Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Anuncis

Escorxador-5 o la croada dels infants: llegint contra el destí

Escorxador-5, Kurt Vonnegut

Escorxador-5 és segurament la novel·la més famosa de Kurt Vonnegut, considerada un clàssic del segle XX, es va guanyar un plaça al llistat de les 100 millors novel·les en anglès del Times magazine. Tenint en compte que es tracta d’una novel·la de ciència-ficció, la bona recepció que va obtenir per part dels crítics no deixa de ser tot un èxit. Escorxador-5 gira al voltant d’un episodi que va marcar al jove Vonnegut, el bombardeig de Dresden l’any 1945, que l’autor va viure en persona com a presoner de guerra de l’exèrcit alemany. Per mitjà del personatge de Billy Pilgrim, Vonnegut torna a l’escenari de la matança de Dresden i ens obliga a reflexionar sobre qüestions com el destí, la naturalesa del pas del temps i l’absurd que envolta la nostra existència. Ningú pot acusar Vonnegut de falta d’ambició, però sí d’excés d’ambivalència: a dia d’avui encara es discuteix què opinava Vonnegut sobre aquests temes i, per tal de trobar una resposta, haurem d’explorar el text amb atenció, buscant les pistes elusives que, com molles de pa, va repartir per la història.

Per mitjà d’un narrador anònim que podríem identificar com el mateix Vonnegut, l’autor ens presenta la història de Billy Pilgrim, un oftalmòleg de vida avorrida que durant la seva estada a Desdren com a presoner de guerra es desenganxa del temps. Pilgrim viatja en el temps pels diferents moments de la seva vida, sense cap control, tan aviat reviu el seu naixement, com la seva mort o qualsevol incident insubstancial del passat o el futur. Hi ha dos esdeveniments que marquen el desenvolupament de Pilgrim: el bombardeig de Dresden i la devastació que va comportar i la seva abducció per part d’alienígenes. Els alienígenes Tralfamadorians viuen a la quarta dimensió, per tant no experimenten el temps linealment, sinó més aviat com un mosaic, ja han vist tot el que ha passat i el que passarà i poden escollir concentrar-se en els moments que més hagin gaudit. Vista així, la mort no té gaire importància (pots reviure els moments viscuts amb els éssers estimats quan vulguis), però tampoc té gaire importància allò que fem al llarg de les nostres vides. Els Tralfamadorians creuen en la predestinació i consideren el concepte de lliure arbitri un absurd inventat pels humans limitats a viure en tres dimensions. Pilgrim arriba a creure en aquesta visió fatalista de l’univers, però és aquest el missatge que ens envia Vonnegut a Escorxador-5? Hem de creure que es tracta d’una novel·la sobre l’absurd d’esforçar-nos en canviar el destí?

A primera vista sembla que Vonnegut compartia el punt de vista dels Tralfamadorians, al pròleg on explica la gestació de la novel·la diu que escriure un llibre contra la guerra és com escriure un llibre contra els icebergs, un absurd. Tot i així, Vonnegut desafia l’absurd i escriu la novel·la com un relat anti-bèl·lic i el titula Escorxador-5 o la croada dels nens, en referència als joves enviats a la seva mort durant la Segona Guerra Mundial. Em nego a creure, doncs, que Escorxador-5 és un llibre sobre el fatalisme i l’absurd de la condició humana, per molt que Vonnegut s’esforci en confondre’ns amb la seva posició ambigua. Diuen els Tralfamadorians que, de tots els planetes que han visitat, la Terra és l’únic on els seus habitants encara creuen en el lliure albir, en la possibilitat de canviar el seu destí. Els Tralfamadorians viuen a la quarta dimensió i poden viatjar per l’univers, hem de creure, per tant que són més avançats que nosaltres, oi? Jo no diria tant, hi ha unes quantes escenes que semblen indicar que Vonnegut no estava totalment d’acord amb la seva filosofia.

