Catwoman, felina feminista?

El problema dels blockbusters és que sovint acostumo a mirar-los amb molts mesos de retard, sovint per mandra, sovint perquè considero que no valen els 10€ del cinema. És el cas la trilogia Batman de Christopher Nolan. La primera no la vaig trobar esplèndida en absolut, els banquets de salsitxes no m’atrauen especialment; la segona em va interessar més per la profunditat dels personatges i, s’ha de reconèixer, Heath Ledger va ser un gran joker. Així que quan la tercera es va començar a projectar a la gran pantalla vaig prometre’m que la veuria, però no corria pressa. Sis mesos més tard, per fi he trobat tres hores del meu dia per mirar la darrera obra Batman de Nolan. Ni tan sols havia mirat el tràiler, no coneixia ni el càsting ni els personatges. Així que va ser una gran sorpresa quan a la pantalla va aparèixer, tatxan!, Catwoman!

selina kyle

ATENCIÓ! Aquesta ressenya conté megaspoilers. Penso que sóc l’única persona que ha començat el 2013 sense haver vist The Dark Knight Rises, però per si les mosques.

Catwoman, o Selina Kyle, com prefereix el director. Estava tan emocionada que per fi Nolan posés un personatge femení que no fos una bleda assoleiada (recordem que Rachel Dowes ha de ser rescatada per Batman no una, sinó dues vegades) que vaig intentar passar per alt el fet que Hannah Hathaway ha de saltironar per tota la ciutat de Gotham amb uns talons de 20cm i una mena de vestit que segur que s’ha d’untar el cos amb vaselina per poder-se’l posar. A més, la companya de de Catwoman prometia una relació homosexual que podria haver trencat motlles. Però no. En absolut.

 Dark Knight Rises

Primerament, cal dir que Nolan no és precisament l’alumne perfecte de Bechdel, de fet The Dark Knight Rises no passa el test. Els dos personatges femenins principals, Selina Kyle i Miranda Tate no parlen entre elles en cap moment. La side-kick de Selina no té nom i despareix com si res a la meitat de la pel·lícula. És més, les ciutadanes de Gotham són pràcticament inexistents i sembla ser una ciutat envaïda per la testosterona. La policia sembla comptar només amb una dona policia -només recordo un pla amb una dona vestida d’uniforme- i la banda friki de Bane està formada únicament per homes. A més a més, el fantàstic futur Robin salva un autobús ple de nens orfes (el masculí aquí no és inclusiu).

Però tornem a centrar-nos en Selina. He mencionat els grans problemes d’atrezzo, però què hem de dir del personatge? Doncs bé, la Catwoman de Nolan sembla fer un ronroneig feminista que acaba amb un frotament a les cames del patriarcat. Selina és una lladre, de classe humil, amb interessos contraris a Bruce Wayne al principi de la pel·lícula, però en un punt de la història Catwoman fa una transició “natural” per posar-se del costat de Batman. I a més, s’emboliquen (i potser es casen? Tenen criatures?). Però no és la primera, ja que Miranda Tate ja li havia posat les mans al damunt abans. Ho considero innecessari.

El problema de les heroïnes com Catwoman és que sovint partim d’un món hetero-sexista com és el dels còmics de superherois. Són representacions hiperbòliques de la virilitat, que quan s’introdueix una figura femenina cal explotar-la i posar-la al servei del superheroi per reafirmar la seva masculinitat. Per això, quan es fa una mica de reflexió, es veuen de seguida les desigualtats en la representació d’homes i dones en aquest gènere literari, que fàcilment retornen quan es passa a la gran pantalla.

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Això és el que passa quan els superherois masculins posen com les superheroïnes

Bones festes!

Com és habitual, la Inés i jo prendrem uns quants dies de festa del bloc per concentrar-nos al màxim en altres activitats de gran importància, tals com desembolicar regals, pair quantitats obscenes de menjar i gaudir de vetllades passivo-agressives amb la família. Tornarem passades les festes amb energies renovades, quilos de més, un poni i, si hi ha sort, amb alguns llibres interessants sota el braç.

Feliç solstici a tots!

