Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

Anuncis

Allò que jo sé que tu saps i altres tribulacions

Sweet Tooth, Ian McEwan

Des de fa uns mesos que ja volta per les llibreries el nou Ian McEwan i la Marta i jo ens vam precipitar en una cursa cap a la llibreria. Jo vaig arribar primer, així que tinc concedit el premi de fer-ne la ressenya. Les editorials espanyoles i catalanes encara no en parlen, però si els vents no canvien hauria de sortir publicada aviat per Empúries i Anagrama.

La història narrada en primera persona és protagonitzada per la bellíssima Serena Frome, una jove recentment graduada a Cambridge que comença a treballar pels serveis secrets britànics, en una missió anomenada “Sweet Tooth”, que pretén combatre el comunisme filtrant idees en l’esfera intel·lectual de la Gran Bretanya de l’època. La història gira principalment al voltant de les aventures amoroses de Serena, i especialment la relació que manté amb l’escriptor Tom Haley.

Però no deixem que la història d’amor ens dissuadeixi, ja que en realitat McEwan ens vol parlar sobre els processos d’escriptura, com expliquem les històries i la subjectivitat. Aquests temes ja els va explorar l’autor a Expiació, però aquest cop introdueix el dividend dels receptors a l’equació, és a dir, els lectors/es i com llegeixen aquestes històries. Les darreres pàgines de la novel·la provoquen un gir que ens fan plantejar temes com la subjectivitat, el “què sé jo que tu no saps, o em penso que tu no saps” i fins i tot la mateixa autoria de les històries que ens expliquen. No vull desvetllar més perquè això seria una injustícia cap als/les que em llegeixen; jo vaig tenir el plaer d’entrar en la història sense saber-ne res.

He de confessar la meva decepció per com McEwan esculpeix la protagonista de la història, que culmina quan es revel·la el desenllaç. Serena és desperta, però no intel·ligent, i no puc evitar que l’autor la fa caure en l’estereotip de la rossa bonica d’ulls blaus, que només aconsegueix mèrits gràcies a la seva bellesa. Durant tota l’obra, es deixa endur per la corrent dels esdeveniments, sense que res vingui per iniciativa pròpia -potser la relació amb en Max, però acaba resultant en un desastre més gran del que podia imaginar- i s’acaba adaptant a les necessitats dels personatges masculins que desfilen al llarg de l’obra. Fins i tot la seva veu acaba no essent seva i quan vaig tancar el llibre no vaig poder fer res més que sospirar. La conclusió que n’extraiem és que la protagonista no és res més que un titella manipulat per la resta de veus masculines. Exasperant.

En realitat doncs, Serena no és la protagonista de Sweet Tooth ni una sofisticada agent dels serveix secrets, és tan sols una excusa per explicar una història d’escriptors. I a mi el fet que se li tregui la veu a la protagonista d’aquesta manera m’incomoda força.

Sweet Tooth (Jonathan Cape)

Les traduccions al castellà i al català encara no estan disponibles

 

Màgia, detectius i peresosos a Johannesburg

Cover of the 2010 British edition of Zoo CityZoo City, Lauren Beukes

L’any 2011, el premi Arthur C. Clarke a la millor novel·la de ciència ficció se’l va emportar l’autora sud-africana Lauren Beukes amb Zoo City, una altre pas de rosca (o dos o tres) a la novel·la clàssica de detectius.

Zoo City té lloc a una versió alternativa de Johannesburg on les persones que han comés un crim carreguen amb un esperit animal, l’estigma de la seva culpabilitat que alhora els concedeix algunes habilitats úniques. La protagonista és la Zinzi December i el seu acompanyant és un peresós que va aparèixer quan la Zinzi va provocar la mort del seu germà a causa de la seva addicció a les drogues. La Zinzi viu a Zoo City (inspirada en el barri real de Hillbrow), un gueto per a les persones amb animals, els refugiats de la resta d’Àfrica i tot tipus de desheretats. Aquí és on malviu la Zinzi, fent ús de la seva habilitat per trobar objectes perduts i redactant e-mails pel frau 419 amb els que paga els seus deutes amb els traficants, fins que rep l’encàrrec de trobar dos bessons desapareguts i es veu embolicada en una trama criminal que la supera de llarg.

