La Princesse de Clèves

la-princesse-de-cleves-et-autres-romans-die-prinzessin-von-cleves-franzoesische-ausgabe1

La Princesse de Clèves/ Madame de La Fayette/ 1678

 

A surprisingly light read for a 17th century novel, La princesse de Clèves is a story about court intrigues during the reign of Henry II of France. A meaner person might call it the poor man’s Les Liaisons dangereuses, but La Princesse de Clèves can and does stand on its own. This psychological novel follows the virtuous titular princess while she navigates life in court and falls in love against her better judgement. But don’t let the edifying message deceive you, although much, much tamer than Les Liaisons dangereuses, Madame de La Fayette’s novel hides beneath its surface just as much sex, deception and politics as Pierre Choderlos de Laclos’ s classic.

Una lectura sorprenentment lleugera per una novel·la del segle XVII, La princesse de Clèves es pot descriure com una història d’intrigues cortesanes durant el regnat d’Enric II de França. Algú més cruel que jo podria anomenar-la una Les Liaisons dangereuses de descompte, però La Princesse de Clèves s’aguanta per si mateixa. Aquesta novel·la psicològica segueix a la virtuosa Princesa de Clèves mentre s’enfronta a la vida a la cort i a un amor que va en contra tot allò en el que creu. Però no deixeu que el seu missatge edificant us enganyi, malgrat que és molt, molt més pudorosa que Les Liaisons dangereuses, la novel·la de Madame de la Fayette amaga sota la superfície tant de sexe, enganys i política com el clàssic de Pierre Choderlos de Laclos.

 

Reading Challenge: Back to the Classics 2017

Començo l’any amb ganes de retornar als clàssics i per no tenir excuses (tot i que n’acabaré trobant), m’he apuntat a un desafiament de lectura. Aquí van els meus propòsits:

A 19th century classic – any book published between 1800 and 1899.


2.  A 20th century classic – any book published between 1900 and 1967. Just like last year, all books MUST have been published at least 50 years ago to qualify. The only exception is books written at least 50 years ago, but published later, such as posthumous publications.

.9780141186672
3.  A classic by a woman author.

6a00d83451bcff69e20120a646f687970c-800wi

4.  A classic in translation.  Any book originally written published in a language other than your native language. Feel free to read the book in your language or the original language. (You can also read books in translation for any of the other categories).

24280

5.  A classic published before 1800. Plays and epic poems are acceptable in this category.

la-princesse-de-cleves-et-autres-romans-die-prinzessin-von-cleves-franzoesische-ausgabe1

6.  A romance classic. I’m pretty flexible here about the definition of romance. It can have a happy ending or a sad ending, as long as there is a strong romantic element to the plot.

156538

7.  A Gothic or horror classic. For a good definition of what makes a book Gothic, and an excellent list of possible reads, please see this list on Goodreads.

sevengablesjacket

8.  A classic with a number in the title. Examples include A Tale of Two Cities, Three Men in a Boat, The Nine Tailors, Henry V, Fahrenheit 451, etc. An actual number is required — for example, Agatha Christie’s And Then There Were None would not qualify, but The Seven Dials Mystery would.

dodie_smith_101_dalmatians_book_cover
9.  A classic about an animal or which includes the name of an animal in the title.  It can be an actual animal or a metaphor, or just the name in the title. Examples include To Kill a Mockingbird, Of Mice and Men, The Metamorphosis, White Fang, etc. If the animal is not obvious, please clarify it in your post.

51fllidgrxl-_sy344_bo1204203200_
10. A classic set in a place you’d like to visit. It can be real or imaginary: The Wizard of Oz, Down and Out in Paris and London, Death on the Nile, etc.

a1h5yrvj2bil
11. An award-winning classic. It could be the Newbery award, the Prix Goncourt, the Pulitzer Prize, the James Tait Award, etc. Any award, just mention in your blog post what award your choice

bookcover
12. A Russian classic. 2017 will be the 100th anniversary of the Russian Revolution, so read a classic by any Russian author.

anna-karenina

And now, the rest of the rules:

  • All books must be read in 2017. Books started before January 1, 2017 do not qualify. All reviews must be linked to this challenge by December 31, 2017. I’ll post links each category the first week of January which will be featured on a sidebar on this blog for the entire year.
  • You must also post a wrap-up review and link it to the challenge no later than December 31, 2017. Please include links within your final wrap-up to that I can easily confirm all your categories. Also, it is OK to rearrange books to fit different categories in your wrap-up post — for example, last year I originally planned to use Journey to the Center of the the Earth in the Fantasy/SciFi/Dystopian category, but then I decided to count it as an Adventure Classic. Most books count count toward several categories, so it’s fine if you change them, as long as they are identified in your wrap-up post.
  • All books must have been written at least 50 years ago; therefore, books must have been written by 1967 to qualify for this challenge. The ONLY exceptions are books published posthumously.
  • E-books and audiobooks are eligible! You may also count books that you read for other challenges.
  • Books may NOT cross over within this challenge. You must read a different book for EACH category, or it doesn’t count.
  • Children’s classics are acceptable, but please, no more than 3 total for the challenge. Single short stories and short poems do not count, but you may use epic poems like The Odyssey and short story collections like The Canterbury Tales, as long as it is the entire book.
  • If you do not have a blog, you may link to reviews on Goodreads or any other publicly accessible online format. For example, if you have a Goodreads account, you could create a dedicated list to the challenge, and link to that with a tentative list (the list can change throughout the challenge).
  • The deadline to sign up for the challenge is March 1, 2017. After that, I will close the link and you’ll have to wait until the next year! Please include a link to your original sign-up post, not your blog URL. Also, make sure you add your link to the Linky below, NOT IN THE COMMENTS SECTION. If I don’t see your name in the original Linky, YOU WILL BE INELIGIBLE. If you’ve made a mistake with your link, just add a second one.
  • You do NOT have to list all the books you’re going to read for the challenge in your sign-up post, but it’s more fun if you do! Of course, you can change your list any time. Books may also be read in any order.
  • The winner will be announced on this blog the first week of January, 2018. All qualifying participants will receive one or more entries, depending on the number of categories completed. One winner will be selected at random for all qualifying entries. The winner will receive a gift certificate in the amount of $30 (US currency) from either Amazon.com OR $30 worth of books from The Book Depository. The winner MUST live in a country that will receive shipments from one or the other. For a list of countries that receive shipments from The Book Depository, click here.

