Crist entre puntes

 The Devastation, Jill Alexander Essbaum

Quan entreu a la pàgina web de Jill Alexander Essbaum trobareu un títol més que suggerent: “Christian and Erotic Poetry.” Entendreu que amb aquesta primera informació, vaig endinsar-me en la recerca d’aquesta poeta americana. Malauradament, la xarxa no va plena dels seus poemes, però dels pocs que he trobat, es pot afirmar efectivament que Essbaum neda entre les fronteres de l’erotisme i el cristianisme.

Segurament aquest tema no és. Tots i totes sabíem quan estudiàvem els poemes de Santa Teresa de la Cruz que els seus “èxtasis” no era simplement perquè veia a Déu massa sovint, però els professors i professores de secundària no ens ho volien explicar tot, oi que no? Evidentment les coses han canviat i Essbaum no té cap complexe en dir que la seva poesia és eròtica.

And when the screaming light of Christ casts doubt on me—The fear of death confounds me.When I’m pissed on want for lack of wine,

When you coax down my panties with a vulpine tongue

Lament

Quan la llum escridassada de Crist em posa en dubte-El temor a la mort em desconcertaQuan estic cabrejada per la falta de vi

Quan baixes les meves calces amb una llengua vulpina

El que és genial en la seva poesia és la impressió de ballar sobre una corda fluixa. Essbaum juga amb els mots, els porta als límits de la blasfèmia sense anar mai massa lluny, de manera que sempre quedem suspesos/es en un interrogant del que és correcte i el que no. El ritme és trencador, original, de vegades fins i tot tenim la sensació que algú ens parla.

A coupleOf someonesWho used to be in love.

Used to be in love.

Ho. Hum.

What isn’t mine

Una parellaD’algúsque un cop van estar enamorats.

Van estar enamorats.

Ho. Hum.

 Allò que no és meu

La recent descoberta de Jill Alexander Essbaum ha estat un tast del que segurament serà una posterior recerca. S’ha dit d’ella que és com “John Donne amb roba interior sexy”. Tot i que no em convenç gaire aquesta expressió, el que sí puc dir és que Essbaum és polèmica. Ha aparagut a l’antologia de poetes del segle XXI en ambdues edicions del 2010 i del 2011; potser sí que caldrà fer una compra de llibres per la xarxa.

El darrer llibre publicat ha estat The Devastation (Cooper Dillon Books)

Necessito un vestit nou

 Vísteme de largo, Cecília Quílez

Hi ha moments en la vida en què aquesta et regala un caramel, d’aquells dolços i frescos amb gust de maduixa. L’altre dia vaig rebre un d’aquests caramels, quan vaig descobrir la poesia de Cecília Quílez. Malauradament, no he seguit la seva trajectòria com a poeta, ja que de moment tan sols conec el seu darrer poemari Vísteme de largo, però la riquesa del seu imaginari poètic ja dóna prou de si com per fer-se una idea de qui és Cecília Quílez.

Vísteme de largo és una temptativa de trencar tòpics, d’enfrontar-se a l’obscuritat, créixer i arribar a una mena de pau amb el passat i la infància; aquella infància moldejada, plena d’estereotips amb la qual la veu poètica s’enfronta per poder tancar finalment aquest capítol del llibre. La nena del poemari s’ha adonat que “alguna cosa passa”, que probablement el conte que li expliquen no concorda amb la realitat, que les nenes ni som ni hem de ser princeses, però això no ho sabrà segur fins un temps després.

De pequeña, soñaba con un vestido largo,

necesitaba un cuerpo que lo envolviera.

Ahora necesito un otro cuerpo,

otro vestido que ponerme.

La nena petita somia en un vestit llarg -en una puesta de largo, la transició cap a una vida adulta- i en un cos adult, de dona, per poder-lo lluir. Ara, però, s’adona de les cadenes que aquest vestit porta, l’opressió que suposen els rols de gènere establerts, necessita una nova interpretació del cos i un nou discurs, un vestit diferent. Hi ha dues veus diferents que lluiten al llarg d’aquest poemari, la nena que s’adona de la problemàtica de gènere i l’altra que té els ulls embenats.

Se descose los labios de yedra,

se refresca con el elixir de arándano

y atraviesa un huracán de calas con espigas.

Ocurre a cada jornada a la media luna

hablo de la otra, la que está detrás

Quílez fa aquí una revisió necessària del passat, però no de qualsevol manera. El seu discurs no està carregat de ràbia, sinó d’una intenció de quedar en paus amb la infància de princesa que estava obligada a somiar per tal de fer néixer una nova veu pròpia. La veu adulta, doncs, socorre la veu infantil que durant tant de temps ha estat demanant ajuda.

