Un llibre a l’estil cohelià per a aquelles persones que no llegeixen

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine, Albert Espinosa

Últimament em trobo Albert Espinosa fins a la sopa. Des que Polseres Vermelles va sortir a TV3 i vaig arribar a la conclusió que fa deu o quinze anys aquesta sèrie potser sí que m’hauria agradat, he anat veient Albert Espinosa a tot arreu. Era inevitable entrar en qualsevol llibreria i no veure’l a la secció de Recomanats o Èxits amb els seus suggestiu títols com Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo i Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Així que quan em vaig trobar a l’estació de Sants amb un tren per agafar i sense cap llibre per llegir vaig decidir donar-li una oportunitat. M’arrepenteixo d’haver gastat quinze euros en el nou llibre d’Albert Espinosa? Sí.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine és un dels millors èxits espanyols dels darrers dos anys. L’any 2011 va ser el llibre de Sant Jordi més venut. D’aquests dos fets només en puc extreure una conclusió: a la gent en general no li agrada llegir, i quan troba un llibre que es llegeix fàcilment en dues hores es pensa que ha trobat bona literatura. La novel·la d’Espinosa conté els “musn’t” (donat que ell en fa menció d’aquest verb en anglès al seu llibre em permetré de fer el mateix) de l’escriptura: paràgrafs curts amb una sola frase, oracions sense cap relació entre si, falta de connectors, dificultat en utilitzar una subordinada… bé, us podeu fer una idea. En quant al contingut és una diarrea de filosofia fàcil en mode pseudo-llibre de d’autoajuda amb reflexions com: “Vols saber quin és el secret de la felicitat?” o (pàgina oberta a l’atzar) “Som energia […] Energia és el que jo veig en aquest món.”

Deixant de banda aquesta prosa casposa, em centraré en l’argument. No us vull desvetllar més del compte, però sí que voldria centrar-me en un parell de detalls. Primer de tot, cap a la meitat de la història, el protagonista ens fa un coming-out… resulta que és un nan! Tot això relatat com si fes una declaració per sortir de l’armari. I bé, el que m’ha semblat més sorprenent no és això, sinó que el protagonista de petit es relaciona amb dos ancians. He buscat d’altres ressenyes sobre el llibre i tan sols una fa menció de les meves sospites: la relació amb aquests homes més grans està descrita en termes homoeròtics que ningú sembla haver vist. Fins i tot es queda a dormir a casa d’un d’ells i no dec ser l’única que aquesta escena la llegeix en clau de sensualitat. Tota aquesta història arriba al seu súmmum quan el protagonista condemna la pederàstia; què irònic…

Aquesta obra ha estat un èxit entre els adolescents i la veritat és que quan penso en la relació homoeròtica entre el protagonista i els dos vellets m’entra el riure. Si tan de bo Espinosa hagués volgut que ho interpretem així, com a mínim hauria donat una mica de suc a una història insípida, que utilitza tots els clichés del mercat dels llibres d’autoajuda.

Si tu me dices ven lo dejo todo… pero dime ven (Grijalbo)

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (Rosa dels Vents)

Anuncis

Sisplau, fes un truc a la mare

Kyung-sook shin

Por favor, cuida de mamá, Kyung-sook Shin

Sisplau tingues cura de la mare és l’últim gran best-seller de la literatura coreana i la primera obra de la popular autora Kyung-Sook Shin que s’ha traduït a l’anglès i al castellà.
L’argument de la novel·la és prou simple, després de que la mare desaparegui a l’estació de Seül, els seus fills grans i el seu marit afronten la possibilitat d’una vida sense la Park So-nyo. La cerca de la mare destaparà secrets del passat, penediments i records dolorosos, però també noves facetes de la mare que ningú coneixia.

Val a dir que Kyung-Sook Shin no s’està per romanços i posa en joc totes les cartes per aconseguir emocionar-nos. Veure la Park So-nyo vagant per Seul amb una sandàlia de plàstic trencada que se li clava al peu posarà a prova la impassibilitat de qualsevol. Però on és probable que posi més el dit a la llaga, especialment per als lectors més joves, és a les escenes on els fills repassen compulsivament tots aquells petits desaires que li van fer a la mare: trucades a les que responien amb monosíl·labs, exhalacions d’impaciència i promeses trencades. I sobretot, el penediment d’haver entès massa tard que la mare no era només la mare, que tenia una vida independent a la seva que amb la pèrdua de la Park So-nyo romandrà un misteri sense resoldre.

