Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

Anuncis

De l’ordinari a l’extraordinari

They Were Sisters_bookThey Were Sisters, Dorothy Whipple

El títol és un petit homenatge a aquelles novel·les que tracten de persones ordinàries amb vides extraordinàries. Per Reis la meva mare em va regalar dos llibres de la fantàstica editorial Perspehone Books. Ho sé, tinc una mare genial, és d’aquelles persones que sempre encerta amb els regals. D’una banda, la seva magnífica elecció m’ha fet descobrir aquesta meravellosa editorial i llibreria:

Persephone-41-200x300

Sí, quan vagi a Londres serà una visita obligada. Aquesta editorial, a part de tenir un gust exquisit amb la maquetació dels llibres -cada llibre que obres amaga una magnífica sopresa-, fa una tasca titànica de recuperar autores perdudes o desconegudes principalment de la primera meitat del segle XX. Actualment compta amb un catàleg de 110 llibres i recomano que feu un cop d’ull al seu web.

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

Doncs bé, aquest mes de gener he descobert l’escriptora Dorothy Whipple, de la qual no en coneixia l’existència. I he tingut el plaer de gaudir de la seva novel·la They Were Sisters -traduït seria alguna cosa com Eren germanes, malauradament no hi ha traduccions-, escrita en to decisiu i vehement, que narra la vida de tres germanes submergides totes en temps de canvi i de reajustament social.

Dorothy Whipple ha estat descrita com la Jane Austen del segle XXI i, tot i que no seria del tot falsa l’afirmació, per ser francs s’hauria de dir que parlem d’una Jane Austen amb una dosi de realitat, on els seus personatges estan més afectats per les condicions exteriors que pels seus dilemes interns (m’estimo o no m’estimo en Mr Darcy?, oh déu meu). Whipple ens presenta amb tres germanes, cada una representant uns valors i actituds; certament personatges maniqueistes en general, ja que trobem la figura de la santa, la luxuriosa i l’oprimida. No obstant crec que seria força superficial, a més d’injust, de no anar més enllà de les etiquetes.

book-a-month

A través de la veu narradora, aconseguim connectar amb el paradigma emocional dels personatges, amb acostaments sublims a les emocions com la còlera, l’alegria, la tristesa i la por. I crec que precisament això fa que l’obra de Whipple encara pugui ser considerada d’actualitat per al lector/a del segle XXI: l’anàlisi de les relacions humanes i les dinàmiques de poder i submissió estan tan curosament representades que podem sentir i empatitzar amb dones de classe mitjana de l’Anglaterra entre guerres.

They Were Sisters (Persephone Books)

No hi ha traduccions ni en català ni en castellà

Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

La família reial sota una república

queen and I

The Queen and I, Sue Townsend

Resulta que la meva mare porta un club de lectura en anglès. Cada mes, ha de llegir dos llibres escrits en llengua anglesa i després dinamitza un grup de discussió amb catalanoparlants que volen practicar la comprensió lectora i l’expressió oral en anglès.

Aprofito per fer-vos un moment de publicitat: els grups de lectura estan organitzats per la cooperativa Abacus i es fan mensualment a les botigues arreu de Catalunya. La meva mare, l’Elaine, dinamitza els grups de Badalona, i és fantàstica (i no perquè sigui la meva mare!).

Moment de publicitat acabat. Si us explico això és perquè darrerament arriben llibres a casa que ni la meva mare ni jo haguéssim escollit normalment, així que sovint em trobo agafant llibres de la prestatgeria que no hauria llegit mai si no fós perquè l’Abacus envia cada sis mesos un paquet de llibres a la meva mare. És una oportunitat excel·lent per obrir el meu camp de visió. A més a més, els textos que escull l’Abacus estan pensats per a aprenents d’anglès.

Aquest és el cas de The Queen and I, un llibre que mai hauria llegit si me l’hagués trobat a la llibreria i que ara podria recomanar a qualsevol persona que vulgui practicar la comprensió lectora en anglès. La novel·la part de la següent hipòtesi: què passaria si alguna vegada el partit republicà anglès arribés al poder? En aquesta història, la casa de Windsor es veu obligada a abdicar i a instal·lar-se en un barri popular per viure en una casa de protecció oficial a base de les pensions de l’Estat.