Resulta revelador que els responsables de la destrucció de l’univers siguin els mateixos Tralfamadorians, en un futur els alienígenes provocaran una explosió de dimensions catastròfiques mentre proven un nou combustible per a coets. Seran els Tralfamadorians, amb la seva creença de que el futur no es pot canviar, els responsables de l’extinció de l’univers i de tots els ésser vius que hi resideixen. De veritat hauríem de creure, doncs, que els Tralfamadorians representen la filosofia de Escorxador-5? Ho dubto. Tot i així, crec que el moment de màxima rebel·lió contra el fatalisme tralfamadorià es troba en un petit incident aparentment sense importància. Després del bombardeig de Dresden, Pilgrim i els seus companys viatgen en carro per la ciutat devastada. Milers de morts enterrats a les runes els envolten i enrere queda una guerra que els ha obligat a viure en condicions inhumanes. El Billy ho viu tot amb una certa indiferència, des de que es va desenganxar del temps, ha viscut la tragèdia de la guerra molts cops, coneix el futur i sap que no pot fer res per canviar-lo. Tot i així, quan un parell de supervivents indiquen a Pilgrim que els cavalls que arrastren el carro estan patint, les peülles sagnant perquè els soldats els han obligat a caminar sobre runes i vidres trencats, indiferents al patiment de les bèsties, Billy Pilgrim no pot reprimir les llàgrimes. Aquesta és la petita, ínfima, rebel·lió de Pilgrim contra el destí és, en la meva opinió, el verdader cor de la novel·la.

Escorxador-5 és una novel·la estranya, escrita amb un prosa senzilla que s’atreveix a tractar temes de gran profunditat, ambientada enmig d’una gran tragèdia, però que troba la seva raó d’ésser en els petits moments. Vonnegut es considerava un humanista i no crec que escrivís Escorxador-5 per convèncer-nos de l’absurd de lluitar contra el destí, però podria estar equivocada, la novel·la evadeix les interpretacions úniques. Suposo que només ens queda una sortida, llegir Escorxador-5 i que cadascú decideixi per ell mateix. Potser Escorxador-5 és una mica com el destí i el seu final encara no està decidit.

Escorxador-5, Proa (Trad. Manel de Seabra)

Matadero cinco, Anagrama (Trad. Margarita García de Miró)

Slaughterhouse Five, Laurel

Hanif Kureishi i la crisi de la masculinitat

Intimitat, de Hanif Kureishi

Quan vaig llegir Intimacy, de Hanif Kureishi, em va quedar un regust amarg a la boca que no sabia ben bé com expressar-lo en paraules. Quan es va publicar, la novel·la va crear certa controvèrsia, la mateixa imagino que em va crear a mi, i és que “l’espai d’intimitat” que crea Kureishi, claustrofòbic i angoixant d’un monòleg interior és raó suficient per tenir els budells remoguts després de la lectura.

El protagonista de la història és Jay, un home que escriu la vigília abans d’abandonar la seva dona i els seus fills. I ho farà amb tan poc glamour… marxarà com un covard, sense dir res ni donar explicacions, creuarà la ciutat i anirà a instal·lar-se temporalment a l’apartament del seu amic divorciat. Ni tan sols anirà cap a la seva xicota, un grapat d’anys més jove que ell, amb qui ha intentat mantenir un mínim de toc picant a la seva vida sexual. L’acció (tot i que tampoc es podria anomenar acció) està narrada en mode stream of consciousness, la prosa és intima i els pensaments dispersos, creant una relació estreta entre narrador i lector/a. No obstant, la fredor amb què estan explicats els fets fan impossible una identificació amb el protagonista, donant-se així via lliure per no haver de donar explicacions ni demanar perdó per la cruesa de certes reflexions.

Al meu entendre, és en aquest punt on comença la controvèrsia, la indiferència i la distància amb que es pren els fets és sovint difícilment empassable. S’ha dit sobre la novel·la que Intimacy parla a i per a una generació perduda d’homes: la generació post-anys 60, quan el moviment per a l’alliberació sexual ha donat els seus fruits, però sembla entrar en una estranya recessió. Una generació marcada per uns anys 90 amb un sentiment estès de descoratjament polític i personal, que volen que les seves dones siguin les dones fortes que ara tenen uns drets que van ser adquirits per les seves antecessores, però que alhora es senten restrets per la por a ser humiliats. Una masculinitat en crisi? Una part de mi té ganes de cridar “però quina pila de bestieses!” Realment he sentir empatia? Sort que no és l’objectiu de l’autor, que sinó ja hagués clamat “a les barricades!”. En algun moment donat Jay parla de la seva esposa Susan: “She thinks she’s feminist, but she’s just bad- tempered.” Ja. Probablement perquè ella ha d’encarregar-se de posar-se al capdavant totes les responsabilitats de la unitat familiar mentre el seu marit es passa el dia intentant comprendre la seva masculinitat. En tot cas, la novel·la en serveix per mostrar, ni que sigui de retruc, la falsa aparença d’igualtat de sexes que ens intenta vendre la modernitat. Com va dir una política espanyola, la conciliació és la gran mentida del segle XXI: Jay és el prototip d’home modern, que té un vincle afectiu amb els seus fills i la llar, però en realitat qui concilia és la seva dona, que poca cosa té a dir en aquest monòleg del marit que la retrata com una harpia.