So what are you waiting for? Sign up at the linky below! I’ll be posting my list of possible reads for 2017 in the next couple of days. Happy reading!

Enterrant la víctima: Tess d’Uberville

Tess d’Ubervilles, Thomas Hardy

L’esforç de mantenir-se mínimament al dia de les novetats del món dels llibres provoca que de tant en tant m’adoni que porto mesos sense llegir cap clàssic. Per tal de corregir aquest esbiaix em vaig fer amb Tess of the D’Ubervilles de Thomas Hardy, de la que en sabia ben poc, però que no em va decebre. És estrany que es pugui enyorar l’arrogant  narrador omniscient vuitcentista, aquell que creu conèixer i controlar perfectament l’univers de la seva obra, però després de tant postmodernisme, narradors no fidedignes, experimentació estilística, sàtira i ironia, llegir al seriós Thomas Hardy va ser una mica com tornar a casa. Però consideracions sentimentals a banda, el que més em va sorprendre de Tess és el fet que es tracta d’una novel·la extraordinàriament actual.

Està clar que l’argument de Tess no és el més original, la Tess és filla de camperols, però els intents de la seva família de recuperar la glòria perduda dels d’Uberville la posa en contacte amb  l’ociós aristòcrata Alec d’Uberville que la convertirà en la víctima dels seus intents de seducció. La Tess trobarà l’amor en la figura d’Angel Clare, però el seu passat tornarà per torturar-la. Siguem clars, Hardy no utilitza mai la paraula, però Tess és la víctima d’una violació que la converteix en una dona marcada, el sacrifici innocent a la doble moral de la seva societat. Tanmateix, Hardy es posa de costat de la Tess (provocant gran controvèrsia quan es va publicar el llibre) i descriu amb tendresa l’agonia que viu la Tess a mans dels seus acusadors. I és aquí on rau l’actualitat de la novel·la: això que descriu Hardy continua passant avui en dia i s’anomena culpar la víctima.

Tots ho hem sentit alguna vegada: víctimes que es converteixen en culpables de l’abús que han patit a mans d’un altre. El cas de les víctimes de violació és especialment flagrant, quants judicis per violació s’han convertit en exàmens de la història sexual de la persona agredida? A Tess d’Uberville, la protagonista experimenta aquesta actitud repetidament: Alec d’Uberville l’obliga a jurar que no tornarà a temptar-lo i aconsella les joves camperoles que no portin cert tipus de barrets si volen mantenir-se fora de perill. Però què podem esperar d’algú com ell? La tragèdia és que fins i tot les bones persones poden caure a la trampa, com el mateix Angel Clare.

A les meves anotacions vaig descriure Angel Clare com un beat hipòcrita i torracollons i no és per menys. El seu idealisme liberal que el fa exaltar la simplicitat de la vida rural li falla quan la Tess busca el seu consol. La seva incapacitat per veure més enllà de l’agressió que ha patit la Tess és mil vegades més cruel que la estupidesa de l’Alec i demostra com n’és de fàcil caure a les urpes de la doble moral.

L’any 2011, Michael Winterbottom va dirigir una adaptació del clàssic ambientada a l’actualitat i estic segura que els guionistes no van tenir massa feina traslladant la trama al present. Mentre seguim escoltant a diari comentaris com A qui se li acut caminar sola a aquestes hores? o És que sembla que vagin provocant o No m’estranya que passin coses amb aquestes faldilles tan curtes que porten, seguirem necessitant veus com la de Thomas Hardy.

Observacions addicionals

  • M’encanta que Alec d’Uberville tingui un bigoti de malvat amb les puntes arrissades. Me l’imagino així.
  • L’obra de Hardy s’emmarca dins el naturalisme i això es nota en les seves descripcions de la vida rural que a mida que avança la novel·la es va veient amenaçada per la mecanització de l’agricultura.
  • Tot i les escapades líriques de Hardy i la seva obsessió tan típica de l’època d’idealitzar la natura, Tess m’ha semblat una novel·la de molt bon llegir. Molt més absorbent del que m’hauria imaginat mai.
  • Això sí, la mania de Hardy d’identificar la Tess amb la natura i amb la terra, trauria de polleguera a qualsevol feminista digna d’aquest apel·latiu.
  • Algú sap si hi ha alguna edició en català de Tess?
  • Diuen a Wikipedia que a la novel·la eròtica de moda, 50 ombres d’en Grey citen Tess. Sentiu Hardy regirant-se a la tomba?

