Quatre propostes de regal per a nens i nenes punkies

A vegades em passejo per la secció infantil de les llibreries i m’escandalitzo. Si no en teníem prou amb les joguines, els llibres per a infants també són rosa o blau. Mentre que els llibres que expliquen com funcionen les coses són per a nens, els contes de princesses estan revestits amb el rosa xiclet més horrorós de la gama cromàtica estan fets perquè avis, tietes i padrins diguin: això serà perfecte per a la nena! Tots aquests contes contenen moralitats casposes i fins i tot un pèl sospitoses.

Doncs bé, ja n’hi ha prou d’aquest color (i mai millor dit) perquè a continuació us faig unes quantes propostes per convertir els nens i nenes del vostre entorn en autèntics punkies. Punkies perquè qüestionen els valors establerts del bon comportament i de gènere. Per què els infants haurien de ser com els diem que han de ser?

ImageA Rule Is To Break: A Child’s Guide To Anarchy (Una norma està per trencar-la: Una guia infantil a l’anarquia), John Seven i Jana Christy

Amb aquests dibuixos tan bufons el llibre ensenya coses tan boniques com: “Fabrica-ho! No ho compris!”, “Dóna coses! Gratis!” i “Quan algú et digui: ‘treballa’, tu digues: ‘per què?’” És dels primers llibres que regalaré al meu fill o filla (sí és que en tinc clar).

ImageContes d’un autre genre (Contes d’un altre gènere), Gaël Aymon, François Bourgeon, Sylvie Serprix, Peggy Nille

Ja n’esteu fins al capdamunt de la princesa bleda i insípida tancada en un castell fins el moment en què vingui el príncep a salvar-la? Aquestes princeses decideixen no menjar perdius i marxar a l’aventura en comptes d’esperar que algú altre faci la feina per a elles.

ImageLa princesa Li, Elena Rendeiro i Luis Amavisca

L’editorial Egales ens proposa uns quants títols nous aquestes festes: els contes parlen de nenes que troben llapissos màgics i princeses que s’enamoren, però amb un toc diferent. Perquè no totes les famílies tenen un pare i una mare, i no totes les noies s’enamoren de prínceps.

ImageHappy Punks (Punks Divertits), John Seven i Jana Christy

Una colla d’amics imaginatius i colorits ens ensenyaran a comptar fins a dotze (en anglès) tot mostrant-nos la seva vida tan divertida i emocionant.

Anuncis

Creant noves tradicions: lectures de Halloween

Alguna vegada he lamentat que aquells que no són ni catalans ni catalanes no tinguin el plaer de tenir una festa on la gent es regala llibres. I Neil Gaiman també sembla estar-ne força afligit perquè ha proposat instaurar una tradició en què per a Halloween la gent es regali llibres. Nosaltres també hem decidit de fer el mateix i com que creiem que la col·lecció de Pesadillas ja està força usada i passada de moda, us fem una mini-guia de llibres que podeu regalar aquesta Castanyada.

The Shining, Stephen King

Juntament amb la pel·lícula que es va inspirar en la novel·la de King, The Shining és probablement la història de terror que més m’ha marcat. Incapaç d’acabar el llibre i amb prou feines aconseguint mirar tota la pel·lícula en una sola vegada, sempre recordaré com em va costar dormir durant setmanes després. Sí, sóc poruga, què voleu.

El senyor de les mosques, William Golding

Quan he preguntat a la Marta quines històries de por recomanaria, la seva resposta ha estat precisament aquesta novel·la. Sí, la Marta és així, considera que El senyor de les mosques hauria de ser considerada una història de por perquè és… terrorífica! Doncs ja sabeu, si voleu traumatitzar uns quants adolescents (com em van fer a mi) no dubteu a regalar-los aquesta novel·la.

Un món feliç, Aldous Huxley

Un altre llibre d’aquells que no és de por però que hauria de ser-ho. Qui no es terroritzar amb la visió del futur de Huxley? Jo personalment no tinc ganes que el temps passi.

