Passeu el missatge

un_gran_chicoUn gran chico, Nick Hornby

Deixeu-me que us posi en antecedents: El meu encontre amb aquesta novel·la va tenir lloc un fred vespre d’hivern, després d’un d’aquells dies que més val oblidar. Era tard, estava cansada, de mal humor i m’esperava un trajecte de tren d’una hora i quart abans de poder arraulir-me sota una manta. Pensava que el dia estava perdut, però llavors vaig trobar-me amb Un gran chico i vaig comprar el llibre per impuls, al cap i a la fi sempre he tingut debilitat per la seva versió cinematogràfica (ni tan sols Hugh Grant pot amb l’afecte que li tinc a la peli). En conclusió, el trajecte de tren em va passar volant i vaig devorar el llibre en un sol dia. Per tant, us ho adverteixo des d’ara, aquesta no serà una bona ressenya literària perquè la dedicaré quasi exclusivament a explicar-vos com m’ho vaig passar de bé llegint la novel·la. Perquè què coi, m’ho vaig passar de conya.

És curiós que un llibre que comença amb un intent de suïcidi i l’assassinat d’un ànec innocent per part d’un menor pugui ser tan divertit. La novel·la compta amb dos protagonistes que no poden ser més diferents: en Will Freeman i en Marcus. En Will és un home adinerat que du una vida confortable i lliure de qualsevol tipus d’obligacions. En canvi, el Marcus és un adolescent de dotze anys que acaba de mudar-se a Londres amb la seva mare, una hippy amb consciència social i tendència a les depressions. En Marcus és el tipus de persona que va amb el cor a la mà, un bleeding heart com dirien en anglès. Tots dos personatges establiran una curiosa relació que canviarà les seves vides i que donarà lloc a tota un sèrie de delicioses situacions incòmodes per al gaudi del lector.

En Hornby aprofita la història d’en Will i en Marcus per reflexionar sobre les diferents maneres de viure en aquest món. Podem anar per la vida sense establir relacions significatives amb ningú i dividint els nostres dies en segments de 30 minuts, com fa en Will o oferir-nos al món amb l’esperança de que nos ens trenquin el cor, com fa en Marcus. Ambdós personatges avancen en direccions contràries al llarg de la història: el Will es fa més vulnerable, mentre que en Marcus s’endureix, tots dos buscant un equilibri que no saben si existeix.

El camí d’autodescubriment d’en Marcus i en Will està ple de situacions absurdes que només algú amb el talent de Hornby és capaç de capturar de manera creïble sense caure en la sàtira sorneguera de qui no estima els seus personatges. Però no em vull allargar massa així que saltaré a la conclusió: llegiu el llibre, passeu una bona estona, doneu les gràcies a Hornby i passeu el missatge.

Un gran chico, Anagrama (trad. Miguel Martínez-Lage)

About a Boy, Penguin

Anuncis

Cinisme romàntic a Nova York

Normas de cortesia_135X2203Normas de cortesía, Amor Towles

L’han comparat amb Henry James, Edith Wharton i fins i tot amb les pel·lícules de Frank Capra. No sé si tantes comparacions li fan cap favor, però jo també hi vull ficar cullerada, a mi Normas de cortesía m’ha recordat a Fitzgerald i m’hi jugaria qualsevol cosa que aquesta era la connexió que buscava Towles.

L’acció té lloc a finals dels anys 30, la nit de cap d’any la Katie Kontent coneix en un local de jazz de mala mort a l’atractiu banquer Tinker Grey. La jove es veurà arrossegada al món de l’alta societat novaiorquesa, un univers per al que ni el seu pare (un immigrant rus de classe traballadora), ni la seva feina de secretària a una firma d’advocats l’han preparat. La Katie haurà de confiar en el seu enginy per navegar aquest mar plagat de taurons que és el Nova York de les classes altes.

El rerefons d’aquesta primera novel·la d’Amor Towles és el Nova York de la lluita de classes encoberta i la Katie es troba en un lloc d’excepció per ser-ne testimoni.La posició liminal de la Katie fa que no encaixi en cap de los dos móns que se li ofereixen, per una banda les seves arrels es troben a la classe treballadora, però la seva educació privilegiada i les seves ambicions fan que encaixi perfectament als salons més distingits. O així hauria de ser en teoria, però la seva ética, diguem-ne que obrera, sumada a una intel·ligència vibrant li permeten desembolicar poc a poc els enganys sobre els que els triomfadors dels somni americà basen la seva existència. I és aquí on Normas de cortesía conecta directament amb El gran Gatsby de Fitzgerald.

