Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesia_135X2203Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Anuncis

Cinquanta ombres de paternalisme absurd

Cinquanta ombres d’en Grey, E.L. James

Quan Cinquanta ombres d’en Grey es va convertir en el bestseller més gran de la història de la literatura britànica, un col·lectiu contra la violència masclista va organitzar una cremada de llibres per tal de protestar contra la imatge degradant que el llibre oferia de les dones. Jo també organitzaria una cremada de la trilogia de E.L. James, però no exactament per les mateixes raons.

Podria començar fent una anàlisi del nivell estilístic i la prosa de la novel·la, però crec que amb una frase aconseguiré resumir la qualitat literària de Cinquanta ombres. L’autora es creia molt sofisticada introduint un “holy shit” i un “holy crap” cada dos paràgrafs? Ho deixaré aquí. Bé, segurament donat que James ja veia que la riquesa textual no era el seu fort, va creure que les referències literàries serien una bona manera de compensar. Bé, la referència literària. I és que la protagonista és una recent llicenciada en Literatura Anglesa però el seu ampli coneixement literari es redueix a citar (fins al punt de fer-se pesada) Tess of the D’Ubervilles. Malauradament, demostrar que has llegit un clàssic no et fa un gran autor/a.

Però tornem a l’aspecte polèmic de la novel·la. Hi ha tanta gent preocupada pel fet que la novel·la ofereix una imatge degradant de les dones. Siusplau. Tant parlar de BDSM i al final resulta que m’he llegit el primer volum i no tenen la relació sado-masoquista que Christian Grey volia al principi. Tant de contracte a signar per què? Per què Anastasia només acabi lligada al llit, ulls envenats i rebi de tant en tant alguna palmada al cul? No m’he llegit la resta, però posaria la mà al foc que acaben casant-se i ella es queda embarassada per accident (fans de la trilogia, m’equivoco?).

El problema feminista d’aquesta novel·la no radica en la suposada relació masoquista, jo crec que es podria identificar amb dos punts ben clars. Primerament, l’autora parteix de la base que un noi amb aquesta afició al kinky sex ha de tenir algun problema psicològic. Els fuets, el bondage, les boles de geisha i el plaer per la dominació no són una possibilitat sexual ni una oportunitat d’explorar la sexualitat fora de les normes no, per a E.L. James és un trauma infantil (i això per cert justifica que aques senyor sigui també possessiu fora de l’habitació). Al final, resulta que la història acaba sent que un home traumatitzat acaba sent salvat per l’amor pur d’una noia. I això em porta al segon punt i és com la sexualitat femenina està tractada. No tinc cap problema que Anastasia prengui el rol de submissiva dins el context de la performativitat sexual, al contrari. El que em sembla extremadament ofensiu és el paternalisme que es respira al llarg de tota la història, que comença amb una Anastasia patosa cada cop que veu a Christian Grey, continua amb una Anastasia que ni tan sols pot sortir de festa sola ja que després d’unes copes es posa en perill quan el seu amic la intenta “sobar” i culmina amb la pèrdua de la virginitat amb Grey. No entraré a debatre les horroroses construccions culturals que s’han fet sobre l’himen, però després de llegir el bestseller de E.L. James tinc ganes de cridar que la sexualitat femenina són moltes coses, però no les que ens explica l’autora.

Cinquanta ombres d’en Grey té el seriós problema que no aconsegueix separar l’esfera de la performativitat del sexe amb la vida real, la dinàmica de la parella. Per adoptar un rol “submissiu” durant l’acte sexual no cal ser una inútil a la vida real, per poder tenir un fuet a la mà i donar unes quantes palmades a les natges de la teva parella sexual no cal ser una ànima corrompuda, i no has de ser un gelós dominant fora del dormitori perquè t’agradi optar al rol de “dominador” quan es tracta d’incorporar el bondage a una relació sexual.

Fifty Shades of Grey, Vintage

Cinquanta ombres d’en Grey, Rosa dels vents

Cincuenta sombras de Grey, Grijalbo

Cos i textualitat: una experiència distòpica

Divergent, Veronica Roth

Darrerament he estat reflexionant sobre la representació del cos a la literatura i em ballen al cap un munt de qüestions que vaig preguntant de mica en mica a mesura que vaig llegint textos; no és que n’obtingui respostes absolutes, això cal dir-ho, però faig una lectura que fins ara no se m’havia presentat com a possible. És el cas de la novel·la que he llegit recentment, Divergent de Veronica Roth, presentat sota el format de narració distòpica i que actualment encapçala la llista de best-sellers juvenils del New York Times.

