Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Anuncis

4 referències literàries al cinema

Què vull dir exactament amb això? Molts personatges sortits de pel·lícules -i sí, ho sé, moltes són adaptacions d’altres llibres, cosa que em trenca una mica l’objectiu del meu post, però tant se val- pronuncien frases que són realitat referències literàries. A continuació us exposo uns quants exemples.

About a boy

Quan el nostre estimat Hugh Grant interpreta a Will, un vividor instal·lat a Londres, ens fa petar-nos de riure quan reinterpreta del famós vers de John Donne, “cap home és una illa”,per cert, atribuït incorrectament a Jon Bon Jovi per Marcus, el nen que ensenya a en Will a abandonar la seva infantilitat. Doncs bé, Will proclama ser una illa: “I am an island, I am bloody Ibiza!”: Sóc una illa, sóc la punyetera Ibisa!

 

Charlie i la fàbrica de xocolata

En Willy Wonka interpretat per Johnny Depp mostra els seu vast coneixement en literatura per fer referència a una frase de Romeu: “Is it my soul that calls upon my name?” (És la meva ànima la que crida el meu nom?), extreta de la famosa escena del balcó de Romeu i Julieta de William Shakespeare. No patiu, a mi també se m’havia escapat…

Fora d’ona

I una altra de Shakespeare! Fora d’ona (Clueless) és, es veu, una adaptació de l’obra de Jane Austen Emma. I si la referència literària en si no era prou, els personatges mostren que, tot i ser adolescents rics de la costa Oest dels Estats Units preocupats per la roba i el seu nivell de popularitat a l’institut, tenen una mínima idea de literatura:

HEATHER: It’s just like Hamlet said, “To thine own self, be true.” CHER: Ah, no, uh, Hamlet didn’t say that. HEATHER: I think that I remember Hamlet accurately. CHER: Well, I remember Mel Gibson accurately, and he didn’t say that. That Polonius guy did.

HEATHER: Com deia Hamlet, “Sigues fidel a tu mateix”. CHER: Umm, Hamlet no ho deia això. HEATHER: Crec que recordo Hamlet correctament. CHER: Doncs jo recordo correctament a Mel Gibson i això no ho deia. Era el tal Polonius.

‘Til Human Voices Wake Us

Aquesta pel·lícula australiana d’un home, Sam, que retorna al seu poble a causa de la mort del seu pare i troba una dona misteriosa que li recorda a algú, pren com a títol la frase final del poema The Love Song of J. Alfred Prufrock de T.S. Eliot. En Sam en una escena d’aquesta pel·lícula llegeix uns quants versos d’aquest poema.