El personatge del Tinker Grey podria protagonitzar una campanya publicitària sobre el triomf del somni americà, però com el mateix Jay Gatsby, el jove banquer aviat descobreix que perseguint el seu somni s’ha perdut a si mateix i ha traït allò pel que lluitava. Però tot plegat ha estat un error d’en Tinker o és possible que hagi quelcom podrit en aquest somni d’èxit social i econòmic?

Al final, Amor Towles sembla concloure que més val prendre la ruta llarga abans de deixar-se seduir pel camí fácil. Una conclusió curiosament ingènua, però una novel·la que, per tot el seu enginy i cinisme, acaba sent profundament romàntica.

Normas de cortesía, Salamandra (Trad. Eduardo Iriarte Goñi)

Rules of Civility, Penguin

Sense edició en català

Distopies: futur o retrocés?

Junts, Ally Condie

Per aquelles raons inexplicables de la vida, darrerament em trobo immersa en una recerca sobre literatura juvenil. Si noteu que darrerament les meves ressenyes tracten sobre literatura d’adolescents ambientades en món distòpics i amb temàtiques com l’amor juvenil, la fantasia, l’esdenvir adult, etc., no us espanteu: no pateixo la síndrome de Peter Pan. El motiu és purament una recerca de nivell acadèmic (puc permetre’m anomenar-ho així?). El primer llibre a caure a les meves mans ha estat Junts, i una ràpida mirada al cercador ens mostra ja fa un temps que se’n parla d’ell a la blogosfera. La primera novel·la d’Ally Condie és el primer volum del que serà una trilogia. El segon llibre, Crossed, es va publicar en anglès a principis de novembre, però encara no han arribat les traduccions.

Un dels recursos recurrents de la literatura juvenil és de crear nous universos, en un ambient futurístic i aquest és el cas de Junts. La protagonista és Cassia, una noia de disset anys que viu en un món “ideal”, tot -absolutament tot- està controlat, la manera de vestir, l’alimentació, amb qui casar-se, quan morir, etc. És quan Cassia descobreix que la persona amb qui s’haurà de casar és errònia que es comença a qüestionar si el sistema és tan perfecte com fan creure. La Societat que descriu Ally Condie és sufocant i arriba a transmetre a la perfecció aquest sentiment de control sobre els éssers humans, privant-los de l’opció d’escollir i el lliure albir.

Hi ha elements d’aquest gènere literari i altres com la fantasia que sempre em fan arrencar un somriure. Els autors i autores en alguns casos es venten de crear un nou univers, però al meu entendre només es limiten a repetir els mateixos valors que la societat actual. Si no és així, no puc entendre doncs una societat futrística on l’únic model de família contemplat està fermament arrelat en les tradicions del cristianisme. I que el dret a les relacions sexuals està legitimat per un contracte matrimonial previ. A més a més, l’homosexualitat sembla haver estat completament eradicada, ja que en cap moment es qüestiona la possible no-heterosexualitat dels personatges.

De fet, Junts és una novel·la juvenil que no menciona en cap moment la sexualitat. Tocar obertament la sexualitat o no en la literatura per a un públic d’aquesta franja d’edat ha creat força controvèrsia. A mi, de fet, m’incomoda que no se’n parli. Hem d’assumir que en la societat que crea Ally Condie els adolescents s’assabenten de qui serà la seva parella sentimental però no tindran cap mena de contacte sexual fins passats els 24 anys? Evidentment, hi ha molts elements obviats que em creen tensió precisament pel fet que no es plantegin.

Des de la seva publicació, Junts ha rebut molt bones crítiques i sembla ser que el segon volum va pel mateix camí. Disney ha comprat els drets i està prevista una adaptació cinematogràfica per al 2012. Ara sí que ningú se’n podrà escapar de conèixer aquesta trilogia!

Junts (La Galera) – Jordi Vidal

Juntos (Montena) – Traducció: Rosa Pérez

Matched (Penguin)

Bondat, veritat, bellesa… i realitat?

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Muriel Spark

La plenitud de la señorita Brodie (1961) és una de les obres més conegudes de l’afamada escriptora escocesa Muriel Spark. A aquesta novel·la curta (amb prou feines 130 delicioses pàgines), Spark ens presenta la senyoreta Brodie, professora d’una escola privada a Edimburg durant els anys 30 que, segons les seves pròpies paraules, es troba a la plenitud de la seva vida.