La novel·la acaba amb la filla gran de Park So-nyo al Vaticà, on observa absorta l’estàtua de la Pietà de Miquel Àngel. Per als antics romans, el deure dels fills cap als pares s’associava amb la que els humans devien a les divinitats. Potser no cal sacrificar un bou en el seu honor, però no seria mala idea fer una trucada a la mare. Si no ho feu, Kyung-Sook Shin s’assegurarà de que us en penediu per sempre amb Please Look after Mother.

Observacions addicionals

  • Em passa sovint que no puc encabir tot el que m’agradaria al text de la ressenya. Cansada de que em quedin coses al tinter, instauro aquest apartat d’extres.
  • Mentre llegia la novel·la em van venir al cap dos llibres. El primer és Las delicias de la maternidad (The Joys of Motherhood, Buchi Emecheta) que amb elements molt semblants -els sacrificis de la maternitat, la clivella entre l’educació rural dels pares i l’experiència urbana dels fills- opta per un to de sàtira demolidora que et glaça la sang. I el segon és La canción de Solomon (Song of Solomon, Toni Morrison) especialment per la figura de Pilate, que comparteix atributs místics amb el personatge de Park So-nyo.
  • Us prometo que no vaig planejar la ressenya perquè coincidís amb la setmana del Dia de la Mare. Dit això, feu un truc a la mare diumenge.
  • La meva edició en anglès del llibre tradueix la “Mare” del títol com “Mother”, mentre que altres edicions en anglès han optat per l’apel·latiu més informal “Mom”, igual que l’edició espanyola que opta per “mamá”. No parlo coreà, així que corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en una cultura on els honorífics són una part tan important del llenguatge, el terme “Mare” sembla més adequat, encara que soni aliè a les nostres orelles indoeuropees.
  • M’ha costat sang, suor i llàgrimes trobar el vincle a la editorial coreana que trobareu més avall sense parlar-ne l’idioma i molt em temo que ningú el premerà.

Edicions

Por favor, cuida de mamá (Grijalbo, traducció d’Aurora Echevarría Pérez)

Please Look after Mother (Orion Books, traducció de Chi-Young Kim)

Eommareul Butakhae, (Changbi Publishers)

La Lulú i el sexe

 Las edades de Lulú, Almudena Grandes

Avui parlaré de literatura eròtica. Espereu, espereu! No marxeu! No parlaré de cap novel·la Harlequin. Certament, quan sentim novel·la eròtica, tendim a fer esclatar les alarmes d’emergència: atenció, atenció! Això és mala literatura! I tot i que a mi no m’agrada fer dicotomies de literatura bona i dolenta (influència post-moderna un cop més) he de dir que a vegades és amb raó. No és el cas, però, de Las edades de Lulú, la novel·la eròtica espanyola per excel·lència -crec jo- on l’autora explora els límits (i passant-los de llarg) de la sexualitat normativa.

No sé ben bé com abordar aquesta novel·la, ja que no m’agradaria caure en la recurrència de fer-ne una lectura massa personal. No obstant, el que és innegable és que és fàcil indentificar-se amb el personatge de la novel·la, la Lulú de quinze anys en el seu rite d’inciació al sexe. L’explicació, crec jo, és simple: tothom ha viscut l’experiència de la Lulú i comprenem tant la seva ànsia d’endinsar-se en el món “adult” com les seves pors i inseguretats. S’acomoda sota l’ala de Pablo, que la guiarà en l’adquisició d’experiència i dependrà d’ell fins i tot molt després de la seva separació. En la segona part del llibre hi ha una evident separació entre Lulú i el lector/a ja que ella sola es presenta més distant del món, fruit de la voluntat de reafirmar la seva independència. En un afany de voler trobar la seva pròpia identitat, s’endinsa en un espiral de pràctiques sexuals que freguen els límits de la normalitat.