Ara que ens trobem enmig d’escàndols de la família reial espanyola, més d’un segur que ha fantasejat en posar-los a viure en un pis de protecció oficial. Fora vacances a Mallorca a bord d’un iot, aviam com ho farien amb una pensió de l’Estat de 400 euros al mes.

Qui es quedaria amb en Bribón?

Qui es quedaria amb en Bribón?

El resultat de Sue Townsend és hil·larant. El caviar és substituït per llaunes de baked beans i tè ja no es serveix en tasses de porcellana; la família reial ha de sobreviure nombroses vegades gràcies a la caritat dels seus veïns i soportar les visites d’una treballadora social. El príncep de Gal·les troba els petits plaers de la vida plantant tomàquets en el petit tros de jardí que té la seva nova casa, mentre que la princesa Anne s’entesta en criar un cavall en un metre quadrat de gespa. La reina es fa prendre per boja quan ha d’explicar a un funcionari que el seu nom és Elisabeth Windsor i que vol que li adelantin la pensió del mes següent. No obstant, l’autora aconsegueix mantenir el to humà de la història tot i destruir completament durant 270 pàgines la institució monàrquica.

He de reconèixer que a mi m'encanten

He de reconèixer que a mi m’encanten

Tot i que ja ens agradaria veure en Urdangarín plantant patateres, només podem conformar-nos (de moment) a llegir ficció i riure pàgina rere pàgina amb la novel·la de pàgina. Malauradament, veure la Leonor i la Sofia fent classe en uns barracons a l’escola pública de Vallecas tan sols pot ser producte d’una novel·la de ciencia-ficció.

The Queen and I (Penguin)

No hi ha traduccions disponibles.

Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesia_135X2203Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància d’informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i l’oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic

Un llibre a l’estil cohelià per a aquelles persones que no llegeixen

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine, Albert Espinosa

Últimament em trobo Albert Espinosa fins a la sopa. Des que Polseres Vermelles va sortir a TV3 i vaig arribar a la conclusió que fa deu o quinze anys aquesta sèrie potser sí que m’hauria agradat, he anat veient Albert Espinosa a tot arreu. Era inevitable entrar en qualsevol llibreria i no veure’l a la secció de Recomanats o Èxits amb els seus suggestiu títols com Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo i Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Així que quan em vaig trobar a l’estació de Sants amb un tren per agafar i sense cap llibre per llegir vaig decidir donar-li una oportunitat. M’arrepenteixo d’haver gastat quinze euros en el nou llibre d’Albert Espinosa? Sí.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine és un dels millors èxits espanyols dels darrers dos anys. L’any 2011 va ser el llibre de Sant Jordi més venut. D’aquests dos fets només en puc extreure una conclusió: a la gent en general no li agrada llegir, i quan troba un llibre que es llegeix fàcilment en dues hores es pensa que ha trobat bona literatura. La novel·la d’Espinosa conté els “musn’t” (donat que ell en fa menció d’aquest verb en anglès al seu llibre em permetré de fer el mateix) de l’escriptura: paràgrafs curts amb una sola frase, oracions sense cap relació entre si, falta de connectors, dificultat en utilitzar una subordinada… bé, us podeu fer una idea. En quant al contingut és una diarrea de filosofia fàcil en mode pseudo-llibre de d’autoajuda amb reflexions com: “Vols saber quin és el secret de la felicitat?” o (pàgina oberta a l’atzar) “Som energia […] Energia és el que jo veig en aquest món.”

Deixant de banda aquesta prosa casposa, em centraré en l’argument. No us vull desvetllar més del compte, però sí que voldria centrar-me en un parell de detalls. Primer de tot, cap a la meitat de la història, el protagonista ens fa un coming-out… resulta que és un nan! Tot això relatat com si fes una declaració per sortir de l’armari. I bé, el que m’ha semblat més sorprenent no és això, sinó que el protagonista de petit es relaciona amb dos ancians. He buscat d’altres ressenyes sobre el llibre i tan sols una fa menció de les meves sospites: la relació amb aquests homes més grans està descrita en termes homoeròtics que ningú sembla haver vist. Fins i tot es queda a dormir a casa d’un d’ells i no dec ser l’única que aquesta escena la llegeix en clau de sensualitat. Tota aquesta història arriba al seu súmmum quan el protagonista condemna la pederàstia; què irònic…

Aquesta obra ha estat un èxit entre els adolescents i la veritat és que quan penso en la relació homoeròtica entre el protagonista i els dos vellets m’entra el riure. Si tan de bo Espinosa hagués volgut que ho interpretem així, com a mínim hauria donat una mica de suc a una història insípida, que utilitza tots els clichés del mercat dels llibres d’autoajuda.

