració èpica, però sap que no pot aplicar-los al món real (encara que aquest sigui un món on la màgia és possible). El millor exemple d’aquest sistema d’inversions és l’escena on Kvothe rep la seva primera lliçó d’Elodin, l’arcanista que es convertirà en el seu mentor. Elodin demana a Kvothe que es llanci des del terrat de la universitat, en un acte de fe que demostrarà el seu compromís amb l’aprenentatge de la màgia. Com a lector, estàs convençut de que quan Kvothe superi els seus dubtes, saltarà i descobrirà que pot volar o controlar la seva caiguda o que Elodin el salvarà. El que no esperes és el que acaba passant: Kvothe cau del terrat com un sac de patates i avergonyit i ple de blaus ha de suportar les burles d’Elodin per la seva inconsciència i temeritat.

Kvothe és, doncs, un heroi vulnerable i on això es veu més clar és en la seva relació amb els diners. Al llarg de la novel·la, Kvothe pateix problemes econòmics contínuament, els diners són una preocupació constant, especialment quan el protagonista inicia els seus estudis universitaris. Un cop més, ens trobem amb una altra inversió: no hi ha tresors que solucionin els problemes, ni monedes de plata, ni doblons d’or sinó un complex sistema de monedes que Rothfuss descriu al detall i que estic convençuda que es convertiria en el tema central dels malsons de Kvothe si no fos per la dramàtica mort dels seus progenitors.

En última instància, El nom del vent segueix tenint molt en comú amb els seus predecessors al món de la fantasia èpica, només cal veure l’univers ric en llegendes en què té lloc per veure la influència de Tolkien. La gran diferència és que Rothfuss fa baixar l’heroi del seu pedestal i l’obliga a tocar de peus a terra i, com és lògic, el pobre de tant en tant ensopega.

Observacions addicionals

  • Diu Wikipedia que Kvothe es pronuncia “cuouz”, suposo que és millor que “Bote”, que és com ho pronunciava jo dins el meu cap.
  • Al principi quan sentia parlar del llibre, jo també el confonia amb L’ombra del vent. Potser seria hora de pensar en un nou sintagma nominal amb què titular bestsellers inesperats.
  • A banda de jugar amb l’estructura habitual del gènere i les expectatives del lector, Rothfuss reflexiona sobre el procés pel qual els fets reals es transformen per mitjà del boca-orella i acaben per convertir-se en mites.
  • Hi ha moments en què Kvothe demostra competència en tantes àrees (música, lluita, màgia, interpretació, etc.) que corre el perill de convertir-se en un Marty Stu
  • La segona part de la trilogia ja està a la venda i es titula El temor d’un home savi. El títol provisional de la tercera entrega és The Doors of Stone.
  • Per cert, el títol complet del llibre és El nom del vent. Crònica de l’Assassí de Reis: Primer dia. Abans no m’he vist amb cor d’escriure’l sencer.
  • Entre una cosa i una altra no us he dit si m’ha agradat el llibre. Haig de dir que entenc perfectament l’atractiu que li troben tant els aficionats a la fantasia com el públic en general, però també haig d’admetre que m’ha deixat una mica freda. En part perquè un cop vaig identificar-ne l’estructura em va semblar previsible, però sobretot perquè no suporto els personatges que parlen en aforismes.

Edicions

El nom del vent, Plaza & Janés (Traducció de Neus Nueno Cobas)

El nombre del viento, Plaza & Janés (Traducción de Gemma Rovira)

The Name of the Wind, DAW Books

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s