L’aspecte sobrenatural de la trama (que, per cert, no es redueix a Johannesburg sinó que és un fenomen mundial) serveix a Lauren Beukes per reflexionar sobre la culpabilitat legal contraposada a la culpabilitat moral i també sobre la peresa moral de la protagonista que l’arrossega pel camí de l’autodestrucció. Es podria dir que la Zinzi és una heroina en la línia dels de Chandler i Hammet: frustrada, imperfecta, cínica i terriblement humana.

Però potser l’aspecte que més m’ha intrigat de la novel·la és la seva ambientació. Com a lectora europea, no estic acostumada a llegir ciència ficció emmarcada fora d’Europa o els Estats Units (o l’espai exterior!) i el xoc cultural és sorprenentment efectiu. Lauren Beukes t’obliga a enfrontar-te a les teves assumpcions sobre Àfrica i els africans mostrant un Johanesburg que té poc a veure amb el que veiem per la tele i que és alhora fàcil de reconèixer i increïblement aliè. La pobresa, la guerra, l’epidèmia de la Sida i els conflictes racials hi són ben presents com també la indústria discogràfica, el món de la moda, els adolescents que somnien en convertir-se en estrelles del pop o les velletes que col·leccionen estàtues de gats. Ben lluny del White man’s burden que ens venen als informatius.

Ara només falta que alguna editorial de per aquí es decideixi a arriscar-se publicant a un autor sud-africà que no sigui Coetzee. Ho creieu possible? Jo, per la meva banda, m’ho he passat bomba llegint Zoo City i espero amb candeletes les seves pròximes obres.

Zoo City, Jacana Media

El complot del matrimoni a tres bandes

The Marriage Plot, Jeffrey Eugenides

Mentre la crítica encara recorda amb cert aire de nostàlgia l’obra mestra de Jeffrey Eugenides, Les verges suïcides (Anagrama), i diuen que Middlesex, la seva segona obra i guanyadora d’un Pulitzer, no s’ha arribat a igualar amb la seva primera novel·la, l’autor ja s’ha aventurat a publicar The Marriage Plot, que es presenta com la història d’un triangle amorós entre tres estudiants de la universitat de Brown.

Tot s’ha de reconèixer: jo no vaig arribar a fer la connexió entre l’autor i els seus èxits fins que la Marta no me’l va triar de la pila de novetats a les prestatgeries de la Fnac. I de fet us diré un secret: la frase preferida de la Marta i que sempre estarà encantada d’escoltar és “Necessito un llibre i no sé què triar”. Llavors li comencen a brillar els ulls, fa un somriure trapella i fent petits saltets es posarà a fer recerca als prestatges de la llibreria per trobar-te the perfect match. Anècdota a part, vaig arribar a casa i vaig començar a llegir. Has encertat, Marta, aquest llibre m’ha agradat suficientment com per llegir-lo a gust, i m’ha fet enfadar prou com per escriure’n una ressenya.

La història, situada als anys 80, està narrada en tercera persona, tot i que sempre focalitzada des del punt de vista d’algun dels personatges del triangle amorós, la Madeleine, en Leonard o en Mitchell. La novel·la comença narrant-nos la vida a la universitat des del punt de vista de la Madeleine, una estudiant de literatura anglesa a la Ivy League de Brown, a punt d’acabar els estudis i escrivint la seva honor thesis sobre “the marriage plot”, és a dir el matrimoni en la novel·la del segle XIX. Descripcions minucioses sobre la vida universitària i el procés d’aprenentatge dels estudiants són les que fan destacar The Marriage Plot de la resta de novel·les amb personatges “intel·lectuals”. Veiem a Madeleine lluitar contra les nebuloses del post-estructuralisme i d’intel·lectuals com Barthes i Derrida, a més de suportar el llest “de torn” a les classes amb intervencions llargues i buides.

