De l’ordinari a l’extraordinari

They Were Sisters_bookThey Were Sisters, Dorothy Whipple

El títol és un petit homenatge a aquelles novel·les que tracten de persones ordinàries amb vides extraordinàries. Per Reis la meva mare em va regalar dos llibres de la fantàstica editorial Perspehone Books. Ho sé, tinc una mare genial, és d’aquelles persones que sempre encerta amb els regals. D’una banda, la seva magnífica elecció m’ha fet descobrir aquesta meravellosa editorial i llibreria:

Persephone-41-200x300

Sí, quan vagi a Londres serà una visita obligada. Aquesta editorial, a part de tenir un gust exquisit amb la maquetació dels llibres -cada llibre que obres amaga una magnífica sopresa-, fa una tasca titànica de recuperar autores perdudes o desconegudes principalment de la primera meitat del segle XX. Actualment compta amb un catàleg de 110 llibres i recomano que feu un cop d’ull al seu web.

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

I ve amb un punt de llibre a conjunt!

Doncs bé, aquest mes de gener he descobert l’escriptora Dorothy Whipple, de la qual no en coneixia l’existència. I he tingut el plaer de gaudir de la seva novel·la They Were Sisters -traduït seria alguna cosa com Eren germanes, malauradament no hi ha traduccions-, escrita en to decisiu i vehement, que narra la vida de tres germanes submergides totes en temps de canvi i de reajustament social.

Dorothy Whipple ha estat descrita com la Jane Austen del segle XXI i, tot i que no seria del tot falsa l’afirmació, per ser francs s’hauria de dir que parlem d’una Jane Austen amb una dosi de realitat, on els seus personatges estan més afectats per les condicions exteriors que pels seus dilemes interns (m’estimo o no m’estimo en Mr Darcy?, oh déu meu). Whipple ens presenta amb tres germanes, cada una representant uns valors i actituds; certament personatges maniqueistes en general, ja que trobem la figura de la santa, la luxuriosa i l’oprimida. No obstant crec que seria força superficial, a més d’injust, de no anar més enllà de les etiquetes.

book-a-month

A través de la veu narradora, aconseguim connectar amb el paradigma emocional dels personatges, amb acostaments sublims a les emocions com la còlera, l’alegria, la tristesa i la por. I crec que precisament això fa que l’obra de Whipple encara pugui ser considerada d’actualitat per al lector/a del segle XXI: l’anàlisi de les relacions humanes i les dinàmiques de poder i submissió estan tan curosament representades que podem sentir i empatitzar amb dones de classe mitjana de l’Anglaterra entre guerres.

They Were Sisters (Persephone Books)

No hi ha traduccions ni en català ni en castellà

Anuncis

Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

La família reial sota una república

queen and I

The Queen and I, Sue Townsend

Resulta que la meva mare porta un club de lectura en anglès. Cada mes, ha de llegir dos llibres escrits en llengua anglesa i després dinamitza un grup de discussió amb catalanoparlants que volen practicar la comprensió lectora i l’expressió oral en anglès.

Aprofito per fer-vos un moment de publicitat: els grups de lectura estan organitzats per la cooperativa Abacus i es fan mensualment a les botigues arreu de Catalunya. La meva mare, l’Elaine, dinamitza els grups de Badalona, i és fantàstica (i no perquè sigui la meva mare!).

Moment de publicitat acabat. Si us explico això és perquè darrerament arriben llibres a casa que ni la meva mare ni jo haguéssim escollit normalment, així que sovint em trobo agafant llibres de la prestatgeria que no hauria llegit mai si no fós perquè l’Abacus envia cada sis mesos un paquet de llibres a la meva mare. És una oportunitat excel·lent per obrir el meu camp de visió. A més a més, els textos que escull l’Abacus estan pensats per a aprenents d’anglès.