Beatrice viu en una ciutat dividida en quatre faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Beatrice viu amb la seva família en el si de la comunitat d’Abnegació i on arriba un punt en què l’heroïna ha de desarrelar-se de la seva família i començar la recerca de la seva pròpia identitat. Aquests darrers mesos han estat per a mi un descobriment de la literatura de ciència-ficció juvenil i la recerca de la identitat és un tema gairebé present en tot aquest tipus d’històries, ja que o bé el protagonista viu en un món on els seus habitants són observats de molt aprop i obligats a ser d’una certa manera i seguir unes obligacions molt restrictives, o bé aquest govern pren forma sota el format d’una família amb clares expectatives sobre els seus fills i filles. En el cas de Beatrice, són els dos.

Viure en Abnegació vol dir que mirar-se en un mirall és un símbol de pretensió de superioritat i que la satisfacció de l’altre sempre prioritzarà els nostres propis interessos. Per tant, quan Beatrice als setze anys escull que la facció on vol viure la resta de la seva vida és Intrepidesa, el seu cos i la seva identitat prenen una nova forma. És interessant com això es tradueix en una forma d’expressió corporal, en què la manera de presentar el cos ja no és un procés banal, sinó una forma d’expressió creativa: Beatrice (o Tris, el sobrenom que tria) es tatua la pell i té el dret de triar la roba que es vol posar.

Tot i això, aquesta forma d’expressió i creativitat al cap i a la fi és molt restrictiva, donat que ha de complir els criteris de la seva nova facció. Què passa, doncs, quan no es pertany a cap facció? M’aturaré aquí per no desvetllar la trama sencera de la història, però la relació entre cos i textualitat s’evidencia al llarg de tota la història. Un altre tema que es presenta és com és llegit per la mirada de l’altre. Beatrice té una constitució prima, és baixa d’estatura i les formes d’una nena petita, cosa que fa que els altres la vegin com un subjecte vulnerable i desencadeni dues reaccions: d’una banda, els que prenen el rol protector, i de l’altre, els que aprofiten de la seva debilitat per destruir-la. La sexualitat també s’intueix -només s’intueix, una novel·la de masses no podria exposar de manera oberta els adolescents i la seva relació amb el sexe- amb la protagonista i la seva por per les relacions sexuals, amb la conseqüent interpretació del significat de la pèrdua de la virginitat.

Crec que aquells que van gaudir amb Els jocs de la fam es trobaran, com diu l’expressió castellana, “en su salsa” amb aquesta novel·la. Una heroïna forta, però contradictòria, amb virtuts i defectes que en la lluita per la seva supervivència es construeix la seva pròpia personalitat.

Divergent (Estrella Polar)

Divergente (Molino)

Divergent (Katherine Tegen Books)

Flamencs a Maine

Promise, Wendy Wunder

Des que treballo a l’àmbit de la literatura juvenil, un dels subgèneres que m’he trobat més sovint -i que més em treu de polleguera- és el que anomeno “adolescents amb càncer”.   És una temàtica que acostuma a enrabiar-me per diverses raons: facilita que l’autor oportunista manipuli les emocions del lector, la narració normalment només té dos finals possibles i, en general, la moral de la majoria d’aquestes novel·les és una barreja de carpe diem i “aprèn a valorar allò que tens”. Dit això, em disposo a contradir-me perquè us penso recomanar una d’aquestes novel·les, una que pren tots aquests tòpics, els examina i els llança per la finestra.

La coberta en català és tot un homenatge al kitsch.

La Cam conviu des de petita amb un neuroblastoma i ara, amb només divuit anys, el càncer se li ha estès per tot el cos. Els metges no poden fer res més per ella i la Cam es resigna a l’inevitable. Afortunadament, la seva mare no està disposada a permetre que la seva filla gran l’abandoni sense lluitar, així que la convenç per viatjar a Promise, un poblet de la costa de Maine on es diu que hi succeeixen miracles. Flamencs a l’oceà Atlàntic, marees de marietes i una població d’excèntrics adorables són només alguns dels prodigis que amaga Promise. Allà, la Cam trobarà l’amor, redescobrirà la seva mare i la seva germana petita i, per primer cop, es permetrà tenir esperança en el futur.

