Catwoman, felina feminista?

El problema dels blockbusters és que sovint acostumo a mirar-los amb molts mesos de retard, sovint per mandra, sovint perquè considero que no valen els 10€ del cinema. És el cas la trilogia Batman de Christopher Nolan. La primera no la vaig trobar esplèndida en absolut, els banquets de salsitxes no m’atrauen especialment; la segona em va interessar més per la profunditat dels personatges i, s’ha de reconèixer, Heath Ledger va ser un gran joker. Així que quan la tercera es va començar a projectar a la gran pantalla vaig prometre’m que la veuria, però no corria pressa. Sis mesos més tard, per fi he trobat tres hores del meu dia per mirar la darrera obra Batman de Nolan. Ni tan sols havia mirat el tràiler, no coneixia ni el càsting ni els personatges. Així que va ser una gran sorpresa quan a la pantalla va aparèixer, tatxan!, Catwoman!

selina kyle

ATENCIÓ! Aquesta ressenya conté megaspoilers. Penso que sóc l’única persona que ha començat el 2013 sense haver vist The Dark Knight Rises, però per si les mosques.

Catwoman, o Selina Kyle, com prefereix el director. Estava tan emocionada que per fi Nolan posés un personatge femení que no fos una bleda assoleiada (recordem que Rachel Dowes ha de ser rescatada per Batman no una, sinó dues vegades) que vaig intentar passar per alt el fet que Hannah Hathaway ha de saltironar per tota la ciutat de Gotham amb uns talons de 20cm i una mena de vestit que segur que s’ha d’untar el cos amb vaselina per poder-se’l posar. A més, la companya de de Catwoman prometia una relació homosexual que podria haver trencat motlles. Però no. En absolut.

 Dark Knight Rises

Primerament, cal dir que Nolan no és precisament l’alumne perfecte de Bechdel, de fet The Dark Knight Rises no passa el test. Els dos personatges femenins principals, Selina Kyle i Miranda Tate no parlen entre elles en cap moment. La side-kick de Selina no té nom i despareix com si res a la meitat de la pel·lícula. És més, les ciutadanes de Gotham són pràcticament inexistents i sembla ser una ciutat envaïda per la testosterona. La policia sembla comptar només amb una dona policia -només recordo un pla amb una dona vestida d’uniforme- i la banda friki de Bane està formada únicament per homes. A més a més, el fantàstic futur Robin salva un autobús ple de nens orfes (el masculí aquí no és inclusiu).

Però tornem a centrar-nos en Selina. He mencionat els grans problemes d’atrezzo, però què hem de dir del personatge? Doncs bé, la Catwoman de Nolan sembla fer un ronroneig feminista que acaba amb un frotament a les cames del patriarcat. Selina és una lladre, de classe humil, amb interessos contraris a Bruce Wayne al principi de la pel·lícula, però en un punt de la història Catwoman fa una transició “natural” per posar-se del costat de Batman. I a més, s’emboliquen (i potser es casen? Tenen criatures?). Però no és la primera, ja que Miranda Tate ja li havia posat les mans al damunt abans. Ho considero innecessari.

El problema de les heroïnes com Catwoman és que sovint partim d’un món hetero-sexista com és el dels còmics de superherois. Són representacions hiperbòliques de la virilitat, que quan s’introdueix una figura femenina cal explotar-la i posar-la al servei del superheroi per reafirmar la seva masculinitat. Per això, quan es fa una mica de reflexió, es veuen de seguida les desigualtats en la representació d’homes i dones en aquest gènere literari, que fàcilment retornen quan es passa a la gran pantalla.

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Anuncis

Brave i els problemes de gènere

Sé que aquesta ressenya arriba una mica tard, però no m’agradaria passar per alt la nova producció de Pixar suposadament feminista, Brave. Pixar ens porta a la gran pantalla per primera vegada una princesa que no està obsessionada per trobar marit, és més, es nega a veure’s lligada amb un pretendent fins que no estigui preparada. Vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema amb les expectatives molt altes, havia llegit la sinopsi i vist els cartells de la pel·lícula on presentaven a una heroïna pèl-roja, al centre, amb arc i fletxes, actitud seriosa i… bé, valenta. Tot i que la pel·lícula tracta un tema clau de la maduresa sexual, en general Brave pateix alguns problemes de gènere evidents.

El problema principal de les princeses Disney és que han d’estar sexualment disponibles quan la seva societat els dicta que així ha de ser. La Bella Dorment cau en un somni profund just quan comença el seu despertar sexual prematur, i es manté totalment passiva fins que arriba el príncep en el moment adequat. La Blancaneus també haurà d’esperar que vingui un príncep a despertar-la. I fins i tot Mulan, que introdueix la problemàtica dels rols de gènere repressius i el transvestisme, acaba convertint-se en una princesa dolça i domèstica. I per primera vegada, Mèrida es rebel·la contra el seu destí de princesa de casar-se amb un príncep i s’avança al seu temps per reclamar que les persones i especialment les dones puguin decidir amb qui casar-se quan tinguin la maduresa sexual necessària per fer-ho.

