Genguis Khan… feminista?

La història secreta de los dones mongols. Com les filles de Genghis Khan van salvar el seu imperi, Jack Weatherford

La idea que les dones han mantingut un paper secundari al llarg de la història és tan prevalent que, de vegades, llegir llibres dedicats a la història de les dones produeix la sensació que t’endinses a un univers alternatiu. Per això mateix necessitem més llibres com The Secret History of the Mongol Queens (i més persones que els llegeixin): perquè aquestes dones van ser molt reals i necessitem més models històrics com elles per desafiar la narrativa dominant que ens converteix en ciutadanes de segona.

 A The Secret History, Jack Weatherford investiga el rol central que van jugar les descendents de Guengis Khan al seu imperi, i no és pas poca cosa, en dues dècades Guengis Khan va arribar a governar més població i territori que els imperis romà, persa, grec i xinès: durant el segle XIII qui s’atrevia a subestimar les tribus mongols hi arriscava la vida i el territori.

L’imperi mongol al segle XIII

El llibre comença amb un espai en blanc, el de les dones que van ser esborrades de La història secreta dels mongols, una crònica anònima de la vida de Guengis Khan i de la família reial que també funcionava de constitució per la seva documentació de les lleis i costums imposats per Khan. Wheaterford demostra que les pàgines arrancades de La història secreta dels mongols estaven dedicades a la crònica del paper central que tenien les dones al govern organitzat per Guengis Khan i, a partir d’aquí, reconstrueix les vides d’algunes de les governants més destacades, així com l’experiència de les dones mongols durant el dia a dia.

Descobrim que Guengis Khan va organitzar el seu govern entorn de les seves filles i nores entre les quals va repartir els seus territoris i a les que va nomenar bekis y kathuns (princeses i reines), mentre que els seus fills i gendres només tenien el títol de guregen (prínceps consorts). Les bekis i kathuns eres governants, ambaixadores i negociadores, mentre que els guregen quasi mai tenien càrrecs de rellevància. Aquest sistema va convertir les tribus de l’estepa en la nació més poderoses del moment o, segons la descripció de Weatherford “en un gran exèrcit amb una petita nació mòbil annexada”.

Borte, primera esposa de Genguis Khan

Weatherford ens parla de figures com Borte, la primera esposa de Guengis Khan, provinent del poble dels Khongirad, una tribu coneguda per la seva preferència per la diplomàcia abans que la força. Una de les dites d’aquest poble assegurava que “les reines són l’escut dels Khongirad i és possible que Guengis s’inspirés en ells a l’hora d’enviar dones com a representants diplomàtics. Una altra de les figures més conegudes de l’època fou Alaqai Beki, una de les filles de Guengis Khan a qui va casar amb el líder de la tribu Onggud, a la zona sud de l’imperi, crucial per la seva ubicació a la ruta de la seda. Alaqai no només va aconseguir posar fi a la rebel·lió dels Onggud per mitjans diplomàtics evitant que el seu pare els esclafés militarment, sinó que es va guanyar la lleialtat del seu poble, va aprendre a llegir i escriure i va convertir el seu territori en un dels més diversos i cosmopolites del moment. Potser la reina mongol més famosa fou Manduhai Kathun, casada amb un descendent de Khan, Manduhai va reconstruir l’imperi, va liderar els exèrcits mongols en persona i va pressionar les fronteres de la Xina de la dinastia Ming obligant-los a iniciar la construcció de la Gran Muralla.

Segell mongol amb una il·lustració de la reina Manduhai

L’espai és limitat i és impossible entrar en detall i explicar les vides de totes les dones que hi apareixen o els reptes als quals es van enfrontar (com la campanya de terrorisme sexual orquestrada per Ogodei, un dels fills de Guengis Khan, per prendre el poder a les seves germanes), així que us recomano que llegiu The Secret History of the Mongol Queens. És una lectura absorbent i reveladora que no exigeix coneixements previs, però que recompensa el lector amb la seguretat que no ens calen universos alternatius: el nostre ja està ple de possibilitats i les dones mongols ho van demostrar fa més 700 anys.