A diferència del que sembla indicar la coberta anterior, la Cam no és d'origen caucàsic sinó samoà

Però no feu cas del resum de la novel·la perquè no li fa justícia. El secret de Promise -jo prefereixo el títol original The Probability of Miracles, però què hi farem- es troba a la seva protagonista, la Cam és intel·ligent, enginyosa, fins i tot càustica, però també profundament vulnerable -i balla el hula!- i el seu viatge d’autodescobriment per Promise és tan hilarant com punyent. Wendy Wunder -amb un nom com aquest de què no pot ser capaç una persona!- barreja humor i tragèdia en les dosis justes per commoure, provocar el riure i també el somriure i il·luminar els petits miracles que omplen de màgia el dia a dia.

A aquestes alçades, m’imagino que haureu notat que us he enganyat i que Promise comparteix la moral d’aquelles novel·les de que us parlava al principi, a les quals el protagonista aprèn a gaudir el moment i a valorar les persones que estima. Però què més es pot dir quan ens enfrontem a la injustícia fonamental que és la mort d’algú tan jove? L’abisme no ofereix respostes; potser que gaudim de l’ara i l’aquí. Això és el que ens diu Wunder i ho fa sense manipular el lector amb trucs barats i girs enganyosos. Finalment, per a aquells que s’ho preguntin: sí, és possible que em fes vessar alguna llagrimeta…

En català: Promise, La Galera

En castellà: Promise, La Galera

En anglès: The Probability of Miracles, Razorbill

L’antidetectiu de Bearne

L’exèrcit furiós, Fred Vargas

L’empatx dels dinars de Nadal m’ha ben arribat fins el cap, i ara sec davant de l’ordinador amb una boirina al cervell que m’impedeix veure amb claredat les meves pròpies idees. Malgrat això, crec que aquest estat d’embotiment mental no és del tot dolent per escriure sobre aquest últim llibre de la sèrie del comissari Adamsberg de l’autora supervendes francesa Fred Vargas.

El mateix comissari sovint s’asseu a taula al bar de la cantonada amb l’estómac ple i la panxa calentona gràcies al vi, tot reflexionant sobre el seu últim cas. Tot i que no sé si en tindrà prou amb una bona digestió per resoldre els crims del poble d’Ordebec, pels boscos del qual passa la “cacera salvatge”(anomenada Mesnee d’Hellequin a Normandia).

El mite medieval de la cacera salvatge parla d’un grup de caçadors liderats pel senyor Hellequin que recorren el nord d’Europa a cavall, ànimes en pena condemnades a una eternitat de tortures inimaginables. L’aparició de la Mesnee d’Hellequin presagia futures catàstrofes i a Ordebec senyala la mort de quatre persones d’ànima corrupta. Però, què passa quan algú decideix que és l’escollit per dur a terme els designis d’Hellequin? Quan els cadàvers comencin a aparèixer, el comissari Adamsberg serà l’encarregat d’enfrontar-se a una llegenda de la que pocs dubten a Ordebec, alhora que intenta resoldre un complicat assassinat que esquitxa a alguns dels membres més destacats de l’elit financera francesa.

Si es tractés d’una novel·la de Raymond Chandler, ens trobaríem un Philip Marlowe de volta de tot que ofega les penes amb whisky i que cap al final de la novel·la haurà rebut un mínim de dues pallisses, tant per part de la policia com dels criminals. Sense mencionar la dona de mirada freda que li haurà trencat el cor. Afortunadament, l’Adamsberg té poc a veure amb Marlowe. La manera de fer d’aquest oriünd de Bearne té més a veure amb la d’un pagès criat a les muntanyes, aquell que mira a la terra a l’espera de senyals i deixa que el seu pensament vagui lliure connectant amb parsimònia els fets més inesperats. Ni tan sols es pot dir que l’Adamsberg sigui un detectiu especialment intel·ligent, té mala memòria i es distreu fàcilment, però per sort compta amb un equip de “bitxos rars” com ell que l’ajuden a compensar les seves mancances, com l’erudit Danglard, el poeta aficionat Veyrenc i la formidable ment pràctica de la Retancourt.