Aquesta és l’única idea revolucionària que es desprén de tota la pel·lícula. El tràiler que anuncia una dona forta, amb els cabells “salvatges” amb una destresa perfecta de l’arc i les fletxes en realitat acaba sent una façana. I és que Mèrida emprèn una fascinant aventura… amb la seva mare. Sí, ho heu sentit bé, els prínceps marxen sols amb el seu cavall i Mèrida ni tan sols pot desprendre’s del nucli familiar. A més a més, la distància que recorren deu voltar en els 3km (anada i tornada, és clar).

Al principi del film Pixar ens mostra a una jove temerària amb una destresa física que no poden superar els tres pretendents que se li planten a la porta del castell. Les fletxes i l’arc ja han tingut el seu boom i ha servit d’atribut a la gran heroïna Katniss Everdeen, protagonista de la trilogia Els jocs de la fam, que va a arribar a les grans pantalles el passat mes de març. Contràriament a Katniss, però, Mèrida finalment acaba no utilitzant l’arc i les fletxes en cap moment de la seva aventura, i aquesta potencial arma de defensa acaba sent una floritura de la pel·lícula sense conseqüents.

Brave s’anunciava com una gran pel·lícula trencadora però finalment es queda dins uns marges molt restrictius. El resultat és decepcionant. Mentre els nens poden identificar-se a herois autònoms i independents que recorren grans aventures, les nenes s’han de conformar amb les princeses que es queden al seu castell o esperar que un home les vingui a salvar de l’empresonament. No sé si voldré tenir fills i filles, però cap pel·lícula del repertori Disney em sembla una bona font d’entreteniment. El problema és que si comencem a treure les princeses i només centrar-nos en les heroïnes fortes més val que apaguem el televisor i no duguem mai els nostres infants al cinema.

La fugida i l’imaginari femení

El drama de l’empresonament i fugida de les dones sembla ser un leitmotif de la literatura del segle XIX escrita per dones i no seria massa agosarat dir que es tracta d’una temàtica femenina. La novel·la femenina del dinou sempre m’ha fascinat i el tema de fugir està força present a la literatura de grans autores. El llibre que em va inspirar a reflexionar sobre això va ser El despertar, de Kate Chopin, però evidentment Edna Pontellier no és l’única dona que intenta fugir de la seva vida.

Per a mi, hi ha tres vies d’escapament possibles, però segurament en podríem nombrar més. En primer lloc, i segurament la més coneguda gràcies a la novel·la de Charlotte Brontë Jane Eyre, és a través la bogeria. Nombroses són les teories que sostenen que Bertha Mason, la boja tancada a l’àtic, és l’alter ego de Jane i, per tant, la bogeria esdevé una manera plausible d’escapar del confinament de la casa. No obstant, després de barallar aquesta opció al llarg de tota la novel·la, Jane finalment escull escapar físicament de la casa. La que sí que opta per aquesta via és la protagonista de “The Yellow Wallpaper”, de Charlotte Perkins Gilman, on l’heroïna, empresonada en les seves quatre parets de l’habitació groga, es torna boja per tal de poder alliberar-se de les urpes del seu marit i dels metges. Tampoc és l’única: Emily Dickinson al seu poema “Much madness is divinest sense” també pensa que la bogeria és una manera de desfer-se dels lligams socials.

Irònicament, una segona estratègia de fugida i alliberament és precisament el tancament absolut. Tornaré a citar Emily Dickinson perquè és l’exemple perfecte. La domesticitat rel.lega les dones al confinament de la llar i a les tasques de cura. La llibertat de moviment és limitada -qui no recorda l’escàndol que provoca Elisabeth Bennett d’Orgull i prejudici quan decideix atravessar els camps i camins a peu per fer una visita a la seva germana malalta que es troba a Netherfield?- i les dones passen la majoria del seu temps a casa. Emily Dickinson porta això al límit i, en un acte de subversió, es tanca completament en les quatre parets de la seva cambra per dedicar-se a la seva tasca creativa.

Finalment, podríem dir que la mort va definir tota una generació de protagonistes del segle dinou, més conegudes com a heroïnes bovarianes, que, igual que Emma Bovary, es suïciden com l’acte més extrem d’alliberament. Es el cas de Edna Pontellier de El despertar, que lluny de ser retratada com una “dona perduda”, mai demana el perdo de ningú per haver comès adulteri i seria més aviat una declaracio final de no voler formar part del contracte social, en què les dones neixen essent propietat del pare i mitjançant un intercanvi de béns aquestes passen a ser propietat dels marits. Per tant, el suïcidi es converteix en un acte subversiu i un clam per als seus drets i l’alliberament.