Walking Dead, Apocalipsi Zombie Ya, diversos autors

No us puc garantir la qualitat literària d’aquest assaig, però volia donar un toc gafapasta a la meva llista així que l’he inclòs. I com que els zombis estan de moda… què? Que no és un argument vàlid?

Vida d’un lector que va al cinema

Perquè de tant en tant també aixequem el cap per fer altres coses, aquí un repertori d’emocions del lector al cinema:

Quan t’assabentes que trauran l’adaptació cinematogràfica del teu llibre preferit

Quan veus el repertori i l’actor odiós de torn fa de protagonista

Quan acaba el passi de la pel·lícula i és bona

Quan és dolenta

Quan llegeixes la reacció de la crítica

Quan el teu amic/ga exclama: “Què bé! Ja no m’hauré de llegir el llibre!”

Quan entrevisten els actors i actrius i diuen que es sentien molt identificats/des amb el personatge

Vida d’un lector

La vida de qualsevol lector està plena d’emocions fortes. Per a aquells que ho dubtin, aquí en teniu la versió animada.

El teu autor preferit torna a escriure després d’una dècada de silenci.

L’espera fins que publiquen el llibre al teu país.

El llibre és un desastre

El llibre és una obra mestra

El llibre és més aviat “meh”

Algú intenta convèncer-te dels mèrits literaris de 50 ombres d’en Grey

Quan surts a sopar amb amics i treus el tema dels llibres

when youre the first one to wake up at a sleepover

Quan diuen que potser apugen l’IVA dels llibres

Aixeques la vista després de passar hores submergit en una novel·la

Quan llegeixes un llibre tan dolent, que consideres dedicar-te tu també a la literatura

Coneixes algú que comparteix els teus gustos literaris i es converteix instantàniament en el teu millor amic

Entrevisten el teu autor favorit a la tele i la primera pregunta que li fan és si els personatges estan inspirats en la seva vida.

Arribes a l’última pàgina d’un llibre que t’encanta

image

Tens la terrible sospita que l’autor pensa matar el teu personatge favorit

image

La sospita es confirma

Quan toca dir adeu als personatges:

De cara als altres estàs

image

Però per dintre estàs

image

Nou llibre de Neil Gaiman

Simplement, Neil Gaiman

Què llegeix el jovent aquest estiu?

Ai… les vacances d’estiu… quan era adolescent eren tres mesos que al final no sabia com omplir el temps. Era l’època de l’any en què més llegia, així que a continuació he volgut presentar cinc propostes de lectura de literatura juvenil. Cal dir (encara que el títol sembli dir més aviat el contrari) que aquesta llista és vàlida per a tots els públics i que va dirigida als nostres joves lectors i no tan joves que segur que trobaran alguna cosa interessant. I també us pot servir de guia per si heu de fer algun regal a un adolescent despistat que no sap què fer aquest estiu mentre pren el sol.

Juntos, Caminos Cruzados – Ally Condie

Començo per les seqüeles. Després de fer la ressenya de Juntos (Matched), la primera part del que serà una trilogia, el passat mes de març es va editar la traducció espanyola de la saga de l’americana Ally Condie. Si us vau quedar amb ganes de més, o si teniu ganes de començar a llegir aquesta sèrie, ja teniu publicats dos volums. La versió anglesa de la darrera part sortirà a la venda el proper mes de novembre.

Insurgente – Veronica Roth

Em temo que aquesta serà una lectura d’estiu tardana, ja que la traducció al castellà de la segona part de Divergente sortirà el proper mes de setembre. El primer volum va passar el meu baròmetre tot i que es va quedar curt en molts aspectes, veurem què ens presenta Roth en la segona entrega.

Bajo la misma estrella – John Green

Aquest llibre va dedicat a la Marta, que té una obsessió especial amb els llibres que ella anomena temàtica “nens amb càncer”. Aquesta novel·la que ha dut a John Green a l’èxit i que s’ha endut un bon aplaudiment de la crítica literària americana, acaba d’arribar al món editorial espanyol. Serà del gust de la Marta? Estic impacient per sentir la seva opinió!