Quatre propostes de regal per a nens i nenes punkies

A vegades em passejo per la secció infantil de les llibreries i m’escandalitzo. Si no en teníem prou amb les joguines, els llibres per a infants també són rosa o blau. Mentre que els llibres que expliquen com funcionen les coses són per a nens, els contes de princesses estan revestits amb el rosa xiclet més horrorós de la gama cromàtica estan fets perquè avis, tietes i padrins diguin: això serà perfecte per a la nena! Tots aquests contes contenen moralitats casposes i fins i tot un pèl sospitoses.

Doncs bé, ja n’hi ha prou d’aquest color (i mai millor dit) perquè a continuació us faig unes quantes propostes per convertir els nens i nenes del vostre entorn en autèntics punkies. Punkies perquè qüestionen els valors establerts del bon comportament i de gènere. Per què els infants haurien de ser com els diem que han de ser?

ImageA Rule Is To Break: A Child’s Guide To Anarchy (Una norma està per trencar-la: Una guia infantil a l’anarquia), John Seven i Jana Christy

Amb aquests dibuixos tan bufons el llibre ensenya coses tan boniques com: “Fabrica-ho! No ho compris!”, “Dóna coses! Gratis!” i “Quan algú et digui: ‘treballa’, tu digues: ‘per què?’” És dels primers llibres que regalaré al meu fill o filla (sí és que en tinc clar).

ImageContes d’un autre genre (Contes d’un altre gènere), Gaël Aymon, François Bourgeon, Sylvie Serprix, Peggy Nille

Ja n’esteu fins al capdamunt de la princesa bleda i insípida tancada en un castell fins el moment en què vingui el príncep a salvar-la? Aquestes princeses decideixen no menjar perdius i marxar a l’aventura en comptes d’esperar que algú altre faci la feina per a elles.

ImageLa princesa Li, Elena Rendeiro i Luis Amavisca

L’editorial Egales ens proposa uns quants títols nous aquestes festes: els contes parlen de nenes que troben llapissos màgics i princeses que s’enamoren, però amb un toc diferent. Perquè no totes les famílies tenen un pare i una mare, i no totes les noies s’enamoren de prínceps.

ImageHappy Punks (Punks Divertits), John Seven i Jana Christy

Una colla d’amics imaginatius i colorits ens ensenyaran a comptar fins a dotze (en anglès) tot mostrant-nos la seva vida tan divertida i emocionant.

Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesia_135X2203Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Allò que jo sé que tu saps i altres tribulacions

Sweet Tooth, Ian McEwan

Des de fa uns mesos que ja volta per les llibreries el nou Ian McEwan i la Marta i jo ens vam precipitar en una cursa cap a la llibreria. Jo vaig arribar primer, així que tinc concedit el premi de fer-ne la ressenya. Les editorials espanyoles i catalanes encara no en parlen, però si els vents no canvien hauria de sortir publicada aviat per Empúries i Anagrama.

La història narrada en primera persona és protagonitzada per la bellíssima Serena Frome, una jove recentment graduada a Cambridge que comença a treballar pels serveis secrets britànics, en una missió anomenada “Sweet Tooth”, que pretén combatre el comunisme filtrant idees en l’esfera intel·lectual de la Gran Bretanya de l’època. La història gira principalment al voltant de les aventures amoroses de Serena, i especialment la relació que manté amb l’escriptor Tom Haley.

Però no deixem que la història d’amor ens dissuadeixi, ja que en realitat McEwan ens vol parlar sobre els processos d’escriptura, com expliquem les històries i la subjectivitat. Aquests temes ja els va explorar l’autor a Expiació, però aquest cop introdueix el dividend dels receptors a l’equació, és a dir, els lectors/es i com llegeixen aquestes històries. Les darreres pàgines de la novel·la provoquen un gir que ens fan plantejar temes com la subjectivitat, el “què sé jo que tu no saps, o em penso que tu no saps” i fins i tot la mateixa autoria de les històries que ens expliquen. No vull desvetllar més perquè això seria una injustícia cap als/les que em llegeixen; jo vaig tenir el plaer d’entrar en la història sense saber-ne res.