Seguint amb les semblances, m’atreviria a dir que en Jean-Baptiste Adamsberg s’assembla més al detectiu Colombo que a qualsevol dels detectiu clàssics de la novel·la negra. I és justament aquí on rau la força dels relats de la Fred Vargas, ja que seguir els raonaments intuïtiu del comissari, els seus passos en fals i la seva perspectiva aliena i peculiar, però també tendra i compassiva és el que fa les seves històries siguin tan divertides. L’Adamsberg és l’antidetectiu, cap dels estereotips típics de la novel·la negra s’hi aplica i per això no cal ser aficionat al gènere per gaudir de les seves peripècies. Això sí, ara què hi he pensat no m’ho puc treure del cap: per quan un crossover entre Colombo i Adamsberg?

L’exèrcit furiós, Amsterdam

El ejército furioso, Siruela

L’armée Furieuse, Viviane Hamy

 

Distopies: futur o retrocés?

Junts, Ally Condie

Per aquelles raons inexplicables de la vida, darrerament em trobo immersa en una recerca sobre literatura juvenil. Si noteu que darrerament les meves ressenyes tracten sobre literatura d’adolescents ambientades en món distòpics i amb temàtiques com l’amor juvenil, la fantasia, l’esdenvir adult, etc., no us espanteu: no pateixo la síndrome de Peter Pan. El motiu és purament una recerca de nivell acadèmic (puc permetre’m anomenar-ho així?). El primer llibre a caure a les meves mans ha estat Junts, i una ràpida mirada al cercador ens mostra ja fa un temps que se’n parla d’ell a la blogosfera. La primera novel·la d’Ally Condie és el primer volum del que serà una trilogia. El segon llibre, Crossed, es va publicar en anglès a principis de novembre, però encara no han arribat les traduccions.

Un dels recursos recurrents de la literatura juvenil és de crear nous universos, en un ambient futurístic i aquest és el cas de Junts. La protagonista és Cassia, una noia de disset anys que viu en un món “ideal”, tot -absolutament tot- està controlat, la manera de vestir, l’alimentació, amb qui casar-se, quan morir, etc. És quan Cassia descobreix que la persona amb qui s’haurà de casar és errònia que es comença a qüestionar si el sistema és tan perfecte com fan creure. La Societat que descriu Ally Condie és sufocant i arriba a transmetre a la perfecció aquest sentiment de control sobre els éssers humans, privant-los de l’opció d’escollir i el lliure albir.

Hi ha elements d’aquest gènere literari i altres com la fantasia que sempre em fan arrencar un somriure. Els autors i autores en alguns casos es venten de crear un nou univers, però al meu entendre només es limiten a repetir els mateixos valors que la societat actual. Si no és així, no puc entendre doncs una societat futrística on l’únic model de família contemplat està fermament arrelat en les tradicions del cristianisme. I que el dret a les relacions sexuals està legitimat per un contracte matrimonial previ. A més a més, l’homosexualitat sembla haver estat completament eradicada, ja que en cap moment es qüestiona la possible no-heterosexualitat dels personatges.

De fet, Junts és una novel·la juvenil que no menciona en cap moment la sexualitat. Tocar obertament la sexualitat o no en la literatura per a un públic d’aquesta franja d’edat ha creat força controvèrsia. A mi, de fet, m’incomoda que no se’n parli. Hem d’assumir que en la societat que crea Ally Condie els adolescents s’assabenten de qui serà la seva parella sentimental però no tindran cap mena de contacte sexual fins passats els 24 anys? Evidentment, hi ha molts elements obviats que em creen tensió precisament pel fet que no es plantegin.

Des de la seva publicació, Junts ha rebut molt bones crítiques i sembla ser que el segon volum va pel mateix camí. Disney ha comprat els drets i està prevista una adaptació cinematogràfica per al 2012. Ara sí que ningú se’n podrà escapar de conèixer aquesta trilogia!

Junts (La Galera) – Jordi Vidal

Juntos (Montena) – Traducció: Rosa Pérez

Matched (Penguin)

Gossip New York

 Quan cau la nit, Michael Cunningham

Quan cau la nit -la darrera novel·la de Michael Cunningham- és una desfilada de gent rica novaiorquesa. Sé que és de mal gust dir-ho, però l’ambientació em recordava vagament a la famosa sèrie Gossip Girl. No recordo massa sobre les aventures i desgràcies d’una colla d’adolescents pijos i tampoc vaig seguir l’evolució (si és que n’hi ha) d’aquests personatges arquetípics moldejats, diria, en una indústria de fabricació en sèrie. Per què comparar aquesta sèrie -sobre la qual segurament trobaria suc per dedicar-ne un Rumiant- amb l’autor del Premi Pulitzer per Les hores? Doncs bé, no prometo res en el meu afany per trobar-hi alguna relació però si intentaré trobar una solució a aquesta idea esbojarrada.