 The Secret History of the Mongol Queens (Broadway)

Sense edició en català o espanyol

Màgia, detectius i peresosos a Johannesburg

Cover of the 2010 British edition of Zoo CityZoo City, Lauren Beukes

L’any 2011, el premi Arthur C. Clarke a la millor novel·la de ciència ficció se’l va emportar l’autora sud-africana Lauren Beukes amb Zoo City, una altre pas de rosca (o dos o tres) a la novel·la clàssica de detectius.

Zoo City té lloc a una versió alternativa de Johannesburg on les persones que han comés un crim carreguen amb un esperit animal, l’estigma de la seva culpabilitat que alhora els concedeix algunes habilitats úniques. La protagonista és la Zinzi December i el seu acompanyant és un peresós que va aparèixer quan la Zinzi va provocar la mort del seu germà a causa de la seva addicció a les drogues. La Zinzi viu a Zoo City (inspirada en el barri real de Hillbrow), un gueto per a les persones amb animals, els refugiats de la resta d’Àfrica i tot tipus de desheretats. Aquí és on malviu la Zinzi, fent ús de la seva habilitat per trobar objectes perduts i redactant e-mails pel frau 419 amb els que paga els seus deutes amb els traficants, fins que rep l’encàrrec de trobar dos bessons desapareguts i es veu embolicada en una trama criminal que la supera de llarg.

L’aspecte sobrenatural de la trama (que, per cert, no es redueix a Johannesburg sinó que és un fenomen mundial) serveix a Lauren Beukes per reflexionar sobre la culpabilitat legal contraposada a la culpabilitat moral i també sobre la peresa moral de la protagonista que l’arrossega pel camí de l’autodestrucció. Es podria dir que la Zinzi és una heroina en la línia dels de Chandler i Hammet: frustrada, imperfecta, cínica i terriblement humana.

Però potser l’aspecte que més m’ha intrigat de la novel·la és la seva ambientació. Com a lectora europea, no estic acostumada a llegir ciència ficció emmarcada fora d’Europa o els Estats Units (o l’espai exterior!) i el xoc cultural és sorprenentment efectiu. Lauren Beukes t’obliga a enfrontar-te a les teves assumpcions sobre Àfrica i els africans mostrant un Johanesburg que té poc a veure amb el que veiem per la tele i que és alhora fàcil de reconèixer i increïblement aliè. La pobresa, la guerra, l’epidèmia de la Sida i els conflictes racials hi són ben presents com també la indústria discogràfica, el món de la moda, els adolescents que somnien en convertir-se en estrelles del pop o les velletes que col·leccionen estàtues de gats. Ben lluny del White man’s burden que ens venen als informatius.

Ara només falta que alguna editorial de per aquí es decideixi a arriscar-se publicant a un autor sud-africà que no sigui Coetzee. Ho creieu possible? Jo, per la meva banda, m’ho he passat bomba llegint Zoo City i espero amb candeletes les seves pròximes obres.

Zoo City, Jacana Media

Guardeu un lloc al cor per als llibres dolents

Jane, April Lindner

Qualsevol que hagi entrat més d’un parell de cops al bloc sabrà a hores d’ara que tant la Inés com jo breguem amb les fases avançades de la nostra obsessió amb Jane Eyre. L’artera Charlotte ens va atrapar d’imprevist durant l’adolescència amb el seu romanç gòtic pre-feminista i no ens ha abandonat des de llavors. Més d’una vegada ens hem plantejat ressenyar el clàssic -serviria com a exorcisme?- però és difícil acostar-se a una novel·la que has llegit amb la passió d’una joveneta de quinze anys. Per això, quan em va caure a les mans, el remake actualitzat del clàssic escrit per April Lindner, vaig dir: Bingo!