He de confessar la meva decepció per com McEwan esculpeix la protagonista de la història, que culmina quan es revel·la el desenllaç. Serena és desperta, però no intel·ligent, i no puc evitar que l’autor la fa caure en l’estereotip de la rossa bonica d’ulls blaus, que només aconsegueix mèrits gràcies a la seva bellesa. Durant tota l’obra, es deixa endur per la corrent dels esdeveniments, sense que res vingui per iniciativa pròpia -potser la relació amb en Max, però acaba resultant en un desastre més gran del que podia imaginar- i s’acaba adaptant a les necessitats dels personatges masculins que desfilen al llarg de l’obra. Fins i tot la seva veu acaba no essent seva i quan vaig tancar el llibre no vaig poder fer res més que sospirar. La conclusió que n’extraiem és que la protagonista no és res més que un titella manipulat per la resta de veus masculines. Exasperant.

En realitat doncs, Serena no és la protagonista de Sweet Tooth ni una sofisticada agent dels serveix secrets, és tan sols una excusa per explicar una història d’escriptors. I a mi el fet que se li tregui la veu a la protagonista d’aquesta manera m’incomoda força.

Sweet Tooth (Jonathan Cape)

Les traduccions al castellà i al català encara no estan disponibles

 

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància d’informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i l’oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic

Un llibre a l’estil cohelià per a aquelles persones que no llegeixen

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine, Albert Espinosa

Últimament em trobo Albert Espinosa fins a la sopa. Des que Polseres Vermelles va sortir a TV3 i vaig arribar a la conclusió que fa deu o quinze anys aquesta sèrie potser sí que m’hauria agradat, he anat veient Albert Espinosa a tot arreu. Era inevitable entrar en qualsevol llibreria i no veure’l a la secció de Recomanats o Èxits amb els seus suggestiu títols com Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo i Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine. Així que quan em vaig trobar a l’estació de Sants amb un tren per agafar i sense cap llibre per llegir vaig decidir donar-li una oportunitat. M’arrepenteixo d’haver gastat quinze euros en el nou llibre d’Albert Espinosa? Sí.

Si tu em dius vine, ho deixo tot… però digue’m vine és un dels millors èxits espanyols dels darrers dos anys. L’any 2011 va ser el llibre de Sant Jordi més venut. D’aquests dos fets només en puc extreure una conclusió: a la gent en general no li agrada llegir, i quan troba un llibre que es llegeix fàcilment en dues hores es pensa que ha trobat bona literatura. La novel·la d’Espinosa conté els “musn’t” (donat que ell en fa menció d’aquest verb en anglès al seu llibre em permetré de fer el mateix) de l’escriptura: paràgrafs curts amb una sola frase, oracions sense cap relació entre si, falta de connectors, dificultat en utilitzar una subordinada… bé, us podeu fer una idea. En quant al contingut és una diarrea de filosofia fàcil en mode pseudo-llibre de d’autoajuda amb reflexions com: “Vols saber quin és el secret de la felicitat?” o (pàgina oberta a l’atzar) “Som energia […] Energia és el que jo veig en aquest món.”

Deixant de banda aquesta prosa casposa, em centraré en l’argument. No us vull desvetllar més del compte, però sí que voldria centrar-me en un parell de detalls. Primer de tot, cap a la meitat de la història, el protagonista ens fa un coming-out… resulta que és un nan! Tot això relatat com si fes una declaració per sortir de l’armari. I bé, el que m’ha semblat més sorprenent no és això, sinó que el protagonista de petit es relaciona amb dos ancians. He buscat d’altres ressenyes sobre el llibre i tan sols una fa menció de les meves sospites: la relació amb aquests homes més grans està descrita en termes homoeròtics que ningú sembla haver vist. Fins i tot es queda a dormir a casa d’un d’ells i no dec ser l’única que aquesta escena la llegeix en clau de sensualitat. Tota aquesta història arriba al seu súmmum quan el protagonista condemna la pederàstia; què irònic…

Aquesta obra ha estat un èxit entre els adolescents i la veritat és que quan penso en la relació homoeròtica entre el protagonista i els dos vellets m’entra el riure. Si tan de bo Espinosa hagués volgut que ho interpretem així, com a mínim hauria donat una mica de suc a una història insípida, que utilitza tots els clichés del mercat dels llibres d’autoajuda.

Si tu me dices ven lo dejo todo… pero dime ven (Grijalbo)

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine (Rosa dels Vents)

Màgia, detectius i peresosos a Johannesburg

Cover of the 2010 British edition of Zoo CityZoo City, Lauren Beukes

L’any 2011, el premi Arthur C. Clarke a la millor novel·la de ciència ficció se’l va emportar l’autora sud-africana Lauren Beukes amb Zoo City, una altre pas de rosca (o dos o tres) a la novel·la clàssica de detectius.