El corredor del laberinto – James Dashner

Tot i que fa gairebé dos anys que es troba a les nostres llibreries, sempre que passo per la secció juvenil encara el veig formant part de la secció de destacats. James Dashner va coronar durant setmanes les llistes dels millors èxits del New York Times i la seva sèrie ha estat molt aclamada per lectors/es i la crítica. El corredor del laberinto és el primer volum d’una trilogia on tots tres volums ja han estat publicats així que els impacients no hauran d’esperar.

I vosaltres? Què llegireu aquest estiu?

Els zombis ens ataquen i altres marca-pàgines casolans

Resulta que l’última setmana l’he passada amb un d’aquells refredats de pre-estiu que eliminen les funcions superiors del cervell, de manera que m’ha estat impossible preparar un article en condicions. A canvi, us ofereixo una mostra de “mis labores”: mini projectes de costura que he anat realitzant durant els últims mesos i que estan relacionats amb el món del llibre. Espero que us agradin!

Aquest va ser el primer marca-pàgines que vaig fer. Un detallet d’aniversari sense gaires complicacions.

Punt de llibre zombi

Aquí ja em vaig animar una mica més. Zombis devoradors de llibres, sóc l’única que s’hi identifica?

Punt de llibre punt de creu

Aquest punt de llibre està inspirat en la Inés i la seva fantàstica imitació d’aquest personatge de la pel·lícula “El laberint”

Punt de llibre Keep Calm

 Inspirat en el famós pòster de la Segona Guerra Mundial. La cita del llibre és una de les més famoses de Shakespeare

Punt de llibre Vonnegut

Les limitacions quant a l’espai són un dels principals problemes a l’hora de cosir un punt de llibre i això es fa especialment evident en aquest intent d’il·lustrar una coneguda cita de Kurt Vonnegut: I urge you to please notice when you are happy, and exclaim or murmur or think at some point, ‘If this isn’t nice, I don’t know what is.

Mini-guia de recomanacions per Sant Jordi

Enguany ens ha estat impossible preparar un especial de Sant Jordi com el de l’any passat, així que per compensar us hem preparat una mini-guia de recomanacions per la Diada. Aquí teniu algunes idees pels que encara no heu decidit quin llibre voleu comprar:

El temps es un cabró, Jennifer Egan

El meu descobriment d’aquest any. Bona literatura que a més aconsegueix la fita de ser increïblement entretinguda.

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

El comissari Adamsberg és la prova vivent de que ni tots els detectius són cínics de volta de de tot, ni que tots els crims es resolen a cops de bastó.

El cor és un caçador solitari, Carson McCullers

Si busqueu un clàssic, McCullers no us decebrà amb la seva crònica de cinc ànimes solitàries que busquen algú amb qui connectar.

El món no se’n surt, Tony Judt

Tony Judt Dr Read Good

On el govern diu retallades, Tony Judt diu ajudes socials. Un anàlisi enlluernador sobre el món on vivim.

Promise, Wendy Wunder

Un llibre per als joves que estan farts de vampirs enamorats. Una noia s’enfronta a la possibilitat de la seva mort, quines són les probabilitats de que succeeixi un miracle?

Procrastinació literària

Perdoneu per haver trigat tant a publicar aquesta entrada, estava procrastinant. La procrastinació és un comportament diria que gairebé innat, qui digui que no procrastina mai, menteix. Evitaré fer un escrit de l’estil de manual auto-ajuda i donarem per fet que la procrastinació és incurable. Això sí, hi ha maneres i maneres de fer-ho! Aquí us proposo unes quantes maneres perquè la vostra procrastinació tingui un toc literari.