En definitiva, la literatura del segle dinou escrita per dones mostra la resistència cap a un sistema socio-econòmic que limita la llibertat de decisió i de moviment sobre les dones. Aquestes escriptores exploren els límits del control sobre el propi cos i les vies d’escapament d’un sistema que les oprimeix.

On és el queer?

Sempre m’he demanat on és el queer en l’anomenada cultura popular. Els estudis culturals evidentment fa molt de temps que tenen en compte el factor queer i els estudis postfeministes per establir una anàlisi de les construccions de gènere en l’anomenada informalment pop culture. Però jo em referia a més aviat un altre tipus de qüestió: trobem el queer en els textos, la música i els mitjans audiovisuals de cada dia? Estem exposats i exposades quotidianament a aquesta nova representació del gènere i la sexualitat? I si és així, per què el queer continua sent una teoria i una pràctica marginalitzada?

Potser valdria la pena definir què és queer. Si bé és un terme que anteriorment en anglès es referia a alguna cosa “estranya”, el terme es va començar a utilitzar per definir l’homosexualitat. Aviat la comunitat LGTB (Lesbiana, Gay, Transgènere/transsexual i Bisexual) es apropiar el terme per ressignificar-lo. Des d’un punt de vista pràctic, aquest hiperònim serveix per englobar minories sexuals no heteronormatives. La teoria queer va sorgir als anys 90 des dels estudis feministes i sosté com a premissa que el gènere i les identitats sexuals són el resultat d’una construcció social. És evident que aquesta definició és ràpida i deixa moltes coses fora del sac, però l’objectiu d’aquest escrit no és proporcionar el rerefons teòric, crec que per a això hi ha l’article de Wikipedia, que no està gens malament.

Si bé la connotació homosexual no és evident, hi ha una clara ambivalència de la representació de la virilitat

Darrerament he pensat que efectivament, el queer ha cercat des de fa temps una entrada en la cultura de masses (mainstream, per entendre’ns) per mitjà d’una acceptació general, però també topa amb les resistències habituals. Les grans indústries de publicitat han vist el potencial d’allò queer i ara utilitzen imatges que representen la identitat de gènere de manera molt ambigua. La primera imatge que em ve al cap és l’estètica dels panells publicitaris de Dolce & Gabbana, on les representacions de la masculinitat són força ambivalents.

En la música pop passa el mateix. Vivim en una societat extremadament homofòbica, però tothom balla al ritme de Lady Gaga a la discoteca o l’escolta quotidianament a la ràdio. No obstant, des dels seus inicis ha qüestionat les imatges heteronormatives en els vídeoclips i les seves lletres fins a convertir-se en una icona actual del moviment LGTB. Però ella no ha estat, ni molt menys, la primera. Molts altres artistes ja ho van fer en el seu moment, com David Bowie, Freddie Mercury, Scissor Sisters, Pet Shop Boys, George Michael, Elton John, i molts altres més.

Escena del vídeoclip de Lady Gaga, Telephone

En adaptacions cinemàtografiques, de seguida em ve l’exemple de la representació queer del personatge Mercutio a Romeo + Juliet de Baz Luhrmann. I podríem afegir Pedro Almodóvar sens cap mena de dubte. Ambdós exemples estan inscrits en un cinema mainstream, acceptat i comercialitzat a gran escala.

Mercutio, Romeo + Juliet

L’aparició del queer en aquest àmbits ha servit per desmarginalitzar els estudis gays lesbians i queer? La meva resposta s’aproparia més al no que al sí. Si bé en molts casos les representacions narcissístiques de les estrelles del pop han servit per qüestionar els models tradicionals de virilitat, dubto que això aporti resultats significatius en la difusió del queer en la cultura de masses. El queer en aquests terrenys no es pot visualitzar com una pràtica plausible ja que es basa en un espai purament fantasiós; d’aquesta manera, creem una imatge de l’altre (l’artista: queer, homosexual, marginal) per definir al propi jo que resultarà en una identitat sexual basada en els cànons heteronormatius.

Censura per a qui?

Avui s’estrena la versió de Steven Spielberg de Tintín i tots els groupies que llegíem els còmics de Hergé o miràvem la sèrie televisiva a TV3 -o la col·lecció de vídeos de El Periódico, si no vaig errada- anirem en massa al cinema a mirar-la. M’atreviria a dir que quasi tothom sortirà decebut del resultat, ja que Tintín és un hite de la infància i les expectatives són tan altres que ni tan sols Steven Spielberg podrà arribar al nivell. A més, què n’ha de fer un americà d’un còmica belga?