Aquest és el cas de The Queen and I, un llibre que mai hauria llegit si me l’hagués trobat a la llibreria i que ara podria recomanar a qualsevol persona que vulgui practicar la comprensió lectora en anglès. La novel·la part de la següent hipòtesi: què passaria si alguna vegada el partit republicà anglès arribés al poder? En aquesta història, la casa de Windsor es veu obligada a abdicar i a instal·lar-se en un barri popular per viure en una casa de protecció oficial a base de les pensions de l’Estat.

Ara que ens trobem enmig d’escàndols de la família reial espanyola, més d’un segur que ha fantasejat en posar-los a viure en un pis de protecció oficial. Fora vacances a Mallorca a bord d’un iot, aviam com ho farien amb una pensió de l’Estat de 400 euros al mes.

Qui es quedaria amb en Bribón?

Qui es quedaria amb en Bribón?

El resultat de Sue Townsend és hil·larant. El caviar és substituït per llaunes de baked beans i tè ja no es serveix en tasses de porcellana; la família reial ha de sobreviure nombroses vegades gràcies a la caritat dels seus veïns i soportar les visites d’una treballadora social. El príncep de Gal·les troba els petits plaers de la vida plantant tomàquets en el petit tros de jardí que té la seva nova casa, mentre que la princesa Anne s’entesta en criar un cavall en un metre quadrat de gespa. La reina es fa prendre per boja quan ha d’explicar a un funcionari que el seu nom és Elisabeth Windsor i que vol que li adelantin la pensió del mes següent. No obstant, l’autora aconsegueix mantenir el to humà de la història tot i destruir completament durant 270 pàgines la institució monàrquica.

He de reconèixer que a mi m'encanten

He de reconèixer que a mi m’encanten

Tot i que ja ens agradaria veure en Urdangarín plantant patateres, només podem conformar-nos (de moment) a llegir ficció i riure pàgina rere pàgina amb la novel·la de pàgina. Malauradament, veure la Leonor i la Sofia fent classe en uns barracons a l’escola pública de Vallecas tan sols pot ser producte d’una novel·la de ciencia-ficció.

The Queen and I (Penguin)

No hi ha traduccions disponibles.

Màgia, detectius i peresosos a Johannesburg

Cover of the 2010 British edition of Zoo CityZoo City, Lauren Beukes

L’any 2011, el premi Arthur C. Clarke a la millor novel·la de ciència ficció se’l va emportar l’autora sud-africana Lauren Beukes amb Zoo City, una altre pas de rosca (o dos o tres) a la novel·la clàssica de detectius.

Zoo City té lloc a una versió alternativa de Johannesburg on les persones que han comés un crim carreguen amb un esperit animal, l’estigma de la seva culpabilitat que alhora els concedeix algunes habilitats úniques. La protagonista és la Zinzi December i el seu acompanyant és un peresós que va aparèixer quan la Zinzi va provocar la mort del seu germà a causa de la seva addicció a les drogues. La Zinzi viu a Zoo City (inspirada en el barri real de Hillbrow), un gueto per a les persones amb animals, els refugiats de la resta d’Àfrica i tot tipus de desheretats. Aquí és on malviu la Zinzi, fent ús de la seva habilitat per trobar objectes perduts i redactant e-mails pel frau 419 amb els que paga els seus deutes amb els traficants, fins que rep l’encàrrec de trobar dos bessons desapareguts i es veu embolicada en una trama criminal que la supera de llarg.

L’aspecte sobrenatural de la trama (que, per cert, no es redueix a Johannesburg sinó que és un fenomen mundial) serveix a Lauren Beukes per reflexionar sobre la culpabilitat legal contraposada a la culpabilitat moral i també sobre la peresa moral de la protagonista que l’arrossega pel camí de l’autodestrucció. Es podria dir que la Zinzi és una heroina en la línia dels de Chandler i Hammet: frustrada, imperfecta, cínica i terriblement humana.