Soy absurda cuando beso

pero llamas a mis labios mariposas.

Deberías cazar esa que está aturdida

en un campo de crisantemos.

Vísteme de largo (Calambur)

La poesia que pren partit

Espero que l’estiu us hagi recarregat les piles per aquesta magnífica tardor que ens queda per endavant i des de Dr Read Good us desitgem una bona tornada al cole. I per continuar amb la mateixa frescor de les vacances passades, us deixem amb una de Walt Whitman.

Creo que una brizna de yerba no es menos

que el camino que recorren las estrellas.

Y que la hormiga es perfecta.

Y que también lo son el grano de arena

y el huevo del zorzal.

Y que la rana es una obra maestra, digna de las más altas.

Y que la zarzamora podría adornar los salones del cielo.

Y que la menor articulación de mi mano

puede humillar a todas las máquinas.

Y que una vaca, paciendo con la cabeza baja,

supera a todas las estatuas.

Y que un ratón, es un milagro

capaz de asombrar a millones de incrédulos.

Fa uns dies vaig topar per casualitat amb una gravació de Serrat recitant un fragment de Leaves of Grass de Walt Whitman i em vaig adonar que el nostre bloc necessitava com a mínim un article que parlés d’aquest gran poeta americà del segle XIX. I és que crec que no puc citar cap altre poema de la mateixa força que el de Walt Whitman: és un cant a la vida i una exhaltació del cos humà i el món material, sense recórrer a simbolismes i al·legories com la poesia de l’època. Com veiem en el fragment sel·lectionat per Serrat, Whitman empra un to directe sense floritures, però amb una lírica igualment el·laborada.

Gabriel Celaya deia que “la poesia és una arma carregada de futur” i la de Whitman sense dubte ho és: els temes sobre la materialitat del món són una nova manera d’entendre la poesia que l’aproparà més a les causes socials i l’allunyarà de l’espiritualitat i la jerarquia de l’esperit per sobre de la materialitat del cos. A més a més, el fet que l’autor utilitzi el “jo” líric d’una manera tan conscient estableix una clara voluntat d’assumir una subjectivitat. Al meu entendre, Walt Whitman és precursor de la poesia social que s’extendrà a principis del segle XX tant a Amèrica com a Europa, un gènere que serà molt recurrent en la poesia espanyola. Vaig topar amb Serrat buscant la interpretació de Ibáñez de “La poesía es una arma cargada de futuro”, i segurament d’una forma inconscient, Youtube ha aconseguit que pugui establir aquest paral·lelisme entre aquests dos poetes.

No sé si Celaya estava pensant en Whitman quan va escriure aquesta frase, però em sembla del tot pertinent en un context com aquest. El cant èpic de Leaves of Grass està ple d’esperança i dota la poesia d’un poder de canvi. El jo ja no correspon a un heroi, sinó a una persona corrent “del carrer.” És el cas de la poesia social a la literatura espanyola, on poc a poc es veu un gir de la poesia existencialista cap a una temàtica que intenta abordar els “problemes de tothom”. Amb tot, veiem un procés que comença amb Whitman d’entendre la poesia com un instrument per canviar el món. I bé, no sé si dóna resultat, però amb aquest cant magnífic de Whitman en fan venir ganes.

El batement de les meves pestanyes no és el ritme del desert obscur, tan sols és un pestanyeig… supera-ho