A "Jane" el gos d'en Rochester és un Retriever, una raça magnífica, però que exemplifica tots els problemes de la novel·la: un gos ben adaptat i simpàtic, però gòtic i misteriós...?

A Jane, Lindner segueix l’estructura bàsica de la novel·la de la Charlotte Brontë, actualitzant-ne alguns aspectes per ambientar-la al segle XXI. La Jane Moore és una estudiant universitària que es veu obligada a buscar feina de mainadera quan els seus pares moren en un accident de cotxe. La seva discreció fa que la contractin per cuidar de la filla d’una de les grans estrelles del rock americà: el torturat Nico Rathburn. Òbviament, tots dos s’enamoren bojament, però la seva relació es veurà amenaçada pels secrets del passat que amaga en Nico. Drama, suspense!

No sé ni per on començar. Podria dedicar tot l’espai de l’entrada a enumerar els detalls pels que Jane és una novel·la tan (involuntariament) hilarant, com el fet que el personatge de Nico està inspirat en Bruce Springsteen, però voldria acabar la ressenya durant les properes 24 hores així que aniré al gra. Jane d’April Linder NO és una reescripture de Jane Eyre de Charlotte Brontë. Per tal que ho fos, Lindner hauria d’haver entès la novel·la original, cosa que està clar que no va passar. L’obra d’April Lindner té el mèrit de centrar-se en tots els detalls intrascendents de l’original, oblidant-se pel camí de les raons per les quals l’obra de la Charlotte continua agradant als lectors d’avui en dia.

De Byron a Bruce Springsteen: l'evolució d'Edward Rochester

Concentrem-nos en l’heroïna. La pobra i desgraciada Jane Moore, òrfena als 19 anys, marcada per una infància privilegiada amb uns pares que, segons ella, no se l’estimaven prou. Pobra, pobra Jane Moore, que no té ni idea de que el seu problema és que és una persona increïblement AVORRIDA. Allò que fa fascinant la Jane Eyre no són només els seus origens humils, ni tan sols la seva enteresa, sinó que rere la façana de correcció britànica s’amaga una dona valenta i apassionada. La Jane no abandona Lowood perquè s’hi veu obligada, sinó perquè hi troba la vida tediosa i anhel·la noves aventures. De la mateixa manera, la seva atracció inicial per en Rochester té a veure amb el fet que el troba misteriós, interessant i diferent de tot allò que havia conegut. I és aquesta mateixa vehemència que converteix la Jane en aquesta mena d’ídol proto-feminsta, ja que no es resigna mai a les seves circumstàncies. La Jane Moore, en canvi, és un personatge passiu que es deixa arrossegar pels esdeveniments.

A més, la correcció política de Lindner ens priva del deliciós menyspreu que la Jane mostra pels frívols francesos

L’April Lindner tampoc aconsegueix resoldre els aspectes més polèmics de l’original, com el tractament de la Bertha Mason (la primera dona d’en Rochester). Al remake, la Bertha es diu Bibi i [Spoilers] és una model brasilera amb antecedents d’esquizofrènia que embogeix després de caure en les drogues per culpa d’en Nico Rathburn. En aquest cas, la Bibi no és com la Bertha, originalment degenerada i sexualment activa (com la descriu en Rochester a l’original), sinó una model pura i innocent (de fet, Lindner dóna a entendre que això fa que la seva bogeria sigui un succés encara més tràgic). Per tant, l’autora resol el conflicte postcolonial de l’original eliminant-lo i substituint-lo per una malaltia real: l’esquizofrènia. Deixeu-me que us parli de l’ableisme, una forma de discriminació que veu la disabilitat com una anormalitat o un error a corregir. Un cop es manifesta la seva malaltia, la Bibi perd el dret a ser estimada i a ser considerada com una persona adulta, autònoma amb control sobre el seu propi cos. En una acte de suposada pietat, en Rathburn la tanca a les golfes de la seva mansió per evitar-li la tortura d’un hospital psiquiàtric. Hi ha tantes coses terribles en aquestes últimes tres frases que no sé en què concentrar-me, així que em quedaré amb el més obvi, l’esquizofrènia no és una condició monolítica, es manifesta de formes molt diferents en persones diferents i compta amb tractaments diversos, l’assumpció de que n’hi ha prou d’etiquetar algú d’esquizofrènic per tancar-lo de per vida és igual de perniciosa que el racisme que traspuen les paraules d’en Rochester quan parla de la seva esposa Bertha.

