About Inés

Llicenciada en Filologia Anglesa, masteritzada en estudis gènere i actualment en fase de doctorat, sóc docent de professió, feminista i lectora de vocació. Tinc una obsessió estranya per la xocolata i la cuina.

Welcome!

Aquesta entrada és un experiment. Fa temps que penso que la societat està canviant de manera extraordinàriament veloç en termes de tecnologies de la informació i la comunicació, però que les universitats (o potser només la UB) seguim ancorades en una mena de nostàlgia on qualsevol passat fou millor. Aquests símptomes els detecto especialment a la facultat de Filologia, on l’arquitectura de l’edifici ens deu influir un pèl massa i, mentre la societat es connecta i es comunica a través d’internet i xarxes socials, nosaltres pretenem seguir llegint llibres sota els tarongers del pati i escoltar classes magistrals.

facultat_filologia

S’ha de dir que tenim un entorn d’estudi privilegiat!

Doncs bé, crec que, tot i que fem una assignatura de literatura del segle XIX, no cal estancar-nos en el segle XIX! Així que vull provar per primer cop en la meva curta carrera com a docent de fer el pas de treure les classes fora de l’aula. I de moment no se m’acut millor manera que fer-ho a través d’aquest bloc. Aquesta entrada la dirigeixo especialment als meus i les meves alumnes del grup G3 de Literatura dels Estats Units del segle XIX, però qualsevol persona interessada també la convido a participar, ja que l’intercanvi d’opinions no s’ha de limitar a les persones que ens trobem tancades dins de quatre parets d’una institució d’ensenyament superior.

En aquest bloc comentarem temes que haurem introduït i discutit a classe i obrirem el debat més enllà de l’aula. Espero que això us engresqui. Però com que sé que és difícil trencar el gel, us llenço una primera tirallonga de preguntes per animar-nos: creieu que l’ensenyament universitari és massa tradicional? Creieu que s’hauria de fer un canvi radical en com entenem les classes a la universitat? I què me’n podeu dir dels exàmens, us agrada el format?

De l’ordinari a l’extraordinari

They Were Sisters_bookThey Were Sisters, Dorothy Whipple

El títol és un petit homenatge a aquelles novel·les que tracten de persones ordinàries amb vides extraordinàries. Per Reis la meva mare em va regalar dos llibres de la fantàstica editorial Perspehone Books. Ho sé, tinc una mare genial, és d’aquelles persones que sempre encerta amb els regals. D’una banda, la seva magnífica elecció m’ha fet descobrir aquesta meravellosa editorial i llibreria:

Persephone-41-200x300

Sí, quan vagi a Londres serà una visita obligada. Aquesta editorial, a part de tenir un gust exquisit amb la maquetació dels llibres -cada llibre que obres amaga una magnífica sopresa-, fa una tasca titànica de recuperar autores perdudes o desconegudes principalment de la primera meitat del segle XX. Actualment compta amb un catàleg de 110 llibres i recomano que feu un cop d’ull al seu web.

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

Doncs bé, aquest mes de gener he descobert l’escriptora Dorothy Whipple, de la qual no en coneixia l’existència. I he tingut el plaer de gaudir de la seva novel·la They Were Sisters -traduït seria alguna cosa com Eren germanes, malauradament no hi ha traduccions-, escrita en to decisiu i vehement, que narra la vida de tres germanes submergides totes en temps de canvi i de reajustament social.

Dorothy Whipple ha estat descrita com la Jane Austen del segle XXI i, tot i que no seria del tot falsa l’afirmació, per ser francs s’hauria de dir que parlem d’una Jane Austen amb una dosi de realitat, on els seus personatges estan més afectats per les condicions exteriors que pels seus dilemes interns (m’estimo o no m’estimo en Mr Darcy?, oh déu meu). Whipple ens presenta amb tres germanes, cada una representant uns valors i actituds; certament personatges maniqueistes en general, ja que trobem la figura de la santa, la luxuriosa i l’oprimida. No obstant crec que seria força superficial, a més d’injust, de no anar més enllà de les etiquetes.

book-a-month

A través de la veu narradora, aconseguim connectar amb el paradigma emocional dels personatges, amb acostaments sublims a les emocions com la còlera, l’alegria, la tristesa i la por. I crec que precisament això fa que l’obra de Whipple encara pugui ser considerada d’actualitat per al lector/a del segle XXI: l’anàlisi de les relacions humanes i les dinàmiques de poder i submissió estan tan curosament representades que podem sentir i empatitzar amb dones de classe mitjana de l’Anglaterra entre guerres.