Tess, la de los D’Uberville, Alianza Editorial (Traducció de Manuel Ortega y Gasset)

Tess of the D’Ubervilles, OUP

Ethan Frome, un conte de fades?

 Ethan Frome, Edith Wharton

Després de llegir les darreres paraules d’Ethan Frome i tancar el llibre definitivament per trobar-li un lloc a la prestatgeria només tenia ganes de dir: “però què has fet, Edith?” Si la història d’Ethan hagués acabat amb el seu fatal destí segurament jo hauria estat lliure de fer la meva interpretació i estaríem tots contents. Però Edith Wharton, és clar, ja ho va fer per nosaltres, per si de cas no entenguéssim la moralitat de la història. No us parlaré del final ni de la moralitat, perquè crec que ja us faré prou spoilers en aquesta ressenya que seria millor guardar-se algunes coses al barret. No obstant, m’ha cridat l’atenció la dimensió fantàstica de la novel·la curta de Edith Wharton i us parlaré de perquè a vegades tinc la sensació d’estar en un conte de fades.

La història comença amb un marc típic de conte tradicional: compta amb dos personatges femenins que actuen com a pols oposats, d’una banda la figura de la bruixa o la madrastra dolenta, Zeena, i de l’altre la verge pura que encarna la figura de la serventa, la Mattie. El rol masculí és Ethan, casat amb Zeena però enamorat de la Mattie, que ha arribat a la seva casa perduda enmig de la regió de Nova Anglaterra per ajudar en les tasques de la llar, ja que Zeena està malalta.

Els rols per a les dones en aquesta història són opressius, ja que es limiten a ballar en els extrems de la bruixa i la verge. Mentrestant, Ethan somia en deixar a Zeena i casar-se amb la Mattie, mudar-se a l’oest, terra de promeses i començar una nova vida. Quan els dos enamorats veuen que no serà possible estar junts, fan un intent de suïcidi tirant-se per un precipici en trineu. L’amor romàntic es veuria exaltat amb la mort de dos enamorats que no poden estar junts en la vida terrenal. No obstant, el drama de la història no és l’intent de suïcidi en si, sinó el fet de fallar en l’intent. Mattie es queda pràcticament invàlida després de l’accident i és Zeena la que prendrà cura d’ella.

Els cossos de les dones són malaltissos en la història. Zeena també va arribar a casa de Ethan per cuidar de la seva mare malalta. Ambdós es van casar i immediatament després ella també desenvolupa una malaltia. I Mattie arriba a la casa per cuidar de Zeena. El cercle es tanca amb la conversió de Mattie en una bruixa com Zeena, que també va començar sent una noia jove i alegre, però que envelleix després de veure’s atrapada a la casa de Ethan.

Cal dir que Edith Wharton pertanyia a la classe alta de la societat novaiorquesa i que es mirava la societat rural per sobre de l’espatlla. Ethan Frome n’és un exemple clar. Les dones es veuen atrapades i emmalalteixen i els homes es limiten a somiar en una vida millor. Evidentment no veurem a Edith Wharton mudar-se al camp per treballar en una granja, oi?

Català: Pagès Editors 

Anglès: Oxford University Press 

Castellà: DeBolsillo

Bondat, veritat, bellesa… i realitat?

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Muriel Spark

La plenitud de la señorita Brodie (1961) és una de les obres més conegudes de l’afamada escriptora escocesa Muriel Spark. A aquesta novel·la curta (amb prou feines 130 delicioses pàgines), Spark ens presenta la senyoreta Brodie, professora d’una escola privada a Edimburg durant els anys 30 que, segons les seves pròpies paraules, es troba a la plenitud de la seva vida.

Muriel Spark

La Jean Brodie és una professora progressista, que decideix ensenyar seguint el significat original de la paraula “educare”, erigint-se en guia de les seves alumnes. Brodie explica la seva vida personal, narra les seves aventures amoroses i els transmet un feroç sentit de l’individualisme. També els ensenya història de l’art, cultura clàssica i promou el feixisme entre les seves alumnes. Finalment, escull les que considera més prometedores per compartir-hi les seva plenitud: el grup de la Brodie. Aquestes sis estudiants ben dispars continuaran sota l’ala d’aquesta professora que les va escollir per convertir-se en la crème de la crème quan tenien només 10 anys i es veuran involucrades en el seu affaire amb un altre mestre de l’escola.

Spark construeix una història que s’estén al llarg de set anys, però es dedica a jugar amb el temps, viatjant del passat al futur i desafiant les expectatives del lector, de manera que la novel·la acaba per convertir-se en un curiós whodunnit. La pregunta que ens fem és : Quina de les seves alumnes va trair la senyoreta Brodie? Com si fos una novel·la de misteri, Spark ens presenta diversos falsos culpables, però al final, descobrim que els fets només podien portar a una conclusió possible… que òbviament no puc explicar.

Després de llegir La plenitud de la señorita Brodie, no em sorprèn l’èxit constant de la novel·la després de cinc dècades (l’obra ha inspirat una pel·lícula protagonitzada per la GRAN Maggie Smith i també una obra de teatre), ja que Miss Brodie és un personatge fascinant en la línia de les grans heroïnes de la literatura. Com la Holly Golightly de Breakfast at Tiffany’s, la Jean Brodie és un personatge fet a si mateix, que pren vida gràcies a les seves pròpies històries. Històries que, finalment, acaben per crear un vel tan espès amb la realitat que ni la mateixa autora podrà travessar. Com Madame Bovary, el romanç de Miss Brodie comença a la seva imaginació i es veu impedit per la sòrdida realitat. A diferència de Bovary, Brodie és conscient de que està explicant una història i no dubta en adaptar-la als gustos del públic, com diria Miss Brodie, la Bovary té instint, però li manca perspicàcia.

Però el que de veritat separa Brodie de les seves antecessores és que aquesta compta amb una antagonista de la seva estatura. La Sandy Stranger és una de les alumnes escollides per la protagonista, sens dubte la més perspicaç del grup. Com la senyoreta Brodie, la Sandy també és una narradora d’històries, però el que té d’agudesa li manca de romanticisme. Amb els seus ullets diminuts, la Sandi identifica les històries de la seva mestra i descobreix que un cop han estat explicades, les històries són lliures i poden ser remodelades al propi gust. L’enfrontament entre l’escocesa Miss Brodie i la britànica Sandy és apassionant i marcarà als dos personatges de per vida.

La senyoreta Brodie és un d’aquells personatges que es queda amb el lector: liberal, feixista, cruel i creativa és tot un pou de contradiccions que, al final, acaben per devorar-la. Ella mateixa ensenya a les seves alumnes que la bondat, la veritat i la bellesa són més importants que la prudència; el que no arriba a comprendre és que no es pot viure de les històries, però les històries sí que et poden destruir.

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Pre-textos (Trad. Silvia Barbero Marchena)

The Prime of Miss Jean Brodie, Penguin

Matar el cinisme

Matar un rossinyol Harper LeeMatar un rossinyol, Harper Lee

Aquest és un dels llibres que més s’estima la Inés. El va llegir quan era petita i va tenir un impacte profund en la futura bloguera -aquí on la veieu és tota una justiciera, de fet, estic en procés de convèncer-la per que es compri una capa-. I com que a la Inés i a mi ens agrada intercanviar les ressenyes dels nostres favorits, aquí em trobeu parlant de Matar un rossinyol.

Truman Capote Harper Lee

Harper Lee amb el seu amic Truman Capote (la inspiració per en Dill)

Jo vaig a arribar a la primera i única novel·la de Harper Lee en unes circumstàncies molt diferents a les de la meva sòcia ja que la vaig llegir d’adulta. Amb un corpus de lectures a l’esquena molt més ampli i les dosis de cinisme que es van sumant amb els anys, l’experiència havia de ser diferent per força. És aquí on les coses es tornen extraordinàries perquè no vaig llegir el llibre amb els ulls oberts com plats d’un infant, no, també amb la boca oberta d’un adult que no se sap avenir del tresor que té entre mans.

La majoria ja en coneixereu l’argument, ni que sigui gràcies la famosa adaptació cinematogràfica protagonitzada per Gregory Peck. La jove Scout ens explica des de la seva perspectiva la lluita del seu pare, l’advocat Atticus Finch, per defensar un home negre acusat injustament de violar una dona blanca. També seguim les aventures dels nens amb el misteriós Boo Radley, un home que porta anys tancat a casa seva per la seva família perquè va cometre un petit delicte quan era un adolescent. La innocència de la Scout i l’humor i la tendresa que tenyeixen els seus estius amb el seu germà Jem i el seu amic Dill contrasten amb la violència i la hipocresia que s’amaguen sota la façana civilitzada de la petita ciutat surenya on viuen. En aquest context, Lee reflexiona sobre temes com la desigualtat racial, la construcció de gènere i les diferències de classe.

Així que podem dir que Matar un rossinyol és molt més que una lectura lleugera. De fet, mentre la llegia, em va venir al cap una altra novel·la ubicada al sud del Estats Units: Llum d’agost de William Faulkner. Ambdues novel·les tenen un premisa similar: una ciutat surenya, un home negre acusat de l’assassinat i/o violació d’una dona blanca i l’ultratge de la població benpensant que cau fácilment a la mentalitat de masses provocant que la possibilitat d’un linxament es converteixi en un perill molt real. Faulkner i Lee construeixen obres molt diferents amb el mateix material, a Faulkner hi ha desesperació, culpa i confusió, mentre que Lee ens obsequia amb l’heroi moral que és Atticus Finch. Però tot i les diferències, tant Faulkner com Lee semblen compartir la necessitat d’exorcizar els dimonis de la seva infància surenya, les ombres dels seus antecesors, com deia Joana Burden a la novel·la de Faulkner.

Crec que Lee i Faulkner demostren ser una mica com el personatge d’en Dill, el noi comença a plorar durant el judici contra Tom Robinson a conseqüència de la brutalitat de l’acusació. Quan en Dill i la Scout surten del jutjat, Dolphus Raymond- un home blanc casat amb una dona negra- els consola i els explica (i perdoneu, però no em puc estar de citar-lo):

Les coses encara no s’han posat al dia amb l’ instint d’aquest. Deixa que creixi una mica i ja no es trobarà malament ni plorarà. Potser les coses li semblaran… diguem-ne que no del tot bé, però no plorarà, no quan tingui uns quants anys a sobre. […] Plorar sobre l’infern que la gent fa passar als altres sense tan sols adonar-se’n. Plorar sobre l’infern que fan passar els blancs als negres, sense parar-se a pensar que ells també són persones.

Com diu Raymond, els anys ens ensenyen a no plorar, ens fan menys sensibles a les injustícies que ens envolten. El petit Dill que amb prou feines pot aixecar el cap per veure-hi entre la multitud, és la consciència d’aquest jutjat. La seva innocència no és falta de coneixement ni d’experiència sinó una mirada clara i honesta que encara no està tenyida de prejudicis.

És per això que llibres com Matar un rossinyol són tan importants, són un model per als joves, tots hauríem d’aspirar a ser una mica com Atticus Finch. Però també són un recordatori per als adults d’aquella època de les seves vides quan veure un senyor demanant al carrer encara els sorprenia.

Matar un rossinyol, Edicions 62 (Trad Xavier Pàmies)

Matar a un ruiseñor, Ediciones B

To Kill a Mockingbird, Arrow Books

Els caçadors solitaris

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Escriure una ressenya sobre El cor és un caçador solitari és un repte. Llegir la primera novel·la de Carson McCullers va ser una experiència fascinant i un cop tancat el llibre tenia el cap amb un zum-zum d’idees que no em deixaven. Però transmetre totes aquestes sensacions sobre paper (o pantalla, bé, ja m’enteneu) és una tasca difícil; no solament per la complexitat de la història, sinó també pel fet que és impossible respondre a la pregunta: de què va la novel·la? Segurament això us haurà passat: algú us pregunta què llegiu en aquest moment i, acte seguit, us llencen la fatal pregunta. El cor és un caçador solitari és una d’aquelles novel·les i no sabia si era millor centrar-me en Singer, el sord-mut, en Mick, la noia en ple conflicte adolescent, potser el doctor Copeland que lluita entre dues classes socials?

Després d’expressar aquesta angoixa a la Marta, vam arribar a la conclusió que un element que uneix els personatges no és solament el seu lligam amb John Singer, sinó també la noció de classe social. Sempre que hem escrit sobre classe al bloc ho hem fet en relació amb altres elements teòrics com el gènere i la raça, però mai hem abordat el tema per si sol. I probablement sigui impossible, el que hem fet nosaltres en els nostres textos no és res més que un exercici teòric que ocorre en tota la crítica literària, ja que em resulta impossible parlar, per exemple, d’en doctor Copeland sense unir raça i classe, o parlar de Mick sense establir un paral·lelisme entre, d’una banda la seva classe social, i de l’altra, la seva condició femenina. No obstant, vull partir de la premisa que tota aquesta sèrie de personatges que desfilen per la novel·la tenen en comú que tots pertanyen a la classe treballadora i tots tenen una lluita -ja sigui interior o exterioritzada- per sortir dels marges de la societat i de les limitacions de la seva condició. Tots els personatges de la novel·la que s’apropen a John Singer cerquen, primer de tot, comprensió i, sobretot, esperança; l’esperança de poder veure realitzats els seus desitjos.

Mick interpretada per Sondra Locke

El personatge més conegut és Mick, probablement per l’adaptació cinematogràfica d’Alan Arkin que només es centra en la relació entre el sord-mut i l’adolescent. Mick és una nena pobra del sud dels Estats Units que ha de passar tot el seu temps a cuidar els seus germans petits. Però ella té clar que les seves ambicions no són de cuidar dels altres: ella vol inventar coses… i ser músic. I, mentre que en el seu entorn ningú la comprèn, ella cerca consol en Singer, que accepta d’escoltar tots els projectes extravagants de la jove. És aquí quan em resulta difícil no parlar de gènere, ja que no només Mick no veurà realitzats els seus somnis a causa de les dificultats que una persona de la seva classe social pot tenir, sinó també per la seva condició de dona. Al principi de la novel·la, Mick només vesteix amb pantalons curts perquè “es sent més lliure”, però en un moment donat entra en crisi d’adolescència i fa un intent d’abandonar aquesta actitud infantil i asexuada organitzant una festa on les noies es posaran vestits bonics i es decoraran els cabells i els nois portaran pantalons i camisa. El resultat desastrós de la festa du a Mick a qüestionar-se sobre les nocions de créixer, i més indirectament, d’esdevenir dona, ja que no pot fer tot el que li agradaria fer si porta un vestit.

Paral·lelament, com deia anteriorment, no podem obviar les nocions de raça i classe en el cas del doctor Copeland. Ell és un metge que el classificarien en el rang de classe mitjana-alta pel fet de tenir estudis. No obstant, el fet de ser negre el posiciona en un rang inferior als doctors blancs. Això fa que no se senti al seu lloc en el rang que li ha tocat, i es desespera quan veu la resignació amb la que viu la comunitat negra de la seva ciutat. Copeland desitja que la seva classe es rebel·li contra el sistema tal i com Marx ho descriu en els seus assajos. Singer representa per a ell una via d’escapament de la mateixa manera que ho és per a la resta de personatges. De fet, la projecció dels seus desitjos en Singer es deu bàsicament al tipus de comunicació inusual que tenen amb ell. Mentre que una conversa acostuma a ser recíproca, amb Singer la comunicació és majoritàriament unidireccional, cosa que permet als personatges a fer-se una idea molt més subjectivada dels pensaments de Singer. El cas més evident és amb Biff, un personatge de qui no en sabem els orígens ni com ha arribat exactament a la ciutat, però que es fa notar de seguida i es pensa que Singer no solament el comprèn sinó que està d’acord amb ell simplement perquè el sord-mut de tant en tant assenteix amb el cap.

Els personatges de McCullers podríem anomenar-los la lliga dels caçadors solitaris, ja que vagaregen pel món cercant els seus desitjos i Singer sembla alimentar-los tan sols amb la seva presència. És curiós com tots aquests personatges solitaris estan en el fons units per l’element de classe social. No obstant, cadascun d’ells té les seves idiosincràsies, de manera que podem entrellaçar la classe social amb la raça, el gènere i fins i tot la nacionalitat.

El cor és un caçador solitari  (Labutxaca)

El corazón es un cazador solitario (Seix Barral)

The Heart is a Lonely Hunter (Penguin)

L’assassinat del covard Tom Chaney per la jove Mattie Ross

Rooster Cogburn Dr Read GoodValor de ley (True Grit), Charles Portis

Al llarg del segle XX, la novel·la de l’oest va capturar la imaginació de milions lectors. Després de llegir True Grit (1968), crec que entenc una mica millor el perquè. La novel·la de Charles Portis té poc a veure amb la visió idealitzada que tenien de l’oest els escriptors de John Wayne Dr Read Goodliteratura pulp, però el paisatge que comparteixen és un terreny fèrtil per a la imaginació; pots fer que el teu protagonista s’enfronti als cruels pellroges, o pots convertir els teus protagonistes en herois de moralitat ambigua involucrats en la persecució d’un criminal que ens fa dubtar dels rols que han estat adjudicats a cadascú. No és estrany que durant anys la novel·la de Portis fou lectura obligatòria als instituts americans, True Grit es llegia costat per costat amb pesos pesants com Moby Dick, Huckleberry Finn i La lletra escarlata. La raó per la que va caure dels currículums escolars no queda clara -potser hi va tenir a veure la l’adaptació que se’n va fer, protagonitzada per John Wayne-, però és una llàstima perquè True Grit no és només un gran llibre, sinó una aventura carregada de diversió.

La novel·la està narrada per la Mattie Ross, una noia de catorze anys decidida a venjar la mort del seu pare a mans d’un dels seus empleats, el covard Tom Chaney. Ignorada per les autoritats de Fort Smith (Arkansas), la Mattie contracta al Reuben “Rooster” Cogburn, l’agent de policia amb més fama de despietat de la frontera. La protagonista s’endinsa en territori indi* acompanyada pel mateix Cogburn i un arrogant ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Però la nació índia és un territori sense llei, un refugi de criminals, on la naturalesa continua regnant segons les seves lleis anàrquiques, sense discriminar entre bons i dolents.

Un dels grans mèrits de la novel·la és l’habilitat de Portis per submergir-nos al paisatge de l’Arkansas de 1870, l’autor captura els girs únics del llenguatge sureny i dóna a llum a uns personatges plens de vida. És impossible no destacar la narradora, la Mattie Ross, ja que la història que ens arriba passa pel filtre de la seva -original- percepció. Al llarg de la narració, la Mattie adopta un to a vegades didàctic, d’altres ingenu o fins i tot brutal. La seva fe presbiteriana és el pilar sobre el que observa el món, una perspectiva que moltes vegades és digna de l’Antic Testament. La seva parla està farcida de cites de les escriptures i creu fermament en la doctrina de l’ull per l’ull. La Mattie també és un persona directa, segura de si mateixa, gens sentimental, amb un nas infal·lible pels negocis i mancada de sentit de l’humor, però la seva narració seca dels fets més increïbles provoca juxtaposicions absurdes que donen lloc als moments més hilarants de la novel·la. Es tracta d’un personatge fascinant, farcit de clarobscurs i que, tot i la seva candidesa a l’hora de narrar la història, continua sent un misteri en tancar el llibre.

Una mica com en Cogburn, la relació del qual amb la Mattie acaba per convertir-se en un dels altres pilars de la novel·la.  La jove presbiteriana i l’agent borratxo formen una de les millors estranyes parelles que he vist mai. Coneixem Cogburn quan declara al judici d’un dels seus detinguts, on per primera vegada -però no última a la novel·la- els seus mètodes són qüestionats. Cogburn és famós pel seu gallet fàcil i per ser un borratxo irredempt que sempre necessita diners. Durant una llarga nit al territori indi, en Cogburn presumeix davant la Mattie d’haver estat membre de la infame quadrilla d’en Quantrill. El capità Quantrill va ser el líder d’una guerrilla confederada, coneguda per la matança de la ciutat de Lawrence (Kansas,1863). Quasi 200 persones van ser assassinades pels homes de Quantrill, entre elles qualsevol noi que semblés prou gran com per empunyar una arma. Entre els homes de Quantrill es trobaven Jesse i Frank James i Cole i Jim Younger, que després de la guerra utilitzarien les tècniques apreses de Quantrill per als seus atracaments. En “Rooster” Cogburn, doncs, no és cap heroi en el sentit típic, però tampoc és un personatge unidimensional. Al llarg de la novel·la, fa gala de moments gran noblesa -com quan salva una mula que està sent torturada per uns nens- i d’un gran sentit de la justícia que, com el de la Mattie, sembla heretat de l’Antic Testament; potser és això el que els uneix.

Podria seguir parlant de la resta de secundaris com LaBoeuf, el renegat amb ètica del treball pròpia Lucky Ned Pepper o el covard Tom Chaney, però no us vull esguerrar una lectura tan apassionant. True Grit ens trasllada al cor de l’antic oest, rescatant-ne el sentit d’aventura i la sensació de que qualsevol cosa hi pot passar en qualsevol moment, però ens estalvia les idealitzacions i la moralitat binària. De fet, estic convençuda de que llegida fora de context, m’hauria cregut tranquil·lament que True Grit és la narració real de les experiències d’una jove de catorze anys al territori indi, explicades quan ja és una dona d’edat avançada a principis del segle XX. Quin talent el de Portis, jugant amb els tòpics del gènere, intercanviant els rols clàssics dels personatges i arrancant-nos del present per traslladar-nos a l’Arkansas de la segona meitat del XIX!

*Sóc conscient de que l’expressió “indi” per referir-se als territoris dels Nadius americans pot resultar ofensiva, però he decidit respectar el terme emprat a la novel·la, ambientada molt abans de que el públic general prengués consciència de que el llenguatge és una poderosa arma d’opressió en mans dels més privilegiats. Tot i així, m’agradaria destacar que els pocs personatges Nadius americans que apareixen a l’obra fugen dels estereotips vexatoris massa habituals als westerns de l’època.

Valor de ley, Debolsillo

True Grit, Bloomsbury

Els bàrbars que no arriben

CoetzeeEsperant els bàrbars, J.M. Coetzee

Quan vaig tancar la novel·la Foe de J.M. Coetzee estava convençuda de que mai més tornaria a llegir un llibre seu. Anys després, em trobo escrivint una ressenya sobre Esperant els bàrbars (1980) mentre em pregunto què ha passat. I és que per molt que ens dolgui, hi ha forces ocultes que guien les nostres lectures.

Jo anomeno aquest fenomen “La ressaca de la cultura”, aquell sentiment de culpa que ens envaeix de tant en tant quan sentim que no llegim prou llibres seriosos, alta literatura, clàssics universals o com vulgueu anomenar-los. Així que anys després d’avorrir-me llegint Foe, em vaig trobar a la llibreria comprant un altre llibre del mateix autor, convençuda de que llegir-lo era el meu deute cívic i és que qui us digui que els lectors som éssers racionals, us enganya. En el meu cas, el sentiment de culpa es veu accentuat per la meva pertinença al que Harold Bloom anomena amb menyspreu “L’escola del ressentiment” i que jo batejaria més apropiadament com “L’escola de la redempció”, l’intent d’obrir el canon literari a literatures històricament excloses i de re-avaluar les raons per les que una obra determinada arriba a ser considerada un gran clàssic. Amb aquest bagatge, com em podia resistir al sud-africà J.M. Coetzee, testimoni de l’apartheid, crític amb l’herència del colonialisme i guanyador del Nobel de literatura? Efectivament, no podia.

Esperant els bàrbars té lloc a una petita ciutat fronterera de l’Imperi, on el Magistrat protagonista du una vida més o menys tranquil·la fins l’arribada del sinistre Coronel Joll, líder de les forces de l’imperi en un atac preventiu contra els bàrbars que habiten el desert més enllà de la frontera. El Magistrat serà testimoni directe de la brutalitat dels mètodes del Coronel, qüestionant per primer cop la legitimitat de l’Imperi. La confusió moral del Magistrat el portarà a obsessionar-se amb una jove bàrbara (indígena!) que ha perdut la vista a conseqüència de les tortures dels soldats. Aquesta relació el farà caure en desgràcia i el convertirà primer en sospitós de traïció i més endavant en víctima dels mètodes d’interrogació (tortura!) del Coronel Joll.

La novel·la al·legòrica de Coetzee se situa als límits més remots de l’Imperi sense nom, on la frontera entre el jo civilitzat dels ciutadans de l’Imperi i la de l’altre bàrbar es difumina. La identitat de les cultures euro-cèntriques és tan fràgil que necessita construir-se contra la imatge del bàrbar i reacciona amb violència desmesurada quan se sent amenaçada. És així com comencen les incursions al desert a la cerca de l’exèrcit bàrbar imaginari, destinades a fracassar perquè els bàrbars que s’imagina el Coronel Joll mai no han existit. Joll assassinarà, torturarà i exhaurirà els seus recursos perseguint l’ombra dels bàrbars, revelant així la paranoia que germina amb força al cor de l’Imperi. Com reflexiona el Magistrat, l’Imperi ha creat el temps històric, fora del cicle de les estacions, i la seva fe en l’existència d’un temps lineal, amb un principi i una fi, donarà lloc a una profecia que s’autorrealitza a la que els bàrbars seran l’eina escollida pel mateix Imperi per conduir a la seva destrucció.

La figura del Magistrat s’alça en marcat contrast amb la de Joll, el Magistrat és el rostre benigne de l’Imperi: coneix les diferents poblacions indígenes -Joll confon els pobles de pescadors amb les tribus nòmades-, renega de la violència i estudia les restes arqueològiques dels antics habitants de la zona. Malgrat tot, la mirada del Magistrat continua sent la mirada colonial que explora el cos de la seva amant indígena com si amagués un secret inescrutable, hi busca entrada, però sempre el troba buit i incomplet, incapaç de veure-hi més enllà de les seves diferències culturals.

És curiós com l’Imperi sense nom que descriu Coetzee podria ser qualsevol imperi a qualsevol època, sempre perseguit per les mateixes pors i arrelat en la mateixa ignorància de l’altre. Coetzee construeix un relat intel·ligent amb un llenguatge ric i evocador que, malgrat el pas dels anys, continua sent d’absoluta actualitat. És difícil no apreciar el talent de Coetzee, fins i tot quan como com a mi, et costa gaudir de la seva lectura. Però no em feu cas, tots tenim les nostres Nemesis.

PS: A aquesta entrevista Harold Bloom exclama referint-se als membres de “L’escola del ressentiment” Els bàrbars han pres l’acadèmia! Oh, la ironia! Hi ha molts tipus d’imperis, però la paranoia sempre n’és un tret distintiu, mireu a Bloom buscant bàrbars feministes, marxistes i post-estructuralistes pels racons.

Esperant els bàrbars, Proa

Esperando a los bárbaros, Debolsillo

Waiting for the Barbarians, Penguin

Viatjant en el temps amb Diana Wynne Jones

A Tale of Time City, Diana Wynne Jones

A vegades quan penso en Diana Wynne Jones (1934-2011) tinc la impressió de que les estrelles es van alinear d’alguna manera especial el dia del seu naixement. Víctima d’una bufetada de la llegendària Beatrix Potter durant la infància, alumna de CS Lewis i de Tolkien a Oxford i una clara inspiració per a la mega-exitosa JK Rowling,  sembla que el destí de Wynne Jones la va escollir per deixar la seva empremta a la literatura infantil i juvenil. L’escriptora britànica és l’autora d’una obra àmplia i brillant que va anar cultivant una colla de seguidors fidels al llarg de les dècades fins a finals dels anys 90, quan amb el fenomen de Harry Potter la literatura juvenil va explotar. Havent escrit sobre escoles de bruixots, monstres fantàstics i nens precoços anys abans, el sector editorial la va redescobrir junt amb molts lectors per als quals havia passat desapercebuda. Haig d’admetre que jo mateixa no la vaig descobrir fins que Hayao Miyazaki en va adaptar El castell ambulant. Amb el segell d’aprovació de Ghibli, només quedava decidir amb quin llibre de la seva extensa bibliografia m’iniciaria a la seva lectura, sent com sóc una fan irredempta de Doctor Who, la resposta era simple: A Tale of Time City, una historia de viatges en el temps.

L’any 1939 la Vivian Smith es troba entre els nens evacuats de Londres durant els bombardejos alemanys. Com els protagonistes de Les Cròniques de Nàrnia, la Vivian ha d’anar a viure al camp amb una familiar llunyana, però la seva arribada és interceptada per dos nens d’aparença estranya que se l’emporten a la Ciutat del Temps. La Ciutat del Temps està construïda en un tros de l’espai-temps que existeix fora de la història. Els seus ciutadans en vigilen l’evolució i s’asseguren de que les diferents eres no es tornin crítiques, en altres paraules, que no hi succeeixin fets que afectin les eres estables. El segle XX és una era crítica i portar a algun dels seus habitants a la Ciutat del Temps és un crim, però en Jonathan i en Sam estan convençuts de que la Vivian és la responsable de les alteracions a la història que posen en perill la ciutat, malauradament s’han equivocat de persona. La Vivian haurà de fingir que és la cosina dels dos nens mentre viatja a través del temps per capturar el culpable alhora que intenta tornar al seu lloc a la història amb la seva mare. Aventures, malentesos plens d’humor i girs imprevisibles se succeiran l’un darrera l’altre

A Tale of Time City és tota una muntanya russa per als nens, el paisatge meravellós de la Ciutat del Temps amb els seus invents dignes del Doraemon, les aventures plenes de perills i uns personatges protagonistes que, per variar, es comporten com nens de veritat. La Vivian passa de la perplexitat a la rabieta en qüestió de segons, però també és sensible i divertida. En Jonathan és un manaire arrogant que aprèn una lliçó d’humilitat, mentre que en Sam és el típic germà petit que els vol seguir a tot arreu. L’androide Elio i les seves crisis nervioses i en Sempitern Walker, un president de la ciutat que aprofita qualsevol ocasió per introduir una mica de lleugeresa i humor a les seves avorrides obligacions s’afegeixen a aquest elenc de personatges que farà les delícies del més joves de la casa. Però A Tale of Time City és molt més que una lectura entretinguda. A Tale of Time City és tot un repte.

Estem acostumats a una literatura juvenil que dóna el menjar mastegat als seus lectors: històries repetitives, personatges simples i arguments que serveix per poc més que per satisfer fantasies adolescents. Diana Wynne Jones llança tots aquests tòpics per la finestra i ens ofereix una aventura enginyosa i de vegades fosca que parla amb els lectors de tu a tu. A Tale of Time City es troba a la cruïlla entre la fantasia exuberant de Nàrnia i l’interès per la divulgació científica de Una arruga en el tiempo (A Wrinkle in Time), un clàssic infantil de la ciència-ficció que s’atreveix a col·locar la Teoria de la Relativitat com a rerefons de les aventures dels seus protagonistes. Uns antecedents notables als que Wynne Jones afegeix un argument intricat, deliciosos pastissets de mantega que et fan la boca aigua i una colla de personatges inoblidables per als més petits. Què més es pot demanar?

P.S. Per quan l’edició en català dels llibres de Wynne Jones?

A Tale of Time City, Harper Collins