Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Un heroi de peus a terra

El nom del vent, Patrick Rothfuss

Aquesta és la primera entrega de la trilogia Crònica de l’assassí de reis que amb la seva publicació l’any 2007 va revolucionar el món de la fantasia èpica. El nom del vent segueix les peripècies de Kvothe, mag, assassí, músic i aventurer. Kvothe neix en
una família d’artistes itinerants i després de la mort tràgica dels seus pares inicia un periple per descobrir-ne els assassins que el portarà a profunditzar al món de la màgia. Amb gran modèstia, el mateix Kvothe descriu les seves gestes:

He robado princesas a reyes agónicos. Incendié la ciudad de Trebon. He pasado la noche con Felurian y he despertado vivo y cuerdo. Me expulsaron de la Universidad a una edad a la que la mayoría todavía no los dejan entrar. He recorrido de noche caminos de los que otros no se atreven a hablar ni siquiera de día. He hablado con dioses, he amado a mujeres y he escrito canciones que hacen llorar a los bardos. Me llamo Kvothe. Quizás hayas oído hablar de mí.

Arribats a aquest punt podríem concloure que ens trobem davant una mostra de la típica novel·la de fantasia èpica, potser amb un heroi més hàbil que la majoria, però poc més. I estaríem completament equivocats; El nom del vent és qualsevol cosa menys una típica novel·la fantàstica. Des de la primera pàgina, Patrick Rothfuss (no us sorprendrà saber que és professor de llengua i literatura a la Universitat de Wisconsin) pren els elements habituals d’aquest tipus d’històries -heroi orfe, mentor poderós, llegendes que resulten ser certes, infàncies tràgiques –i estableix una dinàmica d’inversions que juga amb les nostres expectatives sobre el gènere fantàstic.

El mateix Kvothe estableix aquesta dinàmica quan narra la seva vida al Cronista, és sorprenent les moltes vegades que inicia un paràgraf amb una variació de la següent estructura Si això fos una de les teves llegendes, aquesta seria el moment en que faria X, però com que és la vida real, vaig fer Y (he intentat trobar la citació, però ximple de mi no vaig marcar la frase a cap de les seves cinquanta mil aparicions). Kvothe demostra que coneix els mecanismes de la narració èpica, però sap que no pot aplicar-los al món real (encara que aquest sigui un món on la màgia és possible). El millor exemple d’aquest sistema d’inversions és l’escena on Kvothe rep la seva primera lliçó d’Elodin, l’arcanista que es convertirà en el seu mentor. Elodin demana a Kvothe que es llanci des del terrat de la universitat, en un acte de fe que demostrarà el seu compromís amb l’aprenentatge de la màgia. Com a lector, estàs convençut de que quan Kvothe superi els seus dubtes, saltarà i descobrirà que pot volar o controlar la seva caiguda o que Elodin el salvarà. El que no esperes és el que acaba passant: Kvothe cau del terrat com un sac de patates i avergonyit i ple de blaus ha de suportar les burles d’Elodin per la seva inconsciència i temeritat.

Kvothe és, doncs, un heroi vulnerable i on això es veu més clar és en la seva relació amb els diners. Al llarg de la novel·la, Kvothe pateix problemes econòmics contínuament, els diners són una preocupació constant, especialment quan el protagonista inicia els seus estudis universitaris. Un cop més, ens trobem amb una altra inversió: no hi ha tresors que solucionin els problemes, ni monedes de plata, ni doblons d’or sinó un complex sistema de monedes que Rothfuss descriu al detall i que estic convençuda que es convertiria en el tema central dels malsons de Kvothe si no fos per la dramàtica mort dels seus progenitors.

En última instància, El nom del vent segueix tenint molt en comú amb els seus predecessors al món de la fantasia èpica, només cal veure l’univers ric en llegendes en què té lloc per veure la influència de Tolkien. La gran diferència és que Rothfuss fa baixar l’heroi del seu pedestal i l’obliga a tocar de peus a terra i, com és lògic, el pobre de tant en tant ensopega.