Hergé ja va fer canvis per a que la seva obra fós políticament correcta

Bromes a part. No dedicaré aquest article a la versió filmogràfica d’aquest entranyable reporter, sinó a un fet que recentment em va cridar l’atenció i que m’ha fet posar la maquinària del cervell en moviment. El passat mes d’abril es va iniciar un procés per portar Tintín a judici. De què se li culpa? De ser un còmic que fa apol·logia al racisme, concretament per la història de Tintín al Congo. Mbutu Mondondo, un congolès resident a Bèlgica, demana que es prohibeixi la publicació d’aquest tom de les aventures a Tintín per fer un retrat denigrant i xenòfob de les persones negres. És cert que hi ha coses que no es poden amagar: Tintín al Congo ha envellit i si algú publiqués alguna cosa així avui en dia, tothom se li tiraria a sobre com una colla de lleons afamats. Ara bé, hem de desenterrar un vell llibre que es va escriure fa més de setanta anys? És un exercici de justícia no només per a la comunitat congolesa, sinó a tot el continent africà colonitzat?

Si bé és innegable que Hergé fa propaganda de la supremacia blanca i de valors clarament racistes, hi ha dues raons per les quals respondria que Tintín al Congo no hauria de ser portat a judici. En primer lloc, Hergé és un producte de la seva època: el 1931 és una data on la segregació racial és encara molt lluny de ser abolida. Només cal recordar que Rosa Parks va llençar el seu crit de protesta el 1955 quan es va negar a cedir el seu lloc a l’autobús a un passatger blanc, Martin Luther King era un desconegut i que l’appartheid a Sudàfrica es va abolir el 1991. Aquests exemples no serveixen per justificar l’autor de Tintín, però si donen una idea força clara de les percepcions de la classe mitjana europea sobre les relacions interculturals.

Rosa Parks i Martin Luther King

La segona raó per la qual no crec que Tintín hagi de passar per aquest procés és perquè això comportaria l’inici d’una saga sense fi. Perquè si el còmic d’Hergé ha de passar pels tribunals, també ho han de fer un percentatge molt elevat d’obres de la literatura universal. Em centraré en exemples anglosaxons, donat que aquí és la nostra especialitat. Al programa curricular de la carrera figurava com a lectura obligatòria Al cor de les tenebres de Joseph Conrad. L’autor exposa la crueltat de l’imperi belga contra els natius, però no ofereix tampoc una imatge digna de les persones negres. Potser em direu que el cas de Hergé és expecional perquè es tracta d’una lectura infantil. Tot i que mai he entès perquè se l’ha catal·logat així, Les aventures de Huckleberry Finn també es considera una lectura dirigida a joves. La novel·la ha sigut des de fa dècades un objecte de controvèrsia, per l’ús de la paraula “nigger” i alguns passatges una mica confusos. I així podria estar-me fins demà, ja que si hem de jutjar llibres racistes, també hauríem de fer-ho amb aquells amb contingut anti-semitistes o sexistes. Llavors segurament sí que ens hauriém de plantejar de prohibir Dickens, Chaucer, Shakespeare, etc., i fins i tot la Bíblia!

En definitiva, la resposta a una literatura que conté valors antiquats no és una censura en massa, sinó un acte de reflexió col·lectiva. Que aquests llibres es continuin publicant és un acte a favor de la memòria històrica i, sobretot, permet assumir aquests actes de crueltat i injustícia. Crec que està a les mans de cada lector i lectora decidir què fa amb la informació que se li transmet i prohibir llibres és un insult a la seva intel·igència i capacitat crítica.

Destruint mons possibles

Fa aproximadament un mes es va aixecar la polèmica al món editorial anglosaxó quan dos autors de novel·la juvenil (Sherwood Smith i Rachel Manija Brown) van declarar a la revista Publisher’s Walker que una agència important havia rebutjat representar la seva novel·la juvenil de ciència-ficció post-apocalíptica perquè els dos co-autors es van negar a eliminar el punt de vista d’un dels personatges principals, que era homosexual. L’afirmació ha estat rebatuda per l’agència que argumenta que els canvis suggerits no tenien a veure amb la orientació sexual del personatge, sinó amb la qualitat literària de la novel·la que, segons ells, necessitava una reestructuració completa.

