Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància d’informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i l’oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic

Brave i els problemes de gènere

Sé que aquesta ressenya arriba una mica tard, però no m’agradaria passar per alt la nova producció de Pixar suposadament feminista, Brave. Pixar ens porta a la gran pantalla per primera vegada una princesa que no està obsessionada per trobar marit, és més, es nega a veure’s lligada amb un pretendent fins que no estigui preparada. Vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema amb les expectatives molt altes, havia llegit la sinopsi i vist els cartells de la pel·lícula on presentaven a una heroïna pèl-roja, al centre, amb arc i fletxes, actitud seriosa i… bé, valenta. Tot i que la pel·lícula tracta un tema clau de la maduresa sexual, en general Brave pateix alguns problemes de gènere evidents.

El problema principal de les princeses Disney és que han d’estar sexualment disponibles quan la seva societat els dicta que així ha de ser. La Bella Dorment cau en un somni profund just quan comença el seu despertar sexual prematur, i es manté totalment passiva fins que arriba el príncep en el moment adequat. La Blancaneus també haurà d’esperar que vingui un príncep a despertar-la. I fins i tot Mulan, que introdueix la problemàtica dels rols de gènere repressius i el transvestisme, acaba convertint-se en una princesa dolça i domèstica. I per primera vegada, Mèrida es rebel·la contra el seu destí de princesa de casar-se amb un príncep i s’avança al seu temps per reclamar que les persones i especialment les dones puguin decidir amb qui casar-se quan tinguin la maduresa sexual necessària per fer-ho.

Aquesta és l’única idea revolucionària que es desprén de tota la pel·lícula. El tràiler que anuncia una dona forta, amb els cabells “salvatges” amb una destresa perfecta de l’arc i les fletxes en realitat acaba sent una façana. I és que Mèrida emprèn una fascinant aventura… amb la seva mare. Sí, ho heu sentit bé, els prínceps marxen sols amb el seu cavall i Mèrida ni tan sols pot desprendre’s del nucli familiar. A més a més, la distància que recorren deu voltar en els 3km (anada i tornada, és clar).

Al principi del film Pixar ens mostra a una jove temerària amb una destresa física que no poden superar els tres pretendents que se li planten a la porta del castell. Les fletxes i l’arc ja han tingut el seu boom i ha servit d’atribut a la gran heroïna Katniss Everdeen, protagonista de la trilogia Els jocs de la fam, que va a arribar a les grans pantalles el passat mes de març. Contràriament a Katniss, però, Mèrida finalment acaba no utilitzant l’arc i les fletxes en cap moment de la seva aventura, i aquesta potencial arma de defensa acaba sent una floritura de la pel·lícula sense conseqüents.

Brave s’anunciava com una gran pel·lícula trencadora però finalment es queda dins uns marges molt restrictius. El resultat és decepcionant. Mentre els nens poden identificar-se a herois autònoms i independents que recorren grans aventures, les nenes s’han de conformar amb les princeses que es queden al seu castell o esperar que un home les vingui a salvar de l’empresonament. No sé si voldré tenir fills i filles, però cap pel·lícula del repertori Disney em sembla una bona font d’entreteniment. El problema és que si comencem a treure les princeses i només centrar-nos en les heroïnes fortes més val que apaguem el televisor i no duguem mai els nostres infants al cinema.

Cos i textualitat: una experiència distòpica

Divergent, Veronica Roth

Darrerament he estat reflexionant sobre la representació del cos a la literatura i em ballen al cap un munt de qüestions que vaig preguntant de mica en mica a mesura que vaig llegint textos; no és que n’obtingui respostes absolutes, això cal dir-ho, però faig una lectura que fins ara no se m’havia presentat com a possible. És el cas de la novel·la que he llegit recentment, Divergent de Veronica Roth, presentat sota el format de narració distòpica i que actualment encapçala la llista de best-sellers juvenils del New York Times.

Beatrice viu en una ciutat dividida en quatre faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Beatrice viu amb la seva família en el si de la comunitat d’Abnegació i on arriba un punt en què l’heroïna ha de desarrelar-se de la seva família i començar la recerca de la seva pròpia identitat. Aquests darrers mesos han estat per a mi un descobriment de la literatura de ciència-ficció juvenil i la recerca de la identitat és un tema gairebé present en tot aquest tipus d’històries, ja que o bé el protagonista viu en un món on els seus habitants són observats de molt aprop i obligats a ser d’una certa manera i seguir unes obligacions molt restrictives, o bé aquest govern pren forma sota el format d’una família amb clares expectatives sobre els seus fills i filles. En el cas de Beatrice, són els dos.