Fer un soliloqui

Sort que Hamlet no tenia internet

Hamlet és el gran procrastinador per excel·lència. Des de la segona pàgina que sap que ha d’acomplir una missió i en necessita 150 més per fer-ne alguna cosa. Per donar-se temps decideix fer un soliloqui, i us animo a fer-ho també. Heu d’entregar un treball? No patiu, està demostrat que els humans funcionem millor si treballem sota pressió, dediqueu el vostre temps a escriure un gran monòleg xecspirià.

Què faria Jane Eyre si…?

No sap on s'hi fica!

No sap on s'hi fica!

Què faria Jane Eyre si s’adonés que Bertha Mason no és mala persona i que és en Mr Rochester el manipulador, maltractador i violent? Perquè fer la tasca que ens ha manat el/la supervisor/a si podem passar-nos el dia pensant què farien els personatges en situacions completament diferents. Què passaria si Harry Potter no tingués a Hermione de side-kick? Què faria Catherine si visqués en un lloc on la gent no estigués sonada en comptes de Wuthering Heights?

Escriure aquella novel·la que sempre hem volgut escriure

Amb una llibreta d'aquestes es té més classe

Diuen que procrastinar és una manera d’evitar una tasca major. Però qui diu que procrastinar no pot ser útil? Tenir obert el notepad a l’ordinador o tenir una llibreta al costat ens pot ajudar a fer l’esquema de la nostra novel·la ideal. He dit esquema, no escriure la novel·la, ja que això es convertiria en una tasca a acomplir, que va en contra de tots els principis de la procrastinació.

Fer-ne de Facebook un melodrama

I si no trobes idees, sempre queda lamebook (per seguir procrastinant)

Tothom té l’amic a Facebook que escriu les seves desgràcies perquè la resta se n’assabenti, i si no en tens és que ets tu mateix/a. Per què no fer-ne un ús literari? Segueix la seva evolució i anota-ho, fins i tot podem ser actors de la història comentant les seves desgràcies perquè s’enfonsi en el dolor. Qui sap, potser tenim el proper jove Werther a les mans en versió segle XXI.

Cinc paraules literàries de la llengua anglesa

Permeteu-me que avui em desviï una mica del propòsit principal d’aquest bloc i parli una mica de lingüística… “Uuuh, lingüística? Però si son aquella colla de rarets a l’altre costat del passadís obsessionats pels fonemes i els complements de règim.” Ho sé, però prometo no passar-me al costat obscur. Fora bromes, fa poc vaig trobar un poema que em va fer reflexionar sobre la idiosincràsia de la llengua anglesa, i és que tots recordem els dies obscurs en què repetíem frases com: “My tailor is rich” o “Is this your umbrella?”. Però us heu parat a pensar mai en totes les paraules estranyes que hi ha en anglès? Bé,  “estrany” no seria ben bé la paraula, jo diria més aviat ho definiria com la literatura que hi ha dins d’aquestes paraules, i així és com justificaré aquest article.

Pineapple

Serà per les punxes?

La traducció seria pinya, però literalment vol dir “poma de pi”. Graciós, oi? Una poma i una pinya s’assemblen com un ou a una castanya, però bé, caldrà buscar-ne l’etimologia. A més, si volguéssim conservar per tots els mitjans la paraula “apple”, no seria millor oblidar-se del pi i posar “palm” (palmera), que és d’on ve en realitat la pinya?

French fries

Vols dir?

Pobres anglesos, això no és culpa vostra. Jo sé que vosaltres dieu “chips” (que curiosament als Estats Units son patates fregides de bossa), però és curiós com els americans atribueixen amb tanta convicció l’origen de les patates fregides als francesos, quan des de fa dècades es barallen per ser els inventors de les “frites”.

Marmalade/ jam

Creieu-me quan us dic que no es mereix un nom a part

I nosaltres que ens pensàvem que tot estava tan clar: marmalade = mermelada. Però resulta que “marmalade” es només confitura de taronja, per la resta de confitures cal dir “jam”. Tots els meus alumnes, sense excepció, canvien d’expressió d’alegria a decepció quan se n’assabenten.