Muriel Spark

La Jean Brodie és una professora progressista, que decideix ensenyar seguint el significat original de la paraula “educare”, erigint-se en guia de les seves alumnes. Brodie explica la seva vida personal, narra les seves aventures amoroses i els transmet un feroç sentit de l’individualisme. També els ensenya història de l’art, cultura clàssica i promou el feixisme entre les seves alumnes. Finalment, escull les que considera més prometedores per compartir-hi les seva plenitud: el grup de la Brodie. Aquestes sis estudiants ben dispars continuaran sota l’ala d’aquesta professora que les va escollir per convertir-se en la crème de la crème quan tenien només 10 anys i es veuran involucrades en el seu affaire amb un altre mestre de l’escola.

Spark construeix una història que s’estén al llarg de set anys, però es dedica a jugar amb el temps, viatjant del passat al futur i desafiant les expectatives del lector, de manera que la novel·la acaba per convertir-se en un curiós whodunnit. La pregunta que ens fem és : Quina de les seves alumnes va trair la senyoreta Brodie? Com si fos una novel·la de misteri, Spark ens presenta diversos falsos culpables, però al final, descobrim que els fets només podien portar a una conclusió possible… que òbviament no puc explicar.

Després de llegir La plenitud de la señorita Brodie, no em sorprèn l’èxit constant de la novel·la després de cinc dècades (l’obra ha inspirat una pel·lícula protagonitzada per la GRAN Maggie Smith i també una obra de teatre), ja que Miss Brodie és un personatge fascinant en la línia de les grans heroïnes de la literatura. Com la Holly Golightly de Breakfast at Tiffany’s, la Jean Brodie és un personatge fet a si mateix, que pren vida gràcies a les seves pròpies històries. Històries que, finalment, acaben per crear un vel tan espès amb la realitat que ni la mateixa autora podrà travessar. Com Madame Bovary, el romanç de Miss Brodie comença a la seva imaginació i es veu impedit per la sòrdida realitat. A diferència de Bovary, Brodie és conscient de que està explicant una història i no dubta en adaptar-la als gustos del públic, com diria Miss Brodie, la Bovary té instint, però li manca perspicàcia.

Però el que de veritat separa Brodie de les seves antecessores és que aquesta compta amb una antagonista de la seva estatura. La Sandy Stranger és una de les alumnes escollides per la protagonista, sens dubte la més perspicaç del grup. Com la senyoreta Brodie, la Sandy també és una narradora d’històries, però el que té d’agudesa li manca de romanticisme. Amb els seus ullets diminuts, la Sandi identifica les històries de la seva mestra i descobreix que un cop han estat explicades, les històries són lliures i poden ser remodelades al propi gust. L’enfrontament entre l’escocesa Miss Brodie i la britànica Sandy és apassionant i marcarà als dos personatges de per vida.

La senyoreta Brodie és un d’aquells personatges que es queda amb el lector: liberal, feixista, cruel i creativa és tot un pou de contradiccions que, al final, acaben per devorar-la. Ella mateixa ensenya a les seves alumnes que la bondat, la veritat i la bellesa són més importants que la prudència; el que no arriba a comprendre és que no es pot viure de les històries, però les històries sí que et poden destruir.

La plenitud de la señorita Jean Brodie, Pre-textos (Trad. Silvia Barbero Marchena)

The Prime of Miss Jean Brodie, Penguin

Una visita per a la bastarda

La Bastarda d’Isantbul, Elif Shafak

La Bastarda d’Istanbul (2007) és la novel·la de Elif Shafak que gairebé li va costar la presó. Efectivament, el govern turc va acusar la novel·la d’anti-nacionalista, i un insult a la nació. No obstant, això no va impedir que la novel·la, originalment escrita en anglès i immediatament traduïda al turc, fos un best-seller nacional. L’obra va arribar a les nostres terres el 2009, quan Shafak ja era una autora aclamada a nivell internacional.

La Bastarda d’Istanbul és un llibre complex, amb molts personatges que primer semblen no tenir cap relació entre si, i on poc a poc es van creant lligams. De fet, és una mica frustrant que a la pàgina 100 l’autora ens hagi llençat tantes històries i personatges sense cap lligam aparent. Per què hi ha la història de l’avortament d’una noia a Istanbul i després fa un salt geogràfic a Estats Units? Poc a poc, els lligams es van creant per unificar les històries en una sola temàtica.