Sí, sí, jo aquí també trobaria la inspiració

Sí, sí, jo aquí també trobaria la inspiració

La Madeleine es veu en aquesta primera part com una jove forta, autònoma i amb ambició. No obstant, tot això canvia quan Eugenides silencia la veu de Madeleine a la segona part i la seva història passa a ser narrada per Leonard i Mitchell. Leonard és el seu xicot depressiu que xucla tota l’energia de la nostra heroïna amb el seu narcisisme, egoisme i amb tendències auto-destructives. Mitchell, d’altra banda, amic de la Madeleine, està obsessionat en casar-se amb la Madeleine i durant el seu any sabàtic per Europa i l’Índia, es tanca en banda amb una imatge idealitzada i purificada del seu amor.

Aquesta estructura de la narració em porta a afirmar que aquesta novel·la és profundament sexista (i m’és igual si ha estat un acte inconscient per part de l’autor). A la primera part se li dóna la paraula a l’heroïna, però després se li treu el micròfon per deixar pas als personatges masculins que narraran la seva història per ella. La Madeleine que es veia un personatge prometedor, sembla oblidar-se de les seves aspiracions que s’anunciaven a final de curs i es veu absorbida per les necessitats de Leonard. Ni tan sols és ella qui al final decideix per ella mateixa què fer amb la seva vida amorosa (i no m’avançaré més per no espatllar-vos el llibre), sinó els dos personatges masculins. A més dels nombrosos detalls que porten a construir una imatge de la sexualitat femenina que s’allunya molt de la realitat (per què els homes a la novel·la es masturben i les noies no? Per què cap noia pren en mà una relació sexual?)

Aquesta novel·la és agradable per tot el context acadèmic que l’envolta. La penetració cap a la vida universitària americana provoca un plaer voyeurista per als lectors i lectores. Però mentre la crítica es manté escèptica i no aconsegueix aplaudir la nova obra de Eugenides, jo només puc sorprendre’m amb la discriminació i les desigualtats de gènere que respira l’estructura d’aquesta novel·la. Jeffrey, no has passat el test de Bechdel.

The Marriage Plot (Fourth Estate Harper Collins)

La traducció en espanyol es publicarà el 2013 per Anagrama.

Sisplau, fes un truc a la mare

Kyung-sook shin

Por favor, cuida de mamá, Kyung-sook Shin

Sisplau tingues cura de la mare és l’últim gran best-seller de la literatura coreana i la primera obra de la popular autora Kyung-Sook Shin que s’ha traduït a l’anglès i al castellà.
L’argument de la novel·la és prou simple, després de que la mare desaparegui a l’estació de Seül, els seus fills grans i el seu marit afronten la possibilitat d’una vida sense la Park So-nyo. La cerca de la mare destaparà secrets del passat, penediments i records dolorosos, però també noves facetes de la mare que ningú coneixia.

Val a dir que Kyung-Sook Shin no s’està per romanços i posa en joc totes les cartes per aconseguir emocionar-nos. Veure la Park So-nyo vagant per Seul amb una sandàlia de plàstic trencada que se li clava al peu posarà a prova la impassibilitat de qualsevol. Però on és probable que posi més el dit a la llaga, especialment per als lectors més joves, és a les escenes on els fills repassen compulsivament tots aquells petits desaires que li van fer a la mare: trucades a les que responien amb monosíl·labs, exhalacions d’impaciència i promeses trencades. I sobretot, el penediment d’haver entès massa tard que la mare no era només la mare, que tenia una vida independent a la seva que amb la pèrdua de la Park So-nyo romandrà un misteri sense resoldre.

La novel·la acaba amb la filla gran de Park So-nyo al Vaticà, on observa absorta l’estàtua de la Pietà de Miquel Àngel. Per als antics romans, el deure dels fills cap als pares s’associava amb la que els humans devien a les divinitats. Potser no cal sacrificar un bou en el seu honor, però no seria mala idea fer una trucada a la mare. Si no ho feu, Kyung-Sook Shin s’assegurarà de que us en penediu per sempre amb Please Look after Mother.