Guinea pig

Ara sí que li veig una semblança...

No sé quina semblança li poden trobar un conillet d’índies a un porc, ni perquè diuen que de Guinea si en realitat és originari dels Andes, però recordaré per sempre com els meus alumnes van bromejar durant setmanes quan una nena va voler-me explicar que la seva mascota era una d’aquestes entranyables bestioles.

Desert/ dessert 

Aquí sí que diríem: "I'm eating dessert in a desert!"

La culpa la té la invasió dels normands, segurament, però saber entonar bé es la clau per poder-se fer entendre. Si no, correm el risc de tenir un plat ple de sorra per acabar l’àpat. Molt probable, oi?

Cinc idees per sentir-nos cultivats mentre mirem la tele

A aquestes alçades, qui no s’ha convertit en fan de la sèrie de televisió britànica Downton Abbey? Les aventures i desventures d’una família aristocràtica a l’Anglaterra georgiana han captivat l’audiència: els seus escàndols d’alta societat, diplomàtics turcs interpretats per aquest bé de déu d’home i les petites tragèdies del dia a dia que experimenten tant la classe alta com el servei. Tristament pels addictes a Downton, la sèrie no torna amb capítols nous fins el mes de setembre, així que aquí us deixo unes quantes propostes televisives per omplir el buit dels vostres cors amb l’avantatge afegit de que si us quedeu amb ganes de més, sempre podeu tornar al llibre que les ha originat i, per què no, faronejar una mica amb els col·legues dels vostres coneixements de literatura.

Treasure Island (2012)

La ultimíssima adaptació del clàssic d’aventures L’illa del tresor de Robert Louis Stevenson consisteix en una mini-sèrie de dos capítols per a la televisió anglesa amb un immens Eddie Izzard en el paper de Long John Silver. Es tracta d’una adaptació que aconsegueix capturar el sentit de l’aventura de l’original sense caure en dissertacions morals innecessàries. Així mateix, els canvis que es permeten els guionistes converteixen la història en una denúncia de l’avarícia que no només consumeix els pirates, sinó també els mateixos protagonistes i que resulta d’allò més escaient en els temps que vivim. Altres extres benvinguts, inclouen l’evident esforç que s’ha fet per donar una mica d’espai a les dones de la història i el plaer de veure en Frodo convertir-se en el seu propi Gollum.

Un Ben Gunn passat pel sedàs de Gollum

The Crimson Petal and the White (2011)

La producció s’obre amb un recorregut febril i al·lucinat pels carrerons bruts i pestilents dels baixos fons del Londres de finals del XIX, ens acompanya la veu de la protagonista advertint-nos de estem perduts, descarrilats i ja no podem tornar enrere. Senyors i senyores, això no és Downton Abbey. L’admonició ve de boca de la Sugar, una prostituta que planeja abandonar la seva condició amb el patronatge del ridícul Mr Rackham. L’astuta Sugar aconsegueix convertir en Rackham en un home d’èxit, alhora que avoca les seves experiències en un llibre secret Un llibre d’odi. Per venjar-se de cada cuc pompós i aterrat que ha trucat mai a la porta de Mrs Castaway. La mini-sèrie de quatre capítols adapta la novel·la de Michael Faber del mateix nom i ens mostra un Londres llòbrec i immund on la bogeria és segurament la resposta més sensata a tanta desolació. No apta per a estómacs febles, The Crimson Petal and the White inclou una Gillian Anderson difícil de reconèixer en el paper de Mrs Castaway i a Romola Garai i Chris O’Dowd menjant-se la pantalla en els rols protagonistes.

