Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

El zum-zum de la web: Gatsby en 3D, dubtes immemorials i més!

És possible que un llibre et salvi la vida? Seguiu llegint i trobareu la resposta, no hi ha res com aplicar el mètode científic per resoldre les grans preguntes de les humanitats!

Els editors de Michael Ondaatje confirmen que l’autor de El pacient anglès ja ha acabat la seva última novel·la i que està programada per aquest estiu.

Qui no ha sentit (ho utilitzat) el tòpic aquest llibre em va salvar la vida? Un grup d’aficionats a la literatura s’ha proposat descobrir la veritat darrera d’aquesta afirmació, prepareu-vos per descobrir quines novel·les us podrien salvar la vida (literalment) en cas de necessitat.

Ni tan sols els súper-herois es lliuren de la passió pels secrets de Wikileaks.

Coneixeu la marató Moby Dick? I sí, em refereixo a una marató real, on la gent sua i es cansa!

És possible que la propera adaptació de El gran Gatsby sigui en 3D? Baz Luhrman diu que sí.

Per a què serveixen les històries?

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Brock Clarke

Escriure novel·les de rerefons literari és una aposta perillosa per moltes raons. L’autor juga amb amors i odis profunds i qualsevol manipulació pot despertar els instints més foscos del lector -que, admetem-ho, no acostumen a ser gaire foscos-.  No només això, l’ombra dels llibres que parodien o comenten pot eclipsar la novel·la i sempre es pot caure en el pecat de l’endogàmia, creant una obra sense sentit més enllà del món acadèmic. El club de los pirómanos pateix d’alguns d’aquests problemes, però aconsegueix redimir-se gràcies a certes lúcides reflexions sobre el lector i la seva relació amb la lectura.

Quan tenia 18 anys, en Sam Pulsifer va cremar “accidentalment” la casa museu de l’Emily Dickinson a  Amherst, provocant de pas la mort també “accidental” d’una parella que havia decidit passar una nit romàntica a l’antiga llar de l’autora. 10 anys en una presó de mínima seguretat més tard, en Sam refà la seva vida formant una família amb una dona que desconeix les conseqüències horribles que va tenir la primera cigarreta del seu marit. Per desgràcia, amagar un passat de piròman accidental no és gens fàcil i menys quan un imitador comença a cremar cases d’escriptors i la policia et converteix en el màxim sospitós del crim. A aquestes alçades us preguntareu quantes cases d’escriptors estan a l’abast d’un piròman qualsevol de Nova Anglaterra, a Dr Read Good creiem tant en les ajudes visuals com en el servei al lector, així que us he preparat un petit mapa:

Un petit mapa de les cases d’escriptors a Nova Anglaterra

El Sam, narrador i presumpte piròman, inicia un viatge per recuperar la seva dona, desemmascarar al piròman real i descobrir què dimoni està passant, però en Sam mai no ha estat el noi més despert de la classe, així que les seves falses memòries aviat es converteixen en una parodia de les novel·les de detectius. Siguem clars, el Sam és un idiota i el seu costum d’analitzar en excés totes les situacions el fa terriblement irritant, però de tant en tant topa amb revelacions interessants dins la xarxa de mentides (o històries) que tant ell com la resta de personatges han teixit al seu voltant.  Aquestes històries que ens expliquem els uns als altres, que construïm i reconstruïm constantment per donar una mica sentit al món que ens envolta i aconseguir un precari sentiment de seguretat porten la novel·la a un altre nivell i ressonaran en el record de molts lectors. Permeteu-ne que citi a alguns personatges parlant de la seva relació amb la lectura:

-Así es -dijo Lees Ardor, que levantó la cabeza y me miró fijamente, como si estuviera a punto de decir algo importante por primera vez en su vida-. No quería ser el personaje endurecido al que las tragedias vividas convierten en una persona mejor, más comprensiva.

-¿Por qué no?

-Usted no lo entiende -me dijo, y empezó a gimotear de nuevo-. Yo quiero ser una persona real.