Observacions addicionals

  • Em passa sovint que no puc encabir tot el que m’agradaria al text de la ressenya. Cansada de que em quedin coses al tinter, instauro aquest apartat d’extres.
  • Mentre llegia la novel·la em van venir al cap dos llibres. El primer és Las delicias de la maternidad (The Joys of Motherhood, Buchi Emecheta) que amb elements molt semblants -els sacrificis de la maternitat, la clivella entre l’educació rural dels pares i l’experiència urbana dels fills- opta per un to de sàtira demolidora que et glaça la sang. I el segon és La canción de Solomon (Song of Solomon, Toni Morrison) especialment per la figura de Pilate, que comparteix atributs místics amb el personatge de Park So-nyo.
  • Us prometo que no vaig planejar la ressenya perquè coincidís amb la setmana del Dia de la Mare. Dit això, feu un truc a la mare diumenge.
  • La meva edició en anglès del llibre tradueix la “Mare” del títol com “Mother”, mentre que altres edicions en anglès han optat per l’apel·latiu més informal “Mom”, igual que l’edició espanyola que opta per “mamá”. No parlo coreà, així que corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en una cultura on els honorífics són una part tan important del llenguatge, el terme “Mare” sembla més adequat, encara que soni aliè a les nostres orelles indoeuropees.
  • M’ha costat sang, suor i llàgrimes trobar el vincle a la editorial coreana que trobareu més avall sense parlar-ne l’idioma i molt em temo que ningú el premerà.

Edicions

Por favor, cuida de mamá (Grijalbo, traducció d’Aurora Echevarría Pérez)

Please Look after Mother (Orion Books, traducció de Chi-Young Kim)

Eommareul Butakhae, (Changbi Publishers)

I la musa va assassinar l’autor

Mr Fox, Helen Oyeyemi

A l’última novel·la de l’autora britànica d’origen nigerià Helen Oyeyemi, l’escriptor St John Fox rep la visita de Mary Foxe, la dona ideal que va concebre en la solitud de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No es tracta, però, d’una visita social, Mary Foxe acusa al seu creador d’assassinat a sang freda, i és que les històries de St John Fox tenen la pertorbadora tendència d’acabar amb la mort violenta de les seves protagonistes. St John li treu importància, només és ficció, diu. De manera que la Mary l’arrossega a una de les seves històries per tal que l’experimenti en primera persona. Comença així un estira i arronsa entre escriptor i musa, una batalla de narracions que segresta la vida Fox i fa més tangible a la Mary, i a la que no tardarà en afegir-se la Daphne -l’esposa del St John- gelosa del món fictici que absorbeix al seu marit.

Aquesta és per tant, la història d’en St John, la Daphne i la Mary Foxe i també dels contes que ells mateixos teixeixen. En molts casos, aquests contes són iteracions dels contes de fades que van inspirar Oyeyemi per escriure Mr Fox. L’autora pren de base els mites de Barbablava, Reynardine, Fitcher’s Bird o The Robber Bridegroom  i els rescriu una vegada i una altra, movent-se en el temps i en l’espai, jugant amb els personatges i les seves perspectives. Les crueltats que s’inflingeixen els amants, la lluita per la independència individual i, sobre tot, la violència endèmica contra les dones són alguns dels temes que es repeteixen al llarg de la novel·la.

És justament la utilització de la violència contra les dones com un recurs literari suat que inflama la Mary Foxe. St John intenta justificar-se citant la famosa frase de Poe:

No hi ha res més poètic que la mort d’una dona jove

Però Oyeyemi aviat despulla Fox de les seves excuses barates, l’ús efectista de laviolència es revela com un símptoma de l’estil descuidat de l’autor i del seu afany per evitar les complexitats d’un conflicte real. El mateix St John evidencia la seva aversió a la controversia i el seu mestratge de l’estil suposadament més benigne de manipulació masculina quan descriu la seva relació amb la Daphne:

La vaig arreglar ben aviat. Li va explicar amb molt de sentiment que una de les raons per les que l’estimo [referint-se a la Daphne] és que mai no es queixa. I com és lògic, ara ni  tan sols s’atreveix queixar-se.

Afortunadament per a Oyeyemi i els seus personatges, l’experiència de la narració sempre és positiva. El pas de musa a narradora obre el camí cap a la independència de la Mary i permet a la Daphne trobar una identitat diferenciada del seu marit. Quant al St John, el pas de subjecte a objecte de la seva narració exposa una misoginia internalitzada que ha contribuit al seu empresonament emocional.

