Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Anuncis

Què llegeix el jovent aquest estiu?

Ai… les vacances d’estiu… quan era adolescent eren tres mesos que al final no sabia com omplir el temps. Era l’època de l’any en què més llegia, així que a continuació he volgut presentar cinc propostes de lectura de literatura juvenil. Cal dir (encara que el títol sembli dir més aviat el contrari) que aquesta llista és vàlida per a tots els públics i que va dirigida als nostres joves lectors i no tan joves que segur que trobaran alguna cosa interessant. I també us pot servir de guia per si heu de fer algun regal a un adolescent despistat que no sap què fer aquest estiu mentre pren el sol.

Juntos, Caminos Cruzados – Ally Condie

Començo per les seqüeles. Després de fer la ressenya de Juntos (Matched), la primera part del que serà una trilogia, el passat mes de març es va editar la traducció espanyola de la saga de l’americana Ally Condie. Si us vau quedar amb ganes de més, o si teniu ganes de començar a llegir aquesta sèrie, ja teniu publicats dos volums. La versió anglesa de la darrera part sortirà a la venda el proper mes de novembre.

Insurgente – Veronica Roth

Em temo que aquesta serà una lectura d’estiu tardana, ja que la traducció al castellà de la segona part de Divergente sortirà el proper mes de setembre. El primer volum va passar el meu baròmetre tot i que es va quedar curt en molts aspectes, veurem què ens presenta Roth en la segona entrega.

Bajo la misma estrella – John Green

Aquest llibre va dedicat a la Marta, que té una obsessió especial amb els llibres que ella anomena temàtica “nens amb càncer”. Aquesta novel·la que ha dut a John Green a l’èxit i que s’ha endut un bon aplaudiment de la crítica literària americana, acaba d’arribar al món editorial espanyol. Serà del gust de la Marta? Estic impacient per sentir la seva opinió!

El corredor del laberinto – James Dashner

Tot i que fa gairebé dos anys que es troba a les nostres llibreries, sempre que passo per la secció juvenil encara el veig formant part de la secció de destacats. James Dashner va coronar durant setmanes les llistes dels millors èxits del New York Times i la seva sèrie ha estat molt aclamada per lectors/es i la crítica. El corredor del laberinto és el primer volum d’una trilogia on tots tres volums ja han estat publicats així que els impacients no hauran d’esperar.

I vosaltres? Què llegireu aquest estiu?

Cos i textualitat: una experiència distòpica

Divergent, Veronica Roth

Darrerament he estat reflexionant sobre la representació del cos a la literatura i em ballen al cap un munt de qüestions que vaig preguntant de mica en mica a mesura que vaig llegint textos; no és que n’obtingui respostes absolutes, això cal dir-ho, però faig una lectura que fins ara no se m’havia presentat com a possible. És el cas de la novel·la que he llegit recentment, Divergent de Veronica Roth, presentat sota el format de narració distòpica i que actualment encapçala la llista de best-sellers juvenils del New York Times.

Beatrice viu en una ciutat dividida en quatre faccions: Honestedat, Abnegació, Intrepidesa, Amistat i Erudició. Beatrice viu amb la seva família en el si de la comunitat d’Abnegació i on arriba un punt en què l’heroïna ha de desarrelar-se de la seva família i començar la recerca de la seva pròpia identitat. Aquests darrers mesos han estat per a mi un descobriment de la literatura de ciència-ficció juvenil i la recerca de la identitat és un tema gairebé present en tot aquest tipus d’històries, ja que o bé el protagonista viu en un món on els seus habitants són observats de molt aprop i obligats a ser d’una certa manera i seguir unes obligacions molt restrictives, o bé aquest govern pren forma sota el format d’una família amb clares expectatives sobre els seus fills i filles. En el cas de Beatrice, són els dos.