Creure que la ficció que llegim no ens afecta, que no dóna forma a les persones que som, hem sigut i serem és irrisori. Diu Wilde a La decadència de la mentida:

“L’Art pren la vida com a part de la seva primera matèria, la recrea i la modela de nou en formes noves […] Schopenhauer ha analitzat el pessimisme que caracteritza el pensament modern, però va ser Hamlet qui el va inventar. El món s’ha tornat trist perquè un titella va tenir una època melangiosa. El nihilista, aquest estrany màrtir sense fe, que va al patíbul sense entusiasme i mor por allò en què no creu, és un producte purament literari. El va inventar Turguenev i el va completar Dostoievski. Robespierre va sorgir de les pàgines de Rousseau tan innegablement com el Palau del Poble va alçar-se de les restes d’una novel·la. La literatura sempre anticipa la vida.” Trad. Joan Solé

La Lees Ardor tem convertir-se en un personatge de Willa Cather: una dona endurida pel clima de Nebraska que mor en silenci, estoicament, després d’una vida de masses esforços i pocs plaers, com la seva mare. La Lees Ardor no vol cedir a un arquetip que va inventar Cather a principis de segle amb My Ántonia i que, des de llavors, habita el imaginari dels seus lectors. No cal anar tan lluny com l’hiperbòlic Wilde per comprendre que la nostra percepció de les coses també les modela i que resulta tan fàcil etiquetar a algú de “passiu-agressiu” o d'”emocionalment distant” (com ens han ensenyat a fer els llibres d’auto-ajuda) com de “melodramàtic Werther” o de “My Ántonia del segle XXI”.

Una altra de les preocupacions de Brock Clarke a la novel·la és contestar a la pregunta Per a què serveixen les històries? Les històries ens envolten, els llibres, les mentides quotidianes, els nostres monòlegs interns en són bones mostres, però quina incidència tenen al món real? Al cap i a la fi, el sentiment d’elevació i l’entusiasme que ens acaparen després de llegir quelcom especial acostuma a morir davant les frustracions del dia a dia.

Mi madre, por ejemplo, enseñaba todos los años La letra escarlata, y todos los años, después de leerlo y de hablar de él en clase, se veía triste, deprimida, enfadada por Hester Prynne y su letra A, y su Dimesdale, como si quisiera coger el libro y darse con él en la cabeza, y luego salir a la calle, en busca de la condición humana, para darle también con él en la cabeza. La expresión de mi madre me decía que estaba segura de que la condición humana le habría agradecido que le diera aquellos golpes. “Sácame de mi desgracia”, habría sido el sentimiento de la condición humana, según mi madre.

Desperta’t condició humana! Llegeix això i ho comprendràs tot! Deixa’m que t’expliqui, dóna’m un segon, una oportunitat per arreglar les coses, corregir els errors i reparar les injustícies. Qui no ha viscut aquest moment d’eufòria en què un documental, una pel·lícula, una obra de teatre, una novel·la, una història, ens ha convençut de que podem canviar? A vegades aquest sentiment fructifica i dóna llum a quelcom bell, però en molts casos, té data de caducitat i tard o d’hora hem d’aterrar. A El club de los pirómanos en Sam i la seva mare descobreixen que les històries sí tenen conseqüències i incideixen al món que ens envolta, tot i que de maneres imprevisibles. És així com les històries de por que la seva mare li explicava de petit van acabar provocant que en Sam cremés la casa-museu de l’Emily Dickinson, la mort de dos amants i la bogeria incendiària del misteriós piròman. I són les històries que s’explica en Sam i que li expliquen els altres que li permeten comprendre que res no passa per accident i que, per tant, hem de responsabilitzar-nos de les nostres narracions.

A El Club de los Pirómanos aprenem que les històries serveixen per a moltes coses, però també que són criatures vives que no se sotmeten gaire temps al nostre control. Les alliberem al món dia rere dia, sense comprendre del tot el que hem fet. Doncs bé, alegrem-nos perquè hem contribuït al caos deliciós, absurd i terrorífic del món en què vivim.