És impossible saber què va ocórrer en realitat en aquest cas concret, però les reaccions que van despertar les declaracions dels co-autors demostren clarament que van tocar una vena sensible. Molts altres autors van seguir els passos de Smith i Manija Brown relatant les seves experiències amb agents i editors que havien provat de fer encaixar els seus personatges gays/ negres/ asiàtics/ amb sobrepès/ discapacitats al motlle del protagonista blanc, atractiu i heterosexual. L’argument dels editors i agents és que el lector blanc, hetero, etc. no llegeix llibres sobre minories perquè no s’hi identifiquen, mentre que a la inversa sí que passa. És el típic raonament basat en una fal·làcia, llegim llibres amb protagonistes com aquests perquè és això el que se’ns ofereix, ni més ni menys.

Tot plegat és un assumpte ben lleig i ben trist. Per a mi, part de la màgia de la literatura (i de la ficció en general) és que no només ens mostra el que és, sinó el que podria ser. La ficció dóna a llum mons possibles en els que vivim en la nostra imaginació i això és el que fa que algun dia puguin ser reals. Quan recordo els meus anys formatius, em ve al cap la fal·lera amb la que buscava personatges femenins forts i ara comprenc que no seria la persona que sóc ara si no els hagués trobat al món de la ficció. Quan esborrem la diferència en una novel·la, una pel·lícula o un còmic estem robant l’oportunitat a un o una jove de convertir-se en l’heroi o l’heroïna de la seva història. Els estem robant els mons possibles.

Arran de la controvèrsia, he llegit moltes possibles solucions al problema: un canvi d’actitud dels editors i dels agents, propostes per passar-se a l’autoedició o fins i tot de publicar gratuïtament a Internet. Són bones idees, però com sempre el canvi passa per cadascú de nosaltres. Us proposo un exercici: torneu enrere en el temps i penseu en els personatges amb què us identificàveu de nens i adolescents i en la influència que van tenir en la vostra formació. Serieu qui sou ara sense ells i elles? Jo també l’he fet l’exercici, primer venen les respostes típiques: Lizzy Bennet o Jane Eyre. Però quan hi penso bé, me n’adono que un dels personatges que em va influir més d’adolescent va ser la Buffy, de Buffy the Vampire Slayer que vaig començar a veure quan tenia tretze anyets. Era una dona forta, intel·ligent, divertida i independent i el seu camí de l’adolescència a l’edat adulta va ser el de moltes noies, terrorífic, hilarant i ple de confusió. I a més matava dimonis i vampirs! Com veieu, la inspiració es pot trobar a qualsevol lloc.

Com a lectors, podem posar el nostre granet de sorra i col·laborar a que aquests altres mons siguin possibles recolzant les obres que mostren col·lectius poc representats i animant els nostres fills, nebots, cosins i apadrinats a descobrir la diferència. Digueu-me utòpica (tinc excusa perquè de jove mirava Buffy!), però crec que un demà millor passa per plantar-ne les llavors a la nostra imaginació.

Els No-No-Nobel 2011

Fa uns hores s’ha anunciat el guanyador del premi Nobel de literatura 2011, el (conegudíssim) poeta suec Tomas Tranströmer. A Dr Read Good no tenim res en contra del pobre home (que no ens enganyem viure a Suècia deu ser prou fotut de per sí), però és impossible no observar que els autors (no autores) d’origen europeu segueixen dominant la llista de guanyadors. Només Suècia compta amb vuit premiats, per no parlar de França que ja en té catorze, més que tot el continent asiàtic amb un total de (redoble de tambors) cuatre premiats!Per acabar-ho d’adobar, Horace Engdahl (l’anterior secretari permanent de l’Acadèmia Sueca) es va atrevir a declarar que “Europa segueix sent el centre del món de la literatura” i que “Els Estats Units estan massa aïllats, són massa insulars.[…] I no participen en el gran diàleg de la literatura.” Després de llegir això, dues coses em venen el cap. Primer, on coi és aquest diàleg i com hi participo i segon, com a ciutadà suec, acusar a algú altre de insularitat és el típic cas de veig la palla a l’ull aliè, però no veig fiord al meu. Ara l’acadèmia ha canviat de secretari, però les coses no han canviat gaire, oi senyor Tranströmer?

Donada la miopia de l’Acadèmia Sueca i la importància mediàtica dels premis (per cert, felicitem a les editorials que tenen a Tranströmer en catàleg, bona inversió!), hem decidit crear-ne l’alternativa: els No-No-Nobel.

Després de llargues y esgotadores deliberacions, la Inés i jo hem decidit per unanimitat que la mereixedora del Premi No-No-Nobel 2011 és Alice Walker

Per la qualitat literària de la seva obra que junt amb la seva trajectòria personal ha contribuit en la lluita contra la desigualtat de les dones, els i les negres i la seva contibució al moviment LGTB. A més, els seus llibres són guais, take that Thomas Mann!

Finalment, el comitè també s’ha permès la llibertat de retirar el Nobel de 2001 a V. S. Naipaul, basant-se en la veritat universalment reconeguda que és un idiota y un misogin de merda.