Com demostra l’estructura canviant de la novel·la, Oyeyemi manté un to jocós i una lleugeresa d’esperit d’una sofisticació que recorda als millors moments de la screwball comedy americana, encara que tampoc defuig els aspectes més foscos l’exploració de la violència que guia els seus personatges. En ocasions, la barreja pot sembla estranya, però el resultat és deliciós, humorístic, punyent i també adictiu.

Mr Fox, Picador

La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.

Créixer és com un lluitar a mort amb un al·ligàtor

Terra de caimans, Karen Russell

La primera obra de Karen Russell va ser un recull de contes titulat St. Lucy’s Home for Girls Raised by Wolves, amb un títol com aquest sabia que la Karen i jo ens entendríem. El primer conte de la col·lecció s’anomena “Ava Wrestles the Alligator” i és la llavor de la que més tard serà la seva primera novel·la, Swamplandia!

Swamplandia! expandeix l’univers del conte original per explicar la història de la família Bigtree, orgullosos propietaris del parc temàtic Swamplandia! dedicat a la lluita contra al·ligàtors. La família està formada pel Chief Bigtree, el seu fill gran Kiwi, seguit de les dues germanes l’Osceola (Ossie) i l’Ava. Fa uns mesos que la Hilola Bigtree, la seva mare, va caure víctima d’un càncer fulminant, deixant la resta de la tribu Bigtree sumida en el desconcert i l’angoixa. Per si fos poc, l’espectacle de la Hilola era l’ànima del parc, els turistes assistien en massa per veure-la nedar entre caimans, i sense ella, Swamplandia! està sucumbint a la competència, un parc temàtic inspirat en l’infern de Dante anomenat The World of Darkness.

Amb el Chief Bigtree al continent en busca de finançament per al parc, els joves Bigtree troben maneres diferents d’endurar la pèrdua de la Hilola. En Kiwi, un geni autoproclamat,   decideix abandonar el parc en busca de nous horitzons i acaba treballant al servei de neteja de The World of Darkness. Mentrestant, l’Ossie manté apassionades històries d’amor amb fantasmes i l’Ava intenta ocupar el lloc que la seva mare ha deixat vacant al podi dels grans lluitadors d’al·ligàtors. Quan l’Ossie decideix fugir de casa per endinsar-se al inframón amb el seu promès fantasmal, l’Ava iniciarà un viatge a través dels pantans, màgics alhora que aterridors, per tal de salvar-la.

Acompanyats de l’Ava, que als seus tretze anys encara negocia els límits porosos entre realitat i fantasia, ens endinsem a un món de realitats flexibles, on hi pot passar qualsevol cosa. Al cap i a la fi, els protagonistes lluiten contra caimans per guanyar-se la vida i la improbabilitat de la seva existència no ha estat mai cap impediment. Els pantans de Florida, de vegetació i fauna exuberants, són el rerefons ideal per aquest estil americà de realisme màgic, on com a les novel·les de John Irving, la innocència acaba sent castigada.

La narració alterna entre les veus de l’Ava, immersa en en el cosmos al·lucinat i al·lucinant dels pantans, i la del Kiwi, sotmès a l’absurd que és la vida a una gran corporació. Aquests canvis de perspectiva entre el to satíric de l’experiència d’en Kiwi i la narració prodigiosa i aterradora de l’Ava poden resultar massa sobtats i també és cert que Russell gaudeix massa amb el seu do per a la descripció. Malgrat tot, elements com la veu única de l’Ava, la història fascinant dels Everglades i la crònica de la vida de Louis Thanksgiving -l’amant fantasmagòric de l’Ossie- converteixen Swamplandia! en un debut enlluernador.

Terra de caimans, Edicions del Periscopi (Trad. Marta Pera Cucurell)

Tierra de caimanes, Tusquets

Swamplandia!, Knopf

Guardeu un lloc al cor per als llibres dolents

Jane, April Lindner

Qualsevol que hagi entrat més d’un parell de cops al bloc sabrà a hores d’ara que tant la Inés com jo breguem amb les fases avançades de la nostra obsessió amb Jane Eyre. L’artera Charlotte ens va atrapar d’imprevist durant l’adolescència amb el seu romanç gòtic pre-feminista i no ens ha abandonat des de llavors. Més d’una vegada ens hem plantejat ressenyar el clàssic -serviria com a exorcisme?- però és difícil acostar-se a una novel·la que has llegit amb la passió d’una joveneta de quinze anys. Per això, quan em va caure a les mans, el remake actualitzat del clàssic escrit per April Lindner, vaig dir: Bingo!