Viure en Abnegació vol dir que mirar-se en un mirall és un símbol de pretensió de superioritat i que la satisfacció de l’altre sempre prioritzarà els nostres propis interessos. Per tant, quan Beatrice als setze anys escull que la facció on vol viure la resta de la seva vida és Intrepidesa, el seu cos i la seva identitat prenen una nova forma. És interessant com això es tradueix en una forma d’expressió corporal, en què la manera de presentar el cos ja no és un procés banal, sinó una forma d’expressió creativa: Beatrice (o Tris, el sobrenom que tria) es tatua la pell i té el dret de triar la roba que es vol posar.

Tot i això, aquesta forma d’expressió i creativitat al cap i a la fi és molt restrictiva, donat que ha de complir els criteris de la seva nova facció. Què passa, doncs, quan no es pertany a cap facció? M’aturaré aquí per no desvetllar la trama sencera de la història, però la relació entre cos i textualitat s’evidencia al llarg de tota la història. Un altre tema que es presenta és com és llegit per la mirada de l’altre. Beatrice té una constitució prima, és baixa d’estatura i les formes d’una nena petita, cosa que fa que els altres la vegin com un subjecte vulnerable i desencadeni dues reaccions: d’una banda, els que prenen el rol protector, i de l’altre, els que aprofiten de la seva debilitat per destruir-la. La sexualitat també s’intueix -només s’intueix, una novel·la de masses no podria exposar de manera oberta els adolescents i la seva relació amb el sexe- amb la protagonista i la seva por per les relacions sexuals, amb la conseqüent interpretació del significat de la pèrdua de la virginitat.

Crec que aquells que van gaudir amb Els jocs de la fam es trobaran, com diu l’expressió castellana, “en su salsa” amb aquesta novel·la. Una heroïna forta, però contradictòria, amb virtuts i defectes que en la lluita per la seva supervivència es construeix la seva pròpia personalitat.

Divergent (Estrella Polar)

Divergente (Molino)

Divergent (Katherine Tegen Books)

Lletjos i bonics

 Uglies, Scott Westerfeld

Acabar un llibre i escriure’n una ressenya després és ben estressant. Més que per la por de no aconseguir enllestir algun escrit coherent i amb estil la meva angoixa ve perquè inevitablement he de respondre a aquella pregunta bàsica: t’ha agradat? I bé, m’enteneu quan dic que a vegades no podem respondre ni sí ni no? Això em va passar quan vaig llegir Uglies, de Scott Westerfeld, la primera part de la sèrie The Uglies. La novel·la, adreçada a un públic juvenil, és una distopia on els personatges anhelen l’arribada del dia en què fan setze anys per passar d’uglies (lletjos) a pretties (bonics).

La primera pregunta què em ve al cap després d’haver empassat unes quantes novel·les juvenils és: per què als joves els agrada tan la literatura distòpica? I segona: és interessant (literàriament parlant) crear una societat amb lletjos i bonics? És innegable que les novel·les distòpiques estan de moda, sobretot en aquell sector que el mercat anglòfon ha catal·logat molt encertadament com a young adults. Les històries que ens expliquen són emocionants i prenen un rol primordial en el desenvolupament del llibres. I pot semblar contradictori afirmar que l’ambientació sigui secundària en un gènere on l’autor imagina societats futuristes, però és així, ja que la descripció, tot i que no és escassa, no ocupa un volum molt alt de pàgines. La història es desenvolupa com un mite, un viatge en què l’heroi o l’heroïna ha de superar reptes i obstacles i on es va coneixent i descobrint a si mateix/a. Una mica com l’adolescència en si, oi? Per tant, tot i que la ficció els separi lector/a i heroi/-ïna es senten identificats l’un amb l’altre.

En el cas de Uglies, Westerfeld ambienta l’acció en una societat on tots els seus ciutadans/es als setze anys se sotmeten a una operació de cirugia estètica per tornar-se bells/es, sota el principi que si tothom és igual de bell no hi ha discriminació. La protagonista, Tally, espera ansiosament el dia en què la vinguin a buscar per passar pel quiròfan, però quan coneix la seva amiga Shay i una cultura subalterna que viu al marge de la societat en el seu estat de “lletjos”, la farà qüestionar els principis de la societat en la que viu. No cal que us rebel·li la moralitat de la història.  La novel·la es publica el 2005, en ple esplendor de la sèrie Nip Tuck, que va començar el 2003 i va concloure la darrera temporada el 2009.  Evidentment, l’autor aquí ens vol posar sobre la taula la problemàtica dels cànons de bellesa, els models i la cirurgia estètica en el món actual; no obstant, no puc evitar pensar que Westerfeld es queda a un nivell molt simple.