Però potser l’aspecte que més m’ha intrigat de la novel·la és la seva ambientació. Com a lectora europea, no estic acostumada a llegir ciència ficció emmarcada fora d’Europa o els Estats Units (o l’espai exterior!) i el xoc cultural és sorprenentment efectiu. Lauren Beukes t’obliga a enfrontar-te a les teves assumpcions sobre Àfrica i els africans mostrant un Johanesburg que té poc a veure amb el que veiem per la tele i que és alhora fàcil de reconèixer i increïblement aliè. La pobresa, la guerra, l’epidèmia de la Sida i els conflictes racials hi són ben presents com també la indústria discogràfica, el món de la moda, els adolescents que somnien en convertir-se en estrelles del pop o les velletes que col·leccionen estàtues de gats. Ben lluny del White man’s burden que ens venen als informatius.

Ara només falta que alguna editorial de per aquí es decideixi a arriscar-se publicant a un autor sud-africà que no sigui Coetzee. Ho creieu possible? Jo, per la meva banda, m’ho he passat bomba llegint Zoo City i espero amb candeletes les seves pròximes obres.

Zoo City, Jacana Media

Pa i circ?

El circ de la nit, Erin Morgenstern

Dos mags de filosofies oposades porten segles enfrontant als seus deixebles per tal de decidir qui té raó. L’últim capítol d’aquesta batalla té lloc al Circ de la Nit entre dos joves mags: la Celia i en Marco. Però la lluita no es decidirà per mitjà de la violència sinó en una competició d’habilitat que portarà als joves protagonistes a convertir el misteriós Le Cirque des Rêves en un espectacle únic fins que, esclar, la Celia i en Marco s’enamoren, una eventualitat que els seus mentors no havien anticipat i que pot acabar en tragèdia.

Aquesta primera novel·la de l’autora Erin Morgerstern ha gaudit d’un èxit insospitat arreu que ha convertit a multitud de lectors en personatges anàlegs als rêveurs, els aficionats que segueixen Le Cirque des Rêves per tot el món. Després de llegir el llibre, entenc perfectament l’atractiu de la novel·la, fins i tot jo (que sempre he sentit una profunda desconfiança per l’hàbitat natural dels pallassos) voldria visitar-lo. Morgerstern descriu amb cura atraccions fascinants com el Laberint dels núvols, el Jardí de gel, l’Arbre dels desitjos o el Llac de llàgrimes al que pots llençar les penes com si fossin còdols. És aquí on s’evidencia l’experiència de Morgerstern com artista visual, qualsevol d’aquests espais desperta la sed de meravella del lector.

Malgrat tot, aquesta ambientació tan cuidada que constitueix l’espina dorsal de la novel·la també resulta desconcertant. Històricament, el circ s’ha considerat un espai de transgressió, un lloc d’excés que creix als intersticis de la societat i que està format per tot allò que aquesta rebutja. Al circ s’esborren les distincions entre bèstia i humà, aquell que ha estat marginat puja a l’escenari, és un caos de sons i colors estranys. En canvi, al Le Cirque des Rêves tot està perfectament controlat, començant per la mateixa paleta de color del circ que -com als logotips corporatius- només admet certs colors, en aquest cas el blanc i el negre (al circ tot és d’aquests dos colors, fins i tot els artistes s’han de tenyir els cabells per poder actuar-hi) i les atraccions són intricades obres dissenyades per hipnotitzar i sorprendre el públic, però no hi interaccionen i, ni molt menys, qüestionen els seus valors. L’única transgressió que hi succeeix és la competició que té lloc rere el teló, però fins i tot aquesta té una resolució massa pulcra.

El circ de la nit té més en comú amb el Cirque de Soleil que no pas amb els seus circs contemporanis (l’acció té lloc entre finals del XIX i principis del XX), espectacles dissenyats al mil·límetre per capturar l’audiència durant uns breus moments i retornar-la a la realitat amb un somriure satisfet i poc més. Res a veure amb els circs clàssics i pertorbadors de Nights at the Circus (Angela Carter) o Something Wicked This Way Comes (La feria de las tinieblas, Ray Bradbury).