L'autora, Elif Shafak

Les dues noies de 19 anys, Asya -turca- i Armanoush -nascuda a Estats Units amb arrels armènies- s’acaben trobant en la novel·la per parlar de record, memòria i trauma, abordant un fet històric ple de tabús i controvèrsia: la massacre d’Armènia de 1915, duta a terme per l’imperi Otomà. Actualment, el tema és una font de controvèrsia, ja que Turquia, si bé no nega els fets, no accepta que es designi pel nom de genocidi. Això portarà a Asya i Armanoush a un debat, en què clarament les noves generacions ignoren la massacre de principis del segle XX. Alguns columnistes van qualificar la novel·la de poc realista, ja que la manera de parlar de les dues adolescents es massa assajística i no s’adequa a l’edat i condició social de les protagonistes. No obstant, sóc de les que pensa que Shafak té un objectiu molt concret a la novel·la, fer una reflexió sobre la memòria històrica turca, cosa que justifica la seva elecció estilística, ja que altrament la seva veu no tindria tanta credibilitat i tanta força.

Si m’hagués de quedar amb alguna de La Bastarda d’Istanbul seria el llenguatge ric i la capacitat d’explicar històries de l’autora. La seva narrativa no solament és convincent, sinó que té la capacitat de summergir els lectors i lectores. Tot i que el rerefons que ofereixen els personatges secundaris és molt interessant, crec que hauria preferit menys antecedents i més focalització en Asya i Armanoush, ja que -donat que cap edició proporciona un arbre genealògic- és força embolicat seguir tota la línia ascendent i descendent. Si voleu saber com va acabar el judici, Elif Shafak no va arribar a complir la comdemna de tres anys que en un principi se li volia dictar, els fets van ser seguits de prop per la comunitat internacional. El que sí que ens queda és una reflexió sobre com la memòria històrica és essencial per a les nacions i com aquesta pot jugar un rol clau en l’educació de futures generacions. Em recorda a alguna cosa dins les nostres fronteres, no trobeu?

La Bastarda d’Istanbul (Amsterdam Llibres)

La Bastarda de Estambul (Lumen)

The Bastard of Istanbul (Penguin)

Els bàrbars que no arriben

CoetzeeEsperant els bàrbars, J.M. Coetzee

Quan vaig tancar la novel·la Foe de J.M. Coetzee estava convençuda de que mai més tornaria a llegir un llibre seu. Anys després, em trobo escrivint una ressenya sobre Esperant els bàrbars (1980) mentre em pregunto què ha passat. I és que per molt que ens dolgui, hi ha forces ocultes que guien les nostres lectures.

Jo anomeno aquest fenomen “La ressaca de la cultura”, aquell sentiment de culpa que ens envaeix de tant en tant quan sentim que no llegim prou llibres seriosos, alta literatura, clàssics universals o com vulgueu anomenar-los. Així que anys després d’avorrir-me llegint Foe, em vaig trobar a la llibreria comprant un altre llibre del mateix autor, convençuda de que llegir-lo era el meu deute cívic i és que qui us digui que els lectors som éssers racionals, us enganya. En el meu cas, el sentiment de culpa es veu accentuat per la meva pertinença al que Harold Bloom anomena amb menyspreu “L’escola del ressentiment” i que jo batejaria més apropiadament com “L’escola de la redempció”, l’intent d’obrir el canon literari a literatures històricament excloses i de re-avaluar les raons per les que una obra determinada arriba a ser considerada un gran clàssic. Amb aquest bagatge, com em podia resistir al sud-africà J.M. Coetzee, testimoni de l’apartheid, crític amb l’herència del colonialisme i guanyador del Nobel de literatura? Efectivament, no podia.

Esperant els bàrbars té lloc a una petita ciutat fronterera de l’Imperi, on el Magistrat protagonista du una vida més o menys tranquil·la fins l’arribada del sinistre Coronel Joll, líder de les forces de l’imperi en un atac preventiu contra els bàrbars que habiten el desert més enllà de la frontera. El Magistrat serà testimoni directe de la brutalitat dels mètodes del Coronel, qüestionant per primer cop la legitimitat de l’Imperi. La confusió moral del Magistrat el portarà a obsessionar-se amb una jove bàrbara (indígena!) que ha perdut la vista a conseqüència de les tortures dels soldats. Aquesta relació el farà caure en desgràcia i el convertirà primer en sospitós de traïció i més endavant en víctima dels mètodes d’interrogació (tortura!) del Coronel Joll.

