Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.