Observacions addicionals

  • Diu Wikipedia que Kvothe es pronuncia “cuouz”, suposo que és millor que “Bote”, que és com ho pronunciava jo dins el meu cap.
  • Al principi quan sentia parlar del llibre, jo també el confonia amb L’ombra del vent. Potser seria hora de pensar en un nou sintagma nominal amb què titular bestsellers inesperats.
  • A banda de jugar amb l’estructura habitual del gènere i les expectatives del lector, Rothfuss reflexiona sobre el procés pel qual els fets reals es transformen per mitjà del boca-orella i acaben per convertir-se en mites.
  • Hi ha moments en què Kvothe demostra competència en tantes àrees (música, lluita, màgia, interpretació, etc.) que corre el perill de convertir-se en un Marty Stu
  • La segona part de la trilogia ja està a la venda i es titula El temor d’un home savi. El títol provisional de la tercera entrega és The Doors of Stone.
  • Per cert, el títol complet del llibre és El nom del vent. Crònica de l’Assassí de Reis: Primer dia. Abans no m’he vist amb cor d’escriure’l sencer.
  • Entre una cosa i una altra no us he dit si m’ha agradat el llibre. Haig de dir que entenc perfectament l’atractiu que li troben tant els aficionats a la fantasia com el públic en general, però també haig d’admetre que m’ha deixat una mica freda. En part perquè un cop vaig identificar-ne l’estructura em va semblar previsible, però sobretot perquè no suporto els personatges que parlen en aforismes.

Edicions

El nom del vent, Plaza & Janés (Traducció de Neus Nueno Cobas)

El nombre del viento, Plaza & Janés (Traducción de Gemma Rovira)

The Name of the Wind, DAW Books

Sisplau, fes un truc a la mare

Kyung-sook shin

Por favor, cuida de mamá, Kyung-sook Shin

Sisplau tingues cura de la mare és l’últim gran best-seller de la literatura coreana i la primera obra de la popular autora Kyung-Sook Shin que s’ha traduït a l’anglès i al castellà.
L’argument de la novel·la és prou simple, després de que la mare desaparegui a l’estació de Seül, els seus fills grans i el seu marit afronten la possibilitat d’una vida sense la Park So-nyo. La cerca de la mare destaparà secrets del passat, penediments i records dolorosos, però també noves facetes de la mare que ningú coneixia.

Val a dir que Kyung-Sook Shin no s’està per romanços i posa en joc totes les cartes per aconseguir emocionar-nos. Veure la Park So-nyo vagant per Seul amb una sandàlia de plàstic trencada que se li clava al peu posarà a prova la impassibilitat de qualsevol. Però on és probable que posi més el dit a la llaga, especialment per als lectors més joves, és a les escenes on els fills repassen compulsivament tots aquells petits desaires que li van fer a la mare: trucades a les que responien amb monosíl·labs, exhalacions d’impaciència i promeses trencades. I sobretot, el penediment d’haver entès massa tard que la mare no era només la mare, que tenia una vida independent a la seva que amb la pèrdua de la Park So-nyo romandrà un misteri sense resoldre.

La novel·la acaba amb la filla gran de Park So-nyo al Vaticà, on observa absorta l’estàtua de la Pietà de Miquel Àngel. Per als antics romans, el deure dels fills cap als pares s’associava amb la que els humans devien a les divinitats. Potser no cal sacrificar un bou en el seu honor, però no seria mala idea fer una trucada a la mare. Si no ho feu, Kyung-Sook Shin s’assegurarà de que us en penediu per sempre amb Please Look after Mother.