El món elitista de l’art

En ambdues històries, trobem un escenari purament novaiorquès i, sí, fan un retrat de l’elit d’aquesta ciutat. I el que tenen en comú Cecily von Ziegesar i Michael Cunningham és l’habilitat per mostrar un conjunt de persones que no saben què fer amb tanta riquesa. Alguns dels personatges de Gossip Girl es dediquen a anar a inauguracions d’exposicions en galeries d’art i comprar sense realment saber què compren, ja que comprar obres d’art i saber d’art són coses ben diferents. A Quan cau la nit, hi trobem alguna cosa similar. Oscar Wilde deia que tot art és força inútil, i és ben bé la sensació que tenia mentre llegia la novel·la de Cunningham. Només una part molt reduïda de la societat pot permetre’s comprar obres d’art, per mitjà d’un intermediari -el galerista- que tampoc escasseja de diners, i uns artistes que entrant en aquest cercle elitista acaben també podent viure molt confortablement de les peces d’art que creen. És cert, l’art es democratitza a partir de museus que obren les seves portes al públic que no pot tenir penjat un Tàpies al menjador de casa seva però sí pot gaudir d’uns instants d’allò que d’altra manera li estaria estrictament prohibit.

Una comparació agafada pels pèls?

Tot aquest ambient de frivolitat i elitisme es veu favorit sobretot per la crisi identitària del personatge principal. Peter Harris és un galerista a Nova York que sembla no haver aconseguit estar a gust amb la persona que encarna. L’arribada del germà petit de la seva esposa, Mizzy, a la recerca d’un camí per posar la seva vida en via, serà colofó per a Harris, que es començarà a qüestionar sobre les seves decisions i errors comesos al llarg dels seus 44 anys. Les habilitats estilístiques de Cunningham són innegables. La narrativa, inestable, trencadora, amb constants canvis de la primera persona a la tercera fan d’aquesta novel·la una obra un ball caòtic i intens de pensaments i reflexions. No obstant, aquest ambient de frivolitat fan impossible una connexió entre personatge i lector/a.

Em direu que Gossip Girl no té res de tot això que planteja Cunningham. I qui diu que no? Al cap i a la fi, cap autor ni autora pot controlar què en fan els seus lectors i lectores de les obres seves que llegeixen. Però això crec que ho deixaré per a un altre dia.

Quan cau la nit (Edicions 62)

Cuando cae la noche (Lumen)

By Nightfall (Picador)

Al cor dels Balcans

The Tiger’s Wife, Téa Obreht

Vaig triar aquest llibre mentre feia temps deambulant en una llibreria. He de confessar que no vaig parar massa atenció al resum de la contraportada; sobre les tapes hi havia una enganxina que informava que la novel·la era la guanyadora del premi Orange Fiction del 2011 i vaig decidir que no havia de buscar més, havia de donar-li una oportunitat. Així és com vaig començar la meva relació amb Téa Obreht, de la manera més arbitrària possible: jutjant el llibre per la seva portada. I us he de dir que, per un cop, no m’he equivocat.

Un cop fet l’acte purament consumista de comprar refiant-me de les aparences, vaig endinsar-me en el text i també en l’autora, que té un recorregut biogràfic d’allò més interessant. Obreht va néixer a Belgrad, d’on va emigrar a Xipre, Egipte i finalment als Estats Units, cosa que explicar perquè la novel·la està originalment escrita en anglès. I, per fer una mica de rabia, tan sols té 26 anys i ja ha publicat els seus treballs a The New Yorker, The Atlantic, Harper’s, The New York Times i a The Guardian, entre d’altres. La història que narra The Tiger’s Wife és una història de guerra i de com els conflictes bèl·lics transcendeixen en totes les generacions. És el que més m’ha xocat a nivell personal, que avis i àvies, pares i mares, néts i nétes d’Europa de l’Est saben explicar què és tenir una guerra a la porta de casa. Per a mi, la guerra és quelcom que expliquen els meus avis i àvies, una mica a contracor, com si poguessin reviure el patiment només evocant vells records. Per a les generacions joves, la guerra passa en països llunyans, per als balcànics, la guerra és quelcom palpable. Aquesta novel·la em provoca les mateixes sensacions que el meu viatge a Croàcia, on la gent de la meva edat podia explicar anècdotes i degràcies de la guerra balcànica.