Not Your Erotic, Not Your Exotic

Don’t wanna be your exotic

Like some delicate fragile colorful

bird imprisoned caged in a

land foregin to the stretch of her wings

Don’t wanna be your exotic

women everywhere look just

like me some taller darker

nicer than me but like me

Just the same women everywhere

carry my nose on their faces

my name on their spirits

Don’t seduce yourself with my

otherness

the beat of my lashes

against each other ain’t some

dark desert beat it’s just

a blink get over it

Don’t build around me

your fetish fantasy your

lustful profanity to

cage me in clip my wings

Don’t wanna be your exotic

your loving of my beauty ain’t

more than funky fornication

plain pink perversion in

fact nasty necrophilia

because my beauty is dead

to you

I am dead to you

Not your harem girl

geisha doll banana picker

pom pom girl poom poom short

coffee maker town whore

belly dancer private dancer

la malinche venus hottentot

laundry girl your immaculate

vessel emasculating princess

don’t wanna be

not your erotic not your exotic

Ni la teva eròtica, ni la teva exòtica

No vull ser la teva exòtica

com un fràgil ocell

de colors empresonat engabiat en

terra estranya per estirar les ales

No vull ser la teva exòtica

totes les dones s’assemblen

a mi potser més altes morenes

més guapes però igual que jo

al cap i a la fi

tenen el mateix nas que jo

el meu nom a l’esperit

Que no et sedueixi la meva

alteritat

el batement de les meves pestanyes

no és el

ritme del desert obscur tan sols

és un pestanyeig supera-ho

No construeixis al meu voltant

els teus fetitxes i fantasies

obscenitats lascives per

empresonar-me i tallar-me les ales

No vull ser la teva exòtica

l’admiració per la meva bellesa no és

res més que fornicació en mode funky

perversió en format rosa de fet

és necrofília de mal gust

perquè la meva bellesa per a tu és

morta

jo estic morta

No sóc la teva noia del harem

una nina geisha recol·lectadora de plàtans[1]

un chochito chochito

cambrera la puta de la ciutat

ballarina del ventre ballarina privada

la malinche venus hottenttot

noia de la neteja o una immaculada

concepció princesa emasculant

no vull ser

ni la eròtica ni la teva exòtica

(Traducció pròpia, agraïments a Marta Becerril)


[1] Terme despectiu emprat per a designar un/a porto-riqueny/ porto-riquenya

He de reconèixer que el meu coneixement en literatura àrab-americana és limitat, però crec que no seria massa arriscat afirmar que està englobada en un context que podríem anomenar “generació dansa del ventre”; no perquè les dones pertanyents a aquesta “minoria” –terme força relatiu i que em grinyola a les orelles cada cop que el sento- siguin ballarines d’aquesta dansa, sinó per la mirada que occident –no geogràfic, sinó ideològic- posa sobre aquesta comunitat. M’explicaré, no patiu. Em centraré en un context literari dins les fronteres dels Estats Units, però estic segura que podem trobar situacions similars en altres contextos. Vaig descobrir Suheir Hammad en una classe de literatura americana i des de llavors he mirat i escoltat repetidament la lectura que l’autora fa del seu poema “Not Your Erotic, Not Your Exotic” (visualització indispensable).

Suheir Hammad

Suheir Hammad va néixer a Palestina, però a l’edat de cinc anys va emigrar amb la seva família a Brooklyn, Nova York. La seva poesia està influïda pel hip-hop i pel moviment anomenat slang poetry, que s’evidencia en aquest cas pel ritme, els trencaments inusuals enmig de les oracions, el llenguatge i el seu contingut polític i ideològic. Sota aquestes influències Hammad va aconseguir articular una temàtica no només com a immigrant, com a palestina i musulmana, sinó també com una dona en lluita denunciant el sexisme estès a gran escala, en tots els contextos culturals, racials, religiosos, etc.

És dins aquest marc conceptual que m’aventuro a llençar la meva teoria de la “generació dansa del ventre” com un dispositiu ideològic que s’ha estès al llarg del continent nord-americà i que arriba –potser amb petites alteracions- a Europa. La dansa del ventre és una pràctica de moda entre les dones no àrabs des dels anys noranta, però l’origen data dels anys 60 i 70 amb el moviment de alliberació sexual que es centrava en polítiques corporals. Podríem dir, doncs, que la dansa del ventre s’inclou el que els americans anomenarien New Age feminism i encara una perspectiva liberal, sense deixar de ser orientalista, de les dones àrabs i musulmanes; en definitiva, el que Edward Said anomenaria “neo-orientalista”. No obstant, per molt que la pràctica de la  dansa del ventre entre les dones “blanques” estigui considerada com un acte liberal, modern, multicultural i antirracista –només cal pensar en artistes com Shakira, personificació de la modernitat, llibertat sexual i multiculturalisme-, no és res més que un gra de sorra que contribueix a establir la dicotomia entre l’Orient misteriós i barbàric i la civilització occidental. Els homes àrabs son despòtics i fanàtics, mentre que les dones estan oprimides, però conserven una misteriosa sensualitat traduïda en la concepció occidental de la dansa del ventre. Suheir Hammad denuncia que no vol ser considerada com la “noia del harem, com a objecte –que encarna les qualitats femenines supremes- reprès per l’imaginari del home blanc occidental.