L’estira i arronsa de la crítica feminista

Fa uns dies vaig topar amb un article del New York Times que em va fer posar a treballar les neurones que ara mateix prenen forma d’un Rumiant. L’article comença posant sobre la taula el mite de una dona amb una aparença jove i sana no implica automàticament que aquesta sigui fèrtil. Fins aquí, podríem suposar que bé, no ens diu cap mentida. El que certament és més inquietant és que, sota el lema de la quarantena és la nova trentena, tot l’article està revestit d’un feixisme que no només redueix les dones a una funció biològica, sinó que també deplora totes aquestes dones que trien “fer carrera” i decideixen tenir fills, no als vint, trenta anys com els vells bons temps, sinó ben cumplits els quaranta, moment, creu l’autora, que és massa tard.

Un diari suposadament progressista com The New York Times llença un missatge recarregat de vell sexisme que relega a les dones a les tasques de reproducció i de cura.I tampoc és l’únic. El final del segle XX i principis del XXI està caracteritzat pel debat al voltant de l’avortament, que suposa una lluita en constant estira i arronsa. Sembla que haguem d’estar en guàrdia constant, ja que en el moment que s’adquireix un

Juno (2007)

avançament en els drets reproductius de les persones, una corrent opositora farà tot el possible per fer-ne un retrocés. Tristament funciona. En la cultura, la reproducció és un tema vastament tractat. El primer exemple que em ve al cap en relació amb l’article del NYT és la pel·lícula Juno, que va sortir anunciada com una pel·lícula del cinema independent, que promovia una idea una mica tèrbola de l’avortament, mostrant-lo com una opció poc raonable, fins i tot inconcebible. L’escena en què la protagonista surt corrents de la clínica de planificació familiar després de trobar-se amb treballadores insensibles i grotesques i una amiga provida que la convenç que el fetus té ungles és perturbadora i llença un missatge ambigu a la joventut, públic cap al qual va dirigida el llargmetratge.

Nova adaptació de Jane Eyre (2011) amb Mia Wasikowska

L’estossinada no acaba aquí. La literatura també sembla estar contaminada per aquesta onada de crisi de valors. Quan ja semblava que tothom estava d’acord en què Jane Eyre era una novel·la on una lectura feminista era pràcticament obligàtoria, va David Cox, crític literari de The Guardian, i publica un article en què deplora les lectures feministes del clàssic de Charlotte Brontë. A part d’ignorar els passatges més importants de la novel·la i no haver-se informat mai del que és en realitat la crítica feminista, l’autor intenta minar els estudis de gènere i sobretot el context de la novel·la, ignorant per complet les restriccions per a les dones de l’època tan a nivell social, econòmic com moral. Serà que també el senyor Cox, de la mateixa manera que el NYT, recrimina que Jane Eyre hagi decidit fer carrera?

M’he trobat massa sovint persones que em diuen que el feminisme està passat de moda i que ja no és necessari. Una professora em va dir un cop que no hem de veure la història dels moviments socials com una línia en progressió. Crec que il·lustra molt bé la raó de ser del meu article.

Experiències amb les neurones mirall, l’ètica de la lectura i la mala literatura

Aquest estiu vaig passar una molt mala estona llegint un llibre. Era una novel·la juvenil per la feina que es descrivia com neo-noire amb pinzellades gòtiques. Un desastre de cap a peus que hauria oblidat fàcilment si no fos perquè l’autor va decidir infligir en els pobres lectors com jo escenes amb dosis extremes de violència gràfica. Imagineu No es país para viejos de Cormac McCarthy passat per la sensibilitat d’una tv-movie d’Antena 3. Aquest era el nivell. La gota que va fer vessar el got va ser l’escena en què es descriu detalladament la violació de la protagonista des de la perspectiva, ni més ni menys, que del violador. Una mena de boira em va envair la ment, l’horror d’aquesta descripció brutal i innecessària em va acompanyar durant dies, com una mena de brutícia que no em podia treure de sota la pell.

Em sentia malament, com si d’alguna manera hagués participat de l’acció, no podia parar de donar-li voltes. Fins que se’m va ocórrer una possible explicació: vaig recordar les neurones mirall. Com antiga estudiant de lingüística, sabia que les neurones mirall són un grup de neurones que s’activen quan actuem, però també quan observem algú altre realitzant l’acció. Aquestes neurones no distingeixen entre allò que fem nosaltres i el que fan els altres: veure una acció és exactament com realitzar-la. Si això és cert, voldria dir que una part del meu cervell estava experimentant en primera persona aquesta escena terrible, explicant de pas el meu malestar.