Certament, el tigre de la novel·la és un símbol de la guerra, que traspassa generacions. The Tiger’s Wife traça una mitologia del conflicte balcànic d’una manera similar a la dels autors/es sudamericans. En cap moment podem plaçar l’acció en una localització geogràfica concreta, podem deduir que la Ciutat és Belgrad, però en cap moment ho diu. A Cien Años de Soledad també trobem aquest fenòmen, Macondo és una al·legoria de tot Colòmbia i totes les generacions Buendía semblen estar afectades per aquesta figura, el tigre de Obreht podríem dir, de la guerra, de la mateixa manera que ho fa Isabel Allende a La casa de los espíritus. Obreht utilitza el folklore per crear un discurs ric i poderós sobre els efectes de la guerra tant a nivell material com personal.

The Tiger’s Wife (Random House)

La dona del tigre (Angle) sortirà a la venda el proper dia 10 d’octubre.

La esposa del tigre (Mondadori) sortirà a la venda el proper dia 13 d’octubre.

Més trauma en la cruïlla multicultural

Un océano en el armario,  Yuko Taniguchi

Els armaris són llocs que poden ser obscurs i refugis de tresors. Poden fer por, por perquè d’ells hi poden sortir records que crèiem oblidats, però sabem que mai han estat superats i poden ser el refugi de fantasmes, ànimes de persones oblidades que deambulen entre dos mons perquè mai han sabut trobar la seva identitat. Aquest és el fil conductor de la història de Yuko Taniguchi, que narra el testimoni de la jove Helen, una nena que no pot entendre perquè la seva mare s’enfonsa dia rere dia en una profunda depressió.

No és fàcil entendre perquè la mare et tanca dins un armari habitat per un fantasma, ni perquè plora tot el dia, ni perquè s’allunya de tu cada cop més. Tant, que Helen es troba vivint a casa dels seus tiets, amb moltes preguntes i poques respostes. És per això que quan troba l’oportunitat de contactar un familiar llunyà del Japó perquè li expliqui què li passa a la seva mare, Helen no dubta ni un segon d’escriure-li una carta.

La co-protagonista d’aquesta novel·la és Anna, la mare de Helen, un personatge que poc a poc es va obrint com un ventall, on la seva història parla per sí sola. D’origen japonès, és adoptada per un ex-soldat americà de la Segona guerra mundial i la seva dona. Desarrelada i arrencada del seu entorn, aquest és l’inici dels problemes d’Anna, que es veu ofegada en un entorn que ni l’acaba d’assimilar ni l’acaba d’entendre.

Com que tampoc pot comprendre perquè no s’acaba d’integrar, Taniguchi ens presenta a través de la història d’Anna i la seva filla les problemàtiques de viure a cavall de dues cultures i les dificultats que s’han d’afrontar quan cal assumir diferents identitats. El trauma en la cruïlla multi-identitària és un tema recurrent en les novel·les que intenten abordar el multiculturalisme, i crec que el problema que he trobat en llegir Un oceáno en el armario és precisament que no presenta cap novetat respecte al que ja s’ha escrit. Si bé és interessant com es dóna veu a una sèrie de personatges testimonis dels horrors de la Segona guerra mundial i la Segona guerra sinojaponesa, Taniguchi no ofereix un discurs nou i refrescant en abordar la història de l’Anna que ha d’arribar a un equilibri entre el seu passat i el seu present.

La veu narrativa s’alterna entre la jove Helen i el seu tiet llunyà japonès, Hideo, que té un paper fonamental en desvetllar la història d’Anna. El fet que Taniguchi intenti recrear una veu infantil, la fa caure en clichés imperdonables que fan perdre credibilitat a la història. Probablement seria injust afirmar que llegir aquesta novel·la és una pèrdua de temps, ja que el rerefons i el pont que s’estableix entre la societat nord-americana i japonesa és didàctic i interessant, però l’estil i el llenguatge de Taniguchi no està prou treballat ni fa justícia als testimonis i les veus poderoses dels seus personatges.

