About Marta

Llicenciada en Filologia Anglesa i "masteritzada" en Edició, m'agraden les llargues passejades per la platja i les postes de sol, com? Que no es tracta d'aquest tipus de perfil...? Torno a començar: amant de la literatura en totes les seves expressions, lectora obsessivo-compulsiva i un punt excèntrica. Sempre tinc algun projecte nou entre mans, afortunadament treballo bé sota pressió!

La Princesse de Clèves


La Princesse de Clèves/ Madame de La Fayette/ 1678


A surprisingly light read for a 17th century novel, La princesse de Clèves is a story about court intrigues during the reign of Henry II of France. A meaner person might call it the poor man’s Les Liaisons dangereuses, but La Princesse de Clèves can and does stand on its own. This psychological novel follows the virtuous titular princess while she navigates life in court and falls in love against her better judgement. But don’t let the edifying message deceive you, although much, much tamer than Les Liaisons dangereuses, Madame de La Fayette’s novel hides beneath its surface just as much sex, deception and politics as Pierre Choderlos de Laclos’ s classic.

Una lectura sorprenentment lleugera per una novel·la del segle XVII, La princesse de Clèves es pot descriure com una història d’intrigues cortesanes durant el regnat d’Enric II de França. Algú més cruel que jo podria anomenar-la una Les Liaisons dangereuses de descompte, però La Princesse de Clèves s’aguanta per si mateixa. Aquesta novel·la psicològica segueix a la virtuosa Princesa de Clèves mentre s’enfronta a la vida a la cort i a un amor que va en contra tot allò en el que creu. Però no deixeu que el seu missatge edificant us enganyi, malgrat que és molt, molt més pudorosa que Les Liaisons dangereuses, la novel·la de Madame de la Fayette amaga sota la superfície tant de sexe, enganys i política com el clàssic de Pierre Choderlos de Laclos.


Reading Challenge: Back to the Classics 2017

Començo l’any amb ganes de retornar als clàssics i per no tenir excuses (tot i que n’acabaré trobant), m’he apuntat a un desafiament de lectura. Aquí van els meus propòsits:

A 19th century classic – any book published between 1800 and 1899.

2.  A 20th century classic – any book published between 1900 and 1967. Just like last year, all books MUST have been published at least 50 years ago to qualify. The only exception is books written at least 50 years ago, but published later, such as posthumous publications.

3.  A classic by a woman author.


4.  A classic in translation.  Any book originally written published in a language other than your native language. Feel free to read the book in your language or the original language. (You can also read books in translation for any of the other categories).


5.  A classic published before 1800. Plays and epic poems are acceptable in this category.


6.  A romance classic. I’m pretty flexible here about the definition of romance. It can have a happy ending or a sad ending, as long as there is a strong romantic element to the plot.


7.  A Gothic or horror classic. For a good definition of what makes a book Gothic, and an excellent list of possible reads, please see this list on Goodreads.


8.  A classic with a number in the title. Examples include A Tale of Two Cities, Three Men in a Boat, The Nine Tailors, Henry V, Fahrenheit 451, etc. An actual number is required — for example, Agatha Christie’s And Then There Were None would not qualify, but The Seven Dials Mystery would.

9.  A classic about an animal or which includes the name of an animal in the title.  It can be an actual animal or a metaphor, or just the name in the title. Examples include To Kill a Mockingbird, Of Mice and Men, The Metamorphosis, White Fang, etc. If the animal is not obvious, please clarify it in your post.

10. A classic set in a place you’d like to visit. It can be real or imaginary: The Wizard of Oz, Down and Out in Paris and London, Death on the Nile, etc.

11. An award-winning classic. It could be the Newbery award, the Prix Goncourt, the Pulitzer Prize, the James Tait Award, etc. Any award, just mention in your blog post what award your choice

12. A Russian classic. 2017 will be the 100th anniversary of the Russian Revolution, so read a classic by any Russian author.