Finalment, probablement sí pugui dir alguna cosa una mica més consistent sobre si m’ha agradat Uglies o no. Jo conclouria que és una obra interessant, però no suficient. Puc entendre l’èxit que va tenir quan es va publicar el 2005 i potser el recomanaria als adolescents del meu voltant, però no m’ha captat un interès especial com d’altres novel·les del mateix gènere.

Uglies (Simon Pulse)

Traición (Montena)

Cinc recomanacions de Nadal per als joves

Ara que ja toca començar a pensar en què ens gastarem els calerons aquest Nadal, he decidit facilitar-vos una mica la feina oferint algunes propostes per regalar als joves de la casa. És tot un repte, però si us han agradat les nostres propostes anteriors (Els jocs de la fam o potser la Calpurnia), hi ha una diminuta possibilitat de que aquests llibres serveixen per esborrar durant uns breus segons la ganyota d’impaciència dels vostres estimats adolescents. O potser no.

Per als tecnòfils: Las 39 pistas

¿Què faríeu si poguéssiu escollir entre una herència de dos milions de dòlars o una pista que us pot conduir a un secret del que depèn la humanitat? A Las 39 pistas, els orfes Dan y Amy Cahill ho tenen clar, s’enfrontaran a la seva família (entre ells agents del KGB, actors famosos i multimilionaris) per destapar les trenta-nou pistes amagades per tot el món. Els lectors que s’hi uneixin, descobriran una pista amagada a cadascun dels deu llibres, però també les podran aconseguir a la pàgina web de la sèrie, on hauran de superar tot tipus de missions per ser els primers en arribar al misteri. Deixant de banda l’aspecte lúdic de la web, Las 39 pistas (escrita per diversos autors famosos dins l’àmbit juvenil, com Rick Riordan o Patrick Carman) és una aventura amb misteri, humor, personatges d’allò més estrambòtics i, com no, orfes.

Per als aventurers: Airman

Segur que el nom d’Eoin Colfer us sona molt, l’autor de les aventures de l’Artemis Fowl s’ha guanyat a pols el seu prestigi a la literatura juvenil. A Airman, Colfer torna un cop més a Irlanda (a aquest cop la del segle XIX) per seguir les aventures de Conor Broekhart, l’increïble nen que va néixer a un globus aerostàtic. En Conor serà el testimoni accidental d’un cop d’estat a les illes fictícies de Saltee i serà injustament condemnat a treballs forçats. En un moviment digne del Comte de Montecristo, en Conor escaparà i farà servir els seus coneixements científics per venjar-se del malvat Hugo Bonvillain. A Airman trobareu una aventura d’arrels clàssiques que no dóna pausa als lectors, les desventures del Conor encongiran l’ànima dels més impassibles i deixaran amb l’ai al cor als més valents.

Eoin Colfer

Per als futurs físics teòrics: Una arruga en el tiempo

La novel·la de Madeleine L’Engle és l’aportació clàssica del llistat, una història de ciència-ficció sobre la lluita contra la tirania de la uniformitat. Jugant amb les paradoxes de la física moderna, L’Engle ens presenta una colla de nens inadaptats, la Meg (víctima de les burles dels seus companys de classe), en Charles Wallace (un geni de cinc anys) i el Calvin (un noi popular que amaga un secret). Tots tres viatjaran a traves de l’espai-temps per rescatar el pare dels protagonistes d’una força malèfica que amenaça l’univers.   La novel·la es va publicar als anys 60 i va guanyar la prestigiosa Newbery Medal. En el seu moment es va interpretar com una al·legoria del perill comunista, però l’obra va més enllà d’interpretacions anit-comunistes, al cap hi ha la fi, què ens fa més uniformes que la economia de mercat?