Altres temes com la religió, l’abús contra els infants o la hipocresia que recorre la societat anglesa són substituïts per reflexions sobre la premsa groga i com n’és de dur ser famós. Curiosament, Lindner s’ho ha manegat per escriure una novel·la al segle XXI que té menys rellevància pel lector mitjà que una d’escrita al XIX.

Al final, si alguna cosa m’ha quedat clara és que l’exercici d’acostar-se de nou als llibres que hem llegit amb entusiasme juvenil no és pas fàcil. I com demostra April Lindner, reescriure’ls tampoc no ho és. Lindner ha escrit una mala novel·la, sense pal·liatius i jo me l’he llegida perquè vosaltres no ho hagueu de fer, espero que hagi servit d’alguna cosa. En el fons,  sabia que m’hauria d’haver quedat amb The Eyre Affair

Jane, Poppy

Sobreviure al més cru del cru hivern

Winter's Bone cobertaWinter’s Bone, Daniel Woodrell

La millor pel·lícula que he vist en l’últim any (amb la mà al cor, cross my heart and hope to die) va ser Winter’s Bone, l’adaptació al cine dirigida per Debra Granik de la novel·la del mateix nom publicada l’any 2006 per Daniel Woodrell. L’autor descriu el seu estil com country-noir (que es podria traduir literalment com novel·la negra de camp) i s’ho manega per traslladar amb èxit l’estructura de la novel·la negra tradicional als paisatges més desolats dels Estats Units rurals.

Aquesta és la història de Ree Doyle, una noia de setze anys que viu a les Ozarks, una zona muntanyosa del centre dels Estats Units que amb els anys ha desenvolupat la seva pròpia cultura, un dialecte diferenciat i una economia submergida basada en la producció casolana de metamfetamines. De fet, en Jessup Dolly -pare de la Ree- és un dels cuiners de metamfetamines de més reputació de la zona i ha tingut diverses topades amb la llei. L’última ha fet que posi la casa com a part de la fiança; si no es presenta al judici, la Ree, els seus dos germans i la seva mare malalta acabaran -no al carrer, perquè allà no n’hi ha-sinó a la intempèrie. La Ree explorarà el seu racó de Missouri a la cerca del seu pare, visitant les llars de la resta de membres de clan Dolly i trobant-se amb un mur de silenci i de violència no sempre continguda.

Woodrell transmet amb ferocitat i lirisme la desolació moral i material que impera a les Orzaks, demostra un domini expert del llenguatge i fa servir amb naturalitat els girs dialectals propis de la zona. Woodrell construeix una història d’arrels clàssiques,  una narració paral·lela a la del detectiu que s’enfonsa als baixos fons en busca de respostes, però l’espolsa, li dóna la volta i, per si de cas, la torna a girar del revés.

Potser l’aspecte més innovador de la novel·la és com mostra el costat femení de tota narració criminal. La carismàtica Ree s’està enfrontant a tot el clan criminal Dolly, despertant suspicàcies i ressentiments pel camí. És aquí on intervenen les dones del clan. No són dones gentils o generoses, ni amigues, ni confidents, però reconeixen la voluntat de supervivència de la Ree i, en certa mesura, la fan seva. Les dones a les Ozarks formen una comunitat silenciosa que actua en paral·lel a la dels homes. Una comunitat que també pot ser brutal, però que utilitza els seus propis medis per protegir els seus membres, encara que aquests medis consisteixin en una pallissa que et deixi amb unes quantes costelles trencades i unes dents de menys. Aquesta dicotomia la representen amb claredat la Ree i el seu oncle Teardrop, tots dos es sacrifiquen per trobar en Jessup, la Ree ho fa per la supervivència dels seus, en Teardrop busca venjança.