They Were Sisters (Persephone Books)

No hi ha traduccions ni en català ni en castellà

La família reial sota una república

queen and I

The Queen and I, Sue Townsend

Resulta que la meva mare porta un club de lectura en anglès. Cada mes, ha de llegir dos llibres escrits en llengua anglesa i després dinamitza un grup de discussió amb catalanoparlants que volen practicar la comprensió lectora i l’expressió oral en anglès.

Aprofito per fer-vos un moment de publicitat: els grups de lectura estan organitzats per la cooperativa Abacus i es fan mensualment a les botigues arreu de Catalunya. La meva mare, l’Elaine, dinamitza els grups de Badalona, i és fantàstica (i no perquè sigui la meva mare!).

Moment de publicitat acabat. Si us explico això és perquè darrerament arriben llibres a casa que ni la meva mare ni jo haguéssim escollit normalment, així que sovint em trobo agafant llibres de la prestatgeria que no hauria llegit mai si no fós perquè l’Abacus envia cada sis mesos un paquet de llibres a la meva mare. És una oportunitat excel·lent per obrir el meu camp de visió. A més a més, els textos que escull l’Abacus estan pensats per a aprenents d’anglès.

Aquest és el cas de The Queen and I, un llibre que mai hauria llegit si me l’hagués trobat a la llibreria i que ara podria recomanar a qualsevol persona que vulgui practicar la comprensió lectora en anglès. La novel·la part de la següent hipòtesi: què passaria si alguna vegada el partit republicà anglès arribés al poder? En aquesta història, la casa de Windsor es veu obligada a abdicar i a instal·lar-se en un barri popular per viure en una casa de protecció oficial a base de les pensions de l’Estat.

Ara que ens trobem enmig d’escàndols de la família reial espanyola, més d’un segur que ha fantasejat en posar-los a viure en un pis de protecció oficial. Fora vacances a Mallorca a bord d’un iot, aviam com ho farien amb una pensió de l’Estat de 400 euros al mes.

Qui es quedaria amb en Bribón?

Qui es quedaria amb en Bribón?

El resultat de Sue Townsend és hil·larant. El caviar és substituït per llaunes de baked beans i tè ja no es serveix en tasses de porcellana; la família reial ha de sobreviure nombroses vegades gràcies a la caritat dels seus veïns i soportar les visites d’una treballadora social. El príncep de Gal·les troba els petits plaers de la vida plantant tomàquets en el petit tros de jardí que té la seva nova casa, mentre que la princesa Anne s’entesta en criar un cavall en un metre quadrat de gespa. La reina es fa prendre per boja quan ha d’explicar a un funcionari que el seu nom és Elisabeth Windsor i que vol que li adelantin la pensió del mes següent. No obstant, l’autora aconsegueix mantenir el to humà de la història tot i destruir completament durant 270 pàgines la institució monàrquica.

He de reconèixer que a mi m'encanten

He de reconèixer que a mi m’encanten

Tot i que ja ens agradaria veure en Urdangarín plantant patateres, només podem conformar-nos (de moment) a llegir ficció i riure pàgina rere pàgina amb la novel·la de pàgina. Malauradament, veure la Leonor i la Sofia fent classe en uns barracons a l’escola pública de Vallecas tan sols pot ser producte d’una novel·la de ciencia-ficció.

The Queen and I (Penguin)

No hi ha traduccions disponibles.

Catwoman, felina feminista?