A "Jane" el gos d'en Rochester és un Retriever, una raça magnífica, però que exemplifica tots els problemes de la novel·la: un gos ben adaptat i simpàtic, però gòtic i misteriós...?

A Jane, Lindner segueix l’estructura bàsica de la novel·la de la Charlotte Brontë, actualitzant-ne alguns aspectes per ambientar-la al segle XXI. La Jane Moore és una estudiant universitària que es veu obligada a buscar feina de mainadera quan els seus pares moren en un accident de cotxe. La seva discreció fa que la contractin per cuidar de la filla d’una de les grans estrelles del rock americà: el torturat Nico Rathburn. Òbviament, tots dos s’enamoren bojament, però la seva relació es veurà amenaçada pels secrets del passat que amaga en Nico. Drama, suspense!

No sé ni per on començar. Podria dedicar tot l’espai de l’entrada a enumerar els detalls pels que Jane és una novel·la tan (involuntariament) hilarant, com el fet que el personatge de Nico està inspirat en Bruce Springsteen, però voldria acabar la ressenya durant les properes 24 hores així que aniré al gra. Jane d’April Linder NO és una reescripture de Jane Eyre de Charlotte Brontë. Per tal que ho fos, Lindner hauria d’haver entès la novel·la original, cosa que està clar que no va passar. L’obra d’April Lindner té el mèrit de centrar-se en tots els detalls intrascendents de l’original, oblidant-se pel camí de les raons per les quals l’obra de la Charlotte continua agradant als lectors d’avui en dia.

De Byron a Bruce Springsteen: l'evolució d'Edward Rochester

Concentrem-nos en l’heroïna. La pobra i desgraciada Jane Moore, òrfena als 19 anys, marcada per una infància privilegiada amb uns pares que, segons ella, no se l’estimaven prou. Pobra, pobra Jane Moore, que no té ni idea de que el seu problema és que és una persona increïblement AVORRIDA. Allò que fa fascinant la Jane Eyre no són només els seus origens humils, ni tan sols la seva enteresa, sinó que rere la façana de correcció britànica s’amaga una dona valenta i apassionada. La Jane no abandona Lowood perquè s’hi veu obligada, sinó perquè hi troba la vida tediosa i anhel·la noves aventures. De la mateixa manera, la seva atracció inicial per en Rochester té a veure amb el fet que el troba misteriós, interessant i diferent de tot allò que havia conegut. I és aquesta mateixa vehemència que converteix la Jane en aquesta mena d’ídol proto-feminsta, ja que no es resigna mai a les seves circumstàncies. La Jane Moore, en canvi, és un personatge passiu que es deixa arrossegar pels esdeveniments.

A més, la correcció política de Lindner ens priva del deliciós menyspreu que la Jane mostra pels frívols francesos

L’April Lindner tampoc aconsegueix resoldre els aspectes més polèmics de l’original, com el tractament de la Bertha Mason (la primera dona d’en Rochester). Al remake, la Bertha es diu Bibi i [Spoilers] és una model brasilera amb antecedents d’esquizofrènia que embogeix després de caure en les drogues per culpa d’en Nico Rathburn. En aquest cas, la Bibi no és com la Bertha, originalment degenerada i sexualment activa (com la descriu en Rochester a l’original), sinó una model pura i innocent (de fet, Lindner dóna a entendre que això fa que la seva bogeria sigui un succés encara més tràgic). Per tant, l’autora resol el conflicte postcolonial de l’original eliminant-lo i substituint-lo per una malaltia real: l’esquizofrènia. Deixeu-me que us parli de l’ableisme, una forma de discriminació que veu la disabilitat com una anormalitat o un error a corregir. Un cop es manifesta la seva malaltia, la Bibi perd el dret a ser estimada i a ser considerada com una persona adulta, autònoma amb control sobre el seu propi cos. En una acte de suposada pietat, en Rathburn la tanca a les golfes de la seva mansió per evitar-li la tortura d’un hospital psiquiàtric. Hi ha tantes coses terribles en aquestes últimes tres frases que no sé en què concentrar-me, així que em quedaré amb el més obvi, l’esquizofrènia no és una condició monolítica, es manifesta de formes molt diferents en persones diferents i compta amb tractaments diversos, l’assumpció de que n’hi ha prou d’etiquetar algú d’esquizofrènic per tancar-lo de per vida és igual de perniciosa que el racisme que traspuen les paraules d’en Rochester quan parla de la seva esposa Bertha.