Observacions addicionals

  • Em passa sovint que no puc encabir tot el que m’agradaria al text de la ressenya. Cansada de que em quedin coses al tinter, instauro aquest apartat d’extres.
  • Mentre llegia la novel·la em van venir al cap dos llibres. El primer és Las delicias de la maternidad (The Joys of Motherhood, Buchi Emecheta) que amb elements molt semblants -els sacrificis de la maternitat, la clivella entre l’educació rural dels pares i l’experiència urbana dels fills- opta per un to de sàtira demolidora que et glaça la sang. I el segon és La canción de Solomon (Song of Solomon, Toni Morrison) especialment per la figura de Pilate, que comparteix atributs místics amb el personatge de Park So-nyo.
  • Us prometo que no vaig planejar la ressenya perquè coincidís amb la setmana del Dia de la Mare. Dit això, feu un truc a la mare diumenge.
  • La meva edició en anglès del llibre tradueix la “Mare” del títol com “Mother”, mentre que altres edicions en anglès han optat per l’apel·latiu més informal “Mom”, igual que l’edició espanyola que opta per “mamá”. No parlo coreà, així que corregiu-me si m’equivoco, però tinc la sensació que en una cultura on els honorífics són una part tan important del llenguatge, el terme “Mare” sembla més adequat, encara que soni aliè a les nostres orelles indoeuropees.
  • M’ha costat sang, suor i llàgrimes trobar el vincle a la editorial coreana que trobareu més avall sense parlar-ne l’idioma i molt em temo que ningú el premerà.

Edicions

Por favor, cuida de mamá (Grijalbo, traducció d’Aurora Echevarría Pérez)

Please Look after Mother (Orion Books, traducció de Chi-Young Kim)

Eommareul Butakhae, (Changbi Publishers)

I la musa va assassinar l’autor

Mr Fox, Helen Oyeyemi

A l’última novel·la de l’autora britànica d’origen nigerià Helen Oyeyemi, l’escriptor St John Fox rep la visita de Mary Foxe, la dona ideal que va concebre en la solitud de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. No es tracta, però, d’una visita social, Mary Foxe acusa al seu creador d’assassinat a sang freda, i és que les històries de St John Fox tenen la pertorbadora tendència d’acabar amb la mort violenta de les seves protagonistes. St John li treu importància, només és ficció, diu. De manera que la Mary l’arrossega a una de les seves històries per tal que l’experimenti en primera persona. Comença així un estira i arronsa entre escriptor i musa, una batalla de narracions que segresta la vida Fox i fa més tangible a la Mary, i a la que no tardarà en afegir-se la Daphne -l’esposa del St John- gelosa del món fictici que absorbeix al seu marit.

Aquesta és per tant, la història d’en St John, la Daphne i la Mary Foxe i també dels contes que ells mateixos teixeixen. En molts casos, aquests contes són iteracions dels contes de fades que van inspirar Oyeyemi per escriure Mr Fox. L’autora pren de base els mites de Barbablava, Reynardine, Fitcher’s Bird o The Robber Bridegroom  i els rescriu una vegada i una altra, movent-se en el temps i en l’espai, jugant amb els personatges i les seves perspectives. Les crueltats que s’inflingeixen els amants, la lluita per la independència individual i, sobre tot, la violència endèmica contra les dones són alguns dels temes que es repeteixen al llarg de la novel·la.

És justament la utilització de la violència contra les dones com un recurs literari suat que inflama la Mary Foxe. St John intenta justificar-se citant la famosa frase de Poe:

No hi ha res més poètic que la mort d’una dona jove

Però Oyeyemi aviat despulla Fox de les seves excuses barates, l’ús efectista de laviolència es revela com un símptoma de l’estil descuidat de l’autor i del seu afany per evitar les complexitats d’un conflicte real. El mateix St John evidencia la seva aversió a la controversia i el seu mestratge de l’estil suposadament més benigne de manipulació masculina quan descriu la seva relació amb la Daphne:

La vaig arreglar ben aviat. Li va explicar amb molt de sentiment que una de les raons per les que l’estimo [referint-se a la Daphne] és que mai no es queixa. I com és lògic, ara ni  tan sols s’atreveix queixar-se.