Viure en Abnegació vol dir que mirar-se en un mirall és un símbol de pretensió de superioritat i que la satisfacció de l’altre sempre prioritzarà els nostres propis interessos. Per tant, quan Beatrice als setze anys escull que la facció on vol viure la resta de la seva vida és Intrepidesa, el seu cos i la seva identitat prenen una nova forma. És interessant com això es tradueix en una forma d’expressió corporal, en què la manera de presentar el cos ja no és un procés banal, sinó una forma d’expressió creativa: Beatrice (o Tris, el sobrenom que tria) es tatua la pell i té el dret de triar la roba que es vol posar.

Tot i això, aquesta forma d’expressió i creativitat al cap i a la fi és molt restrictiva, donat que ha de complir els criteris de la seva nova facció. Què passa, doncs, quan no es pertany a cap facció? M’aturaré aquí per no desvetllar la trama sencera de la història, però la relació entre cos i textualitat s’evidencia al llarg de tota la història. Un altre tema que es presenta és com és llegit per la mirada de l’altre. Beatrice té una constitució prima, és baixa d’estatura i les formes d’una nena petita, cosa que fa que els altres la vegin com un subjecte vulnerable i desencadeni dues reaccions: d’una banda, els que prenen el rol protector, i de l’altre, els que aprofiten de la seva debilitat per destruir-la. La sexualitat també s’intueix -només s’intueix, una novel·la de masses no podria exposar de manera oberta els adolescents i la seva relació amb el sexe- amb la protagonista i la seva por per les relacions sexuals, amb la conseqüent interpretació del significat de la pèrdua de la virginitat.

Crec que aquells que van gaudir amb Els jocs de la fam es trobaran, com diu l’expressió castellana, “en su salsa” amb aquesta novel·la. Una heroïna forta, però contradictòria, amb virtuts i defectes que en la lluita per la seva supervivència es construeix la seva pròpia personalitat.

Divergent (Estrella Polar)

Divergente (Molino)

Divergent (Katherine Tegen Books)

Cinc personatges femenins forts

Fa unes setmanes, la Marta va proposar una lectura peculiar sobre The Hunger Games, on analitzava si la protagonista formava part dels anomenats personatges femenins forts. Inspirada pel post de la Marta i també l’article que cita de Overthinking It, m’aventuro a proposar cinc (rars) personatges femenins forts de la narrativa.

Luna Lovegood, Harry Potter

 

Aquí teniu un exemple del que jo considero un personatge femení fort. No és ni la xicota ni el sidekick de ningú i tampoc aspira ser-ho. És molt serena i té una ment molt oberta, amb una peculiaritat que li ha fet guanyar la fama de rara avis i més d’un pseudònim desagradable, però poc li importa. És intel·ligent i certament honesta, cosa que xoca tothom del seu voltant. En definitiva, és forta, no perfecta, sap sortir-se sola dels seus problemes, sense ser una “hot-chic/ girl with guns.”

Com a mínim jo tinc més gust que la Hermione, no se m'acudiria mai casar-me amb en Ron Weasley

Evey Hammon, V for Vendetta

 

Evey no compleix el rol estereotipat d’acompanyant de l’heroi. Si bé V la pren sota l’ala per convertir-la en el seu sidekick, aquesta no esdevé una Miss Moneypenny, sinó que adquireix un paper decisiu en el desenvolupament de la història. Possiblement sigui cert que la pel·lícula recalca amb més èmfasi el caràcter autònom del personatge que la novel·la gràfica, però puc afirmar que Evey és representada com una dona independent.

No penseu que sóc una mosqueta morta, no...

Mary Lennox, The Secret Garden

 

Un altra mostra de literatura infantil i juvenil amb un personatge femení fort. És l’exemple de perquè un bon rol femení no ha de ser (ui, sobretot no!) perfecte. Aquesta nena no és un angelet, no aporta pau i tranquil·litat a la llar on s’instal·la; clar que no! Arriba a les terres salvatges i avorrides de Yorkshire per capgirar-ho tot i bé que fa. Els seus defectes no es mostren com debilitats, al contrari: la seva tenacitat l’ajuda a conèixer els altres dos nens i a unir-los als tres. De la mateixa manera, els altres dos nens l’ajuden a créixer i, perquè no dir-ho, a ser més feliç. L’aprenentatge és recíproc, aquí tenim, doncs, una relació igualitària.