Intimacy és un retrat fred i en ocasions força àcid de les famílies en la societat occidental contemporània. No sé fins a quin punt representa “una generació perduda d’homes”, però sí dóna joc a unes quantes reflexions sobre com es configuren les relacions familiars en un context en què sembla que hi hagi d’haver una igualtat de condicions tant a nivell de responsabilitats, possibilitats professionals i relacions sexuals.

Intimacy (Faber and Faber)

Intimitat (Empúries)

Intimidad (Anagrama)

5 llibres per regalar

Festes de Nadal… com pot ser d’estressant trobar-te en uns grans magatzems esquivant nens en patinet i fugint de pares Noel mal disfressats! I per més inri, no trobar el regal adequat pot ser realment frustrant. Des de Dr Read Good us presentem la feina feta: us llistem cinc llibres de temes variats que segur que trobaran el seu (o no tant!) lletraferit.

A la platja de Chesil (Ian McEwan)

La frustració sexual de la novel·la segur que ve donada per la ubicació, a Lloret de Mar això no passaria...

Ian McEwan sempre és un conill que podem treure del barret i, és probable que no sigui de tots els gustos, però tot i no convèncer a tothom, segur que amb la lectura els vostres estimats passaran uns dies entretinguts. De la seva interminable llista d’èxits, us hem triat A la platja de Chesil, un relat sobre una recentment estrenada sexualitat d’una parella als anys seixanta. Petita nota: èxit assegurat per als amants de Tokyo Blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami.

A la platja de Chesil (Labutxaca), Chesil Beach (Anagrama), On Chesil Beach (Vintage)

La importància de ser Frank (Oscar Wilde)

Per als mandrosos, sempre quedarà la pel·lícula!

Regalar clàssics és sempre una opció arriscada, ho sabem, però com que pensem que hi ha clàssics i clàssics us recomanem l’obra famosíssima d’Oscar Wilde com una opció segura. Hem triat minuciosament: el llibre no utilitza un llenguatge difícil i la lectura no serà pesada. A més a més, una comèdia sempre és benvinguda. La importància de ser Frank és un graciós retrat de la noblesa anglesa, amb tota la pompositat i hipocresia que l’envolta!

La importància de ser Frank (Diputació de Barcelona) , La importancia de llamarse Ernesto (Edimat), The Importance of Being Earnest (Penguin)

Matar un rossinyol (Harper Lee)

No, no és un manual sobre com desferse de colònies d'ocells de l'hort...

Fa uns dies vam classificar aquesta obra com una de les millors adaptacions al cinema, però m’agradaria igualment mencionar-la com una novel·la ideal per regalar. Sí, també és unclàssic. De fet, ha estat objecte de moltes referències en la cultura popular; per exemple, és l’únic llibre que ha llegit Homer Simpson: “Books are useless: I only ever read one book, To Kill A Mockingbird – and it gave me absolutely no insight on how to kill mockingbirds! Sure it taught me not to judge a man by the color of his skin, but what good does THAT do me?” Una bona opció tant per a adults com per a “grans” adolescents, ja que ofereix en un to amè una reflexió molt interessant sobre el racisme i la intol·lerància.

Matar un rossinyol (Edicions 62), Matar un ruiseñor (Zeta Bolsillo), To Kill a Mockingbird (Arrow Random)

Bartleby, l’escrivent (Herman Melville)

Podria jo també provar aquesta tàctica?

