Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.

Cinc llibres per faronejar

 Aquesta és la situació: diversos cops per setmana vas a una cafeteria, ja sigui la pausa cafè de la feina o algunes tardes per gaudir d’un bon cafè recent mòlt o un d’aquells beuratges que estan de moda… ah sí! smoothie, es diu. Per què t’agrada tan aquella cafeteria? Ja t’ho dic jo, és un lloc modern, progre, i ambient relaxat, en definitiva, el que la teva àvia (o mare, depèn a quina generació pertanyis) anomenaria ye-ye. Té uns grans finestrals que deixen entrar la llum del sol, algun cambrer/a jove i ben plantat/da. Però últimament estàs notant que cada cop que entres i vas en direcció de la teva taula preferida els cambrers fan un petit somriure i es donen petits cops de colze els uns als altres.

Fa dies que això està passant i no arribes a entendre què és el què provoca aquesta agitació: serà la jaqueta que fa temps que sé que he de portar a la rentadora? Serà que el perruquer m’ha fet una broma escabrosa i m’ha fet un pentinat a la moda dels anys cinquanta? No, la raó per la qual se’n riuen de tu és pel llibre que treus sistemàticament quan seus al teu lloc i esperes que et vinguin a prendre nota. I és que en què estaves pensant quan vas treure de la intimitat de la teva llar la (pseudo) novel·la de Crepuscle?! A més, el fet que ara hagis arribat al tercer volum en qüestió de poques setmanes fa que la situació esdevingui encara més còmica. Però Dr Read Good t’ofereix la salvació de la teva reputació de mal lector, tens davant els teus ulls la més sutil de les venjances: cinc llibres que et faran quedar com la nova versió depurada de rata de biblioteca, un progre modernet i, sobretot, culte. I quan se t’acabi aquesta llista, explora la nostra web per trobar més idees! I si realment et fa molta mandra canviar i ser cool, sempre pots retallar les portades d’aquests llibres i enganxar-les a sobre del teu exemplar de Federico Moccia… i resa perquè no et preguntin de què va!

P.S. La VO té encara millor efecte.

Una breve historia de casi todo, Bill Bryson

No us ho amagaré, aquest llibre va ser un best-seller internacional, però això no treu que el puguem llegir amb les ulleres baixades a la punta del nas i amb un posat pretensiós. Bé, potser no cal anar tan lluny, però Bryson ens presenta un llibre de ciència en clau de divulgació que intenta explicar que va passar des del Big Bang fins els nostres dies. Què és el millor de tot? Que podem memoritzar alguns passatges i sorprendre els nostres col·legues de feina amb anècdotes científiques… brillant!

 Maus, Art Spiegelman

“I on vols que vagi amb un còmic?” Perdona, se’n diu novel·la gràfica. I passejar amb Maus sota el braç és un gest de “sé de què parlo.” Efectivament, aquest còmic alternatiu relata la vida del pare de l’autor, un jueu polonès, en el context de la Segona Guerra Mundial i les tensions amb el fill, ja instal·lats als Estats Units.

Spiegelman Dr Read Good

 Política Sexual, Kate Millet

I bé, com que no desaprofito cap oportunitat per fer campanya, us planto en la vostra llista de 1001 llibres per llegir abans de morir l’obra cèlebre de Kate Millet, amb títol original Sexual Politics. Mai t’has preguntat què fan exactament les feministes? No has acabat d’entendre mai de què es queixen i per què estan obessionades amb el patriarcat i en fer una critica de gènere de totes les obres escrites de la literatura? Doncs aquí us presento la tesi doctoral de l’autora, un escrit de gairebé de 400 pàgines que et donarà algunes respostes i et generarà moltes altres preguntes.

 Norte, Seamus Heaney

Comprendre el conflicte irlandès no és fàcil… per què no acostar-se a ell a través d’una bona poesia? Seamus Heaney, guanyador del premi Nobel de literatura, utilitza la lírica per tal de retratar els paisatges irlandesos, la seva història i la seva gent. Tot plegat una exploració de la violència que tan arrelada està a la història del país.

Closer, Patrick Marber

No val substituir la pel·lícula pel llibre, recordem que volem canviar la nostra reputació de lectors poc… acurats… L’obra de Marber escrita en clau melodramàtica entrellaça la vida de quatre personatges i s’endinsa en el qüestionament de la veritat. Mesclat amb l’amor i les relacions humanes com a eix central, tenim els ingredients perfectes per arribar a la fibra del lector.