La novel·la al·legòrica de Coetzee se situa als límits més remots de l’Imperi sense nom, on la frontera entre el jo civilitzat dels ciutadans de l’Imperi i la de l’altre bàrbar es difumina. La identitat de les cultures euro-cèntriques és tan fràgil que necessita construir-se contra la imatge del bàrbar i reacciona amb violència desmesurada quan se sent amenaçada. És així com comencen les incursions al desert a la cerca de l’exèrcit bàrbar imaginari, destinades a fracassar perquè els bàrbars que s’imagina el Coronel Joll mai no han existit. Joll assassinarà, torturarà i exhaurirà els seus recursos perseguint l’ombra dels bàrbars, revelant així la paranoia que germina amb força al cor de l’Imperi. Com reflexiona el Magistrat, l’Imperi ha creat el temps històric, fora del cicle de les estacions, i la seva fe en l’existència d’un temps lineal, amb un principi i una fi, donarà lloc a una profecia que s’autorrealitza a la que els bàrbars seran l’eina escollida pel mateix Imperi per conduir a la seva destrucció.

La figura del Magistrat s’alça en marcat contrast amb la de Joll, el Magistrat és el rostre benigne de l’Imperi: coneix les diferents poblacions indígenes -Joll confon els pobles de pescadors amb les tribus nòmades-, renega de la violència i estudia les restes arqueològiques dels antics habitants de la zona. Malgrat tot, la mirada del Magistrat continua sent la mirada colonial que explora el cos de la seva amant indígena com si amagués un secret inescrutable, hi busca entrada, però sempre el troba buit i incomplet, incapaç de veure-hi més enllà de les seves diferències culturals.

És curiós com l’Imperi sense nom que descriu Coetzee podria ser qualsevol imperi a qualsevol època, sempre perseguit per les mateixes pors i arrelat en la mateixa ignorància de l’altre. Coetzee construeix un relat intel·ligent amb un llenguatge ric i evocador que, malgrat el pas dels anys, continua sent d’absoluta actualitat. És difícil no apreciar el talent de Coetzee, fins i tot quan como com a mi, et costa gaudir de la seva lectura. Però no em feu cas, tots tenim les nostres Nemesis.

PS: A aquesta entrevista Harold Bloom exclama referint-se als membres de “L’escola del ressentiment” Els bàrbars han pres l’acadèmia! Oh, la ironia! Hi ha molts tipus d’imperis, però la paranoia sempre n’és un tret distintiu, mireu a Bloom buscant bàrbars feministes, marxistes i post-estructuralistes pels racons.

Esperant els bàrbars, Proa

Esperando a los bárbaros, Debolsillo

Waiting for the Barbarians, Penguin

Hi pot cabre tanta felicitat?

Felicitat, de Katherine Mansfield

Quan tenia onze anys i encara tenia esperances de ser una escriptora internacionalment reconeguda, vaig participar en la mostra literària del meu poble i vaig guanyar el segon premi de la meva categoria. Els organitzadors de l’esdeveniment, fent una tria maldestra, em van regalar un lot de llibres els quals la majoria no eren ben bé aptes per a la meva edat. Entre ells, hi havia una edició catalana d’una selecció de contes de Katherine Mansfield. El conte que obria la col·lecció es titulava Felicitatel conte de l’autora amb més reconeixement– i va ser el que més em va quedar marcat. Cal dir que en aquell primer moment no vaig entendre el conte, i molt menys el final (no sé en què deurien pensar quan van regalar-me el llibre), però uns anys més tard, Felicitat va tornar a caure a les meves mans i vaig tenir l’ocasió de rellegir-lo amb uns altres ulls, tenint la sensació, al final, d’haver entès aquelles metàfores tan estranyes que amaga Mansfield.

La meva intenció no és oferir una anàlisi al més pur estil acadèmic ja que tan sols cal escriure el títol del conte a qualsevol buscador per trobar una lectura digerida per a qualsevol estudiant de secundària. No. Més aviat intentaré resoldre el conflicte que em desperta la protagonista del conte; sempre he tingut problemes amb la Bertha Young, fins i tot durant la meva primera (immadura) lectura. El conte s’obre amb el matí del que serà una jornada intensa per a la nostra protagonista i descobrim que el conte es diu Felicitat simplement perquè ens intenta mostrar això: la felicitat inacabable de Bertha. De tant feliç que és, es converteix en un personatge realment insofrible. Sembla ser que Mansfield té la intenció de recalcar la innocència de la protagonista i el seu divertiment per aconseguir l’empatia dels lectors i les lectores cap al seu personatge; per què, doncs, jo només puc sentir ràbia, no només cap a Bertha, sinó també cap a la seva creadora? La felicitat de Bertha consisteix a breus moments d’eufòria, seguits per un neguit de controlar la seva inexplicable felicitat. És possible que això sigui un intent de picar l’ullet als discursos que apareixen al segle XIX sobre l’histerisme (no cal afegir femení).