Val a dir, però, que Winter’s Bone no és una novel·la lliure de problemes, a vegades Woodrell es deixa emportar pels excessos lírics i, en moments puntuals, cau en la temptació d’objectificar la Ree (porta vestits curts enmig del cru hivern!), una llàstima, tenint en compte que es tracta d’un personatge d’aquells pels que els escriptors són recordats. I és per això que l’adaptació al cine de la pel·lícula es beneficia tant de la sensibilitat femenina de Debra Granik, capaç de conservar la ferocitat de l’original, però creant una Ree Dolly més compacta, extreta dels millors moments de la novel·la i lliure de les banalitats de la mirada masculina.

Us recomano que veieu Winter’s Bone, un thriller alternatiu, amb una història potent, una banda sonora que us quedarà a la memòria i una cinematografia tan desoladora com bella. I si us quedeu amb ganes de més, podeu provar amb els llibres de Daniel Woodrell, un novel·lista irregular, però amb pinzellades de geni, al que hauríem de seguir la pista.

Winter’s Bone, Sceptre

Un món d’anhels sense nom

Patricia EngelVida, Patricia Engel

Una de les meves parts preferides d’escriure aquest bloc (que creieu-me, n’hi ha moltes) és la secció Inèdits, on tractem obres que encara no han arribat a les nostres terres. A vegades pot ser una mica arriscat perquè sempre és possible que alguns lectors pensin Per què llegir una ressenya d’un llibre que encara no està disponible en la meva llengua?, però també és emocionant i, quan l’encertes, és un subidon en tota regla. Aquest és el cas de Vida de Patricia Engel, un recull de contes que representen el seu debut a la literatura. Un debut de tanta qualitat que m’ha motivat prou com per escriure aquesta introducció (admetem-ho) lleugerament autocomplaent, però també 100% entusiasta.

Els diferents relats de Vida quasi es poden llegir como una narració semi-novelesca, gràcies al fil d’unió que representa la perspectiva de la Sabina: els punts de vista poden canviar, però la veu és sempre la de la Sabina. Aquesta protagonista que s’amaga rere les històries dels altres és la filla d’una parella d’immigrants colombians que representen la culminació del somni americà. Però la Sabina, tot i criada a Nova Jersey, es debat amb qüestions com l’etnicitat i la diferència de classe, mentre intenta definir la seva identitat.

A la primera història titulada “Lucho”, una Sabina de catorze anys coneix al seu veí Lucho, “el noi que va anar a buscar-la quan encara era invisible” i que “actuaba com si ella fos la única cosa que podia veure”. La Sabina no comprèn que està enamorada del Lucho fins que és massa tard, convertint aquest incident d’adolescència en la primera d’una llarga pauta d’oportunitats perdudes. El tema de la invisibilitat també recorrerà la resta de relats, on els personatges un cop rere l’altre s’esforçaran en amagar-se tant dels altres com de si mateixos; com la Sabina que acumula quasi xicots i xicots a les ombres. Però la invisibilitat també és un estat al que et poden forçar, com quan els personatges blancs intenten esborrar un cop i una altre l’etnicitat de la Sabina anglicitzant el seu nom a Sabrina o com quan la Sabina conviu en un pis a Miami farcit d’immigrants il·legals que ningú més vol veure. La Patricia Engel utilitza la metàfora de la invisibilitat per criticar el somni del melting pot o gresol  de races americà que al món de la Sabina, deixa de ser un mecanisme d’integració per convertir-se en una excusa per esborrar qualsevol rastre de diferència o de dissidència.