Observacions addicionals

  • Podeu trobar la ficció breu de Morgernstern al seu bloc.
  • El circ de la nit és una primera novel·la i això es nota a la indefinició d’alguns personatges i de l’univers que habiten.
  • El llibre recorda molt a Jonathan Strange i el senyor Norrell (Susanna Clarke), encara que Clarke explora molt més a consciència el costat fosc dels seus personatges.

El circ de la nit, Columna

El circo de la noche, Planeta (traducció de Montse Triviño)

The Night Circus, Doubleday

Un heroi de peus a terra

El nom del vent, Patrick Rothfuss

Aquesta és la primera entrega de la trilogia Crònica de l’assassí de reis que amb la seva publicació l’any 2007 va revolucionar el món de la fantasia èpica. El nom del vent segueix les peripècies de Kvothe, mag, assassí, músic i aventurer. Kvothe neix en
una família d’artistes itinerants i després de la mort tràgica dels seus pares inicia un periple per descobrir-ne els assassins que el portarà a profunditzar al món de la màgia. Amb gran modèstia, el mateix Kvothe descriu les seves gestes:

He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos. Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mí.

Arribats a aquest punt podríem concloure que ens trobem davant una mostra de la típica novel·la de fantasia èpica, potser amb un heroi més hàbil que la majoria, però poc més. I estaríem completament equivocats; El nom del vent és qualsevol cosa menys una típica novel·la fantàstica. Des de la primera pàgina, Patrick Rothfuss (no us sorprendrà saber que és professor de llengua i literatura a la Universitat de Wisconsin) pren els elements habituals d’aquest tipus d’històries -heroi orfe, mentor poderós, llegendes que resulten ser certes, infàncies tràgiques –i estableix una dinàmica d’inversions que juga amb les nostres expectatives sobre el gènere fantàstic.

El mateix Kvothe estableix aquesta dinàmica quan narra la seva vida al Cronista, és sorprenent les moltes vegades que inicia un paràgraf amb una variació de la següent estructura Si això fos una de les teves llegendes, aquesta seria el moment en que faria X, però com que és la vida real, vaig fer Y (he intentat trobar la citació, però ximple de mi no vaig marcar la frase a cap de les seves cinquanta mil aparicions). Kvothe demostra que coneix els mecanismes de la narració èpica, però sap que no pot aplicar-los al món real (encara que aquest sigui un món on la màgia és possible). El millor exemple d’aquest sistema d’inversions és l’escena on Kvothe rep la seva primera lliçó d’Elodin, l’arcanista que es convertirà en el seu mentor. Elodin demana a Kvothe que es llanci des del terrat de la universitat, en un acte de fe que demostrarà el seu compromís amb l’aprenentatge de la màgia. Com a lector, estàs convençut de que quan Kvothe superi els seus dubtes, saltarà i descobrirà que pot volar o controlar la seva caiguda o que Elodin el salvarà. El que no esperes és el que acaba passant: Kvothe cau del terrat com un sac de patates i avergonyit i ple de blaus ha de suportar les burles d’Elodin per la seva inconsciència i temeritat.

Kvothe és, doncs, un heroi vulnerable i on això es veu més clar és en la seva relació amb els diners. Al llarg de la novel·la, Kvothe pateix problemes econòmics contínuament, els diners són una preocupació constant, especialment quan el protagonista inicia els seus estudis universitaris. Un cop més, ens trobem amb una altra inversió: no hi ha tresors que solucionin els problemes, ni monedes de plata, ni doblons d’or sinó un complex sistema de monedes que Rothfuss descriu al detall i que estic convençuda que es convertiria en el tema central dels malsons de Kvothe si no fos per la dramàtica mort dels seus progenitors.

En última instància, El nom del vent segueix tenint molt en comú amb els seus predecessors al món de la fantasia èpica, només cal veure l’univers ric en llegendes en què té lloc per veure la influència de Tolkien. La gran diferència és que Rothfuss fa baixar l’heroi del seu pedestal i l’obliga a tocar de peus a terra i, com és lògic, el pobre de tant en tant ensopega.