I sí, a aquestes alçades ja és impossible negar que la sexualitat no està vigilada i controlada tant per un ull intern com extern; Foucault ja n’ha escrit volums i volums sobre això -vegeu Història de la sexualitat I, II i III- on parla que la repressió de la sexualitat de les persones és un instrument efectiu per a mantenir una estabilitat en la ciutadania, és a dir, per exercir-ne un control. El cas és que la Lulú no respecta aquests límits establerts: Gayle Rubin, antropòloga cultural i especialista en política sexual i de gènere, parla de l’existència -i parla d’avui dia, no de l’època de la Inquisició- d’unes pràctiques sexuals acceptades i d’altres que simplement són rebutjades, sota el pretext de ser anti-naturals, patologitzant-les i condemnant-les. Així doncs, tota pràctica sexual que no sigui heterosexual, patriarcal, en parella, centrada en el coit serà emmalaltís i inacceptable. És per aquesta raó que Lulú és un xoc, ja que incopora l’orgia, el BDSM, l’homosexualitat i la transexualitat a les seves pràctiques sexuals que acaben formant part de la seva identitat.

El que més em va atreure del personatge de la Lulú és que ens veiem obligats/des a acollir-la en totes les seves contradiccions. És un personatge complex i no es conforma a simplement cercar la simpatia del lector/a: es permet el luxe de ser autònoma i independent, i de vegades mostrar la dependència innevitable que té amb en Pablo. Las edades de Lulú és d’aquelles novel·les eròtiques que sí s’han de llegir.

Las edades de Lulú (Tusquets)

L’antidetectiu de Bearne

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

L’empatx dels dinars de Nadal m’ha ben arribat fins el cap, i ara sec davant de l’ordinador amb una boirina al cervell que m’impedeix veure amb claredat les meves pròpies idees. Malgrat això, crec que aquest estat d’embotiment mental no és del tot dolent per escriure sobre aquest últim llibre de la sèrie del comissari Adamsberg de l’autora supervendes francesa Fred Vargas.

El mateix comissari sovint s’asseu a taula al bar de la cantonada amb l’estómac ple i la panxa calentona gràcies al vi, tot reflexionant sobre el seu últim cas. Tot i que no sé si en tindrà prou amb una bona digestió per resoldre els crims del poble d’Ordebec, pels boscos del qual passa la “cacera salvatge”(anomenada Mesnee d’Hellequin a Normandia).

El mite medieval de la cacera salvatge parla d’un grup de caçadors liderats pel senyor Hellequin que recorren el nord d’Europa a cavall, ànimes en pena condemnades a una eternitat de tortures inimaginables. L’aparició de la Mesnee d’Hellequin presagia futures catàstrofes i a Ordebec senyala la mort de quatre persones d’ànima corrupta. Però, què passa quan algú decideix que és l’escollit per dur a terme els designis d’Hellequin? Quan els cadàvers comencin a aparèixer, el comissari Adamsberg serà l’encarregat d’enfrontar-se a una llegenda de la que pocs dubten a Ordebec, alhora que intenta resoldre un complicat assassinat que esquitxa a alguns dels membres més destacats de l’elit financera francesa.

Si es tractés d’una novel·la de Raymond Chandler, ens trobaríem un Philip Marlowe de volta de tot que ofega les penes amb whisky i que cap al final de la novel·la haurà rebut un mínim de dues pallisses, tant per part de la policia com dels criminals. Sense mencionar la dona de mirada freda que li haurà trencat el cor. Afortunadament, l’Adamsberg té poc a veure amb Marlowe. La manera de fer d’aquest oriünd de Bearne té més a veure amb la d’un pagès criat a les muntanyes, aquell que mira a la terra a l’espera de senyals i deixa que el seu pensament vagui lliure connectant amb parsimònia els fets més inesperats. Ni tan sols es pot dir que l’Adamsberg sigui un detectiu especialment intel·ligent, té mala memòria i es distreu fàcilment, però per sort compta amb un equip de “bitxos rars” com ell que l’ajuden a compensar les seves mancances, com l’erudit Danglard, el poeta aficionat Veyrenc i la formidable ment pràctica de la Retancourt.