Sóc una "borde" i orgullosa de ser-ho

Lena Lingard, My Ántonia

 

My Ántonia és una novel·la amb descripcions complexes dels personatges que conformen la història i no se’ns pot escapar la peculiaritat amb la qual el personatge de Lena Lingard, amiga de la protagonista, és representada. Aquesta novel·la sobre els pioners americans inclou una personatge femení molt atípic: Lena no és una dona típica de principis del segle XX. No es vol casar i tracta la seva sexualitat amb certa indiferència, però tampoc és ni una femme fatale, ni una flapper, ni cap dels estereotips femenins propis de l’època. El seu caràcter és complex i profund, de manera que de cap de les maneres podem identificar-la amb el tòpic de la garçonnette amb la qual s’acostuma a associar la dona independent del principis del segle passat.

Forta? Mmm...més aviat no...

Fa Mu Lan, The Woman Warrior

Quan pensem a la llegenda de Fa Mu Lan de seguida ens ve al cap les imatges de l’adaptació que va fer Disney de la història i, diguem-ho clarament, ni Walt Disney ni els seus posteriors deixebles estan massa compromesos amb l’onada grossa i imparable del feminisme. És per això que quan vaig llegir la versió de Fa Mu Lan de Maxine Hong Kingston, la meva visió de la història va canviar radicalment. I més tenint en compte que la guerrera edevé una metàfora de la narradora que es situa en els Estats Units a l’època actual i on ha de trobar la seva identitat intercultural.

Arriba un moment en què tanta princesa fa entrar urticària

.

El zum-zum de la web: Cadàvers, princeses, monstres i més!

Un divendres variat per acabar la setmana amb energia!

10 cadàvers famosos de la literatura

La fase de les princeses per la que passen moltes nenes és necessària? La resposta a La ventafocs ha devorat la meva filla.

Els monstres de les matemàtiques treuen ferro a una de les assignatures més odiades de la història.

Ressenya de El caso de Paul de Willa Cather.

Ja tenim data per la primera pel·lícula de Els jocs de la fam

I el premi TS Eliot de poesia és per… Derek Walcott!

La BBC es proposa dotar d’un final adequat a la novel·la inacabada de Charles Dickens.

Contra les heroïnes dèbils que xuclen la llum de l’univers

Els jocs de la fam dr read goodEls jocs de la fam, Suzanne Collins

Fa unes quantes setmanes us vam demanar en una enquesta quin llibre  de ciència-ficció us agradaria que ressenyéssim i el guanyador va ser Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Aquesta és la primera entrega d’una trilogia que ha tingut un èxit inesperat a tot el món i que ha aconseguit guanyar-se el cor d’un públic tan recelós cap a la ciència-ficció com és el juvenil. Com és lògic, Hollywood no ha tardat a pujar-se al carro i ja n’està preparant l’adaptació cinematogràfica, així que no us preocupeu, Harry Potter ja té successora.

La novel·la té lloc a uns Estats Units post-apocalíptics dividits en 12 districtes controlats amb mà de ferro pel govern del Capítol. En el passat, un tretzè districte (13 colònies? Com les colònies originals del Estats Units, a veure si descobrirem que Suzanne Collins forma part de l’infame Tea Party!) va intentar rebel·lar-se, però va ser destruïda pel Capítol i, per tal d’evitar que tornés a succeir, el govern va establir Els jocs de la fam. Tots els districtes de Panem (de la frase llatina Panem et circenses) han d’enviar dos tributs cada any a aquest esdeveniment, els tributs lluitaran a mort en una arena carregada trampes i tots els seus moviments seran gravats les 24 hores de manera que les seves tribulacions passaran a convertir-se en un reality show destinat a aixafar la voluntat dels ciutadans i prevenir futurs aixecaments. La protagonista de la novel·la és la Katniss, una noia de 16 anys que no només s’haurà d’enfrontar als horrors dels jocs, sinó que ho farà acompanyada d’un bon amic al que, si vol sobreviure, haurà de matar. El missatge de la faula política és, doncs, més que evident: els mals del control governamental (potser no anava tan equivocada amb la Tea Party!) i la importància de la llibertat personal, fins aquí molt bé, però tot això ja ho hem vist abans: és difícil superar la distòpia creada per George Orwell i el cant a rebel·lia d’Espartac es va avançar unes quantes dècades al de Collins. Posats a buscar paral·lels fins i tot la idea de fer lluitar una colla d’adolescents els uns contra els altres no és nova: heu vist la japonesa Battle Royale? Així que deixaré de banda la lectura afavorida per l’autora i em concentraré en el que m’interessa: l’heroïna de l’obra.