Altres temes com la religió, l’abús contra els infants o la hipocresia que recorre la societat anglesa són substituïts per reflexions sobre la premsa groga i com n’és de dur ser famós. Curiosament, Lindner s’ho ha manegat per escriure una novel·la al segle XXI que té menys rellevància pel lector mitjà que una d’escrita al XIX.

Al final, si alguna cosa m’ha quedat clara és que l’exercici d’acostar-se de nou als llibres que hem llegit amb entusiasme juvenil no és pas fàcil. I com demostra April Lindner, reescriure’ls tampoc no ho és. Lindner ha escrit una mala novel·la, sense pal·liatius i jo me l’he llegida perquè vosaltres no ho hagueu de fer, espero que hagi servit d’alguna cosa. En el fons,  sabia que m’hauria d’haver quedat amb The Eyre Affair

Jane, Poppy

Al cor dels Balcans

The Tiger’s Wife, Téa Obreht

Vaig triar aquest llibre mentre feia temps deambulant en una llibreria. He de confessar que no vaig parar massa atenció al resum de la contraportada; sobre les tapes hi havia una enganxina que informava que la novel·la era la guanyadora del premi Orange Fiction del 2011 i vaig decidir que no havia de buscar més, havia de donar-li una oportunitat. Així és com vaig començar la meva relació amb Téa Obreht, de la manera més arbitrària possible: jutjant el llibre per la seva portada. I us he de dir que, per un cop, no m’he equivocat.

Un cop fet l’acte purament consumista de comprar refiant-me de les aparences, vaig endinsar-me en el text i també en l’autora, que té un recorregut biogràfic d’allò més interessant. Obreht va néixer a Belgrad, d’on va emigrar a Xipre, Egipte i finalment als Estats Units, cosa que explicar perquè la novel·la està originalment escrita en anglès. I, per fer una mica de rabia, tan sols té 26 anys i ja ha publicat els seus treballs a The New Yorker, The Atlantic, Harper’s, The New York Times i a The Guardian, entre d’altres. La història que narra The Tiger’s Wife és una història de guerra i de com els conflictes bèl·lics transcendeixen en totes les generacions. És el que més m’ha xocat a nivell personal, que avis i àvies, pares i mares, néts i nétes d’Europa de l’Est saben explicar què és tenir una guerra a la porta de casa. Per a mi, la guerra és quelcom que expliquen els meus avis i àvies, una mica a contracor, com si poguessin reviure el patiment només evocant vells records. Per a les generacions joves, la guerra passa en països llunyans, per als balcànics, la guerra és quelcom palpable. Aquesta novel·la em provoca les mateixes sensacions que el meu viatge a Croàcia, on la gent de la meva edat podia explicar anècdotes i degràcies de la guerra balcànica.

Certament, el tigre de la novel·la és un símbol de la guerra, que traspassa generacions. The Tiger’s Wife traça una mitologia del conflicte balcànic d’una manera similar a la dels autors/es sudamericans. En cap moment podem plaçar l’acció en una localització geogràfica concreta, podem deduir que la Ciutat és Belgrad, però en cap moment ho diu. A Cien Años de Soledad també trobem aquest fenòmen, Macondo és una al·legoria de tot Colòmbia i totes les generacions Buendía semblen estar afectades per aquesta figura, el tigre de Obreht podríem dir, de la guerra, de la mateixa manera que ho fa Isabel Allende a La casa de los espíritus. Obreht utilitza el folklore per crear un discurs ric i poderós sobre els efectes de la guerra tant a nivell material com personal.

The Tiger’s Wife (Random House)

La dona del tigre (Angle) sortirà a la venda el proper dia 10 d’octubre.

La esposa del tigre (Mondadori) sortirà a la venda el proper dia 13 d’octubre.