El club de los pirómanos para incendiar casas de escritores, Duomo. Trad. Juanjo Estrella

An Arsonist’s Guide to Writers’ Homes in New England, Algonquin

El vaixell està ple, “amigo”

Novel·la, Humor, Postmodern

Una súper triste historia de amor verdadero de Gary Shteyngart

 

Tenia preparada una introducció punyent i fabulosa sobre com la postmodernitat sembla haver-nos robat el gust per les històries clàssiques: relats sobre grans gestes, peripècies i aventures, mirades sinceres a l’experiència que deixen de banda la sàtira i la ironia. Comparava la presència física que semblen tenir alguns personatges de Tolstói amb l’experiència sincopàtica que  és llegir molts llibres actuals, fins i tot havia escollit una de les meves cites favorites de Guerra i pau per il·lustrar el meu argument. La introducció acabava amb aquesta frase: “potser tenim la ficció que ens mereixem”. Amics meus, permeteu-me que us doni una lliçó de vida: d’això se’n diu ficar la pota. Si Super Sad True Love Story és el llibre que ens mereixem, potser no ho hem fet tan malament.

A Super Sad True Love StoryGary Shteyngart (Absurdistán, El manual del debutante ruso) ens explica la història d’amor de Lenny Abramov i Eunice Park, ambientada en un futur que es perfila perillosament proper. Els Estats Units descrits per Shteyngart es troben al límit dels col·lapse polític i econòmic i s’hi està gestant un aixecament liderat pels anomenats LNW individuals (individus de baix valor net o, en altres paraules, els pobres). Són impagables els missatges del govern a la ciutadania, com El vaixell està ple, “Amigo” dirigit als immigrants o l’absurd digne de Catch 22 que acompanya totes les comunicacions oficials: Pel fet de llegir aquest missatge dones el teu consentiment i en negues la seva existència. El líder del partit Bipartisà, Rubenstein aka “el Carnisser” està al davant d’aquest país d’analfabets funcionals que es comuniquen mitjançant els Äparäti, petits dispositius amb les que creen espeses xarxes socials que han convertit el concepte d’intimitat en una antigalla – Shteyngart sembla tenir el do de la oportunitat, heu vist La red social de David Fincher?-, i on un dels jocs més populars entre els joves consisteix en calcular la “follabilitat” de desconeguts. Esbojarrat? Mireu aquesta aplicació per a l’iPhone. Davant d’aquest panorama segur que disculpareu la meva confusió inicial, entre tanta sàtira, sembla impossible que hi hagi espai per reflexionar i, molt menys, per construir una història d’amor honesta i emotiva.

De fet, el Lenny i L’Eunice comencen amb mal peu, al cap i a la fi, ell és el fill de 39 anys d’una parella d’immigrants russos que treballa a Post-Human Services -empresa dedicada a assegurar la immortalitat dels seus clients- i que manté en secret el seu amor per uns objectes estranys i pudents anomenats llibres. L’Eunice en canvi és filla d’immigrants coreans i s’acaba de llicenciar en “fermesa i energivitat”. El més semblant a llegir que ha fet mai aquesta atractiva jove de 24 anys enganxada al seu Äparät és escanejar un text a la recerca d’informació i la seva única afició consisteix en comprar roba de marques amb noms tan subtils com “juicypussy”.

