Pa i circ?

El circ de la nit, Erin Morgenstern

Dos mags de filosofies oposades porten segles enfrontant als seus deixebles per tal de decidir qui té raó. L’últim capítol d’aquesta batalla té lloc al Circ de la Nit entre dos joves mags: la Celia i en Marco. Però la lluita no es decidirà per mitjà de la violència sinó en una competició d’habilitat que portarà als joves protagonistes a convertir el misteriós Le Cirque des Rêves en un espectacle únic fins que, esclar, la Celia i en Marco s’enamoren, una eventualitat que els seus mentors no havien anticipat i que pot acabar en tragèdia.

Aquesta primera novel·la de l’autora Erin Morgerstern ha gaudit d’un èxit insospitat arreu que ha convertit a multitud de lectors en personatges anàlegs als rêveurs, els aficionats que segueixen Le Cirque des Rêves per tot el món. Després de llegir el llibre, entenc perfectament l’atractiu de la novel·la, fins i tot jo (que sempre he sentit una profunda desconfiança per l’hàbitat natural dels pallassos) voldria visitar-lo. Morgerstern descriu amb cura atraccions fascinants com el Laberint dels núvols, el Jardí de gel, l’Arbre dels desitjos o el Llac de llàgrimes al que pots llençar les penes com si fossin còdols. És aquí on s’evidencia l’experiència de Morgerstern com artista visual, qualsevol d’aquests espais desperta la sed de meravella del lector.

Malgrat tot, aquesta ambientació tan cuidada que constitueix l’espina dorsal de la novel·la també resulta desconcertant. Històricament, el circ s’ha considerat un espai de transgressió, un lloc d’excés que creix als intersticis de la societat i que està format per tot allò que aquesta rebutja. Al circ s’esborren les distincions entre bèstia i humà, aquell que ha estat marginat puja a l’escenari, és un caos de sons i colors estranys. En canvi, al Le Cirque des Rêves tot està perfectament controlat, començant per la mateixa paleta de color del circ que -com als logotips corporatius- només admet certs colors, en aquest cas el blanc i el negre (al circ tot és d’aquests dos colors, fins i tot els artistes s’han de tenyir els cabells per poder actuar-hi) i les atraccions són intricades obres dissenyades per hipnotitzar i sorprendre el públic, però no hi interaccionen i, ni molt menys, qüestionen els seus valors. L’única transgressió que hi succeeix és la competició que té lloc rere el teló, però fins i tot aquesta té una resolució massa pulcra.

El circ de la nit té més en comú amb el Cirque de Soleil que no pas amb els seus circs contemporanis (l’acció té lloc entre finals del XIX i principis del XX), espectacles dissenyats al mil·límetre per capturar l’audiència durant uns breus moments i retornar-la a la realitat amb un somriure satisfet i poc més. Res a veure amb els circs clàssics i pertorbadors de Nights at the Circus (Angela Carter) o Something Wicked This Way Comes (La feria de las tinieblas, Ray Bradbury).

Observacions addicionals

  • Podeu trobar la ficció breu de Morgernstern al seu bloc.
  • El circ de la nit és una primera novel·la i això es nota a la indefinició d’alguns personatges i de l’univers que habiten.
  • El llibre recorda molt a Jonathan Strange i el senyor Norrell (Susanna Clarke), encara que Clarke explora molt més a consciència el costat fosc dels seus personatges.

El circ de la nit, Columna

El circo de la noche, Planeta (traducció de Montse Triviño)

The Night Circus, Doubleday

A qui pertanyen les històries?

El club de lectura Jane Austen, Karen Joy Fowler

Sempre m’he preguntat d’on treuen els escriptors les seves històries, i tot i que a Neil Gaiman no li agrada que li facin aquesta pregunta, fantasiejo molt sovint sobre d’on deuen treure idees tan extraordinàries. Què passa quan escoltem una història de la persona de la taula del costat en una cafeteria? Podem convertir-la en una novel·la o hem de donar-li l’oportunitat a l’altra persona que ho faci ella? Es poden robar les històries?