Per als amants del misteri: Forgotten

Què passaria si cada nit oblidessis el que t’ha passat el dia anterior? I si fossis capaç de recordar el futur? Això és el que li passa a la London, una jove marcada per un passat que no pot recordar i un futur que es presenta ple de perills. Una història de misteri, romanç i problemes neurològics o, en altres paraules, Memento passat pel sedàs de la literatura juvenil.

Cat Patrick

Per als amants dels vampirs: Night World

La meva recomanació seria comprar les set temporades completes de Buffy, però si per alguna raó decidiu no fer-ho, sempre podeu optar per la saga Night World de L.J. Smith. L’autora ens ofereix una sèrie d’històries d’amor sobrenaturals, però s’estalvia les lliçons de moralitat puritana que caracteritzen altres sagues que preferiria no mencionar. Narracions curtes, plenes d’acció i de jovenets atractius per als més assedegats de sang.

Distopies: futur o retrocés?

Junts, Ally Condie

Per aquelles raons inexplicables de la vida, darrerament em trobo immersa en una recerca sobre literatura juvenil. Si noteu que darrerament les meves ressenyes tracten sobre literatura d’adolescents ambientades en món distòpics i amb temàtiques com l’amor juvenil, la fantasia, l’esdenvir adult, etc., no us espanteu: no pateixo la síndrome de Peter Pan. El motiu és purament una recerca de nivell acadèmic (puc permetre’m anomenar-ho així?). El primer llibre a caure a les meves mans ha estat Junts, i una ràpida mirada al cercador ens mostra ja fa un temps que se’n parla d’ell a la blogosfera. La primera novel·la d’Ally Condie és el primer volum del que serà una trilogia. El segon llibre, Crossed, es va publicar en anglès a principis de novembre, però encara no han arribat les traduccions.

Un dels recursos recurrents de la literatura juvenil és de crear nous universos, en un ambient futurístic i aquest és el cas de Junts. La protagonista és Cassia, una noia de disset anys que viu en un món “ideal”, tot -absolutament tot- està controlat, la manera de vestir, l’alimentació, amb qui casar-se, quan morir, etc. És quan Cassia descobreix que la persona amb qui s’haurà de casar és errònia que es comença a qüestionar si el sistema és tan perfecte com fan creure. La Societat que descriu Ally Condie és sufocant i arriba a transmetre a la perfecció aquest sentiment de control sobre els éssers humans, privant-los de l’opció d’escollir i el lliure albir.

Hi ha elements d’aquest gènere literari i altres com la fantasia que sempre em fan arrencar un somriure. Els autors i autores en alguns casos es venten de crear un nou univers, però al meu entendre només es limiten a repetir els mateixos valors que la societat actual. Si no és així, no puc entendre doncs una societat futrística on l’únic model de família contemplat està fermament arrelat en les tradicions del cristianisme. I que el dret a les relacions sexuals està legitimat per un contracte matrimonial previ. A més a més, l’homosexualitat sembla haver estat completament eradicada, ja que en cap moment es qüestiona la possible no-heterosexualitat dels personatges.

De fet, Junts és una novel·la juvenil que no menciona en cap moment la sexualitat. Tocar obertament la sexualitat o no en la literatura per a un públic d’aquesta franja d’edat ha creat força controvèrsia. A mi, de fet, m’incomoda que no se’n parli. Hem d’assumir que en la societat que crea Ally Condie els adolescents s’assabenten de qui serà la seva parella sentimental però no tindran cap mena de contacte sexual fins passats els 24 anys? Evidentment, hi ha molts elements obviats que em creen tensió precisament pel fet que no es plantegin.

Des de la seva publicació, Junts ha rebut molt bones crítiques i sembla ser que el segon volum va pel mateix camí. Disney ha comprat els drets i està prevista una adaptació cinematogràfica per al 2012. Ara sí que ningú se’n podrà escapar de conèixer aquesta trilogia!