L’aspecte que més m’ha fascinat de Vida és sens dubte l’estil de Patricia Engel. Obtant per les frases curtes i la senzillesa sintàctica, l’autora construeix una prosa directa i afilada que batega amb la Sabina. La seva veu sòbria és implacable i gens sentimental i en poques paraules és capaç de despullar a la resta de personatges. Per mitjà de la seva veu, també observem com canvia la Sabina des de la inclemència de la adolescència a “Lucho” -on diu d’una de les amants del seu oncle maltractador “Sempre m’han fet llàstima les dones estúpides”– a la crueltat adulta de “Cielito Lindo” a la compassió que demostra a “Vida”, sobre una reina de la bellesa colombiana forçada a la prostitució a Miami.

El món de la Sabina és un món d’anhels sense nom, on els detalls mesquins del dia a dia ens distreuen de les persones importants i on els joves com la Sabina van fent sotracs per la vida sense un objectiu clar. També és un món que pot ser violent, salvatge i brutal, però on la veu franca i despietada de la Sabina pot constituir el bàlsam que arranqui tanta lletjor de la invisibilitat on es refugia. Vida és una lectura que m’ha impactat de tant desconcertant, dura i còmica alhora. Un llibre que algun dia m’agradaria compartir amb tots vosaltres en la nostra llengua.

Vida, Black Cat

El temps és un sicari

A Visit from the Goon Squad Jennifer Egan Dr Read GoodA Visit from the Goon Squad, Jennifer Egan

La Sasha treballa d’assistent d’un productor musical anomenat Benny Salazar, un músic fracassat que amb la seva banda The Flamming Dildos va viure l’escena punk del San Francisco dels anys 80, on el mentor del Benny, el Lou, va marcar per sempre el destí tràgic de la banda. El líder de la banda era l’Scotty, re-convertit en un conserge tocat de l’ala que, més endavant, recuperarà la seva carrera musical gràcies en part al Benny, l’Alex i la Lulu. L’Alex havia estat un amant de la Sasha i la Lulu és la filla de la Dolly, una relacions públiques que durant uns anys va ser la reina de la “gent guapa” de Nova York. Després de caure en desgràcia, la Dolly té una oportunitat de tornar a la primera divisió del negoci gràcies a una actriu en hores baixes i un dictador africà que necessita renovar la seva imatge. La caiguda en desgràcia de l’actriu té molt a veure amb el cunyat bipolar d’en Benny, un periodista especialitzat en famosos que quan es recupera ajudant la seva germana a rehabilitar la imatge d’un guitarrista d’una banda clàssica.

Aquesta és només una petita mosta de les intricades relacions que uneixen als personatges d’aquesta… novel·la? S’ha discutit molt què és exactament aquest llibre anomenat A Visit from the Goon Squad: una sèrie de contes amb personatges recurrents, una novel·la de perspectives múltiples i totes les variants que se’ls han acudit als crítics pel camí. Prescindint d’etiquetes A Visit from the Goon Squad és un llibre de ficció que compta amb tretze capítols, inspirat en Proust, The Sopranos i Pulp Fiction. Una obra polifònica, narrada des de múltiples perspectives, que s’atreveix fins i tot amb la segona persona -al capítol/ conte “Out of Body”; en la meva experiència, una de les poques ocasions en què l’ús de la segona persona no resulta forçat i dóna lloc a una narració dolorosament punyent-. On no hi ha un únic protagonista i els personatges marginals d’una història poden passar a protagonitzar la següent, formant un mosaic de relacions embullades que evoluciona com la imatge d’un calidoscopi. Que juga amb la forma i s’atreveix a incloure un conte que és en realitat una presentació en power point -el diari en diapositives de la filla adolescent de la Sasha- i una entrevista a una actriu famosa amb unes curioses notes al peu. Una obra que juga amb la sàtira i la farsa, però que té un cor que batega honest.