Afortunadament per a Oyeyemi i els seus personatges, l’experiència de la narració sempre és positiva. El pas de musa a narradora obre el camí cap a la independència de la Mary i permet a la Daphne trobar una identitat diferenciada del seu marit. Quant al St John, el pas de subjecte a objecte de la seva narració exposa una misoginia internalitzada que ha contribuit al seu empresonament emocional.

Com demostra l’estructura canviant de la novel·la, Oyeyemi manté un to jocós i una lleugeresa d’esperit d’una sofisticació que recorda als millors moments de la screwball comedy americana, encara que tampoc defuig els aspectes més foscos l’exploració de la violència que guia els seus personatges. En ocasions, la barreja pot sembla estranya, però el resultat és deliciós, humorístic, punyent i també adictiu.

Mr Fox, Picador

La lluita per la llibertat és cosa de dones

Freedom’s Daughters, Lynne Olson

Aquest mes es celebra als Estats Units el Women’s History Month, dedicat a posar de relleu la contribució de les dones a la història i a la societat americanes. Es tracta del tipus d’iniciativa que hauríem d’importar a les nostres terres, així que aquí va la meva contribució: Freedom’s Daughters. The Unsung Heroines of the Civil Rights Movement from 1830 to 1970.

Lynne Olson explora amb rigor acadèmic i prosa absorbent el paper crucial de les dones al moviment en favor dels drets civils als Estats Units. Olson ens guia a través de les vides de més de 60 dones admirables que van canviar per sempre el rostre dels Estats Units. El recorregut comença als estats del sud durant els anys 30, on ens trobem amb figures com  la de Harriet Tubman que després d’escapar de l’esclavitud va liderar tretze missions per rescatar més de 70 esclaus. Durant la Guerra de Secessió, Tubman va actuar d’espia pels exèrcits del nord i, acabat el conflicte, va dedicar els seus esforços a la lluita pel sufragi femení. Malauradament, Tubman va viure per veure implementades les Jim Crow Laws que, després d’un brevíssim període d’igualtat per als ciutadans negres, van establir el sistema de segregació racial als estats del sud.

Olson també traça els estrets vincles entre raça i gènere, així com entre racisme i misogínia, llaços que col·loquen les dones al centre dels conflictes socials durant més de dos segles. És al sud on neix el mite de la Bella Surenya, la dona blanca símbol de puresa i bondat la defensa de la qual s’utilitza com a excusa per la violència contra els homes negres. En contrast, la imatge de la dona negra és la de la lascívia i la sexualitat a flor de pell, fins el punt que la violació de dones negres a mans d’homes blancs (un fenomen tristament habitual) arriba a considerar-se culpa de les mateixes víctimes.

Els linxaments com a conseqüència de suposades afrontes contra l’home blanc arriben al seu punt culminant l’any 1982, amb un total de 225 linxaments. Els homes negres estan contínuament subjectes a l’amenaça de violència en una societat en la que el menor signe de rebel·lia pot interpretar-se desafiament a la sobirania blanca. En aquest context, són les dones negres les que han de prendre la iniciativa en la lluita per la igualtat.

La periodista Ida B Wells (1862 -1931) va tenir un paper fonamental per posar fi als linxaments. Wells va dedicar els seus esforços a documentar centenars de linxaments al llarg dels Estats Units, demostrant que els actes de violència normalment s’utilitzaven per controlar i castigar els negres que competien amb els blancs al terreny econòmic. Wells va obtenir l’atenció internacional i va organitzar una xarxa de voluntàries dedicades a documentar el fets, l’acció de les quals sovint obligava les forces de l’ordre a intervenir.