Observacions addicionals

  • Diu Wikipedia que Kvothe es pronuncia “cuouz”, suposo que és millor que “Bote”, que és com ho pronunciava jo dins el meu cap.
  • Al principi quan sentia parlar del llibre, jo també el confonia amb L’ombra del vent. Potser seria hora de pensar en un nou sintagma nominal amb què titular bestsellers inesperats.
  • A banda de jugar amb l’estructura habitual del gènere i les expectatives del lector, Rothfuss reflexiona sobre el procés pel qual els fets reals es transformen per mitjà del boca-orella i acaben per convertir-se en mites.
  • Hi ha moments en què Kvothe demostra competència en tantes àrees (música, lluita, màgia, interpretació, etc.) que corre el perill de convertir-se en un Marty Stu
  • La segona part de la trilogia ja està a la venda i es titula El temor d’un home savi. El títol provisional de la tercera entrega és The Doors of Stone.
  • Per cert, el títol complet del llibre és El nom del vent. Crònica de l’Assassí de Reis: Primer dia. Abans no m’he vist amb cor d’escriure’l sencer.
  • Entre una cosa i una altra no us he dit si m’ha agradat el llibre. Haig de dir que entenc perfectament l’atractiu que li troben tant els aficionats a la fantasia com el públic en general, però també haig d’admetre que m’ha deixat una mica freda. En part perquè un cop vaig identificar-ne l’estructura em va semblar previsible, però sobretot perquè no suporto els personatges que parlen en aforismes.

Edicions

El nom del vent, Plaza & Janés (Traducció de Neus Nueno Cobas)

El nombre del viento, Plaza & Janés (Traducción de Gemma Rovira)

The Name of the Wind, DAW Books

I la musa va assassinar l’autor

Mr Fox, Helen Oyeyemi

A l’última novel·la de l’autora britànica d’origen nigerià Helen Oyeyemi, l’escriptor St John Fox rep la visita de Mary Foxe, la dona ideal que va concebre en la solitud de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No es tracta, però, d’una visita social, Mary Foxe acusa al seu creador d’assassinat a sang freda, i és que les històries de St John Fox tenen la pertorbadora tendència d’acabar amb la mort violenta de les seves protagonistes. St John li treu importància, només és ficció, diu. De manera que la Mary l’arrossega a una de les seves històries per tal que l’experimenti en primera persona. Comença així un estira i arronsa entre escriptor i musa, una batalla de narracions que segresta la vida Fox i fa més tangible a la Mary, i a la que no tardarà en afegir-se la Daphne -l’esposa del St John- gelosa del món fictici que absorbeix al seu marit.

Aquesta és per tant, la història d’en St John, la Daphne i la Mary Foxe i també dels contes que ells mateixos teixeixen. En molts casos, aquests contes són iteracions dels contes de fades que van inspirar Oyeyemi per escriure Mr Fox. L’autora pren de base els mites de Barbablava, Reynardine, Fitcher’s Bird o The Robber Bridegroom  i els rescriu una vegada i una altra, movent-se en el temps i en l’espai, jugant amb els personatges i les seves perspectives. Les crueltats que s’inflingeixen els amants, la lluita per la independència individual i, sobre tot, la violència endèmica contra les dones són alguns dels temes que es repeteixen al llarg de la novel·la.

És justament la utilització de la violència contra les dones com un recurs literari suat que inflama la Mary Foxe. St John intenta justificar-se citant la famosa frase de Poe:

No hi ha res més poètic que la mort d’una dona jove

Però Oyeyemi aviat despulla Fox de les seves excuses barates, l’ús efectista de laviolència es revela com un símptoma de l’estil descuidat de l’autor i del seu afany per evitar les complexitats d’un conflicte real. El mateix St John evidencia la seva aversió a la controversia i el seu mestratge de l’estil suposadament més benigne de manipulació masculina quan descriu la seva relació amb la Daphne:

La vaig arreglar ben aviat. Li va explicar amb molt de sentiment que una de les raons per les que l’estimo [referint-se a la Daphne] és que mai no es queixa. I com és lògic, ara ni  tan sols s’atreveix queixar-se.