The Ocean in the Closet (Coffee House Press )

Un océano en el armario (Debolsillo, traducció d’ Ana Mata Buil) 

Una visita als budells de la bèstia

Abrázame, oscuridad de Dennis Lehane

Haig de confessar una cosa. Abans jo era una persona diferent, però les coses han canviat. Tot va començar de manera innocent amb un DVD prestat de El somni etern durant una tarda de pluja; aviat vaig entrar en una espiral, Raymond Chandler, El llarg adéu, Dashiell Hammet amb el Falcó Maltès i ara Dennis Lehane amb Darkness, Take My Hand (Abrázame, oscuridad). Haig de reconèixer que pràcticament sense adonar-me m’he convertit en fan de la novel·la negra. Recordo com durant els vells temps confonia els whodunit, els típics qui ha matat el Coronel Mostassa a la biblioteca amb el canelobre amb el total del gènere, què ingènua! El gènere negre va molt més enllà, molt molt més enllà i, si no em creieu, us convido a llegir a Dennis Lehane, autor d’entre altres, Mystic River o Gone Baby Gone.

Probablement la novel·la més coneguda de Lehane sigui Mystic River, gràcies a l'adaptació de Clint Eastwood

Darkness, Take My Hand és la segona entrega de la seva sèrie dedicada als detectius Angie Gennaro i Patrick Kenzie. Amics d’infància, l’Angie i el Patrick són detectius criats als barris baixos de Boston. Hereus d’un llegat de violència i abusos, els dos amics sobreviuen a un barri de Dorchester que no els accepta com seus i que observa implacable tots els seus moviments, perplex davant la seva capacitat inesgotable de lluitar contra la corrupció que els envolta. L’argument de Darkness, Take My Hand comença amb el que sembla un simple cas d’assetjament, però aviat passa a convertir-se en una expedició terrorífica, un viatge a l’horror que conforma la matèria dels pitjors malsons.

Gone Baby Gone és la cuarta entrega de la sèrie Gennaro i Kenzie

L’estil de Lehane té arrels clàssiques, els seus detectius, com els d’un Raymond Chandler, comparteixen un punt de vista irònic i desencantat de la realitat. Viuen als marges d’una societat que els ha convertit en l’últim baluard de decència d’un món podrit fins al moll de l’os. Però a diferència del seu company de professió Philip Marlowe, que porta la seva façana d’invulnerabilitat i falsa indiferència  com un escut protector, l’Angie i en Patrick són dolorosament vulnerables, terroríficament vulnerables. S’endinsen als budells d’un barri dominat per criminals amb l’esperança de que no sigui la seva última nit com a única defensa. O així era fins que es topen amb el seu antagonista a Darkness, Take My Hand, un  malvat de retòrica hipnòtica i perversa moralitat que els despulla del fi vel de seguretat que els permetia seguir endavant i aixecar-se del llit cada matí.

L’Angie i el Patrick són com dos orfes abandonats al bosc estrany, perillós i grotesc que es Dorchester. Avatars d’un Hansel i una Gretel que descobreixen les conseqüències brutals de desobeir als pares. Tanmateix, el seu viatge a l’horror no acaba amb la mort de la bruixa; el conte continua i descobrim què passa un cop els germans tornen a casa amb els pares abusius que els havien abandonat a la seva sort. Darkness, Take My Hand té aquest sabor a conte de fades adult que apel·la als temors que ens persegueixen des de la infància. Resulta reveladora la quantitat d’exemples que trobem al llarg de la novel·la de pares que intenten protegir la innocència dels seus fills de la brutalitat que els envolta; una feina esgotadora que aviat es revela inútil.

La innocència no dura gaire a Dorchester, no té de què alimentar-se, però és en la descripció d’aquest barri que Lehane demostra les seves grans dots per l’ambientació. La corrupció del barri és penetrant i esfereïdora en la seva versemblança. Tots aquells que la respiren queden marcats, no pots escapar del barri i, tard o d’hora, et tocarà prendre una decisió que et marcarà per sempre, com li toca fer a en Patrick al final de la novel·la.

La trama que teixeix Lehane a Darkness, Take My Hand és apassionant i aterradora i el dilema moral que planteja ens obliga a prendre costats. No em penedeixo d’haver-me convertit en còmplice de Lehane, com tota bona addicta, estic desitjant la propera dosi.

Abrázame, oscuridad, RBA

Darkness, Take My Hand, Harper Collins

Sense edició en català