Junts (La Galera) – Jordi Vidal

Juntos (Montena) – Traducció: Rosa Pérez

Matched (Penguin)

Destruint mons possibles

Fa aproximadament un mes es va aixecar la polèmica al món editorial anglosaxó quan dos autors de novel·la juvenil (Sherwood Smith i Rachel Manija Brown) van declarar a la revista Publisher’s Walker que una agència important havia rebutjat representar la seva novel·la juvenil de ciència-ficció post-apocalíptica perquè els dos co-autors es van negar a eliminar el punt de vista d’un dels personatges principals, que era homosexual. L’afirmació ha estat rebatuda per l’agència que argumenta que els canvis suggerits no tenien a veure amb la orientació sexual del personatge, sinó amb la qualitat literària de la novel·la que, segons ells, necessitava una reestructuració completa.

És impossible saber què va ocórrer en realitat en aquest cas concret, però les reaccions que van despertar les declaracions dels co-autors demostren clarament que van tocar una vena sensible. Molts altres autors van seguir els passos de Smith i Manija Brown relatant les seves experiències amb agents i editors que havien provat de fer encaixar els seus personatges gays/ negres/ asiàtics/ amb sobrepès/ discapacitats al motlle del protagonista blanc, atractiu i heterosexual. L’argument dels editors i agents és que el lector blanc, hetero, etc. no llegeix llibres sobre minories perquè no s’hi identifiquen, mentre que a la inversa sí que passa. És el típic raonament basat en una fal·làcia, llegim llibres amb protagonistes com aquests perquè és això el que se’ns ofereix, ni més ni menys.

Tot plegat és un assumpte ben lleig i ben trist. Per a mi, part de la màgia de la literatura (i de la ficció en general) és que no només ens mostra el que és, sinó el que podria ser. La ficció dóna a llum mons possibles en els que vivim en la nostra imaginació i això és el que fa que algun dia puguin ser reals. Quan recordo els meus anys formatius, em ve al cap la fal·lera amb la que buscava personatges femenins forts i ara comprenc que no seria la persona que sóc ara si no els hagués trobat al món de la ficció. Quan esborrem la diferència en una novel·la, una pel·lícula o un còmic estem robant l’oportunitat a un o una jove de convertir-se en l’heroi o l’heroïna de la seva història. Els estem robant els mons possibles.

Arran de la controvèrsia, he llegit moltes possibles solucions al problema: un canvi d’actitud dels editors i dels agents, propostes per passar-se a l’autoedició o fins i tot de publicar gratuïtament a Internet. Són bones idees, però com sempre el canvi passa per cadascú de nosaltres. Us proposo un exercici: torneu enrere en el temps i penseu en els personatges amb què us identificàveu de nens i adolescents i en la influència que van tenir en la vostra formació. Serieu qui sou ara sense ells i elles? Jo també l’he fet l’exercici, primer venen les respostes típiques: Lizzy Bennet o Jane Eyre. Però quan hi penso bé, me n’adono que un dels personatges que em va influir més d’adolescent va ser la Buffy, de Buffy the Vampire Slayer que vaig començar a veure quan tenia tretze anyets. Era una dona forta, intel·ligent, divertida i independent i el seu camí de l’adolescència a l’edat adulta va ser el de moltes noies, terrorífic, hilarant i ple de confusió. I a més matava dimonis i vampirs! Com veieu, la inspiració es pot trobar a qualsevol lloc.

Com a lectors, podem posar el nostre granet de sorra i col·laborar a que aquests altres mons siguin possibles recolzant les obres que mostren col·lectius poc representats i animant els nostres fills, nebots, cosins i apadrinats a descobrir la diferència. Digueu-me utòpica (tinc excusa perquè de jove mirava Buffy!), però crec que un demà millor passa per plantar-ne les llavors a la nostra imaginació.

Ésser virago en la literatura juvenil: subversió o acceptació?