El problema dels blockbusters és que sovint acostumo a mirar-los amb molts mesos de retard, sovint per mandra, sovint perquè considero que no valen els 10€ del cinema. És el cas la trilogia Batman de Christopher Nolan. La primera no la vaig trobar esplèndida en absolut, els banquets de salsitxes no m’atrauen especialment; la segona em va interessar més per la profunditat dels personatges i, s’ha de reconèixer, Heath Ledger va ser un gran joker. Així que quan la tercera es va començar a projectar a la gran pantalla vaig prometre’m que la veuria, però no corria pressa. Sis mesos més tard, per fi he trobat tres hores del meu dia per mirar la darrera obra Batman de Nolan. Ni tan sols havia mirat el tràiler, no coneixia ni el càsting ni els personatges. Així que va ser una gran sorpresa quan a la pantalla va aparèixer, tatxan!, Catwoman!

selina kyle

ATENCIÓ! Aquesta ressenya conté megaspoilers. Penso que sóc l’única persona que ha començat el 2013 sense haver vist The Dark Knight Rises, però per si les mosques.

Catwoman, o Selina Kyle, com prefereix el director. Estava tan emocionada que per fi Nolan posés un personatge femení que no fos una bleda assoleiada (recordem que Rachel Dowes ha de ser rescatada per Batman no una, sinó dues vegades) que vaig intentar passar per alt el fet que Hannah Hathaway ha de saltironar per tota la ciutat de Gotham amb uns talons de 20cm i una mena de vestit que segur que s’ha d’untar el cos amb vaselina per poder-se’l posar. A més, la companya de de Catwoman prometia una relació homosexual que podria haver trencat motlles. Però no. En absolut.

 Dark Knight Rises

Primerament, cal dir que Nolan no és precisament l’alumne perfecte de Bechdel, de fet The Dark Knight Rises no passa el test. Els dos personatges femenins principals, Selina Kyle i Miranda Tate no parlen entre elles en cap moment. La side-kick de Selina no té nom i despareix com si res a la meitat de la pel·lícula. És més, les ciutadanes de Gotham són pràcticament inexistents i sembla ser una ciutat envaïda per la testosterona. La policia sembla comptar només amb una dona policia -només recordo un pla amb una dona vestida d’uniforme- i la banda friki de Bane està formada únicament per homes. A més a més, el fantàstic futur Robin salva un autobús ple de nens orfes (el masculí aquí no és inclusiu).

Però tornem a centrar-nos en Selina. He mencionat els grans problemes d’atrezzo, però què hem de dir del personatge? Doncs bé, la Catwoman de Nolan sembla fer un ronroneig feminista que acaba amb un frotament a les cames del patriarcat. Selina és una lladre, de classe humil, amb interessos contraris a Bruce Wayne al principi de la pel·lícula, però en un punt de la història Catwoman fa una transició “natural” per posar-se del costat de Batman. I a més, s’emboliquen (i potser es casen? Tenen criatures?). Però no és la primera, ja que Miranda Tate ja li havia posat les mans al damunt abans. Ho considero innecessari.

El problema de les heroïnes com Catwoman és que sovint partim d’un món hetero-sexista com és el dels còmics de superherois. Són representacions hiperbòliques de la virilitat, que quan s’introdueix una figura femenina cal explotar-la i posar-la al servei del superheroi per reafirmar la seva masculinitat. Per això, quan es fa una mica de reflexió, es veuen de seguida les desigualtats en la representació d’homes i dones en aquest gènere literari, que fàcilment retornen quan es passa a la gran pantalla.

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Quatre propostes de regal per a nens i nenes punkies

A vegades em passejo per la secció infantil de les llibreries i m’escandalitzo. Si no en teníem prou amb les joguines, els llibres per a infants també són rosa o blau. Mentre que els llibres que expliquen com funcionen les coses són per a nens, els contes de princesses estan revestits amb el rosa xiclet més horrorós de la gama cromàtica estan fets perquè avis, tietes i padrins diguin: això serà perfecte per a la nena! Tots aquests contes contenen moralitats casposes i fins i tot un pèl sospitoses.

Doncs bé, ja n’hi ha prou d’aquest color (i mai millor dit) perquè a continuació us faig unes quantes propostes per convertir els nens i nenes del vostre entorn en autèntics punkies. Punkies perquè qüestionen els valors establerts del bon comportament i de gènere. Per què els infants haurien de ser com els diem que han de ser?