Potser pensareu que la dansa del ventre és tan sols un fet anecdòtic, però no s’ha d’ignorar la càrrega simbòlica que aquests actes perfomatius poden portar. Les dones blanques posen en escena les danses de l’Orient Mitjà en un context on els Estats Units es declara en guerra contra aquesta part del planeta, focalitzant-se en la construcció de la imatge de l’altre, i especialment la de la feminitat musulmana reprimida. La figura de la dona dominada per l’àrab barbàric i, sobretot a Europa, obligada a

La dansa del ventre vista des d’Occident

portar el vel són arguments que els governs occidentals utilitzen per justificar l’ocupació d’aquests territoris en nom dels drets humans, la llibertat i la democràcia. La imatge de la dona sensual, però alhora reservada i modesta que suggereix la interpretació occidental de la dansa del ventre, no és res més que un element més de la construcció neo-liberal de l’Altre, l’oriental en general.

El poema de Suheir Hammad no només ha de llegir-se com una denúncia de la mirada patriarcal sobre els cossos de les dones no blanques, sinó com una al·legoria a una política corporal a escala més gran. La figura de la geisha i similars transcendeix en el temps, per aquesta raó l’autora la defineix com un acte necrofílic, perquè no importa el subjecte, sinó com el pensament hegemònic el llegeix. La dona oriental no només vol deixar de ser sensualitzada, sinó que també vol deixar de ser l’excusa dels governs paternalístics occidentals per dominar Orient en benefici del poder econòmic mundial.

El corb

I digué el corb "Mai més"

 

No tindria gaire sentit fer un especial de Halloween i no parlar del famós poema d’Edgar Allan Poe El corb. La Inés i jo donem el tret de sortida a la discussió del poema, esperem els vostres comentaris!

El corb (1845)

Una trista mitja nit, que vetllava entenebrit,
fullejant amb greu fadiga llibres vells i antics papers
i em dormia a poc a poc, vaig sentir a la porta un toc.
I sens moure’m del meu lloc: “Qualcú ve a cercar recés
-vaig pensar- en aquesta hora, qualcú ve a cercar recés.”
Això sols i no res més.                        Continuar

Trad. Miquel Forteza

The Raven (1845)

Once upon a midnight dreary, while I pondered weak and weary,
Over many a quaint and curious volume of forgotten lore,
While I nodded, nearly napping, suddenly there came a tapping,
As of some one gently rapping, rapping at my chamber door.
`’Tis some visitor,’ I muttered, `tapping at my chamber door –
Only this, and nothing more.’           Continuar

Marta:

No és ni aquest corb, ni aquest altre, El corb original és el d’ Edgar Allan Poe, segurament el seu poema més famós que, a més, va gaudir d’una segona juventut gràcies a un dels capítols més populars de The Simpsons. El corb narra el lent descens a la bogeria del protagonista a causa de la pèrdua de la seva estimada Lenore, i francament, no deixa de sorprendre’m que un poema tan ombrívol hagi arribat a ser tan famós, què tindrà El corb d’especial?

El seu èxit potser es deu a que es tracta d’una composició relativament transparent, especialment si la comparem amb les obres d’altres poetes com per exemple, una Sylvia Plath o del mateix Shakespeare. O potser a la seva sonoritat endimoniada, amb una estructura mètrica d’allò més artificial, però que dota al poema d’una certa qualitat hipnòtica. Tanmateix, crec que el truc s’amaga a la temàtica escollida per Poe i és que The Raven és un poema d’intriga! El protagonista està de dol per la mort de la seva estimada, però rep la visita d’un corb que sap parlar, d’on ha sortit aquesta bèstia? És real? Per què no deixa de repetir la mateixa paraula? Potser el seu amo anterior li va ensenyar, però per què justament “mai més”? És un enviat del dimoni o és que el narrador s’està tornant boig? Les preguntes són moltes a El corb i de respostes no n’hi ha gaires, res millor per cridar l’atenció del públic, o és que no heu vist Lost?

Inés:

Proveu de llegir aquest poema a mitjanit al llit amb la casa buida i a les fosques… sí, veureu que un poema pot fer por! Com ho aconsegueix? Com ben encertadament diu la Marta, el poema es caracteritza per una sonoritat endimoniada que fa que se’ns remoguin els budells i el cor bategui fortament. A més a més, la història en sí enganxa perquè volem saber d’on ha sort aquest coi de corb.

És curiosa l’obsessió que s’ha format al voltant d’aquest tipus d’ocell. Trobem aquesta bèstia endimoniada multiplicada a Birds de Hitchcock, l’experiència és realment traumàtica. No puc passejar pels parcs de París tranquil·la sabent que sobre el meu cap volen corbs del tamany d’un elefant que destrossen les bosses d’escombraries i es precipiten vers el terra a qualsevol senyal de menjar!