Zoo City té lloc a una versió alternativa de Johannesburg on les persones que han comés un crim carreguen amb un esperit animal, l’estigma de la seva culpabilitat que alhora els concedeix algunes habilitats úniques. La protagonista és la Zinzi December i el seu acompanyant és un peresós que va aparèixer quan la Zinzi va provocar la mort del seu germà a causa de la seva addicció a les drogues. La Zinzi viu a Zoo City (inspirada en el barri real de Hillbrow), un gueto per a les persones amb animals, els refugiats de la resta d’Àfrica i tot tipus de desheretats. Aquí és on malviu la Zinzi, fent ús de la seva habilitat per trobar objectes perduts i redactant e-mails pel frau 419 amb els que paga els seus deutes amb els traficants, fins que rep l’encàrrec de trobar dos bessons desapareguts i es veu embolicada en una trama criminal que la supera de llarg.

L’aspecte sobrenatural de la trama (que, per cert, no es redueix a Johannesburg sinó que és un fenomen mundial) serveix a Lauren Beukes per reflexionar sobre la culpabilitat legal contraposada a la culpabilitat moral i també sobre la peresa moral de la protagonista que l’arrossega pel camí de l’autodestrucció. Es podria dir que la Zinzi és una heroina en la línia dels de Chandler i Hammet: frustrada, imperfecta, cínica i terriblement humana.

Però potser l’aspecte que més m’ha intrigat de la novel·la és la seva ambientació. Com a lectora europea, no estic acostumada a llegir ciència ficció emmarcada fora d’Europa o els Estats Units (o l’espai exterior!) i el xoc cultural és sorprenentment efectiu. Lauren Beukes t’obliga a enfrontar-te a les teves assumpcions sobre Àfrica i els africans mostrant un Johanesburg que té poc a veure amb el que veiem per la tele i que és alhora fàcil de reconèixer i increïblement aliè. La pobresa, la guerra, l’epidèmia de la Sida i els conflictes racials hi són ben presents com també la indústria discogràfica, el món de la moda, els adolescents que somnien en convertir-se en estrelles del pop o les velletes que col·leccionen estàtues de gats. Ben lluny del White man’s burden que ens venen als informatius.

Ara només falta que alguna editorial de per aquí es decideixi a arriscar-se publicant a un autor sud-africà que no sigui Coetzee. Ho creieu possible? Jo, per la meva banda, m’ho he passat bomba llegint Zoo City i espero amb candeletes les seves pròximes obres.

Zoo City, Jacana Media

Creant noves tradicions: lectures de Halloween

Alguna vegada he lamentat que aquells que no són ni catalans ni catalanes no tinguin el plaer de tenir una festa on la gent es regala llibres. I Neil Gaiman també sembla estar-ne força afligit perquè ha proposat instaurar una tradició en què per a Halloween la gent es regali llibres. Nosaltres també hem decidit de fer el mateix i com que creiem que la col·lecció de Pesadillas ja està força usada i passada de moda, us fem una mini-guia de llibres que podeu regalar aquesta Castanyada.

The Shining, Stephen King

Juntament amb la pel·lícula que es va inspirar en la novel·la de King, The Shining és probablement la història de terror que més m’ha marcat. Incapaç d’acabar el llibre i amb prou feines aconseguint mirar tota la pel·lícula en una sola vegada, sempre recordaré com em va costar dormir durant setmanes després. Sí, sóc poruga, què voleu.

El senyor de les mosques, William Golding

Quan he preguntat a la Marta quines històries de por recomanaria, la seva resposta ha estat precisament aquesta novel·la. Sí, la Marta és així, considera que El senyor de les mosques hauria de ser considerada una història de por perquè és… terrorífica! Doncs ja sabeu, si voleu traumatitzar uns quants adolescents (com em van fer a mi) no dubteu a regalar-los aquesta novel·la.

Un món feliç, Aldous Huxley

Un altre llibre d’aquells que no és de por però que hauria de ser-ho. Qui no es terroritzar amb la visió del futur de Huxley? Jo personalment no tinc ganes que el temps passi.