ImageA Rule Is To Break: A Child’s Guide To Anarchy (Una norma està per trencar-la: Una guia infantil a l’anarquia), John Seven i Jana Christy

Amb aquests dibuixos tan bufons el llibre ensenya coses tan boniques com: “Fabrica-ho! No ho compris!”, “Dóna coses! Gratis!” i “Quan algú et digui: ‘treballa’, tu digues: ‘per què?’” És dels primers llibres que regalaré al meu fill o filla (sí és que en tinc clar).

ImageContes d’un autre genre (Contes d’un altre gènere), Gaël Aymon, François Bourgeon, Sylvie Serprix, Peggy Nille

Ja n’esteu fins al capdamunt de la princesa bleda i insípida tancada en un castell fins el moment en què vingui el príncep a salvar-la? Aquestes princeses decideixen no menjar perdius i marxar a l’aventura en comptes d’esperar que algú altre faci la feina per a elles.

ImageLa princesa Li, Elena Rendeiro i Luis Amavisca

L’editorial Egales ens proposa uns quants títols nous aquestes festes: els contes parlen de nenes que troben llapissos màgics i princeses que s’enamoren, però amb un toc diferent. Perquè no totes les famílies tenen un pare i una mare, i no totes les noies s’enamoren de prínceps.

ImageHappy Punks (Punks Divertits), John Seven i Jana Christy

Una colla d’amics imaginatius i colorits ens ensenyaran a comptar fins a dotze (en anglès) tot mostrant-nos la seva vida tan divertida i emocionant.

Allò que jo sé que tu saps i altres tribulacions

Sweet Tooth, Ian McEwan

Des de fa uns mesos que ja volta per les llibreries el nou Ian McEwan i la Marta i jo ens vam precipitar en una cursa cap a la llibreria. Jo vaig arribar primer, així que tinc concedit el premi de fer-ne la ressenya. Les editorials espanyoles i catalanes encara no en parlen, però si els vents no canvien hauria de sortir publicada aviat per Empúries i Anagrama.

La història narrada en primera persona és protagonitzada per la bellíssima Serena Frome, una jove recentment graduada a Cambridge que comença a treballar pels serveis secrets britànics, en una missió anomenada “Sweet Tooth”, que pretén combatre el comunisme filtrant idees en l’esfera intel·lectual de la Gran Bretanya de l’època. La història gira principalment al voltant de les aventures amoroses de Serena, i especialment la relació que manté amb l’escriptor Tom Haley.

Però no deixem que la història d’amor ens dissuadeixi, ja que en realitat McEwan ens vol parlar sobre els processos d’escriptura, com expliquem les històries i la subjectivitat. Aquests temes ja els va explorar l’autor a Expiació, però aquest cop introdueix el dividend dels receptors a l’equació, és a dir, els lectors/es i com llegeixen aquestes històries. Les darreres pàgines de la novel·la provoquen un gir que ens fan plantejar temes com la subjectivitat, el “què sé jo que tu no saps, o em penso que tu no saps” i fins i tot la mateixa autoria de les històries que ens expliquen. No vull desvetllar més perquè això seria una injustícia cap als/les que em llegeixen; jo vaig tenir el plaer d’entrar en la història sense saber-ne res.

He de confessar la meva decepció per com McEwan esculpeix la protagonista de la història, que culmina quan es revel·la el desenllaç. Serena és desperta, però no intel·ligent, i no puc evitar que l’autor la fa caure en l’estereotip de la rossa bonica d’ulls blaus, que només aconsegueix mèrits gràcies a la seva bellesa. Durant tota l’obra, es deixa endur per la corrent dels esdeveniments, sense que res vingui per iniciativa pròpia -potser la relació amb en Max, però acaba resultant en un desastre més gran del que podia imaginar- i s’acaba adaptant a les necessitats dels personatges masculins que desfilen al llarg de l’obra. Fins i tot la seva veu acaba no essent seva i quan vaig tancar el llibre no vaig poder fer res més que sospirar. La conclusió que n’extraiem és que la protagonista no és res més que un titella manipulat per la resta de veus masculines. Exasperant.