Però l’amor impossible i improbable d’aquests dos es fonamenta en altres coses, aquests dos ésser petits i vulnerables construeixen una diminuta bombolla d’intimitat al mig d’un món carregat d’estàtica, de crits i de soroll i on la mediocritat s’ha convertit en la màxima aspiració. El Lenny és un home obsolet, el seu afany d’immortalitat només amaga el terror que li produeix el seu anacronisme. La joventut de l’Eunice, la cura que dedica als petits actes de cada dia, representen una promesa d’immortalitat que no és a l’abast dels clients de Post-Human Services. El Lenny s’entrega totalment a l’amor que sent per la jove i, superat el disgust que li provoquen tant l’aparença del Lenny com la seva mania de “verbalitzar” els seus sentiments, l’Eunice descobreix què és una relació real entre dues persones que ho comparteixen tot. L’Eunice deixa de ser un engranatge per convertir-se en el centre de la vida d’en Lenny, el procés no és fàcil, les seves inseguretats surten a la llum, però també la fortalesa heretada dels seus pares immigrants. Aquí s’amaga la clau del meu canvi d’opinió, a la relació d’aquests dos amants “de mala estrella” que em van obligar a llençar totes les meves anotacions i a repensar-me aquest article.

Shteyngart és un gran escriptor satíric, però no pas un de qualsevol, és un escriptor satíric  capaç de parlar d’emocions reals. El títol de la novel·la ho diu tot, carregat d’ironia, però molt cert i és que Super Sad True Love Story és una novel·la hilarant… i devastadorament trista. Per una vegada, estic feliç d’haver-me equivocat, tant de bo tots els meus errors siguin com Super Sad True Love Story.

Una súper triste historia de amor verdadero, Duomo (Trad. Ramón de España)

Super Sad True Love Story, Random House

Killing me softly with this… book

"Abraham Lincoln, Vampire Hunter" de Seth Grahame Smith

És una novetat editorial als Estats Units de principis del 2010 que sembla que segueixi la línia actual establerta per les editorials de publicar novel·les de tipus fantàstic, especialment sobre vampirs. Noies, desenganyeu-vos: l’Abraham Lincoln, el 16è president dels Estats Units, no és l’heroi-vampir sexy d’avui dia, no; és l’home que els pela.

A vegades, em recorda a Buffy, the Vampire Slayer (o Buffy Cazavampiros, películ·la i sèrie televisiva dels anys noranta) per la seva manera de procedir a fer la seva feina: de nit amunt i avall, amb una destral a sota el braç, i matant vampirs amb la supervisió d’un mentor molt particular, un vampir anomenat Henry Sturges. Però no es tracta d’un personatge que pugui fer-li justícia a la Buffy. La caracterització i el desenvolupament són molt diferents. Simplement podem seguir a l’Abe al llarg de la seva tortuosa vida, que està centrada gairebé exclusivament a venjar-se dels vampirs. El trauma de la seva vida comença amb la mort de la seva estimada mare per culpa d’un vampir a qui el seu pare devia diners – d’aquí l’esperit de venjança de l’Abe.

Amb la novel·la a les mans, val a dir que la introducció és una peça de joieria de la més fina: l’ús de la llengua és molt bo i ben elaborat. És una llàstima que no es prolongui a la resta de les pàgines. A vegades (i val a dir que a mesura que la lectura avança) sembla que el desenvolupament de la història segueixi una sèrie de punts en una llista i l’autor no es molesti gaire a elaborar les frases que escriu. Sense voler ofendre, sovint sembla que no ho hagi escrit la mateixa persona. I francament em dol, perquè no està a l’alçada del personatge real. M’explico: cada capítol incorpora una cita, generalment del mateix Abe, on es nota aquest gust per la llengua tan intens que ell tenia per escriure i per parlar tan eloqüentment. La redacció de la història no li arriba ni a la sola de la sabata, encara que en una entrevista l’autor es vulgui penjar la medalla d’haver-ho aconseguit.

D’altra banda, dubtar (o no) de la veracitat de l’aspecte biogràfic de la història no hauria de ser un punt clau de la crítica del llibre, ja que ja s’han escrit prou biografies d’Abraham Lincoln i sobretot perquè aquest llibre és ficció (amb unes aspiracions a realitat molt convincents i ben bordades, però ficció al cap i a la fi). Podem elogiar, si voleu, la seva documentació biogràfica – encara que molts altres escriptors ja hagin fet aquesta feina abans.