Afortunadament per a Oyeyemi i els seus personatges, l’experiència de la narració sempre és positiva. El pas de musa a narradora obre el camí cap a la independència de la Mary i permet a la Daphne trobar una identitat diferenciada del seu marit. Quant al St John, el pas de subjecte a objecte de la seva narració exposa una misoginia internalitzada que ha contribuit al seu empresonament emocional.

Com demostra l’estructura canviant de la novel·la, Oyeyemi manté un to jocós i una lleugeresa d’esperit d’una sofisticació que recorda als millors moments de la screwball comedy americana, encara que tampoc defuig els aspectes més foscos l’exploració de la violència que guia els seus personatges. En ocasions, la barreja pot sembla estranya, però el resultat és deliciós, humorístic, punyent i també adictiu.

Mr Fox, Picador

Créixer és com un lluitar a mort amb un al·ligàtor

Terra de caimans, Karen Russell

La primera obra de Karen Russell va ser un recull de contes titulat St. Lucy’s Home for Girls Raised by Wolves, amb un títol com aquest sabia que la Karen i jo ens entendríem. El primer conte de la col·lecció s’anomena “Ava Wrestles the Alligator” i és la llavor de la que més tard serà la seva primera novel·la, Swamplandia!

Swamplandia! expandeix l’univers del conte original per explicar la història de la família Bigtree, orgullosos propietaris del parc temàtic Swamplandia! dedicat a la lluita contra al·ligàtors. La família està formada pel Chief Bigtree, el seu fill gran Kiwi, seguit de les dues germanes l’Osceola (Ossie) i l’Ava. Fa uns mesos que la Hilola Bigtree, la seva mare, va caure víctima d’un càncer fulminant, deixant la resta de la tribu Bigtree sumida en el desconcert i l’angoixa. Per si fos poc, l’espectacle de la Hilola era l’ànima del parc, els turistes assistien en massa per veure-la nedar entre caimans, i sense ella, Swamplandia! està sucumbint a la competència, un parc temàtic inspirat en l’infern de Dante anomenat The World of Darkness.

Amb el Chief Bigtree al continent en busca de finançament per al parc, els joves Bigtree troben maneres diferents d’endurar la pèrdua de la Hilola. En Kiwi, un geni autoproclamat,   decideix abandonar el parc en busca de nous horitzons i acaba treballant al servei de neteja de The World of Darkness. Mentrestant, l’Ossie manté apassionades històries d’amor amb fantasmes i l’Ava intenta ocupar el lloc que la seva mare ha deixat vacant al podi dels grans lluitadors d’al·ligàtors. Quan l’Ossie decideix fugir de casa per endinsar-se al inframón amb el seu promès fantasmal, l’Ava iniciarà un viatge a través dels pantans, màgics alhora que aterridors, per tal de salvar-la.

Acompanyats de l’Ava, que als seus tretze anys encara negocia els límits porosos entre realitat i fantasia, ens endinsem a un món de realitats flexibles, on hi pot passar qualsevol cosa. Al cap i a la fi, els protagonistes lluiten contra caimans per guanyar-se la vida i la improbabilitat de la seva existència no ha estat mai cap impediment. Els pantans de Florida, de vegetació i fauna exuberants, són el rerefons ideal per aquest estil americà de realisme màgic, on com a les novel·les de John Irving, la innocència acaba sent castigada.

La narració alterna entre les veus de l’Ava, immersa en en el cosmos al·lucinat i al·lucinant dels pantans, i la del Kiwi, sotmès a l’absurd que és la vida a una gran corporació. Aquests canvis de perspectiva entre el to satíric de l’experiència d’en Kiwi i la narració prodigiosa i aterradora de l’Ava poden resultar massa sobtats i també és cert que Russell gaudeix massa amb el seu do per a la descripció. Malgrat tot, elements com la veu única de l’Ava, la història fascinant dels Everglades i la crònica de la vida de Louis Thanksgiving -l’amant fantasmagòric de l’Ossie- converteixen Swamplandia! en un debut enlluernador.