En realitat doncs, Serena no és la protagonista de Sweet Tooth ni una sofisticada agent dels serveix secrets, és tan sols una excusa per explicar una història d’escriptors. I a mi el fet que se li tregui la veu a la protagonista d’aquesta manera m’incomoda força.

Sweet Tooth (Jonathan Cape)

Les traduccions al castellà i al català encara no estan disponibles

 

Un llibre a l’estil cohelià per a aquelles persones que no llegeixen

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine, Albert Espinosa

Últimament em trobo Albert Espinosa fins a la sopa. Des que Polseres Vermelles va sortir a TV3 i vaig arribar a la conclusió que fa deu o quinze anys aquesta sèrie potser sí que m’hauria agradat, he anat veient Albert Espinosa a tot arreu. Era inevitable entrar en qualsevol llibreria i no veure’l a la secció de Recomanats o Èxits amb els seus suggestiu títols com Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo i Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Així que quan em vaig trobar a l’estació de Sants amb un tren per agafar i sense cap llibre per llegir vaig decidir donar-li una oportunitat. M’arrepenteixo d’haver gastat quinze euros en el nou llibre d’Albert Espinosa? Sí.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine és un dels millors èxits espanyols dels darrers dos anys. L’any 2011 va ser el llibre de Sant Jordi més venut. D’aquests dos fets només en puc extreure una conclusió: a la gent en general no li agrada llegir, i quan troba un llibre que es llegeix fàcilment en dues hores es pensa que ha trobat bona literatura. La novel·la d’Espinosa conté els “musn’t” (donat que ell en fa menció d’aquest verb en anglès al seu llibre em permetré de fer el mateix) de l’escriptura: paràgrafs curts amb una sola frase, oracions sense cap relació entre si, falta de connectors, dificultat en utilitzar una subordinada… bé, us podeu fer una idea. En quant al contingut és una diarrea de filosofia fàcil en mode pseudo-llibre de d’autoajuda amb reflexions com: “Vols saber quin és el secret de la felicitat?” o (pàgina oberta a l’atzar) “Som energia […] Energia és el que jo veig en aquest món.”

Deixant de banda aquesta prosa casposa, em centraré en l’argument. No us vull desvetllar més del compte, però sí que voldria centrar-me en un parell de detalls. Primer de tot, cap a la meitat de la història, el protagonista ens fa un coming-out… resulta que és un nan! Tot això relatat com si fes una declaració per sortir de l’armari. I bé, el que m’ha semblat més sorprenent no és això, sinó que el protagonista de petit es relaciona amb dos ancians. He buscat d’altres ressenyes sobre el llibre i tan sols una fa menció de les meves sospites: la relació amb aquests homes més grans està descrita en termes homoeròtics que ningú sembla haver vist. Fins i tot es queda a dormir a casa d’un d’ells i no dec ser l’única que aquesta escena la llegeix en clau de sensualitat. Tota aquesta història arriba al seu súmmum quan el protagonista condemna la pederàstia; què irònic…

Aquesta obra ha estat un èxit entre els adolescents i la veritat és que quan penso en la relació homoeròtica entre el protagonista i els dos vellets m’entra el riure. Si tan de bo Espinosa hagués volgut que ho interpretem així, com a mínim hauria donat una mica de suc a una història insípida, que utilitza tots els clichés del mercat dels llibres d’autoajuda.

Si tu me dices ven lo dejo todo… pero dime ven (Grijalbo)

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (Rosa dels Vents)

Creant noves tradicions: lectures de Halloween

Alguna vegada he lamentat que aquells que no són ni catalans ni catalanes no tinguin el plaer de tenir una festa on la gent es regala llibres. I Neil Gaiman també sembla estar-ne força afligit perquè ha proposat instaurar una tradició en què per a Halloween la gent es regali llibres. Nosaltres també hem decidit de fer el mateix i com que creiem que la col·lecció de Pesadillas ja està força usada i passada de moda, us fem una mini-guia de llibres que podeu regalar aquesta Castanyada.

The Shining, Stephen King

Juntament amb la pel·lícula que es va inspirar en la novel·la de King, The Shining és probablement la història de terror que més m’ha marcat. Incapaç d’acabar el llibre i amb prou feines aconseguint mirar tota la pel·lícula en una sola vegada, sempre recordaré com em va costar dormir durant setmanes després. Sí, sóc poruga, què voleu.