Aquesta jornada de felicitat de Bertha es veu consumada quan coneix la misteriosa i fascinant Pearl Futon amb qui encaixa des del primer moment. Bé, doncs, per continuar amb el fil conductor de la meva història és necessari revelar el final (ATENCIÓ spoiler) perquè Pearl Futon resulta ser finalment l’amant del marit de la protagonista. Al llarg de la primera part de la història, Katherine Mansfield sembla deixar clar que la fascinació de Bertha per Pearl Futon va molt més enllà d’una simple admiració per una dona soltera i independent: el desig que sent per ella traspassa les fronteres del que és políticament correcte en el panorama modernista. Si a sobre afegim que el desig sexual és compartit tant per ella com pel seu marit, llavors es pot arribar a comprendre perquè, malgrat tot, m’agrada recomanar el recull de contes de Mansfield.

Sovint ens trobem en la situació de voler topar amb una lectura lleugera per fer més agradable un llarg viatge en tren o avió, però les propostes que ens ofereixen els quioscos dels aeroports i estacions són sospitoses i no massa atractives. Es per aquesta raó que la propera vegada sigueu previsors i previsores en el vostre viatge i afegiu en el vostre equipatge de mà a Mansfield… i bona lectura!

Bliss (Penguin)

Felicitat (Columna)

Cuentos completos (DeBolsillo)

El regne caigut d’Ohio

The kingdom of Ohio Dr Read GoodThe Kingdom of Ohio, Matthew Fleming

La setmana passada es van complir 164 anys del naixement de Thomas Edison (gràcies Google Doodles pel recordatori!) i he decidit aprofitar la ocasió per ressenyar una novel·la en la que el geni inventor de la bombeta té un paper destacat. El regne d’Ohio és el debut literari de Matthew Fleming, un graduat en filosofia que s’atreveix amb una novel·la de ficció històrica, viatges en el temps, història alternativa i amors tràgics adobats amb una mica d’steampunk. Veiem com se’n surt.

El narrador de El regne d’Ohio és un vell antiquari de Los Angeles que investiga la vida de Peter Force, un obrer del metro de Nova York que arriba a la gran ciutat l’any 1900. El destí de Force es creua amb el de la misteriosa Cheri-Anne Toledo, una dona que assegura haver viatjat 7 anys en el futur des del regne del seu pare a la frontera d’Ohio. Si la història que explica l’enigmàtica Cheri-Anne és certa, el mateix teixit de la història estarà en perill, o així ho veu el famós inversor J. P. Morgan, responsable de finançar l’obra d’Edison. En canvi, Nikola Tesla, rival d’Edison durant la guerra de les corrents, veu un mar de possibilitats en els viatges en el temps. Qui és l’anticuari que investiga la història de Peter Force? El regne oblidat d’Ohio va existir o és el resultat de les elucubracions d’una boja? Per desgràcia, la resposta és molt més previsible del que Flaming hauria desitjat.

L’ambició literària de Matthew Flaming no coneix límits, s’atreveix amb la novel·la històrica i la ciència-ficció, sense renunciar, però, a una prosa de clares intencions poètiques i a un argument que reflexiona sobre la identitat i els límits borrosos entre realitat ficció. El resultat és una novel·la que es podria descriure com un mosaic d’idees interessants que mai no arriben a encaixar en un tot homogeni. El regne d’Ohio s’hauria beneficiat de la intervenció d’un editor inclement que s’atrevís a limitar les divagacions de Flaming i l’hagués obligat a concentrar-se en l’argument. A aquesta realitat alternativa, ens hauríem estalviat les eternes notes al peu, la història d’amor entre un Peter i una Cheri-Annie mancats (irònicament) de química i les seves contínues exclamacions melodramàtiques. En canvi, Flaming s’hauria pogut concentrar en el punt fort de la novel·la, l’absorbent ambientació històrica.

Els fragments més aconseguits de El regne d’Ohio són els dedicats a la vida d’en Peter Force al Nova York de principis de segle. En Peter és un dels milers d’obrers contractats per excavar els túnels del metro de la ciutat. Les descripcions dels obrers sumits en la foscor, foradant els budells de Nova York sota tones i tones de roca massissa provoquen vertigen. La vida dels obrers als baixos fons de la ciutat, el seu ressentiment contra la maquinària que els pren llocs de feina i contra uns empresaris que els consideren poc més que bestiar haurien estat línies argumentals dignes d’explorar en més profunditat, però que desgraciadament, es queden en mers esbossos. De la mateixa manera, la disputa turmentosa entre Edison i Tesla que va marcar l’evolució de la tecnologia del segle XX s’hauria merescut un millor tractament per part de Flaming.

