Fridays Are for Readers: El llibre del cementiri

Com ja sabreu (perquè no ens cansem de repetir-ho!), a Dr Read Good ens hem embarcat en una col·laboració amb el bloc amic The Lonely Walkers. L’Emma i la Marta ens aniran oferint imatges de coberta alternatives pels llibres que més en agraden i la Inés i jo contribuirem al seu projecte amb les nostres ressenyes. A continuació, trobareu la meva primera col·laboració amb The Lonely Walkers traduïda al català per a aquells que prefereixin la llengua de Llull a la de Shakespeare. Si voleu llegir l’original en anglès, el trobareu aquí, mentre que la meva segona col·laboració (una ressenya de Guerra i Pau que traduirem més endavant) és aquí.

………………………………….

El llibre del cementiri, Neil Gaiman

Quan l’Emma em va convidar a col·laborar amb els Fridays are for Readers, vaig repassar alguns articles anteriors tot cercant inspiració sobre el tipus llibre que volia ressenyar. El bon gust de la Marta i de l’Emma és més que evident, però -i no t’enfadis amb mi, Emma!- vaig trobar a faltar alguna cosa. On dimonis és la literatura de gènere!– vaig pensar i em vaig embarcar immediatament en la missió de corregir aquesta falta. Vaig repassar la meva biblioteca (terror, ciència-ficció, novel·la negra) i, finalment, vaig veure la llum: escriuria sobre un llibre infantil! Sigueu sincers, quants llibres infantils heu llegit últimament? Deixant Harry Potter de banda, no gaires, oi? Per la present, us convido a submergir-vos a El llibre del cementiri, guanyador de la Medalla Newbery, el premi Hugo i de la Medalla Carnegie, un llibre infantil que planta cara als perjudicis de gènere i que, sense que us n’adoneu, us arribarà al cor.

El llibre del cementiri narra la història d’en Nobody Owens, la família del qual morí assassinada quan ell era encara un nadó. El nen orfe fou adoptat pels fantasmes d’un cementiri proper i el van anomenar Nobody (Ningú) perquè segons els fantasmes del Senyor i la Senyora Owens “no s’assembla a ningú a excepció d’ell mateix”. En Nobody (també anomenat Bod) viurà multitud d’aventures amb els seus estrafolaris amics, el misteriós Silas, l’estricta Senyoreta Lopescu i la solitària bruixa Liz i, pel camí, aprendrà tot de valuoses lliçons. Neil Gaiman se les manega per escriure una meravellosa novel·la de formació pre-adolescent en menys de 300 pàgines, com et quedes Mr Dickens?!

Esgarrifosa, divertida, macabra i intrigant, El llibre del cementiri és una joia singular, la mena de llibre capaç de desenterrar el tipus de meravella que pertany al món dels nens i que els adults només podem recuperar breument, gràcies a la imaginació d’ésser únics com Neil Gaiman, un dels pocs escollits que guarda la clau d’ambdós mons. Gaiman aconsegueix dur a terme allò que Terry Gilliam ha estat perseguint a totes les seves pel·lícules: capturar l’univers boig i cruel de la fantasia infantil. Feu-vos un favor i llegiu El llibre del cementiri, gaudiu dels seus ardits, deixeu-vos estremir i també arrossegar a un univers de meravella i diversió i, només per un segon, deixeu-vos emportar pel dolç sentiment de melancolia que només es troba als gran llibres infantils.

Ah! I quan creixeu i us convertiu en ciutadans o ciutadanes excepcionals, llegiu-lo als vostres fills i feu passar la màgia!

El llibre del cementiri, Estrella Polar

El libro del cementerio, Roca Junior

The Graveyard Book, Harper Collins

The Lonely Doctors: Pride and Prejudice

Aquesta setmana em toca a mi crear la portada “perfecta” per a un llibre i estic molt contenta de col·laborar amb el bloc català Dr Read Good. La primera pregunta que em ballava pel cap va ser: quin llibre escullo entre els centenars de llibres que adoro? Però finalment, sens cap mena de dubte, vaig decidir començar amb la meva novel·la preferida:Orgull i Prejudici, de Jane Austen.

Una sèrie de dubtes i reflexions em van venir a la ment per dues raons principals:

1. No em considero realment una fotògrafa.

2. On nassos puc trobar gent  que es pugui vestir d’època?

Però aquests dos petits problemes els he pogut superar o, més aviat, evitar. Aquí teniu la meva portada perfecta per a Orgull i Prejudici:


La meva tria probablement creï certa controvèrsia. No hi ha persones, no hi ha ni l’Elisabeth ni en Darcy, que no només són els protagonistes d’aquesta història, sinó també l’objecte de gairebé totes les portades.

Volia alguna cosa diferent, alguna cosa que anés més enllà de les imatges i dibuixos de noies maques i jovenetes, i que en certa manera pogués representar el tipus de fotografia que m’agrada més fer.