La Sugar, interpretada per Romola Garai

 The Forsyte Saga (2002)

Després de tanta immundícia, potser agraireu retornar al Londres victorià més decorós i el trobareu a The Forsyte Saga. Haig d’admetre que em vaig posar a veure aquesta sèrie només per la presència de Damian Lewis, un actor que aconsegueix hipnotitzar-me cada cop que apareix a la pantalla. Però els cinc minuts de metratge que pensava veure per curiositat van convertir-se en les dues temporades senceres sense que me n’adonés. Malgrat tot, va pagar la pena: una sèrie que et té cridant a la pantalla Maleit sigues, Soames Forsyte! sempre és digna de veure’s. La història segueix la vida de diverses generacions de la família Forsyte entre la dècada de 1870 i el anys 20 del nou segle. Lewis interpreta en Soames Forsyte, membre d’una de les famílies més riques de Londres, però que per molt que s’hi esforci, és incapaç de guanyar-se l’afecte de la seva esposa, la Irene, recorrent cada vegada a mesures més desesperades. La sèrie inclou els habituals embolics de faldilles, corrupcions, enganys i adulteris d’aquest tipus de melodrama, però despullada de tot això, es tracta de la història d’un home que no sap com estimar i que acaba destruint tot allò que estima. Un protagonista alhora digne de compassió i del menyspreu més visceral. The Forsyte Saga es basa en una sèrie de novel·les escrites per John Galsworthy a principis de segle i que han gaudit de multitud d’adaptacions tant al cine com a la televisió.

Damian Lewis (Soames) amb Gina McKee (Irene)

Sherlock (2010)

Steven Moffat ha escrit alguns dels millors i dels pitjors episodis de Dr Who, però el 2010 va tenir la idea genial d’adaptar els històries de Conan Doyle per a la BBC, traslladant hàbilment les aventures del famós detectiu al Londres del segle XXI. Moffat aconsegueix conservar l’esperit enginyós de l’original, però n’accelera el ritme i deixa treballar el carisma dels dos actors principals amb Benedict Cumberbatch com Sherlock i Martin Freeman com un Dr. Holmes que narra les seves peripècies en un bloc d’Internet. Gaudireu de la sèrie per la seva agudesa i sentit de l’humor i perquè, malgrat tots els canvis, es nota que Moffat i Mark Gatiss (el seu co-creador) coneixen i estimen el material original de Conrad. Això sí, avís per navegants: Steven Moffat té una llarga història de representacions femenines problemàtiques i Sherlock no se n’escapa. La meva recomanació és que veieu la primera temporada i ignoreu els capítols de la segona on ha d’aparèixer el personatge d’Irene Adler, que a mans de Moffat, passa de ser una aventurera americana a convertir-se en una dominatrix disposada a extorsionar el govern anglès. I si ara mateix esteu posant els ulls en blanc, felicitats, haurem compartit la mateixa reacció d’incredulitat!

El casting de Freeman i Cumberbatch (a la foto, respectivament) és un dels grans encerta de la sèrie

Lost in Austen (2008)

Tècnicament, aquest mini-sèrie no pertany a la llista, ja que us farà sentir qualsevol cosa menys cultivats, però després de tanta serietat entre cotilles, crec que donareu la benvinguda a una mica de lleugeresa. Lost in Austen segueix les peripècies de l’Amanda Price, una aficionada ardent a les novel·les d’Austen que sense voler acaba intercanviant-se pel personatge d’Elizabeth Bennet a Orgull i prejudici. Sembla que el seu somni s’ha fet realitat, fins que s’adona que amb la seva irrupció és possible que la novel·la mai no arribi a tenir lloc. Per si fos poc, les coses es compliquen quan la Lizzy Bennet descobreix que el Londres del segle XXI està ple d’al·licients insospitats i l’estirat Mr Darcy decideix irradiar els seus encants cap a l’Amanda enlloc de la Lizzy. Ni intenteu trobar-li el sentit perquè tot plegat no té ni cap ni peus, però qualsevol que hagi llegit o vist una adaptació de Jane Austen riurà de bona gana. Paraula d’Austenita.

Sembla que alguns fans incondicionals (llegiu Hardcore) d'Austen s'han queixat de l'adaptació. Serà perquè no tots els personatges són tan heterosexuals com a l'original?