El senyor de les mosques, William Golding

Quan he preguntat a la Marta quines històries de por recomanaria, la seva resposta ha estat precisament aquesta novel·la. Sí, la Marta és així, considera que El senyor de les mosques hauria de ser considerada una història de por perquè és… terrorífica! Doncs ja sabeu, si voleu traumatitzar uns quants adolescents (com em van fer a mi) no dubteu a regalar-los aquesta novel·la.

Un món feliç, Aldous Huxley

Un altre llibre d’aquells que no és de por però que hauria de ser-ho. Qui no es terroritzar amb la visió del futur de Huxley? Jo personalment no tinc ganes que el temps passi.

Walking Dead, Apocalipsi Zombie Ya, diversos autors

No us puc garantir la qualitat literària d’aquest assaig, però volia donar un toc gafapasta a la meva llista així que l’he inclòs. I com que els zombis estan de moda… què? Que no és un argument vàlid?

Cinquanta ombres de paternalisme absurd

Cinquanta ombres d’en Grey, E.L. James

Quan Cinquanta ombres d’en Grey es va convertir en el bestseller més gran de la història de la literatura britànica, un col·lectiu contra la violència masclista va organitzar una cremada de llibres per tal de protestar contra la imatge degradant que el llibre oferia de les dones. Jo també organitzaria una cremada de la trilogia de E.L. James, però no exactament per les mateixes raons.

Podria començar fent una anàlisi del nivell estilístic i la prosa de la novel·la, però crec que amb una frase aconseguiré resumir la qualitat literària de Cinquanta ombres. L’autora es creia molt sofisticada introduint un “holy shit” i un “holy crap” cada dos paràgrafs? Ho deixaré aquí. Bé, segurament donat que James ja veia que la riquesa textual no era el seu fort, va creure que les referències literàries serien una bona manera de compensar. Bé, la referència literària. I és que la protagonista és una recent llicenciada en Literatura Anglesa però el seu ampli coneixement literari es redueix a citar (fins al punt de fer-se pesada) Tess of the D’Ubervilles. Malauradament, demostrar que has llegit un clàssic no et fa un gran autor/a.

Però tornem a l’aspecte polèmic de la novel·la. Hi ha tanta gent preocupada pel fet que la novel·la ofereix una imatge degradant de les dones. Siusplau. Tant parlar de BDSM i al final resulta que m’he llegit el primer volum i no tenen la relació sado-masoquista que Christian Grey volia al principi. Tant de contracte a signar per què? Per què Anastasia només acabi lligada al llit, ulls envenats i rebi de tant en tant alguna palmada al cul? No m’he llegit la resta, però posaria la mà al foc que acaben casant-se i ella es queda embarassada per accident (fans de la trilogia, m’equivoco?).

El problema feminista d’aquesta novel·la no radica en la suposada relació masoquista, jo crec que es podria identificar amb dos punts ben clars. Primerament, l’autora parteix de la base que un noi amb aquesta afició al kinky sex ha de tenir algun problema psicològic. Els fuets, el bondage, les boles de geisha i el plaer per la dominació no són una possibilitat sexual ni una oportunitat d’explorar la sexualitat fora de les normes no, per a E.L. James és un trauma infantil (i això per cert justifica que aques senyor sigui també possessiu fora de l’habitació). Al final, resulta que la història acaba sent que un home traumatitzat acaba sent salvat per l’amor pur d’una noia. I això em porta al segon punt i és com la sexualitat femenina està tractada. No tinc cap problema que Anastasia prengui el rol de submissiva dins el context de la performativitat sexual, al contrari. El que em sembla extremadament ofensiu és el paternalisme que es respira al llarg de tota la història, que comença amb una Anastasia patosa cada cop que veu a Christian Grey, continua amb una Anastasia que ni tan sols pot sortir de festa sola ja que després d’unes copes es posa en perill quan el seu amic la intenta “sobar” i culmina amb la pèrdua de la virginitat amb Grey. No entraré a debatre les horroroses construccions culturals que s’han fet sobre l’himen, però després de llegir el bestseller de E.L. James tinc ganes de cridar que la sexualitat femenina són moltes coses, però no les que ens explica l’autora.