Un dels defectes més habituals de les novel·les mass-market destinades al públic juvenil és el model d’heroïna que presenten. L’exemple més clar és el de Bella Swan protagonista de la saga Crepuscle de Stephenie Meyer. La Bella és un llenç en blanc dissenyat perquè les lectores puguin projectar-hi les seves fantasies, al cap i a la fi, és molt més fàcil imaginar-se protagonista d’una història si la verdadera protagonista no té personalitat. La Bella és un personatge amb la mateixa agència que un tros de plastilina a les nostres mans, es deixa arrossegar per els altres personatges seguint motivacions febles o inexistents i fins i tot els seus poders són precaris, és com un forat negre: els poders dels altres no l’afecten. La Bella és una heroïna dèbil, un exemple terrible per als lectors i una creu més a la llista de fracassos del feminisme (no us preocupeu, també tenim victòries brillants com Buffy, la tinent Ripley o Sarah Connor). Mentre llegia Els jocs de la fam una de les meves preocupacions principals era discernir si la Katniss és un heroïna forat negre com la Bella o un personatge femení fort, digne d’entrar al panteó dels bons personatges, a continuació les meves reflexions.

Una bona manera de guiar-se a l’hora de decidir si un personatge femení és fort de veritat la trobareu a aquest article de M. Lawski que fins i tot en crea un diagrama. Seguint els passos de Lawski, doncs, la Katniss pot considerar-se un personatge fort: porta el pes de la seva història, és tridimensional, no representa un concepte, té defectes i no mor abans del tercer acte. Tot i així el diagrama, per altra banda aclaridor, no dispersa tots els meus dubtes. Si bé la Katniss és una heroïna tridimensional amb defectes i virtuts, també és cert que els aspectes més característics de la seva personalitat es poden descriure com tradicionalment masculins, és imprudent, té la intel·ligència emocional d’un nen de 3 anys i, fins i tot, utilitza el sexe i les relacions interpersonals com una manera d’avançar dins el joc. Els trets masculins de la Katniss es fan més evidents si la comparem amb altres personatges de la novel·la, Collins s’esforça per deixar clar que la personalitat afectuosa i sol·lícita de la seva  mare i la seva germana els hauria impedit sobreviure a la violència dels jocs i caracteritza a Peeta (company tribut i interès romàntic de la protagonista) com un noi que utilitza l’astúcia per sobre de la força i com un bon gestor de sentiments (tan propis com els dels altres), propietats considerades més aviat femenines. Per si fos poc, tant la Katniss com en Peeta mantenen conflictes irresolts amb les seves mares que semblen haver marcat les seves personalitats, però no seguiré aquesta línia de raonament perquè ens hauríem d’endinsar a les vastes terres del psicoanàlisi i de l’essencialisme, un camí perillós.

En resum, tenim uns personatges caracteritzats per la seva inversió de rols: els homes es comporten com dones i les dones com homes. Les feministes de la primera onada estarien contentes, les de la segona indignades i les de la tercera no es dignarien a llegir un mass-market. Un anàlisi superficial podria donar lloc a la conclusió de que Collins rebutja conscientment les virtuts femenines i abraça una ètica purament masculina, però aquest anàlisi és una bajanada perquè tenim al personatge del Peeta i la seva intel·ligència emocional altament desenvolupada. La conclusió que jo n’extrec és que hem de deixar de pensar en termes de qualitats masculines i femenines, els personatges sobreviuen perquè tenen una sèrie d’aptituds que un cop combinades els fan imbatibles, poc importa que sigui la Katniss qui utilitza l’arc i el Peeta el que teix una estratègia a llarg termini basada en les aliances. Personatges com la Katniss  i el Peeta reforcen la idea de l’origen cultural de moltes distincions de gènere i ens permeten imaginar un món lliure de determinismes infundats. La clau és que són personatges complexos i a vegades desconcertants que ens ofereixen una alternativa als típics rols de gènere i que, por sobre de tot, no són simples fantasies romàntiques destinades a alimentar somnis adolescents de trets reaccionaris (i sí, parlo amb tu Meyer).

Així doncs, si aquest Nadal  us trobeu en la incòmoda situació d’haver de fer un regal a un adolescent, Els jocs de la fam és una opció d’allò més recomanable, hi trobareu un llibre d’aventures entretingut que, a més, podreu regalar amb una consciència tranquil·la.

Els jocs de la fam, Estrella Polar (Trad. Armand Carabén)

Los juegos del hambre, RBA (Trad. Pilar Ramírez Tello)

The Hunger Games, Scholastic