Walking Dead, Apocalipsi Zombie Ya, diversos autors

No us puc garantir la qualitat literària d’aquest assaig, però volia donar un toc gafapasta a la meva llista així que l’he inclòs. I com que els zombis estan de moda… què? Que no és un argument vàlid?

Cinquanta ombres de paternalisme absurd

Cinquanta ombres d’en Grey, E.L. James

Quan Cinquanta ombres d’en Grey es va convertir en el bestseller més gran de la història de la literatura britànica, un col·lectiu contra la violència masclista va organitzar una cremada de llibres per tal de protestar contra la imatge degradant que el llibre oferia de les dones. Jo també organitzaria una cremada de la trilogia de E.L. James, però no exactament per les mateixes raons.

Podria començar fent una anàlisi del nivell estilístic i la prosa de la novel·la, però crec que amb una frase aconseguiré resumir la qualitat literària de Cinquanta ombres. L’autora es creia molt sofisticada introduint un “holy shit” i un “holy crap” cada dos paràgrafs? Ho deixaré aquí. Bé, segurament donat que James ja veia que la riquesa textual no era el seu fort, va creure que les referències literàries serien una bona manera de compensar. Bé, la referència literària. I és que la protagonista és una recent llicenciada en Literatura Anglesa però el seu ampli coneixement literari es redueix a citar (fins al punt de fer-se pesada) Tess of the D’Ubervilles. Malauradament, demostrar que has llegit un clàssic no et fa un gran autor/a.

Però tornem a l’aspecte polèmic de la novel·la. Hi ha tanta gent preocupada pel fet que la novel·la ofereix una imatge degradant de les dones. Siusplau. Tant parlar de BDSM i al final resulta que m’he llegit el primer volum i no tenen la relació sado-masoquista que Christian Grey volia al principi. Tant de contracte a signar per què? Per què Anastasia només acabi lligada al llit, ulls envenats i rebi de tant en tant alguna palmada al cul? No m’he llegit la resta, però posaria la mà al foc que acaben casant-se i ella es queda embarassada per accident (fans de la trilogia, m’equivoco?).

El problema feminista d’aquesta novel·la no radica en la suposada relació masoquista, jo crec que es podria identificar amb dos punts ben clars. Primerament, l’autora parteix de la base que un noi amb aquesta afició al kinky sex ha de tenir algun problema psicològic. Els fuets, el bondage, les boles de geisha i el plaer per la dominació no són una possibilitat sexual ni una oportunitat d’explorar la sexualitat fora de les normes no, per a E.L. James és un trauma infantil (i això per cert justifica que aques senyor sigui també possessiu fora de l’habitació). Al final, resulta que la història acaba sent que un home traumatitzat acaba sent salvat per l’amor pur d’una noia. I això em porta al segon punt i és com la sexualitat femenina està tractada. No tinc cap problema que Anastasia prengui el rol de submissiva dins el context de la performativitat sexual, al contrari. El que em sembla extremadament ofensiu és el paternalisme que es respira al llarg de tota la història, que comença amb una Anastasia patosa cada cop que veu a Christian Grey, continua amb una Anastasia que ni tan sols pot sortir de festa sola ja que després d’unes copes es posa en perill quan el seu amic la intenta “sobar” i culmina amb la pèrdua de la virginitat amb Grey. No entraré a debatre les horroroses construccions culturals que s’han fet sobre l’himen, però després de llegir el bestseller de E.L. James tinc ganes de cridar que la sexualitat femenina són moltes coses, però no les que ens explica l’autora.

Cinquanta ombres d’en Grey té el seriós problema que no aconsegueix separar l’esfera de la performativitat del sexe amb la vida real, la dinàmica de la parella. Per adoptar un rol “submissiu” durant l’acte sexual no cal ser una inútil a la vida real, per poder tenir un fuet a la mà i donar unes quantes palmades a les natges de la teva parella sexual no cal ser una ànima corrompuda, i no has de ser un gelós dominant fora del dormitori perquè t’agradi optar al rol de “dominador” quan es tracta d’incorporar el bondage a una relació sexual.

Fifty Shades of Grey, Vintage

Cinquanta ombres d’en Grey, Rosa dels vents

Cincuenta sombras de Grey, Grijalbo