El regne d’Ohio és doncs, com aquells menjars preparats que vénen als supermercats. La imatge de l’envoltori és atractiva i els ingredients tenen el potencial de convertir-se en un plat deliciós, però el resultat és sempre decebedor. Malgrat tot, crec que Flaming és mereix un vot de confiança, la seva primera novel·la conté detalls prometedors que, amb una mica de sort, decidirà explorar a les seves properes obres.

The Kingdom of Ohio, Penguin

Humor negre i crueltat adulta per a infants: James i el préssec gegant

James i el préssec gegant, Roald Dahl

Dins la absolutament inabastable categoria que engloba la literatura infantil escrita en llengua anglesa durant el segle passat, el nom de Roald Dahl és un d’aquests que no es pot passar per alt fàcilment. No tota la seua obra està adreçada als lectors més joves, però els seus treballs en aquest camp, amb un estil molt personal, l’han fet esdevenir un dels autors d’allò que se’n diu “de referència”. Són seus, entre molts d’altres, títols com Charlie i la fàbrica de xocolata, Els culdolla, Les bruixes o James i el préssec gegant, una novel·la que aplega molts del trets característics de Dahl.

Publicada l’any 1961, James i el préssec gegant està protagonitzada pel James Henry Trotter, un xiquet anglès de quatre anys que perd els seus pares d’una manera tràgica. En quedar orfe, se’n va a viure amb les seues ties Esponja i Espina. Aquestes malvades dones el maltracten físicament i psicològica i no el deixen mai jugar amb altres infants. Però un dia apareix al jardí de les ties un estrany vell que li dóna a James una bossa el contingut del qual, si se’l pren d’una determinada manera, farà que li passen coses meravelloses. Però abans de poder fer-ho, la bossa li cau per terra als peus d’un vell presseguer que ja no donava mai fruits i el que hi havia a dins desapareix.

Quan James pensa que tot està perdut, una de les seues ties descobreix que un préssec ha crescut a una branca de l’arbre. La fruita no deixarà de créixer fins fer-se gegant: Esponja i Espina decideixen cobrar entrada perquè la gent el puga veure i comencen a guanyar diners. Però una nit el protagonista descobreix un forat que duu a l’interior del préssec, on viuen un insectes gegants que estaven l’estaven esperant. Amb ells el xiquet realitzarà una fantàstic viatge pel cel que li permetrà viure moltes aventures i que el durà d’Anglaterra a la ciutat de Nova York.

Si algun element caracteritza per damunt de tots les obres infantils de Roald Dahl aquest és la presència de l’humor negre i les situacions grotesques. En aquesta novel·la el pares de James moren devorats per un rinoceront gegant que s’havia escapat del zoo de Londres i, segons explica l’autor, triguen a morir trenta-cinc segons, el que fa que aquest fet siga menys desagradable per a ells. I les ties moren esclafades pel préssec tot emetent un cruixit. Detalls escabrosos que possiblement no apareixerien en bona part de les obres del gènere infantil.

D’altra banda, el protagonisme d’un menor orfe que pateix maltractament, com li succeeix al James amb Esponja i Espina també és un element habitual en la narrativa per infants de Dahl. Un lloc comú que beuria directament de la pròpia experiència vital de l’escriptor, ja que el seu pare va morir quan el futur autor tenia tres anys -no així la seua mare, amb la que visqué fins que tenia gairebé 40 anys- i durant la seua estada a diversos internats britànics va ser víctima de la seua disciplina espartana i dels càstigs físics que s’hi imposaven. En aquest sentit, ha generat certa controvèrsia el fet que aquests cruels personatges acostumen a ser dones, i fins i tot hi ha qui ha arribat a titllar l’escriptor de misogin per aquest fet, cosa negada per la seua família.

Menció especial dins de l’obra de Roald Dahl mereix el dibuixant Quentin Blake qui ha il·lustrat bona part dels seus llibres. El treball de Blake estableix una vinculació amb el text que fa que ambdós llenguatges formen una única obra. De fet, les diferents edicions catalana i castellana vénen amb les il·lustracions de Blake. També en l’obra que ara es ressenya.

Per anar acabant, no és l’únic cas, però la vida de Roald Dahl ja és interessant per sí mateixa, Nascut a Gal·les en una família d’immigrants noruecs, va estudiar a diversos internats. En acabar els seus estudis al col·legi no va assistir a la universitat sinó que entrà a treballar en la companyia petroliera Shell, que l’acabà enviant a la ciutat de Dar es Salaam, a l’actual Tanzània, llavors sota domini britànic. En esclatar la II guerra mundial era a l’Àfrica i es va enllistar en Royal Air Force. Un accident amb una avioneta el féu acabar a l’ambaixada del Regne Unit a Washington, on la visita de l’escriptor C. S. Forester, qui volia escriure sobre la seua experiència com a pilot, fou el detonant per començar la seua carrera literària. Tot una univers l’accés al qual es pot realitzar a través de James i el préssec gegant.