Seguint amb les semblances, m’atreviria a dir que en Jean-Baptiste Adamsberg s’assembla més al detectiu Colombo que a qualsevol dels detectiu clàssics de la novel·la negra. I és justament aquí on rau la força dels relats de la Fred Vargas, ja que seguir els raonaments intuïtiu del comissari, els seus passos en fals i la seva perspectiva aliena i peculiar, però també tendra i compassiva és el que fa les seves històries siguin tan divertides. L’Adamsberg és l’antidetectiu, cap dels estereotips típics de la novel·la negra s’hi aplica i per això no cal ser aficionat al gènere per gaudir de les seves peripècies. Això sí, ara què hi he pensat no m’ho puc treure del cap: per quan un crossover entre Colombo i Adamsberg?

L’exèrcit furiós, Amsterdam

El ejército furioso, Siruela

L’armée Furieuse, Viviane Hamy

 

Necessito un vestit nou

 Vísteme de largo, Cecília Quílez

Hi ha moments en la vida en què aquesta et regala un caramel, d’aquells dolços i frescos amb gust de maduixa. L’altre dia vaig rebre un d’aquests caramels, quan vaig descobrir la poesia de Cecília Quílez. Malauradament, no he seguit la seva trajectòria com a poeta, ja que de moment tan sols conec el seu darrer poemari Vísteme de largo, però la riquesa del seu imaginari poètic ja dóna prou de si com per fer-se una idea de qui és Cecília Quílez.

Vísteme de largo és una temptativa de trencar tòpics, d’enfrontar-se a l’obscuritat, créixer i arribar a una mena de pau amb el passat i la infància; aquella infància moldejada, plena d’estereotips amb la qual la veu poètica s’enfronta per poder tancar finalment aquest capítol del llibre. La nena del poemari s’ha adonat que “alguna cosa passa”, que probablement el conte que li expliquen no concorda amb la realitat, que les nenes ni som ni hem de ser princeses, però això no ho sabrà segur fins un temps després.

De pequeña, soñaba con un vestido largo,

necesitaba un cuerpo que lo envolviera.

Ahora necesito un otro cuerpo,

otro vestido que ponerme.

La nena petita somia en un vestit llarg -en una puesta de largo, la transició cap a una vida adulta- i en un cos adult, de dona, per poder-lo lluir. Ara, però, s’adona de les cadenes que aquest vestit porta, l’opressió que suposen els rols de gènere establerts, necessita una nova interpretació del cos i un nou discurs, un vestit diferent. Hi ha dues veus diferents que lluiten al llarg d’aquest poemari, la nena que s’adona de la problemàtica de gènere i l’altra que té els ulls embenats.

Se descose los labios de yedra,

se refresca con el elixir de arándano

y atraviesa un huracán de calas con espigas.

Ocurre a cada jornada a la media luna

hablo de la otra, la que está detrás

Quílez fa aquí una revisió necessària del passat, però no de qualsevol manera. El seu discurs no està carregat de ràbia, sinó d’una intenció de quedar en paus amb la infància de princesa que estava obligada a somiar per tal de fer néixer una nova veu pròpia. La veu adulta, doncs, socorre la veu infantil que durant tant de temps ha estat demanant ajuda.

Soy absurda cuando beso

pero llamas a mis labios mariposas.

Deberías cazar esa que está aturdida

en un campo de crisantemos.

Vísteme de largo (Calambur)

Els horrors quotidians

Cristina Fernández Cubas“El ángulo del horror”, Cristina Fernández Cubas

Quan era petita el Dimecres de Cendra anàvem a enterrar la sardina amb l’escola a un bosc aprop del poble. Recordo que al costat del camí, al peu d’un pi, hi havia el cadàver d’un gos. Cada any trobàvem el cadàver, cada cop en un estat més avançat de descomposició. Recordo amb claredat com m’horroritzava la seva visió i que, per molt que provés d’evitar-lo, d’alguna manera els nostres jocs, les nostres curses sempre desembocaven prop de les despulles d’aquella pobra bestiola. Com hi havia anat a parar allà l’animal? Estava malalt? L’havien abandonat? Com podia existir aquell cadàver en la mateixa dimensió que tots aquells nens riallers i plens de vida?

El record d’aquest gos m’ha acompanyat tota la vida i, a aquest, s’hi han sumat molts d’altres de nous que serveixen de recordatori permanent dels petits horrors que ens envolten. Aquesta és una de les raons per les que Halloween sempre m’ha semblat una festivitat tan atractiva, és el dia en que traiem a passejar les nostres pors, fem veure que no ens espanten i juguem a ser allò que ens atemoreix. És el dia en que creuem la frontera que la resta de l’any ens esforcem per mantenir tancada. Hi ha persones, però, com Cristina Fernández Cubas que semblen habitar tot l’any més enllà de la frontera o, com a mínim, tenen una casa amb molt bones vistes a l’altre costat.