Terra de caimans, Edicions del Periscopi (Trad. Marta Pera Cucurell)

Tierra de caimanes, Tusquets

Swamplandia!, Knopf

Personatges que justifiquen novel·les

The Observations, Jane Harris

Què surt quan barreges dins l’olla Charles Dickens, Wilkie Collins i Charlotte Brontë? Dubto que el resultat fos aquesta novel·la de la Jane Harris, però s’hi acostaria prou.

A The Observations seguim la narració en primera persona de la Bessy Buckley, una noia que fuig d’un passat fosc a Glasgow i acaba trobant feina de donzella a la mansió del matrimoni Reid, enmig del no-res entre Glasgow i Edimburg. Ben aviat, la Bessy descobrirà que la seva mestressa -l’Arabella Reid- també amaga un secret en relació amb la mort de la seva donzella anterior, l’aparentment perfecta Nora Hughes. Però el que torba més l’ànim de la Bessy és la tasca que li encarrega l’Arabella: escriure un diari on ha d’explicar en detall les seves activitats i pensaments del dia.

Tots els elements són a lloc: secrets del passat, una mansió antiga i una noia jove i ingènua enfrontada a una societat sense misericòrdia per als desemparats. Jane Harris pren prestada la imatgeria de la novel·la victoriana, des de l’ambientació, passant pels trets gòtics i l’elecció del tipus d’heroïna, però amb aquests elements construeix una història molt actual sobre l’amistat, el camí cap a la independència personal i l’escriptura com a medi de conèixer’s un mateix.

L’ànima de la novel·la rau en la improbable amistat entre la Bessy Buckley i l’Arabella Reid; una noia de quinze anys que fuig dels baixos fons de Glasgow i una dona de família adinerada amb un marit en plena campanya per entrar al parlament. És difícil imaginar-se dues persones amb menys en comú, però si rasquem una mica sota la superfície, veurem que ambdues han patit en pròpia carn els efectes de la doble moral sexual del moment, a més del seu estatus d’immigrants que les marginalitza de maneres diferents: la Bessy és irlandesa, mentre que l’Arabella és una londinenca perduda a la campanya escocesa

Malgrat tot, l’amistat entre les protagonistes no està lliure de malentesos i tensions de fons. Al llarg de la novel·la, les dues lluiten per obtenir el dret a explicar qui és la Bessy, aquesta última mitjançant el seu diari i l’Arabella amb les seves observacions suposadament científiques. És aquí on brilla de veritat el talent de Jane Harris, que  dota la Bessy d’una veu única i distintiva gràcies a la frescor i la inventiva del seu llenguatge. El seu ús enginyós de l’argot i la barreja d’humor i aflicció que transmeten les seves paraules, a més del seu to picaresc i honest converteixen la Bessy en un personatge inoblidable, comparable amb el Huck Finn de Twain.

En tot cas, és justament aquesta batalla de narracions contraposades el que permet a la Bessy donar sentit a la seva experiència i lliurar-se de la pesada càrrega del seu passat. És així com la Bessy troba la seva pròpia veu, tot gràcies a l’Arabella. Com diu la mateixa Bessy:

En què penses? Quines coses de dir. En tota la meva vida, ningú m’havia fet mai una pregunta com aquesta.

Hem d’agrair que l’Arabella li fes aquesta pregunta perquè és així com arribem a conèixer la Bessy, un personatge a través del qual brilla el talent de la Jane Harris. Aquest és el seu debut a la novel·la i, tot i que el final de la història no està al nivell de la resta, The Observations apunta a un futur alentidor i ens regala un d’aquells personatges que justifiquen tota una novel·la.

Observaciones, El Aleph (Traducció de David Fernández y Ana Mata Buil)

The Observations, Faber & Faber

Fe en la natura (sense n majúscula)

Oryx y Crake, Margaret Atwood

Sembla que últimament tothom té la seva pròpia teoria sobre com acabarà el món. Margaret Atwood es va avançar a la corrent distòpica publicant Oryx and Crake l’any 2003, on l’autora canadenca ens mostra un futur marcat per la bioenginyeria: la bellesa, la salud i la felicitat estan a l’abast de qui les pugui pagar, però la distància entre rics i pobres és tal que ambdues classes semblen més aviat espècies vivint en universos diferents.