Un llibre ideal per a aquell tipus de gent per a qui la manca de temps és sempre una excusa per a no llegir. Aquest llibre es llegeix en dos viatges de metro i com que Moby Dick és un llibre que fa por començar, Bartleby és una bona opció. Precursor de Kafka i Beckett, Bartleby crearà l’espai perfecte per a una futura entrada en escena d’aquests dos grans escriptors europeus.

Bartleby, l’escrivent (La Butxaca), Bartleby, el escribiente (Akal), Bartleby, the scrivener (Norton)

High Fidelity (Nick Hornby)

El prota llista els seus top 5 "breakups"... tothom podria fer una novel·la d'això, oi?

Un llibre ideal per a amants del rock, High Fidelity és una novel·la amb referències a la cultura popular (però sobretot la música popular) cada dues línies. I crec que és un dels trets que ens atrau més com a lectors i lectores, que ens podem identificar amb totes les accions que ens expliquen. El protagonista ronda la trentena i està entrant en una crisi, així que es refugia en la seva botiga de discos i els seus dos amics rarets. Si us agraden els top-5 tant com a nosaltres, segur que també serà un llibre ideal per a vosaltres!

Alta Fidelidad (Anagrama), High Fidelity (Penguin)

Un dissabte de violència

Dissabte, Ian McEwan

Henry Perowne, un reconegut neurocirugià, és el protagonista de Saturday, la novel·la de Ian Mcewan que es va endur el James Tait Black Memorial Prize l’any 2005. Aquesta obra s’ha inclòs en l’anomenat moviment literari “post 11 de setembre” i, si és veritat que existeix un moviment d’aquestes característiques, sens dubte tenen raó. Saturday és una reflexió sobre la guerra en el món contemporani, sobre la violència que comporten les invasions en nom de la pau.

L’acció transcorre el dia 15 de febrer de 2003 a Londres, on els carrers de la ciutat són envaïts per milers de manifestants que es declaren en contra de la decisió del seu govern d’aliar-se amb els Estats Units per envair l’Iraq. És un esdeveniment amb el qual segurament gran part del públic lector es sentirà identificat, ja que és probable que molts d’ells sortissin als carrers de la nostra ciutat per manifestar-nos en contra de la guerra i –tal com agrada dir avui en dia- a fer història. Dos anys més tard, es publica una novel·la ambientada en aquella mateixa data. Però el protagonista de la història decideix no anar a la manifestació. De fet, molt abans que comenci l’acció Perowne ja ha format les seves opinions sobre la guerra de l’Iraq i les manifestacions massives, i intenta seguir el curs normal d’un cap de setmana qualsevol.

Perowne es declara a favor de la invasió a l’Iraq i en una de les seves reflexions cita la història d’un acadèmic iraquí -que fou pacient seu- que va ser torturat pel règim de Sadam. I per un petit moment, o unes pàgines, creiem que Ian McEwan calça d’un peu oposat a totes les persones manifestants. Ja he dit que tan sols per unes pàgines ja que l’arribada de la filla de Perowne a la història farà, com sempre, que l’autor es col·loqui en l’ambivalència. Henry intenta fer vida de cap de setmana, però diversos esdeveniments faran que li sorgeixin dificultats al llarg del camí. Primer de tot, l’aterratge estrany d’un avió a Londres que no el deixarà dormir i, sobretot, un accident de cotxe amb un criminal, que tergiversaran el seu dia completament.

Saturday és una novel·la que mostra el pas d’una imatge de violència totalment exterioritzada (amb els fets de la guerra a l’Iraq) a l’interior mateix de la llar. Tota una sèrie de fets que posaran sobre la taula els diferents arguments a favor i en contra d’una guerra. McEwan com sempre aconsegueix fer una pinzellada fina en tots els seus personatges i Henry Perowne n’és un clar exemple: el retrat d’un home de classe mitjana-alta, que mitjançant l’intel·lecte ha aconseguit el poder, però que se li esmicola mostrant-ne així totes les seves contradiccions.