Durant els anys 60 del segle XX també són les dones negres les que impulsen el moviment per la igualtat. Prenem per exemple la figura de Rosa Parks, famosa per haver-se negat a cedir el seu seient a l’autobús a un home blanc. La seva acció va provocar el famós boicot contra els autobusos a Montgomery que va servir per propulsar el reverend Martin Luther  King Jr com a líder del moviment. El que molts desconeixíem és que el boicot va ser ideat i implementat per Jo Ann Robinson (professora a Alabam State College) i el seu comitè de dones.

Jo Ann Robinson després del seu arrest durant el boicot dels autobusos a Montgomery

És difícil fer justícia a totes les dones que van fer possible la fi de la segregació racial als Estats Units, dones com Diane Nash, Ella Barker, Septima Clark o Pauli Murray van ser

Pauli Murray: Advocada, poeta, sacerdot, feminista i organitzadora del moviment pels drets civils.

verdaderes líders, sense les quals la igualtat hauria estat impossible. Dones que no només van haver d’enfrontar-se al racisme dominant, sinó també a una societat eminentment masclista que volia limitar la seva influència a l’esfera domèstica. És per això que els seus noms encara són desconeguts entre nosaltres, la narrativa dominant del moment va preferir destacar el paper dels homes al moviment, deixant de banda dones que van ser ideòlogues, estrategues i guerreres a les trinxeres de la lluita. Més tard, moltes d’elles van concentrar els seus esforços en la lluita per la igualtat de les dones, una raó més per recordar i celebrar els seus esforços i els seus sacrificis, els fruits dels quals, gaudim a dia d’avui.

Flamencs a Maine

Promise, Wendy Wunder

Des que treballo a l’àmbit de la literatura juvenil, un dels subgèneres que m’he trobat més sovint -i que més em treu de polleguera- és el que anomeno “adolescents amb càncer”.   És una temàtica que acostuma a enrabiar-me per diverses raons: facilita que l’autor oportunista manipuli les emocions del lector, la narració normalment només té dos finals possibles i, en general, la moral de la majoria d’aquestes novel·les és una barreja de carpe diem i “aprèn a valorar allò que tens”. Dit això, em disposo a contradir-me perquè us penso recomanar una d’aquestes novel·les, una que pren tots aquests tòpics, els examina i els llança per la finestra.

La coberta en català és tot un homenatge al kitsch.

La Cam conviu des de petita amb un neuroblastoma i ara, amb només divuit anys, el càncer se li ha estès per tot el cos. Els metges no poden fer res més per ella i la Cam es resigna a l’inevitable. Afortunadament, la seva mare no està disposada a permetre que la seva filla gran l’abandoni sense lluitar, així que la convenç per viatjar a Promise, un poblet de la costa de Maine on es diu que hi succeeixen miracles. Flamencs a l’oceà Atlàntic, marees de marietes i una població d’excèntrics adorables són només alguns dels prodigis que amaga Promise. Allà, la Cam trobarà l’amor, redescobrirà la seva mare i la seva germana petita i, per primer cop, es permetrà tenir esperança en el futur.

A diferència del que sembla indicar la coberta anterior, la Cam no és d'origen caucàsic sinó samoà

Però no feu cas del resum de la novel·la perquè no li fa justícia. El secret de Promise -jo prefereixo el títol original The Probability of Miracles, però què hi farem- es troba a la seva protagonista, la Cam és intel·ligent, enginyosa, fins i tot càustica, però també profundament vulnerable -i balla el hula!- i el seu viatge d’autodescobriment per Promise és tan hilarant com punyent. Wendy Wunder -amb un nom com aquest de què no pot ser capaç una persona!- barreja humor i tragèdia en les dosis justes per commoure, provocar el riure i també el somriure i il·luminar els petits miracles que omplen de màgia el dia a dia.