Aquestes preguntes es debaten de manera indirecta a The Jane Austen Book Club on sis persones es reuneixen mensualment per discutir les obres de l’escriptora britànica. Austen uneix aquests personatges tan diferents entre si, les vides dels quals se’ns revelen poc a poc de tal manera que la veu narradora omnipresent s’apropia aquestes històries i les fa seves. La reflexió de a qui pertanyen les històries es fa evident amb la història d’Allegra, una de les persones membres del club de lectura. Allegra té una xicota que aspira a ser escriptora, però no acaba de trobar la inspiració. En un dels seus jocs “de llit” Corinne demana a Allegra que li expliqui els seus secrets, aquells que no ha contat mai a ningú. Així que Allegra li acaba explicant cinc secrets que Corinne després converteix en un recull de relats i els envia a diferents editorials sense demanar-li permís.

Bernadette viu una situació similar a la d’Allegra tot i que ella és conscient que està regalant les seves històries. En un sopar de gal·la els membres del club de lectura s’asseuen a la mateixa taula que un escriptor i Bernadette comença a explicar la història de la seva vida. Conscient, però, que la seva història és material potencial per a l’escriptor, hi posa una mica de suc per amanir bé les anècdotes.

Això m’ha fet reflexionar sobre la llicència de l’autor per “robar” històries. I acabo aquesta ressenya sense parlar del paper de les obres de Jane Austen per al desenvolupament de la història, però ben pensat Karen Joy Fowler també “roba” les històries a Austen, no?

Castellà: El club de lectura Jane Austen (El Aleph Editores) – Traducció de Concepción Cardeñoso Sáenz de Miera

Anglès: The Jane Austen Book Club (Penguin)

Enterrant la víctima: Tess d’Uberville

Tess d’Ubervilles, Thomas Hardy

L’esforç de mantenir-se mínimament al dia de les novetats del món dels llibres provoca que de tant en tant m’adoni que porto mesos sense llegir cap clàssic. Per tal de corregir aquest esbiaix em vaig fer amb Tess of the D’Ubervilles de Thomas Hardy, de la que en sabia ben poc, però que no em va decebre. És estrany que es pugui enyorar l’arrogant  narrador omniscient vuitcentista, aquell que creu conèixer i controlar perfectament l’univers de la seva obra, però després de tant postmodernisme, narradors no fidedignes, experimentació estilística, sàtira i ironia, llegir al seriós Thomas Hardy va ser una mica com tornar a casa. Però consideracions sentimentals a banda, el que més em va sorprendre de Tess és el fet que es tracta d’una novel·la extraordinàriament actual.

Està clar que l’argument de Tess no és el més original, la Tess és filla de camperols, però els intents de la seva família de recuperar la glòria perduda dels d’Uberville la posa en contacte amb  l’ociós aristòcrata Alec d’Uberville que la convertirà en la víctima dels seus intents de seducció. La Tess trobarà l’amor en la figura d’Angel Clare, però el seu passat tornarà per torturar-la. Siguem clars, Hardy no utilitza mai la paraula, però Tess és la víctima d’una violació que la converteix en una dona marcada, el sacrifici innocent a la doble moral de la seva societat. Tanmateix, Hardy es posa de costat de la Tess (provocant gran controvèrsia quan es va publicar el llibre) i descriu amb tendresa l’agonia que viu la Tess a mans dels seus acusadors. I és aquí on rau l’actualitat de la novel·la: això que descriu Hardy continua passant avui en dia i s’anomena culpar la víctima.

Tots ho hem sentit alguna vegada: víctimes que es converteixen en culpables de l’abús que han patit a mans d’un altre. El cas de les víctimes de violació és especialment flagrant, quants judicis per violació s’han convertit en exàmens de la història sexual de la persona agredida? A Tess d’Uberville, la protagonista experimenta aquesta actitud repetidament: Alec d’Uberville l’obliga a jurar que no tornarà a temptar-lo i aconsella les joves camperoles que no portin cert tipus de barrets si volen mantenir-se fora de perill. Però què podem esperar d’algú com ell? La tragèdia és que fins i tot les bones persones poden caure a la trampa, com el mateix Angel Clare.

A les meves anotacions vaig descriure Angel Clare com un beat hipòcrita i torracollons i no és per menys. El seu idealisme liberal que el fa exaltar la simplicitat de la vida rural li falla quan la Tess busca el seu consol. La seva incapacitat per veure més enllà de l’agressió que ha patit la Tess és mil vegades més cruel que la estupidesa de l’Alec i demostra com n’és de fàcil caure a les urpes de la doble moral.