Si tu me dices ven lo dejo todo… pero dime ven (Grijalbo)

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (Rosa dels Vents)

Cinquanta ombres de paternalisme absurd

Cinquanta ombres d’en Grey, E.L. James

Quan Cinquanta ombres d’en Grey es va convertir en el bestseller més gran de la història de la literatura britànica, un col·lectiu contra la violència masclista va organitzar una cremada de llibres per tal de protestar contra la imatge degradant que el llibre oferia de les dones. Jo també organitzaria una cremada de la trilogia de E.L. James, però no exactament per les mateixes raons.

Podria començar fent una anàlisi del nivell estilístic i la prosa de la novel·la, però crec que amb una frase aconseguiré resumir la qualitat literària de Cinquanta ombres. L’autora es creia molt sofisticada introduint un “holy shit” i un “holy crap” cada dos paràgrafs? Ho deixaré aquí. Bé, segurament donat que James ja veia que la riquesa textual no era el seu fort, va creure que les referències literàries serien una bona manera de compensar. Bé, la referència literària. I és que la protagonista és una recent llicenciada en Literatura Anglesa però el seu ampli coneixement literari es redueix a citar (fins al punt de fer-se pesada) Tess of the D’Ubervilles. Malauradament, demostrar que has llegit un clàssic no et fa un gran autor/a.

Però tornem a l’aspecte polèmic de la novel·la. Hi ha tanta gent preocupada pel fet que la novel·la ofereix una imatge degradant de les dones. Siusplau. Tant parlar de BDSM i al final resulta que m’he llegit el primer volum i no tenen la relació sado-masoquista que Christian Grey volia al principi. Tant de contracte a signar per què? Per què Anastasia només acabi lligada al llit, ulls envenats i rebi de tant en tant alguna palmada al cul? No m’he llegit la resta, però posaria la mà al foc que acaben casant-se i ella es queda embarassada per accident (fans de la trilogia, m’equivoco?).

El problema feminista d’aquesta novel·la no radica en la suposada relació masoquista, jo crec que es podria identificar amb dos punts ben clars. Primerament, l’autora parteix de la base que un noi amb aquesta afició al kinky sex ha de tenir algun problema psicològic. Els fuets, el bondage, les boles de geisha i el plaer per la dominació no són una possibilitat sexual ni una oportunitat d’explorar la sexualitat fora de les normes no, per a E.L. James és un trauma infantil (i això per cert justifica que aques senyor sigui també possessiu fora de l’habitació). Al final, resulta que la història acaba sent que un home traumatitzat acaba sent salvat per l’amor pur d’una noia. I això em porta al segon punt i és com la sexualitat femenina està tractada. No tinc cap problema que Anastasia prengui el rol de submissiva dins el context de la performativitat sexual, al contrari. El que em sembla extremadament ofensiu és el paternalisme que es respira al llarg de tota la història, que comença amb una Anastasia patosa cada cop que veu a Christian Grey, continua amb una Anastasia que ni tan sols pot sortir de festa sola ja que després d’unes copes es posa en perill quan el seu amic la intenta “sobar” i culmina amb la pèrdua de la virginitat amb Grey. No entraré a debatre les horroroses construccions culturals que s’han fet sobre l’himen, però després de llegir el bestseller de E.L. James tinc ganes de cridar que la sexualitat femenina són moltes coses, però no les que ens explica l’autora.

Cinquanta ombres d’en Grey té el seriós problema que no aconsegueix separar l’esfera de la performativitat del sexe amb la vida real, la dinàmica de la parella. Per adoptar un rol “submissiu” durant l’acte sexual no cal ser una inútil a la vida real, per poder tenir un fuet a la mà i donar unes quantes palmades a les natges de la teva parella sexual no cal ser una ànima corrompuda, i no has de ser un gelós dominant fora del dormitori perquè t’agradi optar al rol de “dominador” quan es tracta d’incorporar el bondage a una relació sexual.