Cinquanta ombres d’en Grey té el seriós problema que no aconsegueix separar l’esfera de la performativitat del sexe amb la vida real, la dinàmica de la parella. Per adoptar un rol “submissiu” durant l’acte sexual no cal ser una inútil a la vida real, per poder tenir un fuet a la mà i donar unes quantes palmades a les natges de la teva parella sexual no cal ser una ànima corrompuda, i no has de ser un gelós dominant fora del dormitori perquè t’agradi optar al rol de “dominador” quan es tracta d’incorporar el bondage a una relació sexual.

Fifty Shades of Grey, Vintage

Cinquanta ombres d’en Grey, Rosa dels vents

Cincuenta sombras de Grey, Grijalbo

Brave i els problemes de gènere

Sé que aquesta ressenya arriba una mica tard, però no m’agradaria passar per alt la nova producció de Pixar suposadament feminista, Brave. Pixar ens porta a la gran pantalla per primera vegada una princesa que no està obsessionada per trobar marit, és més, es nega a veure’s lligada amb un pretendent fins que no estigui preparada. Vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema amb les expectatives molt altes, havia llegit la sinopsi i vist els cartells de la pel·lícula on presentaven a una heroïna pèl-roja, al centre, amb arc i fletxes, actitud seriosa i… bé, valenta. Tot i que la pel·lícula tracta un tema clau de la maduresa sexual, en general Brave pateix alguns problemes de gènere evidents.

El problema principal de les princeses Disney és que han d’estar sexualment disponibles quan la seva societat els dicta que així ha de ser. La Bella Dorment cau en un somni profund just quan comença el seu despertar sexual prematur, i es manté totalment passiva fins que arriba el príncep en el moment adequat. La Blancaneus també haurà d’esperar que vingui un príncep a despertar-la. I fins i tot Mulan, que introdueix la problemàtica dels rols de gènere repressius i el transvestisme, acaba convertint-se en una princesa dolça i domèstica. I per primera vegada, Mèrida es rebel·la contra el seu destí de princesa de casar-se amb un príncep i s’avança al seu temps per reclamar que les persones i especialment les dones puguin decidir amb qui casar-se quan tinguin la maduresa sexual necessària per fer-ho.

Aquesta és l’única idea revolucionària que es desprén de tota la pel·lícula. El tràiler que anuncia una dona forta, amb els cabells “salvatges” amb una destresa perfecta de l’arc i les fletxes en realitat acaba sent una façana. I és que Mèrida emprèn una fascinant aventura… amb la seva mare. Sí, ho heu sentit bé, els prínceps marxen sols amb el seu cavall i Mèrida ni tan sols pot desprendre’s del nucli familiar. A més a més, la distància que recorren deu voltar en els 3km (anada i tornada, és clar).

Al principi del film Pixar ens mostra a una jove temerària amb una destresa física que no poden superar els tres pretendents que se li planten a la porta del castell. Les fletxes i l’arc ja han tingut el seu boom i ha servit d’atribut a la gran heroïna Katniss Everdeen, protagonista de la trilogia Els jocs de la fam, que va a arribar a les grans pantalles el passat mes de març. Contràriament a Katniss, però, Mèrida finalment acaba no utilitzant l’arc i les fletxes en cap moment de la seva aventura, i aquesta potencial arma de defensa acaba sent una floritura de la pel·lícula sense conseqüents.

Brave s’anunciava com una gran pel·lícula trencadora però finalment es queda dins uns marges molt restrictius. El resultat és decepcionant. Mentre els nens poden identificar-se a herois autònoms i independents que recorren grans aventures, les nenes s’han de conformar amb les princeses que es queden al seu castell o esperar que un home les vingui a salvar de l’empresonament. No sé si voldré tenir fills i filles, però cap pel·lícula del repertori Disney em sembla una bona font d’entreteniment. El problema és que si comencem a treure les princeses i només centrar-nos en les heroïnes fortes més val que apaguem el televisor i no duguem mai els nostres infants al cinema.