And now, the rest of the rules:

  • All books must be read in 2017. Books started before January 1, 2017 do not qualify. All reviews must be linked to this challenge by December 31, 2017. I’ll post links each category the first week of January which will be featured on a sidebar on this blog for the entire year.
  • You must also post a wrap-up review and link it to the challenge no later than December 31, 2017. Please include links within your final wrap-up to that I can easily confirm all your categories. Also, it is OK to rearrange books to fit different categories in your wrap-up post — for example, last year I originally planned to use Journey to the Center of the the Earth in the Fantasy/SciFi/Dystopian category, but then I decided to count it as an Adventure Classic. Most books count count toward several categories, so it’s fine if you change them, as long as they are identified in your wrap-up post.
  • All books must have been written at least 50 years ago; therefore, books must have been written by 1967 to qualify for this challenge. The ONLY exceptions are books published posthumously.
  • E-books and audiobooks are eligible! You may also count books that you read for other challenges.
  • Books may NOT cross over within this challenge. You must read a different book for EACH category, or it doesn’t count.
  • Children’s classics are acceptable, but please, no more than 3 total for the challenge. Single short stories and short poems do not count, but you may use epic poems like The Odyssey and short story collections like The Canterbury Tales, as long as it is the entire book.
  • If you do not have a blog, you may link to reviews on Goodreads or any other publicly accessible online format. For example, if you have a Goodreads account, you could create a dedicated list to the challenge, and link to that with a tentative list (the list can change throughout the challenge).
  • The deadline to sign up for the challenge is March 1, 2017. After that, I will close the link and you’ll have to wait until the next year! Please include a link to your original sign-up post, not your blog URL. Also, make sure you add your link to the Linky below, NOT IN THE COMMENTS SECTION. If I don’t see your name in the original Linky, YOU WILL BE INELIGIBLE. If you’ve made a mistake with your link, just add a second one.
  • You do NOT have to list all the books you’re going to read for the challenge in your sign-up post, but it’s more fun if you do! Of course, you can change your list any time. Books may also be read in any order.
  • The winner will be announced on this blog the first week of January, 2018. All qualifying participants will receive one or more entries, depending on the number of categories completed. One winner will be selected at random for all qualifying entries. The winner will receive a gift certificate in the amount of $30 (US currency) from either Amazon.com OR $30 worth of books from The Book Depository. The winner MUST live in a country that will receive shipments from one or the other. For a list of countries that receive shipments from The Book Depository, click here.

So what are you waiting for? Sign up at the linky below! I’ll be posting my list of possible reads for 2017 in the next couple of days. Happy reading!

Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Raons d’una absència

Últimament, les nostres publicacions al bloc s’han tornat més erràtiques del que és habitual (que ja és dir), però no em culpeu a mi. Culpeu a la Inés que em va introduir al fantàstic món de Coursera, un projecte gratuït que permet accedir online a cursos de diverses universitats americanes.

Ara mateix estic immersa en un curs anomenat Fantasy and Science Fiction: The Human Mind and Our Modern World, impartir pel professor Eric Rabkin de la Universitat de Michigan. El tema és apassionant i completament nou per a mi perquè mai havia estudiat la literatura fantàstica com a gènere. El costat negatiu és que quan em vaig apuntar, no em vaig fixar en que els requeriments del curs incloïen cada setmana: llegir una (o més d’una novel·la), escriure un treball i avaluar la feina de cinc companys del curs. Per no mencionar, veure els vídeos de les classes de Rabkin, participar en els fòrums i, si ets una mica ambiciós, dedicar-te a fer recerca per tal de treure la nota màxima als teus treballs. El resultat és una Marta més atabalada que de costum i poc temps per dedicar al bloc.

La Inés també esta immersa en el un altres curs de Coursera, però quan acabem, tornarem més sàvies i més cultes. Mentrestant, feu un cop d’ull a la oferta de cursos del projecte, se us caurà la baba! I si us decidiu a participar en algun, aviseu-nos i digueu-nos si val la pena!




Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Bones festes!

Com és habitual, la Inés i jo prendrem uns quants dies de festa del bloc per concentrar-nos al màxim en altres activitats de gran importància, tals com desembolicar regals, pair quantitats obscenes de menjar i gaudir de vetllades passivo-agressives amb la família. Tornarem passades les festes amb energies renovades, quilos de més, un poni i, si hi ha sort, amb alguns llibres interessants sota el braç.

Feliç solstici a tots!

Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesia_135X2203Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància d’informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i l’oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic