Què va passar a l’habitació de la Margot?

Primer em va regalar flors,
Segon, li vaig fer una nina
Tercer, va desaparèixer durant hores,
I quart, vam topar amb un mur.
AL FINAL HI VA HAVER SANG, (càlida i crua sota la llum de la lluna)
No puc oblidar
Sempre hauré de lamentar
El que va passar a
L’habitació de la Margot

Emily Carroll

Aquest és el poema amb que comença L’habitació de la Margot i que constitueix la clau per obrir-se camí a través d’aquest esgarrifós webcòmic de la il·lustradora i autora de còmics canadenca Emily Carroll. Si després de seguir el link,  premeu les diferents parts de la il·lustració segons l’ordre que indica el poema (flors, nina, finestra, pared i sang) us podreu endinsar al trastocat univers que Emily Carroll teixeix a Margot’s Room.

La narradora de L’habitació de la Margot coneix el que serà el seu marit a l’enterrament del seu pare. Poc després, tenen una filla anomenada Margot, però quan aquesta mor després d’una llarga malaltia, les coses es comencen a torçar. La mateixa realitat sembla trastocar-se, mentre la relació de la parella s’esfondra sense remei. La trastornada narradora tem que hi hagi forces sobrenaturals en torn a les misterioses desaparicions del seu marit, però què passa en realitat? Les corrents de fons de la gelosia i dels secrets del passat són tan potents com qualsevol maledicció, sembla dir-nos Carroll, mentre ens submergeix en el dubte i la incertesa. Hi ha pistes repartides al llarg de tota L’habitació de la Margot, però al final la resposta al misteri roman amb cada lector.

Emily Carroll

És curiós com les il·lustracions de l’Emily Carroll semblen embolcallar el lector des de la freda pantalla de l’ordinador. Carroll cuida al detall la textura de les imatges i en la composició de la seva obra aprofita al màxim les oportunitats que li ofereix Internet, Carroll sembla concebre els seus còmics directament per a la pantalla i deixa enrere les constriccions de la pàgina de paper. El text també abraça amb naturalitat l’atmosfera inquietant de les il·lustracions: ritmes sincopats, rimes incertes com el pensament dels personatges i parèntesis que es llegeixen com murmuris de culpabilitat. El resultat és una obra absorbent que et trasllada al seu univers pertorbador, espantós i suggestiu. Us desafio a llegir L’habitació de la Margot sense que un calfred us recorri l’espinada.

Com a Margot’s Room, la resta d’obres de l’Emily Carroll semblen inspirar-se en la imatgeria del folklore i el conte de fades tradicional, però aquesta és només una carcanada sobre la que construeix mons propis. A His Face All Red ens endinsa a un món molt semblant al de la Margot, de boscos submergits en la penombra i rierols que xiuxiuegen paraules inintel·ligibles als viatgers extraviats. Carroll narra amb pols tens la història de dos germans marcada per la gelosia i la culpabilitat i, de nou, entrar al bosc és arriscar-se a entrellucar els secrets que (misericordiosament) amaga el nostre inconscient.

Emily Carroll

The Prince & the Sea, Carroll canvia de to per explicar-nos una història d’amor tragicòmica entre un príncep i una sirena. La vivesa dels colors, la ingenuïtat que reflecteix el traç i els motius típics dels contes de fades serveixen per dotar de major impacte la macabra revelació final.

Emily Carroll

Finalment, a Anu-Anulan & Yir’s Daughter  Carroll escriu i dibuixa la més tendra de les seves històries. Carroll explora el tema del romanç entre déus i humans i  aconsegueix donar un gir molt femení a la història, on reflexiona sobre els perills de l’objectificació (tant per al subjecte com el seu objecte) i ens brinda unes il·lustracions que no podrien estar més allunyades de l’ambientació tètrica d’obres anteriors.

A banda d’aquestes que us he comentat, a la plana web d’Emily Carroll trobareu altres obres per explorar, com aquest homenatge minimalista que dedica a Cien años de soledad. Us convido a entrar-hi i a continuar investigant la seva obra, mentrestant jo seguiré aquí, a l’espera de quines sorpreses ens té preparades per al futur.

Cinc dels meus webcomics favorits

Amb l’arribada d’Internet n’hi va haver més d’un que va predir el final de la literatura mentre que d’altres celebraven les noves possibilitats que oferia als autors. Però ningú va preveure el sorgiment dels webcomics: còmics que els autors publiquen gratuïtament als seus llocs web. El cas és que a mi em fascinen els webcomics i no deixa de sorprendre’m la qualitat del treball de molts d’aquests autors. Així que avui vull compartir la meva afició amb tots vosaltres oferint una llista d’alguns dels meus webcomics preferits que, per cert, m’ha costat penes i treballs reduir només a cinc opcions. 

Els webcomics que presento avui són en anglès, però no us espanteu perquè no cal haver llegit a Xècspir per comprendre el que passa a aquestes historietes!

Friends with Boys, Faith Erin Hicks

Després de passar la infància amb la seva mare com a professora, la Maggie estudia per primer cop fora de casa quan entra a l’institut. La Maggie haurà de navegar les complicades aigües de la vida social de l’institut, descobrirà noves facetes dels seus tres germans grans i s’enfrontarà a la multitud de canvis que s’estan produint a la seva vida. Ah, i a més, la Maggie veu fantasmes!

Friends with Boys està planejada com una novel·la gràfica i es publica una pàgina nova cada dia a la web de Hicks, encara que també n’està planejada la publicació en paper. La història de la Maggie està inspirada en les experiències d’adolescència de Hicks i manté un equilibri perfecte entre l’humor i la tendresa.

 Tradu: 1. Aquesta és la teva aula  // 2. Veus, no fa gens de por.

Cleopatra in Spaaaace, Mike Maihack

Per als amants de la ciència-ficció que vulguin passar una estona divertida proposo Cleopatra in Spaaaace, un còmic que, com el seu nom indica, segueix les aventures de Cleopatra (LA Cleopatra) a l’espai sideral en un futur llunyà. El còmic barreja aventura, acció i humor i és una lectura lleugera i engrescadora. A més, el company de la Cleopatra és un gatet adorable!

1. Cleo:Te’n recordes que l’última vegada que vam ser a Hykosis, vam… Gatet: Ja ho sé.
2. Cleo: I em vas dir que mai no… Gatet: Ho sé.
3. Gatet: És Hykosis o que els nostres cossos congelats vaguin eternament per la buida immensitat de l’espai.

A Softer World, Emily Horne i Joey Comeau

Per trencar una mica amb els webcomics anteriors d’arrels més clàssiques us presento A Softer World, un còmic on els autors barregen fotografia (Horne) i text (Comeau) per oferir-nos resultats, mmmm…. diferents.

Els textos de Comeau i les fotos de Horne mantenen un diàleg semblant a les cavil·lacions d’un pertorbat greu. Hilarant, punyent, contemplatiu, reflexiu i sovint simplement dement, A Softer World és un dels millors descobriments que he fet en l’últim any.

1. El canvi polític de veritat no s’obté mitjançant eslògans.
2. Has d’ajuntar les persones que prenen les decisions en una habitació.
3. I després llançar-t’hi des de dalt, despullat i cridant.
1. Si algú és amable amb tu però antipàtic amb el cambrer
2. Perfecte
3. Un cambrer va assassinar tota la meva família

A banda, com que mai perdo una oportunitat de fer publicitat de Doctor Who (perquè sé que algun dia no molt llunyà algú m’escoltarà), també us presento el projecte A Doctor World, un webcomic que utilitza els textos de Comeau amb captures de la sèrie de televisió sobre el meu estimat Senyor del Temps.

1. Quan et sents inútil sempre et conforto
2. Dient-te com n’ets de maca
3. Però suposo que això només et fa útil per a mi.

Let’s Be Friends Again!, Curt Franklin (guió) Chris Haley (dibuix)

Aquest és un webcomic per als amants del còmic. Franklin i Haley s’enfoten de la seva pròpia obsessió per l’art seqüencial amb un còmic sovint protagonitzat per ells mateixos i carregat de referències d’allò més meta al món de la novel·la gràfica i a l’actualitat del món del còmic. A més, Franklin i Haley posen en imatges el seu profund amor pel món dels súper-herois, amb el que més d’un fan se sentirà identificat.

1. Oncle: Espera… T’acaba de picar aquella aranya?  Noi: Ai… Sí!
2. Oncle: Maleit sia, sóc el teu oncle. Noi: Què passa?
3. Oncle: Res, res. Mira, Miles. Marxo fins que… Bé, fins que experimentis algun altre esdeveniment traumàtic.
Noi: Què vols dir? Oncle: Truca’m quan el teu pare es mori o alguna cosa per l’estil. Pau!

XKCD, Randall Munroe

Aquest és el webcomic que fa més temps que segueixo (podem dir que em va iniciar al “mundillo”) i també és un dels més populars de la llista i, precisament, és el que compta amb un dibuix més simple. Munroe és un llicenciat en física que va treballar durant una temporada a la NASA. Els seus còmics fan les delícies dels científics però també dels lingüistes i de qualsevol persona aficionada a l’humor intel·ligent en forma de gargots.

Mossegat per un Carl Sagan radioactiu, Sagan-man posseeix els poders i les habilitats de Carl Sagan.
1. Ajuda, un lladre!
4. Sagan-man: Eh, tu! Lladre: Què?
5. Sagan-man: Te n’adones de com és d’increïble que haguem arribat a la lluna?

I si us ha agradat, no dubteu en dir-m’ho que la puc allargar molt més! També estaré encantada de sentir les vostres propostes, seguiu algun webcomic? No cal que sigui en anglès!

El fracàs feminista de Sin City

Sin City, Frank Miller

Quan vaig anunciar al món que pretenia llegir-me Sin City –que vaig trobar fullejant i manotejant la secció de còmics de la biblioteca del barri- tothom em va mirar amb ulls com plats anunciant alarmes i sirenes, advertint-me que Sin City no era una novel·la gràfica apta per a feministes. Efectivament, després d’aguantar fins les darreres pàgines d’aquesta infàmia produïda per Frank Miller puc dir que Sin City és un gran fracàs feminista. I dic fracàs perquè a primera vista Miller ens presenta una sèrie de personatges que semblen adequar-se als cànons del “personatge femení fort”. Però no ens deixem enganyar: darrere aquesta mascarada de noies que saben utilitzar a la perfecció una pistola i defendre’s a sí mateixes s’amaga l’essència de la més pura dinàmica de subversió masculina.

He de dir que no podem acusar la novel·la gràfica de ser una experiència orgiàstica de violència contra les dones –no!- perquè la quantitat de dones que són agredides i/o assassinades a Sin City és igualable a la dels homes. Sens dubte, no és un lloc per anar de vacances, això ho tindré ben present. No són les xifres quantitatives les que m’interessen, sinó les qualitatives. Les dones de Sin City tenen bàsicament una professió: treballadores sexuals, a part d’alguna estudiant de dret perduda en aquesta infernal ciutat, i cambreres. Però el punt de mira està centrat en aquesta comunitat de prostitutes que uneixen forces per protegir-se entre elles. Armades amb pistoles i molt de coratge, s’intenten defendre de tots aquells hostils que intenten exercir violència contra elles amb l’objectiu d’afirmar la seva supremacia masculina.

Tot i això, no puc dir que Sin City és una guerra per a la independència i autonomia que finalitza amb una victòria, no. Primerament, perquè el retrat que Miller ofereix d’aquests personatges femenins correspon a una mirada masculina que posiciona les dones en una situació de submissió. O em diran que les corbes magnífiques, els llavis carnosos i la roba interior conjuntada i magnífica no correspon a una fantasia masculina de la feminitat? En segon lloc, en aquesta comunitat de treballadores sexuals organitzada a través d’un model matriarcal –que, evidentment, recalcaré que no vol dir feminista – apareix el personatge principal, Marv, que les ajuda a defendre’s més efectivament; podríem dir, per tant, que actua com una figura de messies i de líder. Si és el personatge (principal) maculí qui ha de prendre el control d’aquesta comunitat de dones, on ha anat a parar l’autonomia sobre la qual es faroneja al principi del llibre?

Frank Miller pot presumir de haver fet una bona repassada de pintura a Batman i posar-lo al dia, però li calen unes quantes lliçons sobre com aconseguir una bona caracterització d’un personatge femení. Segurament, no m’hagués molestat si hagués creat deliberadament una princeseta, però l’intent catastròfic de fer-nos creure que la seva comuna de prostitutes són dones fortes i independents posa la pell de gallina a qualsevol persona amb un mínim de consciència feminista.

Hellboy, un dimoni fet a si mateix

Hellboy, Mike Mignola

Molts coneixereu el nom de Hellboy per les més que correctes adaptacions dirigides per Guillermo del Toro, però Hellboy és en realitat un còmic escrit i dibuixat per Mike Mignola des de 1994. Hellboy segueix les aventures del protagonista del mateix nom, un dimoni invocat per ocultistes nazis que fou rescatat per les forces aliades i que va créixer per convertir-se en una bèstia enorme, de pell vermella, amb cua, banyes que es llima per poder passar per la porta i una mà dreta de pedra. Hellboy treballa per un departament de recerca i defensa contra les forces paranormals, enfrontant-se a bèsties del folklore de tot el món. Inspirant-se en clàssics com H.P. Lovecraft, la literatura pulp i llegendes tradicionals d’arreu, Mignola crea un còmic que s’ha convertit en un clàssic del gènere que agradarà tant a aficionats de tota la vida com a nouvinguts al món dels còmics. El objectiu d’aquest article, però, no és revelar les sorpreses i girs inesperats del seu desenvolupament, sinó reflexionar una mica sobre alguns dels aspectes que el converteixen en una obra tan interessant.

En certa manera, l’article d’avui és una continuació del de la setmana passada, ja que una de les grans preocupacions de Hellboy és el destí. No deixa de tenir sentit, tenint en compte que és un dimoni vermell de dos metres que, en comptes de provocar l’apocalipsi com s’espera d’ell, es dedica a lluitar contra les forces del mal. El personatge de Hellboy s’entesta a lluitar contra els engranatges de la història que dicten la seva sort; si el destí fos un iceberg, Hellboy no dubtaria en enfonsar-lo. L’exemple més evident de la lluita de Hellboy el trobem a un dels episodis més coneguts de la seva història quan, assetjat per forces que volen provocar la fi del món, Hellboy s’arranca les banyes. En un acte d’auto-sacrifici Hellboy assevera la seva humanitat, demostrant un cop més que no naixem humans sinó que ens hi tornem, una altra de les idees centrals que recorre el còmic.

El petit (i haig de dir que totalment adorable!) Hellboy va ser criat pel professor Trevor Bruttenholm com un fill, oferint-li l’afecte i el respecte degut a qualsevol humà. Hi ha un petit episodi encantador en què veiem al petit Hellboy tastant una crep per primer cop, els dimonis de l’infern s’horroritzen perquè saben que en aquell moment l’han perdut per sempre. Òbviament, el problema no és la crep, sinó el fet que algú s’hagi pres la molèstia de cuinar per un dimoniet i de convèncer-lo de que tasti un plat nou. Però més enllà dels moments anecdòtics, Mignola demostra un cop i un altre que la humanitat no ve de sèrie. L’exemple més evident és la Nemesi de Hellboy, el personatge de Rasputí que no dubta en renunciar a la seva ànima a canvi del poder que desitja. Tot i ser el més destacat, Rasputí no és l’únic que segueix aquest camí de renúncia a la humanitat: Nazis, vampirs i homes-llop exemplifiquen un cop i un altre com n’és de fàcil convertir-se en un monstre. Hellboy, però, va contracorrent: dubtant, aprenent i tot sovint amagant el cap sota l’ala, el dimoni es descobreix a si mateix, gira l’esquena a un destí que el convertiria en la poderosa bèstia de l’apocalipsi i continua amb la seva feina contra les forces del mal, tot fumant un cigar, mentre remuga entre dents.

Hellboy, Norma Editorial

Hellboy, Dark Horse Comics

L’art de fer visible l’invisible: entendre el còmic

Entender el cómic. El arte invisible, Scott McCloud

Quan vam inaugurar Dr Read Good, un dels nostres objectius era crear un espai obert per parlar de tot tipus de llibres, sense distincions de gènere. Alta literatura i literatura popular (sigui quina sigui la diferència) compartirien espai en igualtat de condicions. Com passa sempre, és més fàcil parlar d’ideals que portar-los a terme: gustos personals, disponibilitat i formació acadèmica provoquen un cert esbiaix que ens esforcem per corregir una mica cada dia. Amb aquesta idea en ment, em vaig proposar, entre d’altres objectius, parlar més sovint de còmics. És així com em va caure a les mans Entender el cómic d’Scott McCloud, un assaig sobre l’art del còmic que, en un principi, havia de servir per formar-me sobre el tema, però que em va impressionar tant que crec que es mereix una ressenya pròpia.

Entender el cómic és un assaig que explora el medi, Scott McCloud Entender el cómic dr read goodmolt apropiadament, en format còmic. Scott McCloud ens proposa una redefinició del concepte de còmic amb l’ambició de l’elevar-lo a l’alçada de les arts més àmpliament acceptades, pel camí McCloud crea una obra sorprenentment accessible i divertida alhora que informativa, que no només tracta de còmics, sinó que reflexiona sobra la percepció, la creativitat, l’art de la narració i sobre l’art en sí mateix.

Entender el còmic comença re-definint el concepte de còmic i repassant la història d’aquest art. La breu introdEntender el cómic Dr Read Gooducció de McCloud a la història dels còmics és reveladora i desafia conceptes establerts, però l’assaig es torna francament absorbent quan repassa els trucs de l’ofici oferint explicacions penetrants i perspicaces que obren un univers de possibilitats al lector. Per tal d’explicar l’ús habitual d’un disseny de personatges caricaturesc, McCloud analitza el funcionament de la percepció humana; McCloud descriu el personatge caricaturesc com un buit, una closca buida que permet una identificació més fàcil per part del lector, pel contrari, els personatges de característiques més realistes provoquen una major distància amb el lector. Hergé és un dels mestres de la caracterització caricaturesca, només cal comparar el traços senzills d’un Tintín amb el realisme de les localitzacions on tenen lloc les seves aventures.

Un altre punt central de l’argumentació de McCloud gira al voltant del concepte de sinestèsia i de la possibilitat de que una forma artística sigui capaç d’apel·lar a tots els sentits. Kandinsky, Wagner i Baudelaire van perseguir aquest objectiu i, segons McCloud, és un repte al que s’enfronten cada dia els artistes de novel·la gràfica i que ha impulsat l’evolució de l’art. Un dels meus exemples favorits és el de l’ús expressionista de les línies, només cal comparar les línies fortes i atrevides, els angles obtusos que reflecteixen el món adult i perillós de Dick Tracy amb les corbes amables i les línies obertes que ofereixen una sensació d’innocència i joventut al Tío Gilito de Carl Bark.

Entender el cómic és un assaig seminal que es va guanyar l’admiració dels grans de novel·la gràfica com Alan Moore, Will Eisner o Neil Gaiman per la seva perspicaç i reveladora exploració del medi. Però l’obra de McCloud també és un cant d’amor al còmic, ple d’humor i de reflexions plenes d’agudesa no només sobre el còmic, també s’obre l’art i la necessitat tan humana de trobar noves formes d’expressar-nos.

Entender el cómic. El arte invisible, Astiberri Ediciones.

Understanding Comics. The Invisible Art, Harper Collins

The Sandman: Dieu-me que això no és literatura

The Sandman és un còmic molt especial que es mereix un article molt especial, per això a Dr Read Good hem convidat al nostre amic Borja per parlar-ne. Gràcies per la col·laboració Borja (esperem que sigui la primera de moltes) i benvingut a la família!

Inés & Marta

The Sandman el velatorio dr read good

The Sandman, Neil Gaiman

Sembla ser que encara genera certa controvèrsia la consideració del còmic com a literatura. Més enllà de la qüestió de noms, al darrere de les reticències a considerar els àlbums il·lustrats com a obres literàries hi ha, entre d’altres prejudicis, una visió del gènere com a quelcom menor. Com si no fóra més que un producte d’oci i consum. Per contradir aquest argument no hi ha res millor que llegir la novel·la gràfica The Sandman, de l’escriptor anglès Neil Gaiman.

The Sandman Dr Read Good

The Sandman relata les aventures de Somni, un dels sets eterns, els sets germans que personifiquen algunes de les forces més poderoses de l’univers: la mort, la destrucció, el desig, la desesperació, el deliri i el destí, a més dels somnis. A principis del segle XX el senyor del somnis és capturat a través d’una cerimònia de màgia oculta i romandrà tancat durant devers 70 anys en una esfera de vidre. Quan escapa d’aquesta presó haurà de reconstruir el seu regne. Però les coses ja no són com abans, i Somni entén que ha de canviar o morir. I, en conseqüència, prendrà la seua decisió.

The Sandman Morfeu dr read good

Aquest és el punt de partida a partir del qual Gaiman basteix un univers -universos- narratiu que barreja elements de diferents tradicions mitològiques (l’egípcia, la greco-romana, l’escandinava, la judeo-cristiana, àrab, japonesa, alguna africana…) amb l’obra de Shakespeare i altres clàssics literaris i de la cultura popular anglo-saxona, travessant un temps que va des de molt abans de la creació del sistema solar fins als anys 90 del segle XX, tot passant per la Roma imperial, l’edat mitjana a Anglaterra o la revolució francesa. I el seu mèrit rau en el fet que totes aquestes influències conflueixen d’una manera absolutament harmònica en un món propi, el de The Sandman, en què tot encaixa i tot hi està relacionat.

Morfeu Dr Read Good Oneiros

Per acompanyar el senyor del Somnis en les seues aventures l’autor dóna vida a una bastíssima galeria de personatges amb entitat suficient per protagonitzar la seues pròpies històries o jugar un paper decisiu en la trama principal. Hi ha els seus sis germans -especial menció mereix la mort, possiblement la més deliciosa representació antropomòrfica que se n’haja fet; ella ja té un còmic propi-, déus i deesses, un home immortal que serà l’únic ser a qui el protagonista pot anomenar amic, els habitants del regne del somnis o fins i tot figures històriques com l’emperador August, Maximilien de Robespierre, o el mateix William Shakespeare.

Death Sandman Dr read Good

Tota aquesta mostra de talent i imaginació no és, però, mera ostentació creativa. Els mons de The Sandman permeten Gaiman reflexionar sobre qüestions recurrents de la condició humana com la solitud, l’amor, la rancúnia, el canvi, les ambicions i, per descomptat, sobre els set eterns: mort, somnis, desig, destí, desesperació, deliri i destrucció. I ho fa tant amb els personatges corrents que entren en contacte amb Morfeu -altre dels noms que rep el protagonista- a través dels somnis com amb les divinitats i els sers mitològics; al capdavall no són tan diferents; en el fons, tots volen el mateix o coses molt semblants.

The Sandman Morfeu Dr Read Good

Aquesta obra tan rodona i completa presenta només un però: al llarg de la seua publicació diversos dibuixants van anar succeint-se en la tasca de donar forma gràfica als guions de Neil Gaiman. Com a conseqüència el nivell del dibuix varia bastant d’un volum a altre, fet que en altres casos podria posar en risc la continuïtat de la narració. Però The Sandman se’n surt amb èxit. I si comenceu a llegir-lo, no podreu deixar-lo fins arribar a la darrera pàgina -de fet, al meu parer és a la darrera part de la saga, il·lustrada per Michael Zulli, John J. Muth i Charles Vess, on hi ha els millors dibuixos; dieu-me clàssic-.

Les aventures de The Sandman van ser publicades per DC Comics als Estats Units entre 1989 i 1996 i l’èxit de crítica i de vendes hi van anar de la mà -l’assagista Norman Mailer el va definir com “un còmic per a intel·lectuals”. A casa nostra l’editorial Norma ha traduït aquesta sèrie al castellà, recopilada en deu volums. Ens manca encara, però, un versió en català. Algú s’hi anima?

Mentrestant podeu llegir-lo en qualsevol de les diferents llengües en què has estat editat, si bé recomane fer-ho en la seua versió original. Feu-ho i després dieu-me que això no és literatura.

The Sandman Eternos Neil Gaiman Dr Read Good

PD: A Internet hom pot llegir que s’estan fent algunes passes per fer una adaptació televisiva de The Sandman amb actors reals i sembla que es tracta d’alguna cosa més que un rumor. L’expectació i el neguit van de la mà per als seguidors de la sèrie. Mereixerà aquesta adaptació una entrada del Dr. Read Good? Esperem que no quede emparentada amb el Hamlet de Kenneth Branagh!

The Sandman (Vertigo/DC Comics)

The Sandman (Norma Comics)

Sense versió en català