Les neurones mirall són un descobriment relativamente recent i es creu que tenen un paper fonamental en l’aprenentage de la llengua, en l’empatia, en la creació d’una consciència pròpia i fins i tot a l’hora d’interpretar les acciones i les intencions dels altres. Un cop vaig fer la conexió entre neurones mirall i la lectura de ficció, les idees se’m van començar a acumular al cap: la lectura com a eina d’aprenetatge, el plaer que proporciona, el fet de reaccionar als personatges com si fossin persones reals encara que sabem perfectament que no ho són. Tot això s’explicaria, en part, perquè representem allò que el personatges està vivint.

Quin tema tan apassionant! Però la lectura d’aquella infame novel·la juvenil també m’havia presentat amb l’altra cara de la moneda: l’experiència de la violència. Si per mitjà de les neurones mirall es pot demostrar que la lectura té tots aquest efectes en la persona, no podem seguir creient que la lectura de ficció és un simple entreteniment. Aquí és quan la cosa es complica perquè l’argument es podria utilitzar com una defensa de la censura.

No puc negar que crec que els pares haurien de ser més conscients dels llibres que fan arribar als seus fills-preferiria que ningú hagués de replicar la meva experiència amb la infame novel·la-però no es tracta de restringir l’accés als llibres, sinó saber-ne avaluar la qualitat. Tornant a Comarc McCarthy, la violència representada a No es país para viejos també em va horroritzar, és tant o més atroç que la de la novel·la juvenil, però McCarthy no funciona segons la doctrina del xoc, no fa servir trucs de fira per sorprendre’ns. Les seves escenes estan escrites amb la precisió d’un cirurgià, no per fer-nos compadir dels personatges o per escandalitzar-nos, sinó per obligar-nos a veure d’on sorgeix la violència. Perquè ens horroritzi el buit moral que permet existir a Anton Chirguh. Aquesta és la diferència entre ambdues novel·les i la raó per la que hauríem de llegir-ne una i no l’altra.

Però malgrat les bones intencions, els pares no poden saber-ho tot. Aquí és on entra la responsabilitat social de l’edició. Els editors com intermediaris que ens fan arribar no el que creuen que és millor per a nosaltres (això els convertiria en censors), sinó el que consideren millor d’entre els milions de llibres que surten al mercat cada any. Ara que l’auto-edició va guanyant força (amb llocs com per exemple Bubok) i plataformes com Google o Amazon qüestionen el paper de l’editor tradicional (un moviment que, per cert, m’encanta i que trobo emocionant), hem de recordar que els editors fan el treball de camp, desbrossant entre la quincalla de llibres com aquest que he llegit aquest estiu, per trobar peces d’or com McCarthy.

No sé ben bé com he passat de parlar de les neurones miralls a l’auto-edició, però crec que tot està relacionat. I vosaltres què en penseu? El descobriment de les neurones mirall influeix com veieu la lectura? Creieu que té sentit el paper de l’editor amb l’existència d’Internet? Ataqueu els comentaris!

En defensa dels Cavallers de la mort

Aprofitant que la ficció històrica Harry Potter i les relíquies de la mort II s’ha estrenat a cines de tot el món m’agradaria reflexionar una mica sobre l’univers que habita l’heroi britànic i, especialment, sobre la figura quasi mítica de Lord Voldemort.

Els Cavallers de la mort són els seguidors de Lord Voldemort, un sociòpata genocida que amb el seu discurs obertament racista i violent va aconseguir amassar un bon nombre d’adeptes  i que va acabar liderant dues revolucions fracassades que van posar en escac l’status quo del món màgic. Seria molt fàcil adoptar la postura de JK Rowling -la gran eminència en les figures de Potter i Voldemort- i descartar el moviment dels Cavallers de la mort com una colla d’assassins dements a les ordres d’un fals profeta, però fins i tot l’analista més accidental comprendria que un moviment de tals proporcions sorgeix d’una profunda insatisfacció al cor de la societat màgica, que les explicacions de Rowling ni tan sols contemplen.

El punt àlgid del moviment es produeix entre la dècada dels 70 i principis dels 80, quan la mort del seu líder messiànic Lord Voldemort provoca una desbandada en massa a les files dels Cavallers. No és cap coincidència que el sorgiment d’aquest alçament tingui lloc quan a la societat humana els moviments contraculturals han aconseguit fer tremolar el món. Mentre creixia al món humà durant els anys 60, el jove Tom Riddle va ser testimoni de com els humans -éssers als que més tard consideraria inferiors- s’aixecaven contra la opressió i lluitaven pels seus drets individuals. És evident que Voldemort no va assimilar els valors de pluralitat i de tolerància que defensaven els moviments contraculturals, però és probable que sense la seva experiència al món humà, Voldemort mai no hagués considerat la possibilitat d’aixecar-se contra el món màgic. Tampoc hem d’oblidar, però, que Voldemort era un estrany a ambdós dos mons, trobant-se per tant, en una situació d’excepció per identificar les línies de tensió que recorrien la suposadament pacífica societat dels mags.