A “El ángulo del horror” Fernández Cubas explora justament aquesta possibilitat: Què passa quan el vel entre la quotidianitat i els horrors que l’envolten desapareix? Què passa quan la nostra visió selectiva deixa de funcionar? No puc (ni vull) desvetllar massa sobre aquest relat que sense arribar a les deu pàgines, sense efectismes, ni sang i fetge aconsegueix gelar la sang a les venes del lector. Però us puc dir que el protagonista és un jove que quan torna a casa després d’un viatge descobreix que les coses no són com les recordava. La casa s’aixeca en un angle erroni, tot sembla lleugerament distorsionat, desfigurat, deformat. El noi ha descobert l’angle de l’horror, però, què és exactament aquest angle?

“El ángulo del horror” és un dels meus contes favorits de Fernández Cubas, una escriptora que em fascina com cap altre autor espanyol o català. A vegades penso que no pertany del tot a aquest món, potser és una nena canviada, una changeling que no veu les coses com la resta de nosaltres; que ens ensenya les zones ombrívoles que passen desapercebudes als nostres ulls. Un calfred em recorre el cos quan obro la seva antologia de relats i és llavors quan sento, quan sé de què parlo quan parlo de literatura.

My Indochina Girl

Marguerite DurasL’amant, Marguerite Duras

No pretenc fer un monogràfic sobre literatura francesa, però suposo que el fet de passar l’estiu a la ciutat de les llums m’ha donat el gust per explorar els grans autors i autores francesos i franceses. Aquesta setmana li toca el torn a Marguerite Duras i la seva obra culminant L’amant, llegida en uns dies on el fred estival (tot i la paradoxa) i la pluja no donaven gaires esperances per sortir a gaudir de l’estiu. Ara, per sort, escric l’article al sol i amb la vestimenta que normalment s’espera portar en aquests mesos de l’any.

L’amant és una obra de maduresa de Duras, fet que s’entreveu al llarg de les pàgines per la distància que la narradora pren vers als fets que descriu. La primera persona s’intercala en algunes ocasions amb la tercera persona, que conserva el torn en moments claus de l’obra, on la distància és major. La veu narradora no té cap empatia per als personatges, i els lectors/es, llevat de la protagonista en certes ocasions, tampoc en tenen cap. Si sent alguna cosa és repulsió, cap al seu germà gran, un vividor que roba els diners de tota la família, i cap a la mare, una matriarca que protegeix el fill gran i repudia la seva filla i el seu fill més petit. En aquesta distància entre narradora i personatge entra en joc el famós amant, del qual ni tan sols en sabem el nom: només el coneixem pel xinès ric vingut a Indoxina. Es l’amant de la jove protagonista, que és seduït per la bellesa i la semi-inoncència de la joveneta francòfona de quinze anys, dotze menys que ell. Ell diu o creu que l’estima, però ella sap que no és veritat. Probablement, d’aquí ve que la veu narradora decideixi prendre aquesta distància amb els personatges, perquè la protagonista no es sent estimada per ningú. La tercera persona pren relleu quan, per exemple, la protagonista perd la virginitat. No hi ha sentiments ni emocions fortes, la distància entre el fet i la jove és força pertorbant, tot i que això no vulgui dir que la narració no estigui dotada d’una força i qualitat excel·lents.

Un altre element que em crida l’atenció és la lectura post-colonial que es pot extreure de L’amant. La noia pertany a una família francesa de funcionaris de l’estat instal.lats a l’antiga colònia de la Indoxina. Evidentment, per la condició de “blancs” i de francesos, el seu estatus social és privilegiat i la veu narradora no obvia aquest fet. No obstant, la novel·la conté una paradoxa xocant: l’estatus i els diners no van lligats. Els blancs tenen plaça reservada a l’autobús, festes privades i barris amb accés restringit, però qui realment té poder econòmic en la història és l’amant, provinent d’una família xinesa enriquida a la colònia, cosa que, evidentment, no agrada als “blancs”. Però això no impedeix a la família francesa d’aprofitar-se de la nova “adquisició” de la joveneta per alimentar-se bé en restaurants cars que ells no es podrien permetre i sortir a prendre copes als bars, tot de la butxaca del xinès.