La meva tria volia que es centrés en la natura. És cert que en la novel·la aquesta ocupa un espai força marginal i la majoria de les vegades els paisatges només serveixen per definir millor els personatges. L’única excepció la trobem al capítol 43, on trobem l’única descripció on la natura és més important que els personatges i la influència que aquests tenen entre uns i altres.

…and at that moment she felt, that to be mistress of Pemberley might be something!

És la darrera línia d’un fragment on es descriu Pemberley i la seva bellesa natural, amb els seus boscos frondosos i un rierol, i també és el moment on Elisabeth canvia. És més, la descripció que trobem aquí podria no només simbolitzar el reconeixement de Elisabeth envers els seus sentiments, sinó també el caràcter bo de Mr Darcy.

Per a mi la natura representa justament allò salvatge i la rebel·lió que podem trobar en el personatge de Elisabeth, ja que segueix les regles imposades per la societat, però també es rebel·la contra elles. Camina cinc quilòmetres en el fang per anar a veure la seva germana malalta Jane, li agraden els passejos llargs (i en conseqüència és criticada per la seva pell bronzejada), va a Kent amb els seus tieta i gaudeix de la bellesa dels paisatges.

Volia representar el rol subtil de la natura, i com representa el caràcter de Elisabeth: educada però mai domesticada, bella però d’una bellesa que s’ha de tenir la sensibilitat per veure-la, i forta i salvatge quan cal. I en certa manera, en Mr Darcy també, amb el seu gran cor i amabilitat, tot sumat i unit en una breu però molt significativa descripció de la natura.

Marta Favro

The Lonely Doctors: Saturday

Des que vam inaugurar Dr Read Good, em rondava una idea pel cap i no sabia exactament com dur-la a terme. Visualitzeu el vostre llibre preferit, estic convençuda de que us ha vingut una imatge al cap, potser una escena, un personatge o un objecte que per a vosaltres el representen. Aquesta imatge és única i la majoria no tindrem mai l’oportunitat de compartir-la amb el món. Quan l’Emma em va oferir la possibilitat de col·laborar, ho vaig veure clar, el seu talent per a la fotografia era la clau per transformar les paraules en imatges! El resultat és aquesta nova secció dedicada a trobar imatges de coberta alternatives a les que ens ofereixen les editorials. Espero que agradi tant com a mi!

……………………………………….

Ja fa un temps llarg que  penso sobre com barrejar literatura amb fotografia, les meves dues passions, i aquesta inquietud ha creat sempre projectes on bàsicament em centrava en el punt de vista narratiu i les diferències i similituds d’aquestes dues arts per retratar el món. Quan vaig parlar amb la Marta per col·laborar en els nostres respectius projectes em presentava tot un repte  poder incloure la fotografia dins d’un bloc de llibres. Què podia fer?! On trobem imatges als llibres més que al nostre cap quan construïm part dels nostres somnis perfectes, les nostres pors més immaterials i ens imaginem el color perfecte per aquella llum de tarda d’aquella historia que tan ens agrada? Quin paper té la imatge “material” a una novel·la? La Marta ho tenia claríssim des de feia un temps: mostrar en una imatge “l’essència” d’un llibre. Automàticament vaig pensar “per això estan les portades, no?” I aquesta és la idea d’aquesta nova iniciativa: trobar la imatge perfecta, l’essència d’una historia, el que ens transmet aquella historia, la portada perfecta.

De tots els llibres que s’han tractat al Dr Read Good hi ha un que sempre m’ha… com dir-ho? “molestat” en matèria de portades. Mai he trobat cap sentit a totes les imatges que s’han utilitzat a Saturday, la novel·la d’Ian McEwan, principalment representada per una fotografia d’un carrer típic londinenc per la nit. És molt maca i tot això, però com a fotògrafa busco alguna cosa més i aquesta en concret em diu poc: potser el punt clau és la BT tower com a símbol de la comunicació (o falta d’ella)? No ho sé. Però de ben segur que no em transmet una sensació personal ni humana. Per mi Saturday és com la vida mateixa, parla de persones. D’una persona, un dia en concret, com podria ser qualsevol altre. Quan vaig decidir fer la portada em va venir al cap una imatge que vaig haver de fer de seguida.

Una persona en mig d’una multitud, un individu en el que enfoquem la nostra atenció per explicar la seva historia, una veu que deixem parlar enmig del soroll del món. Un de tants. Així com també el títol mateix es refereix a un dia en concret, com podria ser un altre, però al igual que ens parla d’en Henry Perowne, l’historia passa un dissabte. Per una altra banda aquell dissabte al que ens trasllada McEwan serà recordat per les nombroses i multitudinàries manifestacions contra la guerra d’Iraq que van tenir lloc arreu del món. Milers de persones van unir-se per formar una gran veu per lluitar en contra del que estava passant al món.

La comunicació, la individualitat de la persona, l’home enmig de la multitud amb la seva història i la seva singularitat. Aquests són els elements que he escollit per representar aquesta imatge, aquest dissabte sobre el que ens parla McEwan, en una novel·la que serveix d’excusa per parlar de dubtes, de família, de comunicació i del fet que som un d’entre molts