Quan Riddle arriba a Hogwarts amb onze anys descobreix una societat segregada de facto, on les relacions amb el món humà es limiten a les indispensables i on els alumnes de diferents classes socials són separats per la seva ideologia. Un cop és escollit per Slytherin, Voldemort -com la resta d’alumnes escollits per les altres cases- entra en una comunitat independent dins l’escola, on el contacte amb els alumnes de les altres cases és limitat i on tots els aspectes de la vida -des de els resultats acadèmics i esportius, passant per la capacitat de convivència-són avaluats per passar a formar part d’una competició aferrissada entre les diferents cases. És aquí on Voldemort entra per primer cop en contacte amb la idea de la inferioritat dels Muggles que a la ment de Tom Riddle encaixa perfectament amb la seva experiència d’abandonament i abusos. És difícil no preguntar-se que hauria passat si la institució de Hogwarts hagués seguit l’esperit dels temps, abandonant la tradició antiquada i classista del barret per tal de proporcionar al Tom un destí capaç de satisfer les seves necessitats emocionals; s’hauria convertit així en el sociòpata que descriu Rowling?

Sigui com sigui, Voldemort va trobar en la societat màgica la víctima perfecta per a les seves ambicions de poder. La societat màgica del moment -i que es va perpetuar després de la mort de Voldemort- es regia per un seguit de lleis arbitràries heretades d’un passat mític, amb un govern ineficaç, mancat dels trets democràtics que s’havien anat desenvolupant al món dels humans al llarg del segle XX. El Ministeri de la Màgia era i és una institució pensada per i per als privilegiats que en cap cas considera la possibilitat d’obrir-se a noves idees. En aquest context, Voldemort només havia de canviar una burocràcia de trets autoritaris per un govern despòtic liderat per ell mateix. També és en aquesta època que les idees muggleofòbes de Voldemort s’acaben de desenvolupar, però descriure’l com un simple xenòfob seria poc acurat. El que més tem Voldemort com a líder dels Cavallers de la mort és que els seus seguidors es contaminin de les idees progressistes i democràtiques dels humans i dels “sang de fang” -els únics alumnes que les han experimentat, al menys fins que són escolaritzats al món màgic als onze anys-. L’experiència humana de Voldemort ha fet que compregui millor que qualsevol altre mag el poder de les idees i, per tant, un dels seus objectius principals és mantenir la situació d’aïllament i d’opressió que viuen al món màgic.

S’han discutit molt les mancances educatives del món màgic, on l’estudi de la màgia té preeminència per sobre de matèries bàsiques com les llengües, les matemàtiques i les ciències en general, però també de matèries que intervenen en la formació ètica de l’alumne: ciències socials, filosofia i, fins i tot, la religió. El resultat és una societat poc educada i fàcilment manipulable amb poc respecte per la dignitat humana. Si no, com s’explica que mai cap mag -ni tan sols un- considerés la possibilitat d’intervenir als terribles conflictes que han assolat la humanitat o posar fi a la fam que pateixen ciutadans de tot el món, quan ho haurien pogut resoldre amb insultant facilitat? Com s’explica si no la utilització habitual dels demèntors com a eina de tortura a les presons o les tortures a les que sotmet Dolores Umbridge a un menor d’edat dins del recinte escolar amb l’aquiescència del Ministeri de la Màgia?

Des del punt de vista d’aquesta humil analista, el món màgic era una societat malalta molt abans de l’arribada de Lord Voldemort. La seva capacitat única per detectar i canalitzar l’onada d’insatisfacció que recorria el món màgic el va alçar a la seva posició de poder, però només era qüestió de temps fins que algun polític espabilat se n’aprofités per als seus propis objectius. El món de la màgia continua requerint la democratització de les seves institucions, així com una nova classe política d’idees progressistes. Per desgràcia, la mort definitiva de Voldemort també va significar la mort de l’únic moviment organitzat anti-sistema que han conegut els mags. La victòria del Harry Potter va posar fi a un genocidi, però també va servir per revalidar l’status quo de la societat màgica. No puc evitar preguntar-me com seria la societat màgica si Harry Potter hagués estat un líder d’idees, capaç d’aprofitar la seva fama per portar la llibertat i la igualtat als seus conciutadans.

No ho sabrem mai, només podem afirmar que aquells que busquen reduir el conflicte de les guerres de la màgia a una simple batalla entre les forces del bé i del mal fan un pobre favor als mags oprimits de tot el món. No oblidem que els Cavallers de la mort eren només un síntoma, no pas la malaltia.