Quan s’aproxima la guerra civil, veiem l’afecte que l’Abe té per a les obres de Shakespeare; tant que fins i tot se sap de memòria parts de les intervencions més claus. Però el que és més important és que l’Abe té la sensació de ser el mateix Enric V a Harfleur, camp de batalla on aquest rei fa un dels seus discursos més preuats gràcies a la mà d’en Shakespeare. Cal que recordi que, a la vida real, cada vegada que el Regne Unit s’ha trobat en situacions bèl·liques durant aquestes últimes dècades, als teatres s’ha escenificat (i s’escenifica) “Enric V” de Shakespeare. Per exemple, és molt coneguda la versió de la obra pel cinema dirigida per Laurence Olivier l’any 1944 i també fou força trencadora la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh de l’any 1989. L’auto-comparació amb Enric V no és, doncs, una casualitat – i això m’encanta.

A la tercera part del llibre, la cosa s’anima perquè el llenguatge i l’estructura narrativa recuperen la força perduda. L’Abe es veu envoltat per un determinisme que el durà a la Casa Blanca. L’encarregat de donar força a aquest determinisme és el mateix Henry Sturges, vell amic seu a més de vampir. Considero que la seva història personal està molt ben elaborada i protagonitza moments molt emotius narrats per l’Abe mateix o en converses amb ell que prenen un caire íntim molt acollidor i versemblant. La història d’en Henry és millor que la de l’assassí de l’Abe, que amb poques pàgines al final del llibre rep un protagonisme excessiu (pel meu gust), cedint-li espai narratiu per a si sol i els seus drames personals. No ho considero necessàriament superflu, però sí que hi veig una mica de deixadesa en la manera de fer-ho. Potser és una decisió personal de l’autor.

I encara hi ha una cosa que em molesta més: l’autor sovint esdevé feixuc quan avança esdeveniments, sovint negatius, abans d’hora. Ho sé. És un recurs prou legítim i força utilitzat per una àmplia varietat d’escriptors, però considero que en Seth Grahame-Smith en fa un abús.

Un exemple. És probable que el lector sàpiga que l’Abe fou assassinat (o no). Doncs es pot entreveure com a mínim 3 vegades abans que succeeixi perquè l’autor ho fa palès d’una manera molt directa. I cansa, perquè ho fa tantes vegades amb totes les coses negatives que li passen! Potser dóna un toc sovint majestuós i solemne i sona bé per a una biografia, però quan s’utilitza tant cansa i avorreix. És més: jo anomenaria aquest tipus de dilapidació de l’emoció i el plaer que té llegir com els “auto-spoilers” de l’autor.

Sobre el desenllaç, he de confessar que només d’obrir la novel·la ja sabia com acabaria – i no és l’assassinat, us ho ben asseguro! Si no ho recordo malament, pel que fa a com acaba tot, hi ha un parell d’“auto-spoilers” molt clars en el desenvolupament de la novel·la. I ja sigui de passada, després de saber les opinions personals de l’Abe, no trobo el sentit al final.

Com a mínim, és d’agrair el gran valor que té l’autor en escriure una novel·la sobre vampirs que no tingui una trama principal romàntica, poc imaginativa i plena de clichés, per a la insatisfacció d’algunes lectores o alguns lectors. Es diu que en Tim Burton té uns quants projectes de futur, entre els quals hi ha la versió cinematogràfica d’aquesta novel·la. Pot ser que sigui un gran projecte, esperem que es refini la perspectiva sobre la història i la manera de projectar-ho, ja que l’argument en sí pot donar per molt. El que val la pena veure és el trailer promocional de la novel·la (perquè es veu que ha llençat literalment a Tim Burton a fer la feina que li toca). Val a dir que aquest trailer és decebedor, perquè és simplement una escena gore al 100% sense cap mena d’amor per l’argument (el que algunes persones qualifiquen de tenir “força acció”). Una llàstima.