Fifty Shades of Grey, Vintage

Cinquanta ombres d’en Grey, Rosa dels vents

Cincuenta sombras de Grey, Grijalbo

Encara més freaks a “Joc de trons”? Seriosament, Marta, t’estàs repetint!

Xoc de reis, George R. R. Martin

Avís a navegants: Possibilitat de mini-spoilers fins la cinquena entrega!

Quan vaig començar a llegir la segona entrega de la saga Cançó de gel i foc, em vaig proposar elaborar un llistat de freaks, personatges que per malformacions físiques, actituds personals o condició de naixement no encaixaven a la societat convencional. Només al primer capítol, ja vaig trobar Caramanchada y la princesa Shireen i a mida que la lectura avançava, la llista no deixava de créixer: Sir Davos, Sam, Osha, Sir Jocelyn Bywater, Jaqen, Hodor, Brienne of Tarth… Aquí em vaig rendir, n’hi havia masses, però una cosa estava clara, com ja havia comentat abans amb Joc de trons, George R. R. Martin sent debilitat pels rarets i els inadaptats.

Un cop vaig llegir a una ressenya de la saga que un dels temes principals sobre els que reflexiona Martin és la qüestió d’on rau el poder, d’on deriva la legitimitat dels governants i per què respectem la seva autoritat. Hi estic ben d’acord, però crec que a Martin també el preocupa la qüestió de què fa que els éssers humans ens convertim en monstres cruels i despietats i diria que això té molt a veure amb qui gaudeix del poder polític i qui no i sí, ho heu endevinat, això lliga directament amb la obsessió que Martin i jo compartim amb els freaks.

El cas més evident és el del personatge del Joffrey, l’emblema de la crueltat en l’envàs d’un nen de catorze anys amb rostre angelical. Però abans de que segueixi amb el meu argument, permeteu-me que faci una pausa per gaudir d’aquest moment màgic:

https://i1.wp.com/i.imgur.com/uFCct.gif

Molt bé, seguim. El naixement de Joffrey el marcaria com un freak o, més aviat, com EL freak, donat que és el resultat de la relació incestuosa entre dos bessons; poques coses constitueixen una infracció més clara de les normes socials. Però no és això el que el converteix en un monstre, sinó la seva educació per convertir-se en rei, la persona que en teoria hauria de ser un exemple de virtut per a la resta de la societat. En aquest cas no estem parlant de la vella dita de que el poder corromp, sinó en la nova dita (inventada per mi fa tres segons) de que la insistència en la normativitat és allò que corromp, allò que converteix alguns individus en monstres. Són aquests mateixos monstres els que tenen el poder a l’univers del llibre, un mirall del funcionament del nostre món, on en la majoria dels casos, només accedeixen al poder aquells que encaixen perfectament al motlle de la normativitat.

Segons Martin, el camí contrari també és possible. Pots ser un símbol del mainstream com Jaime Lannister :ros, alt, atractiu, ni massa estúpid ni massa intel·ligent, heterosexual, blanc, ric i atlètic, però també cruel, despietat, mentider i mancat d’ambició i trobar la redempció. Això sí, primer hauràs d’experimentar el rebuig de la societat. La seva mutilació el converteix en objectiu de burles i el priva de continuar sent el paladí de la normativitat, però pel camí es converteix en un home d’honor que, des de la distància, és capaç de jutjar les seves atrocitats i ha après a apreciar les seves pròpies febleses i les dels altres. Lluny de convertir-se en un monstre, la seva desviació de la norma l’ha convertit en millor persona.

En general, dubto molt a l’hora de recomanar aquesta saga a algú. Estic convençuda de que darrera els excessos narratius de Martin, s’hi amaga l’editor més frustrat de la història de la literatura i no em feu parlar dels problemes que presenta la història quant a qüestions de gènere i de sexualitat. Però si la saga, per a mi, té una característica redemptora, és que ha portat a les mans de milions de lectors de fantasia una història sobre inadaptats, que no encaixen enlloc, però que tenen a les seves mans el destí de la humanitat.