Cinquanta ombres de paternalisme absurd

Cinquanta ombres d’en Grey, E.L. James

Quan Cinquanta ombres d’en Grey es va convertir en el bestseller més gran de la història de la literatura britànica, un col·lectiu contra la violència masclista va organitzar una cremada de llibres per tal de protestar contra la imatge degradant que el llibre oferia de les dones. Jo també organitzaria una cremada de la trilogia de E.L. James, però no exactament per les mateixes raons.

Podria començar fent una anàlisi del nivell estilístic i la prosa de la novel·la, però crec que amb una frase aconseguiré resumir la qualitat literària de Cinquanta ombres. L’autora es creia molt sofisticada introduint un “holy shit” i un “holy crap” cada dos paràgrafs? Ho deixaré aquí. Bé, segurament donat que James ja veia que la riquesa textual no era el seu fort, va creure que les referències literàries serien una bona manera de compensar. Bé, la referència literària. I és que la protagonista és una recent llicenciada en Literatura Anglesa però el seu ampli coneixement literari es redueix a citar (fins al punt de fer-se pesada) Tess of the D’Ubervilles. Malauradament, demostrar que has llegit un clàssic no et fa un gran autor/a.

Però tornem a l’aspecte polèmic de la novel·la. Hi ha tanta gent preocupada pel fet que la novel·la ofereix una imatge degradant de les dones. Siusplau. Tant parlar de BDSM i al final resulta que m’he llegit el primer volum i no tenen la relació sado-masoquista que Christian Grey volia al principi. Tant de contracte a signar per què? Per què Anastasia només acabi lligada al llit, ulls envenats i rebi de tant en tant alguna palmada al cul? No m’he llegit la resta, però posaria la mà al foc que acaben casant-se i ella es queda embarassada per accident (fans de la trilogia, m’equivoco?).

El problema feminista d’aquesta novel·la no radica en la suposada relació masoquista, jo crec que es podria identificar amb dos punts ben clars. Primerament, l’autora parteix de la base que un noi amb aquesta afició al kinky sex ha de tenir algun problema psicològic. Els fuets, el bondage, les boles de geisha i el plaer per la dominació no són una possibilitat sexual ni una oportunitat d’explorar la sexualitat fora de les normes no, per a E.L. James és un trauma infantil (i això per cert justifica que aques senyor sigui també possessiu fora de l’habitació). Al final, resulta que la història acaba sent que un home traumatitzat acaba sent salvat per l’amor pur d’una noia. I això em porta al segon punt i és com la sexualitat femenina està tractada. No tinc cap problema que Anastasia prengui el rol de submissiva dins el context de la performativitat sexual, al contrari. El que em sembla extremadament ofensiu és el paternalisme que es respira al llarg de tota la història, que comença amb una Anastasia patosa cada cop que veu a Christian Grey, continua amb una Anastasia que ni tan sols pot sortir de festa sola ja que després d’unes copes es posa en perill quan el seu amic la intenta “sobar” i culmina amb la pèrdua de la virginitat amb Grey. No entraré a debatre les horroroses construccions culturals que s’han fet sobre l’himen, però després de llegir el bestseller de E.L. James tinc ganes de cridar que la sexualitat femenina són moltes coses, però no les que ens explica l’autora.

Cinquanta ombres d’en Grey té el seriós problema que no aconsegueix separar l’esfera de la performativitat del sexe amb la vida real, la dinàmica de la parella. Per adoptar un rol “submissiu” durant l’acte sexual no cal ser una inútil a la vida real, per poder tenir un fuet a la mà i donar unes quantes palmades a les natges de la teva parella sexual no cal ser una ànima corrompuda, i no has de ser un gelós dominant fora del dormitori perquè t’agradi optar al rol de “dominador” quan es tracta d’incorporar el bondage a una relació sexual.

Fifty Shades of Grey, Vintage

Cinquanta ombres d’en Grey, Rosa dels vents

Cincuenta sombras de Grey, Grijalbo

Anuncis

Encara més freaks a “Joc de trons”? Seriosament, Marta, t’estàs repetint!

Xoc de reis, George R. R. Martin

Avís a navegants: Possibilitat de mini-spoilers fins la cinquena entrega!

Quan vaig començar a llegir la segona entrega de la saga Cançó de gel i foc, em vaig proposar elaborar un llistat de freaks, personatges que per malformacions físiques, actituds personals o condició de naixement no encaixaven a la societat convencional. Només al primer capítol, ja vaig trobar Caramanchada y la princesa Shireen i a mida que la lectura avançava, la llista no deixava de créixer: Sir Davos, Sam, Osha, Sir Jocelyn Bywater, Jaqen, Hodor, Brienne of Tarth… Aquí em vaig rendir, n’hi havia masses, però una cosa estava clara, com ja havia comentat abans amb Joc de trons, George R. R. Martin sent debilitat pels rarets i els inadaptats.

Un cop vaig llegir a una ressenya de la saga que un dels temes principals sobre els que reflexiona Martin és la qüestió d’on rau el poder, d’on deriva la legitimitat dels governants i per què respectem la seva autoritat. Hi estic ben d’acord, però crec que a Martin també el preocupa la qüestió de què fa que els éssers humans ens convertim en monstres cruels i despietats i diria que això té molt a veure amb qui gaudeix del poder polític i qui no i sí, ho heu endevinat, això lliga directament amb la obsessió que Martin i jo compartim amb els freaks.