El liberalisme a la guillotina

Tony Judt Dr Read GoodEl món no se’n surt, Tony Judt

A vegades necessitem un toc d’atenció (o més aviat un bon clatellot) per despertar-nos de l’embruix de la rutina diària i parar-nos a pensar sobre allò que passa al nostre voltant. A El món no se’n surt, l’historiador Tony Judt proporciona aquesta batzegada, es dirigeix a la joventut per explicar que, per obvi que pugui semblar, el món no sempre ha estat així: la sobirania del lliure mercat sobre les nostres vides no és un fet natural ni tampoc ho és el desmantellament de l’estat del benestar en benefici del progrés econòmic. Judt argumenta amb convicció la possibilitat d’un retorn a una política lligada a la coherència ètica i allunyada del buit moral del que semblen sorgir la majoria de decisions polítiques.  Aquest va ser l’últim llibre publicat en vida del sempre polèmic Judt, un testament intel·lectual on defensa ferventment la socialdemocràcia i la provisió social i s’atreveix a ser una veu discordant en un moment en què semblem haver-nos convençut de que no hi ha alternatives possibles a la uniformitat del discurs polític del món occidental.

“La disposició a admirar, i quasi adorar, els rics i els poderosos, i a menystenir o, si més no, a negligir les persones de condició pobre i humil… [és]… la causa més gran i més universal de corrupció dels nostres sentiments morals” Adam Smith, The Theory of Moral Sentiments

La majoria de nosaltres vivim en una paradoxa que ens passa inadvertida, la crisi econòmica ha disminuït el nostre nivell de vida, però estem convençuts que la solució passa per retallar les provisions socials que ens permeten dur una vida digna en aquest moment de dificultats. Com s’explica això? Tony Judt parla de discapacitat discursiva, hem oblidat com parlar de política, ens han fet creure en el final de la història i, com el Càndid de Voltaire ens hem convençut de que vivim en el millor dels mons possibles. Hem de recuperar, doncs, la nostra veu, atrevir-nos a buscar noves maneres de veure les coses i, si fa falta, inventar nous mots quan aquests encara no existeixen. Segons Judt, una de les possibles solucions passa per un retorn a la socialdemocràcia, a una intervenció estatal que corregeixi els excessos del lliure mercat i disminueixi les diferències cada cop més grans entre classes socials. Parafrasejant a Judt, hem de recordar que per molt que canviem la manera de tallar el pastís, això no n’afecta la grandària.

Sobre la indecència bàsica de derivar l’estatus cívic en funció de la fortuna econòmica, Judt cita a Malcolm X: “Nosaltres no enteníem per què, si l’estat estava disposat a donar-nos paquets de carn […] la nostra mare detestava clarament acceptar-los. El que vaig comprendre més tard és que la mare tractava desesperadament de servar el seu orgull, i el nostre. L’orgull era pràcticament tot allò que podíem servar, ja que, el 1934, vàrem començar de veritat a patir”.

Els arguments de Judt són especialment convincents perquè els recolza en el seu ampli coneixement de la història política i intel·lectual europea. Judt ens condueix als orígens de la Gran Depressió, les seves conseqüències que arriben fins a la Segona Guerra Mundial, un conflicte que en el seu horror fa comprendre als polítics de mitjan segle XX que les desigualtats provocades pel lliure mercat s’han de restringir o el futur, simplement, no serà. Amb lleis inspirades en The New Poor’s Law que tan bé reflectia Oliver Twist, estats desmantellats de poders i iniciatives econòmiques, però que continuen creixent per mitjà dels braços repressius i d’informació del govern central i privatitzacions de dubtosa eficiència econòmica, ha arribat el moment de preguntar-nos quina és la societat que volem. Una que valora la eficàcia per sobre de la compassió? O una societat on ens atrevim a preguntar-nos sota quines condicions és possible i valuós viure per als homes en general o, en altres paraules, què hem de fer perquè els homes i les dones puguin dur una vida decent?