James and the Giant Peach (Penguin)

James i el préssec gegant (La Magrana)

James i el melocotón gigante (Alfaguara)

5 llibres per regalar

Festes de Nadal… com pot ser d’estressant trobar-te en uns grans magatzems esquivant nens en patinet i fugint de pares Noel mal disfressats! I per més inri, no trobar el regal adequat pot ser realment frustrant. Des de Dr Read Good us presentem la feina feta: us llistem cinc llibres de temes variats que segur que trobaran el seu (o no tant!) lletraferit.

A la platja de Chesil (Ian McEwan)

La frustració sexual de la novel·la segur que ve donada per la ubicació, a Lloret de Mar això no passaria...

Ian McEwan sempre és un conill que podem treure del barret i, és probable que no sigui de tots els gustos, però tot i no convèncer a tothom, segur que amb la lectura els vostres estimats passaran uns dies entretinguts. De la seva interminable llista d’èxits, us hem triat A la platja de Chesil, un relat sobre una recentment estrenada sexualitat d’una parella als anys seixanta. Petita nota: èxit assegurat per als amants de Tokyo Blues (Norwegian Wood) de Haruki Murakami.

A la platja de Chesil (Labutxaca), Chesil Beach (Anagrama), On Chesil Beach (Vintage)

La importància de ser Frank (Oscar Wilde)

Per als mandrosos, sempre quedarà la pel·lícula!

Regalar clàssics és sempre una opció arriscada, ho sabem, però com que pensem que hi ha clàssics i clàssics us recomanem l’obra famosíssima d’Oscar Wilde com una opció segura. Hem triat minuciosament: el llibre no utilitza un llenguatge difícil i la lectura no serà pesada. A més a més, una comèdia sempre és benvinguda. La importància de ser Frank és un graciós retrat de la noblesa anglesa, amb tota la pompositat i hipocresia que l’envolta!

La importància de ser Frank (Diputació de Barcelona) , La importancia de llamarse Ernesto (Edimat), The Importance of Being Earnest (Penguin)

Matar un rossinyol (Harper Lee)

No, no és un manual sobre com desferse de colònies d'ocells de l'hort...

Fa uns dies vam classificar aquesta obra com una de les millors adaptacions al cinema, però m’agradaria igualment mencionar-la com una novel·la ideal per regalar. Sí, també és unclàssic. De fet, ha estat objecte de moltes referències en la cultura popular; per exemple, és l’únic llibre que ha llegit Homer Simpson: “Books are useless: I only ever read one book, To Kill A Mockingbird – and it gave me absolutely no insight on how to kill mockingbirds! Sure it taught me not to judge a man by the color of his skin, but what good does THAT do me?” Una bona opció tant per a adults com per a “grans” adolescents, ja que ofereix en un to amè una reflexió molt interessant sobre el racisme i la intol·lerància.

Matar un rossinyol (Edicions 62), Matar un ruiseñor (Zeta Bolsillo), To Kill a Mockingbird (Arrow Random)

Bartleby, l’escrivent (Herman Melville)

Podria jo també provar aquesta tàctica?

Un llibre ideal per a aquell tipus de gent per a qui la manca de temps és sempre una excusa per a no llegir. Aquest llibre es llegeix en dos viatges de metro i com que Moby Dick és un llibre que fa por començar, Bartleby és una bona opció. Precursor de Kafka i Beckett, Bartleby crearà l’espai perfecte per a una futura entrada en escena d’aquests dos grans escriptors europeus.

Bartleby, l’escrivent (La Butxaca), Bartleby, el escribiente (Akal), Bartleby, the scrivener (Norton)

High Fidelity (Nick Hornby)

El prota llista els seus top 5 "breakups"... tothom podria fer una novel·la d'això, oi?

Un llibre ideal per a amants del rock, High Fidelity és una novel·la amb referències a la cultura popular (però sobretot la música popular) cada dues línies. I crec que és un dels trets que ens atrau més com a lectors i lectores, que ens podem identificar amb totes les accions que ens expliquen. El protagonista ronda la trentena i està entrant en una crisi, així que es refugia en la seva botiga de discos i els seus dos amics rarets. Si us agraden els top-5 tant com a nosaltres, segur que també serà un llibre ideal per a vosaltres!

Alta Fidelidad (Anagrama), High Fidelity (Penguin)