L’any 2011, Michael Winterbottom va dirigir una adaptació del clàssic ambientada a l’actualitat i estic segura que els guionistes no van tenir massa feina traslladant la trama al present. Mentre seguim escoltant a diari comentaris com A qui se li acut caminar sola a aquestes hores? o És que sembla que vagin provocant o No m’estranya que passin coses amb aquestes faldilles tan curtes que porten, seguirem necessitant veus com la de Thomas Hardy.

Observacions addicionals

  • M’encanta que Alec d’Uberville tingui un bigoti de malvat amb les puntes arrissades. Me l’imagino així.
  • L’obra de Hardy s’emmarca dins el naturalisme i això es nota en les seves descripcions de la vida rural que a mida que avança la novel·la es va veient amenaçada per la mecanització de l’agricultura.
  • Tot i les escapades líriques de Hardy i la seva obsessió tan típica de l’època d’idealitzar la natura, Tess m’ha semblat una novel·la de molt bon llegir. Molt més absorbent del que m’hauria imaginat mai.
  • Això sí, la mania de Hardy d’identificar la Tess amb la natura i amb la terra, trauria de polleguera a qualsevol feminista digna d’aquest apel·latiu.
  • Algú sap si hi ha alguna edició en català de Tess?
  • Diuen a Wikipedia que a la novel·la eròtica de moda, 50 ombres d’en Grey citen Tess. Sentiu Hardy regirant-se a la tomba?

Tess, la de los D’Uberville, Alianza Editorial (Traducció de Manuel Ortega y Gasset)

Tess of the D’Ubervilles, OUP

Ethan Frome, un conte de fades?

 Ethan Frome, Edith Wharton

Després de llegir les darreres paraules d’Ethan Frome i tancar el llibre definitivament per trobar-li un lloc a la prestatgeria només tenia ganes de dir: “però què has fet, Edith?” Si la història d’Ethan hagués acabat amb el seu fatal destí segurament jo hauria estat lliure de fer la meva interpretació i estaríem tots contents. Però Edith Wharton, és clar, ja ho va fer per nosaltres, per si de cas no entenguéssim la moralitat de la història. No us parlaré del final ni de la moralitat, perquè crec que ja us faré prou spoilers en aquesta ressenya que seria millor guardar-se algunes coses al barret. No obstant, m’ha cridat l’atenció la dimensió fantàstica de la novel·la curta de Edith Wharton i us parlaré de perquè a vegades tinc la sensació d’estar en un conte de fades.

La història comença amb un marc típic de conte tradicional: compta amb dos personatges femenins que actuen com a pols oposats, d’una banda la figura de la bruixa o la madrastra dolenta, Zeena, i de l’altre la verge pura que encarna la figura de la serventa, la Mattie. El rol masculí és Ethan, casat amb Zeena però enamorat de la Mattie, que ha arribat a la seva casa perduda enmig de la regió de Nova Anglaterra per ajudar en les tasques de la llar, ja que Zeena està malalta.

Els rols per a les dones en aquesta història són opressius, ja que es limiten a ballar en els extrems de la bruixa i la verge. Mentrestant, Ethan somia en deixar a Zeena i casar-se amb la Mattie, mudar-se a l’oest, terra de promeses i començar una nova vida. Quan els dos enamorats veuen que no serà possible estar junts, fan un intent de suïcidi tirant-se per un precipici en trineu. L’amor romàntic es veuria exaltat amb la mort de dos enamorats que no poden estar junts en la vida terrenal. No obstant, el drama de la història no és l’intent de suïcidi en si, sinó el fet de fallar en l’intent. Mattie es queda pràcticament invàlida després de l’accident i és Zeena la que prendrà cura d’ella.

Els cossos de les dones són malaltissos en la història. Zeena també va arribar a casa de Ethan per cuidar de la seva mare malalta. Ambdós es van casar i immediatament després ella també desenvolupa una malaltia. I Mattie arriba a la casa per cuidar de Zeena. El cercle es tanca amb la conversió de Mattie en una bruixa com Zeena, que també va començar sent una noia jove i alegre, però que envelleix després de veure’s atrapada a la casa de Ethan.

Cal dir que Edith Wharton pertanyia a la classe alta de la societat novaiorquesa i que es mirava la societat rural per sobre de l’espatlla. Ethan Frome n’és un exemple clar. Les dones es veuen atrapades i emmalalteixen i els homes es limiten a somiar en una vida millor. Evidentment no veurem a Edith Wharton mudar-se al camp per treballar en una granja, oi?

Català: Pagès Editors 

Anglès: Oxford University Press 

Castellà: DeBolsillo