Dissabte, Empúries

Sábado, Anagrama

Saturday, Vintage

Un gòtic de platja

El ocupante, Sarah Waters

Val la pena tenir un ull posat als guanyadors i finalistes del Man Booker Prize, que van des de V.S. Naipaul a Kiran Desai passant per Margaret Atwood o Ian McEwan, un premi que ha reconegut a autors com aquests no pot anar gaire errat, oi? The Little Stranger en va ser finalista l’any 2009, però haig d’admetre que no la vaig escollir per les seves qualitats literàries. El vaig escollir perquè era l’única alternativa a Perdona si et dic amor de Federico Moccia; és el que passa quan et trobes sense lectura mentre estàs de vacances a una platja carregada de turistes. La pobra Sarah Waters estava envoltada de vampirs adolescents i d’àlbums de Bob Esponja, m’agradaria dir que la vaig rescatar heroicament d’aquest purgatori literari, però no us puc enganyar: va ser pura casualitat que em caigués a les mans, si no fos per algun distribuïdor despistat, ara podria estar escrivint sobre, déu no ho vulgui, Crepuscle. Malgrat tot, la sort va voler que llegís The Little Stranger, una novel·la una mica estranya i fora de temps, però que m’ha deixat amb ganes de més.

Sarah Waters és l’autora de novel·les com El lustre de la perla (Tipping the Velvet, 1998), Falsa Identidad (Fingersmith, 2002) i Ronda nocturna, (The Night Watch, 2006),  publicades per Anagrama i La Magrana. The Little Stranger explica la història dels Ayres, família d’antics terratinents que lluiten contra el declivi de la seva fortuna al comtat rural de Warwickshire durant la postguerra. Però alerta! No us deixeu enganyar pel realisme social que caracteritza l’ambientació, The Little Stranger és una deliciosa novel·la gòtica de la vella escola: mansions en ruines, fantasmes d’infants, bogeria i morts misterioses, el paquet complet, vaja. Hi ha qui considera Waters una artista del pastiche, jo no estic completament d’acord amb aquesta afirmació, però és evident que Waters hi té la mà trencada en l’art de recuperar gèneres abandonats i a The Little Stranger es proposa recuperar el plaer de la intriga psicològica. No en surt del tot malparada.

El narrador és el Dr. Faraday, metge rural que entra en contacte amb els Ayres quan la seva única criada emmalalteix a causa del terror que li provoca la mansió de Hundred Halls on viuen. Fill de la classe treballadora, El Dr. Faraday mantindrà una relació ambivalent d’ amor/ odi amb els Ayres, relació que reflecteix el seu lloc incert dins la societat de Warwickshire. El conflicte encobert de classes és un tema dominant de la novel·la, no és casualitat doncs, que el primer i terrorífic incident tingui lloc durant una vetllada protagonitzada per uns nous rics acabats d’arribar al comtat i amb qui la Sra. Ayres vol casar la seva (lletja intel·ligent) filla Caroline. A mida que avança la novel·la la incapacitat dels Ayres per adaptar-se a, o tan sols, comprendre, els canvis que els envolten es faran més obvis i els incidents estranys es multiplicaran exponencialment.

Però què és aquesta presència que assetja als Ayres? El mateix Faraday és incapaç de percebre-la, tan sigui per la seva falta d’imaginació o pel seu racionalisme i Sarah Waters evita donar-nos una resposta definitiva. No us n’explicaré el final, però les referències a clàssics com The Yellow Wallpaper (Charlotte Perkins Gilman), Una altra volta de rosca (Henry James) o La caiguda de la casa Usher (Edgar Allan Poe) són evidents. Els referents que escull Waters són de categoria i, en gran mesura, aconsegueix mantenir-s’hi a l’alçada, però segur que heu notat que tots són relats curts. És difícil mantenir la intriga i l’ambigüitat al llarg de 500 pàgines i l’austeritat que funciona tan bé pel conte de Henry James acaba per convertir-se en un llast a The Little Stranger.

The Little Stranger m’ha deixat amb ganes de més, Waters ha aconseguit provocar-me calfreds i, només per això, es mereix que revisiti les seves obres anteriors. Però aquesta no és l’única raó, The Little Stranger és una novel·la intel·ligent, perfectament ambientada i amb múltiples lectures i, a més, és terriblement entretinguda, es pot llegir en qualsevol situació sense por de perdre’s. Jo mateixa la vaig llegir a una platja farcida de nens cridaners, adolescents hormonats i les mares que els acompanyaven i va aconseguir fer-me una miqueta de por. Tota una fita per a qualsevol thriller sobrenatural.

The Little Stranger, Virago

El ocupante, Anagrama