L’amant mostra una dinàmica colonial diferent a la que estem acostumats i acostumades, deixa en evidència que estatus, poder econòmic i privilegi no van de la mà. Amb tot, llegint entre línies trobem una anàlisi freda i punyent del colonialisme francès i un acostament sense traces emotives a l’amor i la sexualitat.

L’amant, Tusquets

El amante, Tusquets

L’amant de la Chine du Nord, Gallimard

L’elegància del deliri intel·lectual

L’elegància de l’eriçó, Muriel Barbery

Inaugurem una nova secció al nostre bloc que anomenarem L’excepció. Es tracta d’una petit calaix de sastre on ens permetrem la llibertat de fer ressenyes sobre lectures que no vinguin del món anglòfon. Perquè, tot i la nostra passió aferrada i més que reconeguda per la literatura escrita en anglès, sabem que la bona (o dolenta) literatura no té fronteres ni barreres lingüístiques.

Per començar amb aquesta secció, he triat un best-seller podríem dir mundial d’una obra francesa de l’autora Muriel Barbery. Aquesta novel·la va donar la volta al món l’any 2007 i des de llavors no només s’ha traduït a trenta-quatre llengües, sinó que també se n’ha fet una adaptació cinematogràfica. Com molts best-sellers, l’obra de Barbery em crea un cert escepticisme, però he de reconèixer que en el fons, L’elegància de l’eriçó em provoca un petit somriure beneit quan en recordo la lectura.

La novel·la té una estructura atractiva que enganxa de seguida: es centra en la vida de dos personatges que viuen en el mateix edifici d’apartaments. Què és el que separa aquests dos personatges? Una barrera de classe social i d’edat que es trenca fàcilment –jo diria fins i tot massa fàcilment, cosa que duu a l’autora a caure en un estereotip massa usat. Es tracta de Renée una conserge de cinquanta i pocs que s’ocupa de les tasques de neteja i administració d’un edifici parisenc on viu la família de Paloma, una nena de dotze anys extremadament intel·ligent que té la intenció de suïcidar-se el dia que faci anys.

L’elegància de l’eriçó és una lectura que satisfà al públic general, ja que és una obra accessible a tothom amb un toc intel·lectual propi de jugador de Trivial. Què vull dir amb això? El lector/a es sent satisfet en acabar el llibre ja que l’autora ens afalaga amb unes quantes referències literàries fàcils de captar i amb quatre idees filosòfiques que ens remunten als nostres anys de Batxillerat (o COU, depèn de la generació) quan fèiem una assignatura de filosofia i ètica. Tot això revestit amb un personatge que representa una conserge que amaga un intel·lecte i un saber brillant, però que pensa que la vida li serà més fàcil si compleix el rol de la conserge maruja que no pas el d’una dona de classe obrera extremadament culta. Darrere la seva bata de boatiné i l’escombra, Renée amaga un carnet de la biblioteca universitària propera a casa seva i una passió per Tolstoi i Proust. I tot i que reconec que jo també em vaig deixar endur per aquest deliri intel·lectual de primer grau, no s’ha d’oblidar que és un recurs força fàcil de fer pensar el lector que tot i triar els llibres pel nombre de còpies venudes, encara hi ha una salvació per semblar més intel·ligent.

En definitiva, he triat escriure una ressenya per la barreja de sentiments que em va deixar l’obra de Muriel Barbery un cop la vaig acabar de llegir. He de dir que des de llavors he anat recomanant aquesta lectura a tort i a dret, però no ens enganyem, quan la gent del teu entorn et veu que la teva manera de fer passar les hores és envoltar-se de llibres, no poden evitar fer la fatal pregunta de em recomanes un llibre, siusplau. Doncs bé, com que aquesta situació sempre m’incomoda (ja m’enteneu), L’elegància de l’eriçó em sembla una bona recomanació per sortir del pas. I funciona!

L’elegància de l’eriçó (Labutxaca)

La elegancia del erizo (Seix Barral)

L’élégance du hérisson (Gallimard)