Els cinc a l’illa del tresor, Enid Blyton

Fer una ressenya sobre un llibre infantil és un gran repte per a mi perquè, malgrat la quantitat de llibres que vaig llegir quan era una nena, des del punt de vista d’adult em resulta un món força desconegut. Per aquesta raó, quan em vaig proposar escriure sobre literatura infantil i juvenil vaig voler triar finalment una lectura que em resultés molt pròxima, és a dir, aquell llibre que rellegíem tantes vegades, ens fascinàvem per les il·lustracions i que encara podem explicar fil per randa les accions que tenien lloc. En el meu cas, aquest llibre és Els cinc a l’illa del tresor, de l’autora britànica Enid Blyton.

Els cinc és una famosa sèrie d’aventures on cinc infants (i finalment adolescents) en són els protagonistes. Segurament, el llibre és conegut i amb més mèrit literari és precisament el primer volum, a l’illa del tresor. El grup dels cinc està format per tres germans, dos nens i una nena, un gos i la mestressa d’aquest, cosina dels tres germans. Precisament, aquesta última  és el personatge que m’agradaria analitzar, ja que correspon a un tipus d’heroïna que apareix sovint en la literatura durant el segle XIX i XX: la virago (del castellà, marimacho; de l’anglès, tomboy).

La nostra protagonista és la Georgina que de bones a primeres nega que aquest sigui el seu nom i insisteix en què li diguin George. Clarament, “no vol ser una noia” i pren consciència que, perquè la resta del món la consideri un noi, ha d’adoptar tota una sèrie d’actes performatius perquè se la interpreti com una figura masculina. En primer lloc, du els cabells curts i vesteix com un noi. A mesura que avança la història, ràpidament ens adonem que és qui pren les decisions al grup, que lidera, que és valenta i fins i tot temerària en alguns casos i que a vegades les seves accions deixen en evidència que els seus cosins no són prou masculins.

Des del meu punt de vista, les viragos conformen un ideal de vida per a diverses generacions: són les noies somiades. En la literatura juvenil aquest model es repeteix; l’exemple més conegut sigui probablement Jo March de Donetes. Com George, Jo deixa de banda les qualitats femenines que la societat li intenta imposar en nom de la seva llibertat. Ser una dona és limitador, restringeix a una sèrie d’espais molt concrets on la imaginació i l’aventura són elements fora de qüestió. Si els homes, doncs, tenen llibertat de moviment d’un espai a l’altre perquè no esdevenir-ne un? La performativitat entra en escena per intentar esdevenir al màxim possible una figura masculina. Nenes petites que es senten ofegades entre vestits i llaços als cabells somien en convertir-se en George.

No obstant, el model de la virago és un model positiu per a les noies que es senten constretes pel model de feminitat imposat? Crec que en el cas de George la resposta esdevé força clara quan la comparem amb l’altre personatge femení de la saga, Anne. En les aventures dels cinc, és la més poruga i en tant que encarnació del model ideal de “dona”, se li atorga el rol de mestressa de casa, encarregada de cuinar els àpats per a la resta del clan, de netejar i de convertir els llocs on han d’acampar en una veritable llar. Ha triat dur vestits, per tant ha de complir el seu rol “natural” de cuidadora. George, en canvi, inscrivint-se com un home pot desfer-se d’aquesta càrrega.

El personatge de Enid Blyton és, doncs, un model positiu per als infants? La meva resposta és no. Sembla ser que l’única manera de ser lliure és deixar de ser dona. Però deixar de ser dona en favor de què? No és convertir-se en home en certa manera una forma d’acceptar el sistema tal com és, les dones són domèstiques i els homes estan fets per sortir a l’exterior? Blyton va escriure el primer volum el 1942. Des de llavors, s’han fet altres propostes d’heroïnes femenines. Les viragos s’han plantejat sovint com un model positiu per a les dones però al meu entendre hauríem de poder pensar en una configuració del món on aquestes construccions de masculinitat i feminitat impliquin la positivització d’un en detriment de l’altre.

Els cinc a l’illa del tresor (Editorial Joventut)

Los cinco y el tesoro de la isla (Editorial Juventud)

The Famous Five on a Treasure Island (Hodder Children’s Books)