En definitiva, podríem dir que El corb explica una història fàcil d’entendre amb una musicalitat excepcional. Amb això no vull dir que sigui un poema simple, més aviat al contrari, és fascinant com Poe juga amb la rítmica. I si algú te’l llegeix bé en veu alta, no podràs dormir “jamai més”. Bé, de fet, és més divertit imaginar el corb de Bart Simpson!

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?

Obrim la secció de poesia amb un dels poemes més coneguts d’Emily Dickinson: I’m Nobody! Who are you?

Recordeu que no es tracta d’iniciar una discussió acadèmica (tot i que ho podeu fer si voleu!), sinó de compartir les nostres reaccions al poema, en què ens fa pensar o què ens fa sentir. Es tracta de comunicar les nostres interpretacions i debatre-les amb la resta de lectors.

Les col·laboradores de Dr Read Good trenquem el gel amb les nostres idees sobre el poema, però qualsevol comentari o crítica serà benvingut! De fet, l’elecció de Dickinson com a primer tema de debat no és casual, la poetessa d’Amherst continua sent un enigma a dia d’avui i la seva obra segueix desconcertant als estudiosos amb poemes hermètics que no només permeten múltiples interpretacions, sinó que semblen avançar-se al seu temps.

I’m Nobody! Who are you?
Are you — Nobody — Too?
Then there’s a pair of us!
Don’t tell! they’d advertise — you know!

How dreary — to be — Somebody!
How public — like a Frog —
To tell one’s name — the livelong June —
To an admiring Bog!

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?
No ho diguis! Ho anunciarien, saps?

Que lúgubre, ser qualcú!
Que públic, com la granota
Dient el seu nom, tot el sant Juny
A una bassa embadalida!

(Trad. Joan Cerrato)

Marta:

I’m Nobody! Who are you? caracteritza bastant bé l’aspecte més conegut de l’obra d’Emily Dickinson. La poetessa és coneguda justament per la seva aversió a la vida pública i la seva vida relativament reclusiva a Amherst, Massachussets. Aquest poema en concret em sembla una clara defensa de la mena de intimitat espiritual que Dickinson sempre va desitjar. Per Dickinson ser Algú no només és lúgubre, sinó que és comparable a ser una granota que només sap cantar el seu nom sense parar al llarg de la nit!

Personalment, el que més em crida l’atenció d’aquest poema és com la veu d’aquest Ningú, petita i innocent com sona, amagada com està de la vista dels Algús, és en realitat una veu forta i poderosa. Aquest Ningú ha trobat un altre Ningú, així que ja no està sola, però s’han d’amagar perquè si els descobreixen ho anunciarien. És interessant però, que en una altra versió del poema, Dickinson substitueix la paraula anunciarien per desterrarien. Sembla que aquest Ningús són temibles i han de ser neutralitzats! Però per què són tan temibles? Potser perquè fan gala d’una llibertat intel·lectual i espiritual que amenaça l’estil de vida conformista dels Algús. O potser perquè els Ningús són com qualsevol minoria exclosa per una majoria que no vol perdre els beneficis del seu estatus. Les granotes, les persones importants, fan circular els seu nom incessantment, hipnotitzen la bassa embadalida amb les seves paraules buides i només els Ningús escapen a l’encantament que manté als altres immòbils.

I per aquells que s’ho preguntin, no se m’escapa la ironia de comentar aquest poema en un fòrum obert a tots els públics!

Inés:

Efectivament, poc s’imaginava la nostra estimada Emily tancada al seu petit estudi de Amherst que els seus poemes es comentarien 160 anys després en blogs a disposició de tots els públics! De fet, en una societat on l’ús de les xarxes socials ha adquirit un paper tan central en la vida privada de les persones el sentit d’aquest poema es perd en una mena de boirina de Facebook, Twitter i tots els seus similars.

Us semblarà forçada la relació, però crec que defineix molt bé el significat de ser Algú o Ningú. De la mateixa manera que Dickinson es sent que la definiran com “algú” en el moment en què troba un altre “ningú”, nosaltres com a “ningús” ens unim a través de la xarxa per ser un “algú”. Nosaltres, com la granota a la bassa, hem de pronunciar els nostres noms en alt per ser “Algús”.

Si us interessa conèixer a fons la poesia d’Emily Dickinson podeu consultar una antologia poètica de l’autora traduïda per Sam Abrams l’any 2002: Jo no sóc ningú! Qui ets tu? (Ed. Eumo)