El més clàssics d’entre vosaltres estareu pensant Déu me’n guard! Un altre experiment postmodern sense substància!, però seguiu-me la veta i descobrireu que la metàfora del calidoscopi no és casual. La imatge canviant del calidoscopi ens ensenya diverses cares de la realitat i la desordena per crear una imatge nova. Jennifer Egan du a terme un procés similar al seu llibre, però abans de descartar-la recordem que el vidre tintat del calidoscopi dóna uniformitat a la imatge, de la mateixa manera que la recurrència de certs temes serveix de lligam per les històries dispars que componen el llibre. La memòria, el pas del temps, la pèrdua, són les obsessions que unifiquen A Visit from the Goon Squad i que, dins la seva discontinuïtat, es converteixen el fil que ens guia per aquest laberint.

El goon del títol no és altre que el temps, el perdonavides, el xulo, el matón que ens va desgastant de mica en mica. Tots els personatges en senten els estralls d’una manera o altra. El Benny veu cafè amb encenalls d’or en un intent de recuperar el desig sexual, un pobre substitut de la passió per la música que l’havia guiat en el passat. La Sasha col·lecciona petits objectes robats en una mena d’altar casolà i intenta posar ordre als seus records, les menuderies extretes del flux natural de les coses i traslladades fora del seu temps i el seu espai. La Rhea observa el cos moribund del seu ex-amant i es pregunta com s’ho va fer per descarrilar la seva vida per sempre. Tots els personatges experimenten el temps com un sicari que els va despullant a cops de puny de somnis i esperances obligant-los a transigir i a acomodar-se.

Però no tot està perdut, al curiosament commovedor capítol 12 titulat “Great Rock and Roll Pauses” -el famós capítol en Power Point que ha embogit als crítics- l’Alison, filla de la Sasha, descriu mitjançant diagrames de flux, diagrames de Venn i diferents tipus de gràfics l’obsessió del seu germà petit pels silencis de les cançons. Les pauses que et fan creure que la cançó ha acabat; però no és cert, la música continua. Com la de l’Scotty, que en un futur distòpic dominat pel marketing on els nadons són els principals consumidors de música, converteix el seu concert en un succés màgic i vibrant suspès en el temps. Una pausa prenyada de possibilitats en la tunda constant del temps.

El temps és un cabró, Edicions de 1984 (Trad. Carles Miró)

El tiempo es un canalla, Minúscula (Trad. Carles Andreu)

A Visit from the Goon Squad, Corsair

Dublín a ritme de soul

The Commitments, Rody Doyle

Roddy Doyle als anys 90 va omplir pàgines en blanc sobre una banda de música fictícia que comença quan un grup d’amics dublinesos decideix formar un grup de soul. la història va esdevenir una trilogia i avui us parlaré del primer volum de la col·lecció, The Commitments.

 La novel·la de Roddy Doyle relata la fundació i l’evolució d’un grup de soul que es forma a la dècada dels noranta a Dublín. Tot comença quan Jimmy Rabitte respon a les demandes d’ajuda per part de dos amics seus que volen formar un grup de música sense tenir massa idea del funcionament de la indústria musical. En Jimmy decideix que el que necessita el grup és soul. I bé, com pot encaixar bé el soul a Irlanda, on l’estereotip que ens ve al cap són gaites, flautes i violins? La resposta resulta ben fàcil seguint els arguments d’en Jimmy: el soul és un gènere musical que pertany a la comunitat negra d’Estats Units, és una forma artística de reivindicació d’una classe social i racial oprimida. I Irlanda guarda en certa forma algunes similituds; si bé no és el mateix tipus de discriminació racial que a Estats Units (tot i que moltes coses es podrien dir pel que fa a temes de religió), els irlandesos són una nació oprimida i conquerida, com diu Jimmy, els irlandesos són els negres de Gran Bretanya. Per això mateix el soul s’acaba convertint en un leitmotiv perfecte per al Dublín de classe treballadora.