El Jimmy és l’últim supervivent de la raça humana, ja que una misteriosa catàstrofe ha acabat amb la resta de persones. A través del seus records, observem el món mercantilitzat en el que va créixer i l’amistat que el va unir durant anys a Crake, el geni científic responsable de la fi de la humanitat. L’única companyia d’en Jimmy en aquest món devastat són les creacions d’en Crake, una nova espècie d’humans modificats genèticament, lliures de tots els defectes que han portat la humanitat a l’extinció. Per mitjà d’en Jimmy també coneixem l’Oryx, la tercera part d’un nefast triangle amorós. Comparada amb la resta de personatges, l’Oryx té una qualitat inefable, com si no fos d’aquest món. De fet, la seva mistificació per part d’en Jimmy és una de les pegues més importants que li trobo a la novel·la.

Tot i així, Margaret Atwood té una capacitat extraordinària per construir universos coherents i plausibles. Llegit en el context de la crisi econòmica actual, el conflicte al cor d’Oryx and Crake es torna dolorosament proper. Al vídeo que trobareu a continuació, el broker Alessio Rastani explica impassible que la seva feina és fer diners i que porta anys somiant en una crisi com aquesta.

Si heu vist l’entrevista, haureu notat que el tal Rastani sembla habitar un univers paral·lel que funciona segons unes regles pròpies. Em fa pensar en aquelles partides de Risk interminables on paraules com batalles, tropes i soldats deixen de despertar associacions ominoses per als jugadors que hi estan immersos. Tant Rastani com Crake estan justament immersos en aquest univers del joc, on les paraules tenen significats diferents i la responsabilitat ètica i social no hi té lloc perquè no està a les instruccions. La diferència és que Crake és un geni amb un pla.

En Jimmy, en canvi, és el nostre representant, el que pateix les conseqüències d’aquesta partida de Risk d’alt nivell on la moneda de canvi són les vides humanes. Guardià d’un paradís al que no pot accedir, en Jimmy cuida dels humans manipulats d’en Crake: pacífics, herbívors, lliures de gelosia, enveja, avarícia o passió, representen una espècie dissenyada per conviure amb la natura que els envolta i no devorar-se a si mateixos, com van fer els seus antecessors humans. És impossible no recordar el Llucifer de Milton quan veiem en Jimmy observant-los des de la distància, odiant-los i envejant-los alhora i maleint al Déu -Crake- que els ha creat.

Són justament els Crakers (les criatures de Crake) els que em van produir una sensació de paradoxa que no he pogut resoldre. Perfectes en la seva adaptació al medi, plàcids, pacífics, generosos, i intel·ligents, però senzills, representen tota allò que la humanitat no podrà ser mai. La gelosia sexual, l’avarícia, el desig de poder ens venen preprogramats de fàbrica, però també és aquest neguit en el que vivim el que ens impulsa a aprendre, a investigar, a inventar i a crear. Sense aquest malestar no hi ha ciència, no hi ha art, no hi ha amor romàntic. I sense això, hi ha humans? Crake decideix intercanviar tot això per un món sense persones que passen gana, on no hi ha guerres ni tortures. Sembla un intercanvi just, perfectament lògic (i no només dins l’univers del joc), però llavors què ens queda? Quin sentit té tot plegat?

Per molt que hi pensi, sento que Atwood m’ha conduit a un carreró sense sortida on l’alternativa a la misèria és perdre’s a un mateix. L’Atwood me l’ha jugada, però en aquest context on les novel·les distòpiques es publiquen a pes, la seva capacitat d’incitar al pensament és francament d’agrair. Això sí, si algú té la resposta, sisplau, que me l’expliqui.

Oryx y Crake, Ediciones B

Oryx and Crake, Anchor Books