El cas més evident és el del personatge del Joffrey, l’emblema de la crueltat en l’envàs d’un nen de catorze anys amb rostre angelical. Però abans de que segueixi amb el meu argument, permeteu-me que faci una pausa per gaudir d’aquest moment màgic:

https://i1.wp.com/i.imgur.com/uFCct.gif

Molt bé, seguim. El naixement de Joffrey el marcaria com un freak o, més aviat, com EL freak, donat que és el resultat de la relació incestuosa entre dos bessons; poques coses constitueixen una infracció més clara de les normes socials. Però no és això el que el converteix en un monstre, sinó la seva educació per convertir-se en rei, la persona que en teoria hauria de ser un exemple de virtut per a la resta de la societat. En aquest cas no estem parlant de la vella dita de que el poder corromp, sinó en la nova dita (inventada per mi fa tres segons) de que la insistència en la normativitat és allò que corromp, allò que converteix alguns individus en monstres. Són aquests mateixos monstres els que tenen el poder a l’univers del llibre, un mirall del funcionament del nostre món, on en la majoria dels casos, només accedeixen al poder aquells que encaixen perfectament al motlle de la normativitat.

Segons Martin, el camí contrari també és possible. Pots ser un símbol del mainstream com Jaime Lannister :ros, alt, atractiu, ni massa estúpid ni massa intel·ligent, heterosexual, blanc, ric i atlètic, però també cruel, despietat, mentider i mancat d’ambició i trobar la redempció. Això sí, primer hauràs d’experimentar el rebuig de la societat. La seva mutilació el converteix en objectiu de burles i el priva de continuar sent el paladí de la normativitat, però pel camí es converteix en un home d’honor que, des de la distància, és capaç de jutjar les seves atrocitats i ha après a apreciar les seves pròpies febleses i les dels altres. Lluny de convertir-se en un monstre, la seva desviació de la norma l’ha convertit en millor persona.

En general, dubto molt a l’hora de recomanar aquesta saga a algú. Estic convençuda de que darrera els excessos narratius de Martin, s’hi amaga l’editor més frustrat de la història de la literatura i no em feu parlar dels problemes que presenta la història quant a qüestions de gènere i de sexualitat. Però si la saga, per a mi, té una característica redemptora, és que ha portat a les mans de milions de lectors de fantasia una història sobre inadaptats, que no encaixen enlloc, però que tenen a les seves mans el destí de la humanitat.

Brave i els problemes de gènere

Sé que aquesta ressenya arriba una mica tard, però no m’agradaria passar per alt la nova producció de Pixar suposadament feminista, Brave. Pixar ens porta a la gran pantalla per primera vegada una princesa que no està obsessionada per trobar marit, és més, es nega a veure’s lligada amb un pretendent fins que no estigui preparada. Vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema amb les expectatives molt altes, havia llegit la sinopsi i vist els cartells de la pel·lícula on presentaven a una heroïna pèl-roja, al centre, amb arc i fletxes, actitud seriosa i… bé, valenta. Tot i que la pel·lícula tracta un tema clau de la maduresa sexual, en general Brave pateix alguns problemes de gènere evidents.

El problema principal de les princeses Disney és que han d’estar sexualment disponibles quan la seva societat els dicta que així ha de ser. La Bella Dorment cau en un somni profund just quan comença el seu despertar sexual prematur, i es manté totalment passiva fins que arriba el príncep en el moment adequat. La Blancaneus també haurà d’esperar que vingui un príncep a despertar-la. I fins i tot Mulan, que introdueix la problemàtica dels rols de gènere repressius i el transvestisme, acaba convertint-se en una princesa dolça i domèstica. I per primera vegada, Mèrida es rebel·la contra el seu destí de princesa de casar-se amb un príncep i s’avança al seu temps per reclamar que les persones i especialment les dones puguin decidir amb qui casar-se quan tinguin la maduresa sexual necessària per fer-ho.

Aquesta és l’única idea revolucionària que es desprén de tota la pel·lícula. El tràiler que anuncia una dona forta, amb els cabells “salvatges” amb una destresa perfecta de l’arc i les fletxes en realitat acaba sent una façana. I és que Mèrida emprèn una fascinant aventura… amb la seva mare. Sí, ho heu sentit bé, els prínceps marxen sols amb el seu cavall i Mèrida ni tan sols pot desprendre’s del nucli familiar. A més a més, la distància que recorren deu voltar en els 3km (anada i tornada, és clar).

Al principi del film Pixar ens mostra a una jove temerària amb una destresa física que no poden superar els tres pretendents que se li planten a la porta del castell. Les fletxes i l’arc ja han tingut el seu boom i ha servit d’atribut a la gran heroïna Katniss Everdeen, protagonista de la trilogia Els jocs de la fam, que va a arribar a les grans pantalles el passat mes de març. Contràriament a Katniss, però, Mèrida finalment acaba no utilitzant l’arc i les fletxes en cap moment de la seva aventura, i aquesta potencial arma de defensa acaba sent una floritura de la pel·lícula sense conseqüents.

Brave s’anunciava com una gran pel·lícula trencadora però finalment es queda dins uns marges molt restrictius. El resultat és decepcionant. Mentre els nens poden identificar-se a herois autònoms i independents que recorren grans aventures, les nenes s’han de conformar amb les princeses que es queden al seu castell o esperar que un home les vingui a salvar de l’empresonament. No sé si voldré tenir fills i filles, però cap pel·lícula del repertori Disney em sembla una bona font d’entreteniment. El problema és que si comencem a treure les princeses i només centrar-nos en les heroïnes fortes més val que apaguem el televisor i no duguem mai els nostres infants al cinema.