L’estil de Doyle és força particular. Tot i ser una novel·la on hi predomina el diàleg i la descripció és mínima, Doyle aconsegueix encarnar l’ànima del soul a través de les interaccions dels seus personatges, sense necessitat d’eloqüents descripcions dels ritmes. Podríem dir que la novel·la “canta i toca” per sí mateixa. L’autor aconsegueix de la mateixa manera fer parlar a un Dublín de classe treballadora: el llenguatge, lluny d’estàndards,  reflecteix perfectament el parlar irlandès i esdevé com un acte de reivindicació contra la llengua escrita anglesa (d’Anglaterra). Per aquesta raó resulta difícil seguir el fil de segons quines situacions i molt més ho és intentar fer-ne una traducció fidel.

The Commitments a ritme de James Brown

Tot i que l’evolució dels personatges resta força plana, recomano la novel·la de Roddy Doyle per la simple raó que aconsegueix posar-nos els ritmes de James Brown al cap sense necessitat de música. Qui diria que entre leprechauns i gaites podria haver-hi un lloc per a una mica de soul.

The Commitments (Vintage)

(sense traducció)

Al pot petit s’amaga la bona literatura

tinkers paul harding dr read good

Tinkers, Paul Harding

El premi Pulitzer de ficció de l’any 2010 va ser tota una sorpresa: per segona vegada a la història, una novel·la provinent d’una editorial petita (Bellevue Literary Press) es feia amb el guardó, seguint l’estela del seu predecessor Una conxorxa d’enzes que, curiosament, també fou rebutjada per múltiples editorials abans de trobar el seu lloc a Louisiana State University Press l’any 1981. A banda de les peripècies de la seva publicació, però, Tinkers té poc a veure amb el clàssic de John Kennedy Toole, la novel·la de Paul Harding es mou en els espais petits, on sembla que passen poques coses, però on cada succés vibra amb vida pròpia. Harding narra els últims dies de vida de George Washington Crosby que, al seu llit de mort, rememora la seva infància i la desaparició del seu pare, un calderer epilèptic amb ànima de poeta. Poc més es pot dir sobre la trama de la novel·la, es tracta d’una obra on succeeixen poques coses, però la intensitat amb que estan narrades i la increïble ambientació la converteixen en una obra absorbent, una joia d’orfebreria que conté una inesgotable capacitat per a la meravella.

La de Harding és la mirada de la distància curta, és un autor que es pren el temps d’observar d’aprop allò que l’envolta i d’extreure’n la màgia que la resta passem per alt. Heu vist mai l’ala d’un saltamartí pel microscopi? És tornassolada. Però la màgia de Tinkers no sorgeix només del punt de vista, el llenguatge precís de Harding teixeix un univers d’una materialitat aclaparadora, en què cada objecte, cada paisatge i cada mirada semblen extrets de la nostra experiència, fins al punt que, quan aixequem la vista del llibre, el món que ens envolta sembla haver adquirit una major substància, una gravetat que abans li mancava.

Tinkers segueix la vida de tres generacions de la família Crosby, el moribund George Washington, el seu pare Howard i també el seu besavi. La narració el·líptica de Harding ens transporta a moments crucials de les seves vides, com la desaparició d’en Howard o les últimes hores de vida d’en George Washington, ambientats en un Maine rural que, com la Nebraska de Willa Cather, imposa unes àrdues condicions de vida als seus habitants, persones que lluiten contínuament contra una naturalesa que es nega a cedir-los el lloc. Tanmateix, ni la mirada de Harding, ni la de Howard (que es veu obligat a viatjar pels camins venent les seves menuderies) són mirades d’antagonisme cap a la natura, ni tan sols de possessió, sinó de meravella. Les seves mirades són d’esglai, però també de sorpresa i fascinació per un món que habitem, però que continua sent un misteri.

Tinkers és un llibre per gaudir, un conte de fades fortament ancorat a la realitat que ens parla del món com si fos un gran rellotge de funcionament desconegut i que té el coratge de preguntar-se sobre les gran qüestions -la vida, la mort, el pas del temps- sense defugir el misteri que les envolta. Un llibre valent amagat en un embolcall humil.

Tinkers, Bellevue Literary Press

Llauners, Edicions de 1984 (Traducció de Maria Iniesta i Agulló)

Vidas de hojalata, RBA