“El mateix Keynes […] va copsar la importància de posar l’art, el teatre i la literatura d’avantguarda a l’abast del públic més ampli a fi que la societat britànica pogués superar les seves divisions paralitzants. La creació del Royal Ballet, de l’Arts Council i d’altres institucions va ser fruit d’iniciatives keynesianes”. Tony Judt, El món no se’n surt”

En una de les últimes entrevistes que Judt va concedir abans de la seva mort, l’historiador deia: aquell que us digui que el passat era millor és un idiota. Aquell que us digui que el present és millor és un idiota que no sap res de res. A El món no se’n surt Tony Judt ens ensenya que no només hem d’aprendre dels nostres errors del passat, sinó també dels nostres encerts. O, tornant a la cultura pop que tant m’estimo, Morrissey ja va portar Margaret Thatcher a la guillotina, com és que la resta encara no ho hem fet? Fem el pas i tornem conceptes com l’ètica, la compassió i la solidaritat al lloc que es mereixen dins del debat públic, si llegiu a Judt no us faltaran pas arguments.

El món no se’n surt, La Magrana

Algo va mal, Taurus

Ill Fares the Land, Penguin

L’art de fer visible l’invisible: entendre el còmic

Entender el cómic. El arte invisible, Scott McCloud

Quan vam inaugurar Dr Read Good, un dels nostres objectius era crear un espai obert per parlar de tot tipus de llibres, sense distincions de gènere. Alta literatura i literatura popular (sigui quina sigui la diferència) compartirien espai en igualtat de condicions. Com passa sempre, és més fàcil parlar d’ideals que portar-los a terme: gustos personals, disponibilitat i formació acadèmica provoquen un cert esbiaix que ens esforcem per corregir una mica cada dia. Amb aquesta idea en ment, em vaig proposar, entre d’altres objectius, parlar més sovint de còmics. És així com em va caure a les mans Entender el cómic d’Scott McCloud, un assaig sobre l’art del còmic que, en un principi, havia de servir per formar-me sobre el tema, però que em va impressionar tant que crec que es mereix una ressenya pròpia.

Entender el cómic és un assaig que explora el medi, Scott McCloud Entender el cómic dr read goodmolt apropiadament, en format còmic. Scott McCloud ens proposa una redefinició del concepte de còmic amb l’ambició de l’elevar-lo a l’alçada de les arts més àmpliament acceptades, pel camí McCloud crea una obra sorprenentment accessible i divertida alhora que informativa, que no només tracta de còmics, sinó que reflexiona sobra la percepció, la creativitat, l’art de la narració i sobre l’art en sí mateix.

Entender el còmic comença re-definint el concepte de còmic i repassant la història d’aquest art. La breu introdEntender el cómic Dr Read Gooducció de McCloud a la història dels còmics és reveladora i desafia conceptes establerts, però l’assaig es torna francament absorbent quan repassa els trucs de l’ofici oferint explicacions penetrants i perspicaces que obren un univers de possibilitats al lector. Per tal d’explicar l’ús habitual d’un disseny de personatges caricaturesc, McCloud analitza el funcionament de la percepció humana; McCloud descriu el personatge caricaturesc com un buit, una closca buida que permet una identificació més fàcil per part del lector, pel contrari, els personatges de característiques més realistes provoquen una major distància amb el lector. Hergé és un dels mestres de la caracterització caricaturesca, només cal comparar el traços senzills d’un Tintín amb el realisme de les localitzacions on tenen lloc les seves aventures.

Un altre punt central de l’argumentació de McCloud gira al voltant del concepte de sinestèsia i de la possibilitat de que una forma artística sigui capaç d’apel·lar a tots els sentits. Kandinsky, Wagner i Baudelaire van perseguir aquest objectiu i, segons McCloud, és un repte al que s’enfronten cada dia els artistes de novel·la gràfica i que ha impulsat l’evolució de l’art. Un dels meus exemples favorits és el de l’ús expressionista de les línies, només cal comparar les línies fortes i atrevides, els angles obtusos que reflecteixen el món adult i perillós de Dick Tracy amb les corbes amables i les línies obertes que ofereixen una sensació d’innocència i joventut al Tío Gilito de Carl Bark.

Entender el cómic és un assaig seminal que es va guanyar l’admiració dels grans de novel·la gràfica com Alan Moore, Will Eisner o Neil Gaiman per la seva perspicaç i reveladora exploració del medi. Però l’obra de McCloud també és un cant d’amor al còmic, ple d’humor i de reflexions plenes d’agudesa no només sobre el còmic, també s’obre l’art i la necessitat tan humana de trobar noves formes d’expressar-nos.

Entender el cómic. El arte invisible, Astiberri Ediciones.

Understanding Comics. The Invisible Art, Harper Collins