A aquestes alçades, m’imagino que haureu notat que us he enganyat i que Promise comparteix la moral d’aquelles novel·les de que us parlava al principi, a les quals el protagonista aprèn a gaudir el moment i a valorar les persones que estima. Però què més es pot dir quan ens enfrontem a la injustícia fonamental que és la mort d’algú tan jove? L’abisme no ofereix respostes; potser que gaudim de l’ara i l’aquí. Això és el que ens diu Wunder i ho fa sense manipular el lector amb trucs barats i girs enganyosos. Finalment, per a aquells que s’ho preguntin: sí, és possible que em fes vessar alguna llagrimeta…

En català: Promise, La Galera

En castellà: Promise, La Galera

En anglès: The Probability of Miracles, Razorbill

L’altra Jenna Fox

L’adorada Jenna Fox, Mary E. Pearson

Jenna Fox no és una adolescent com altres. El seu cas és particular, però tan sols sap això, que el que li passa no és normal. La història comença uns dies després de despertar-se d’un coma, en el que ha estat immersa durant un any. Li diuen que ha tingut un accident, però ella no recorda res de la seva vida abans del coma. Així comença l’aclamada novel·la juvenil de Mary E. Pearson que va arribar a les llibreries catalanes fa gairebé dos anys i que aviat tindrà segona part traduïda tant al català com al castellà.

L’adorada Jenna Fox es situa en un futur no molt llunyà, on els progressos científics i tecnològics són força considerables. El seu pare és un aclamat metge que es pot permetre tots els luxes tant per a ell com per la seva família, ja que en el seu dia va ser l’inventor de Bio-Gel, del qual no entraré en detalls, haureu de fer una ullada al llibre. Jenna intenta esforçar-se per recuperar la memòria, però aviat se n’adona que no tot és el que sembla: on són les seves pertenences d’abans? I els vells amics, no s’interessen per ella? I per què han creuat el país per canviar de ciutat mentre Jenna encara estava inconscient?

Des del punt de vista narratiu, L’adorada Jenna Fox és una novel·la força interessant. En tot moment, la història ens és presentada des del punt de vista de la protagonista i, per tant, compartim la mateixa confusió i “amnèsia”. Això fa que la trama sigui intrigant, però alhora mantenint un equilibri, de manera que arribem a respectar el ritme de la protagonista i els seus descobriments. Les persones que envolten Jenna Fox són completament desconeguts per a ella i per a nosaltres, de manera que poc a poc anem endinsant-nos en els caràcters, obtenint com a resultat un personatges rics i complexos.

L’objectiu de la novel·la és provocar la reflexió entre els joves lectors sobre la relació entre el progrés tecnològic i científic i l’ètica, fins on la medicina i la biologia poden interferir en la vida i la mort de les persones. Una novel·la juvenil ben estructurada i escrita on Jenna Fox haurà de lluitar per establir una identitat pròpia i el poder de l’elecció de què vol fer amb ella.

L’adorada Jenna Fox, Cruïlla

Adorada Jenna Fox, SM

The Adoration of Jenna Fox, Henry Holt Books

Créixer és com un lluitar a mort amb un al·ligàtor

Terra de caimans, Karen Russell

La primera obra de Karen Russell va ser un recull de contes titulat St. Lucy’s Home for Girls Raised by Wolves, amb un títol com aquest sabia que la Karen i jo ens entendríem. El primer conte de la col·lecció s’anomena “Ava Wrestles the Alligator” i és la llavor de la que més tard serà la seva primera novel·la, Swamplandia!

Swamplandia! expandeix l’univers del conte original per explicar la història de la família Bigtree, orgullosos propietaris del parc temàtic Swamplandia! dedicat a la lluita contra al·ligàtors. La família està formada pel Chief Bigtree, el seu fill gran Kiwi, seguit de les dues germanes l’Osceola (Ossie) i l’Ava. Fa uns mesos que la Hilola Bigtree, la seva mare, va caure víctima d’un càncer fulminant, deixant la resta de la tribu Bigtree sumida en el desconcert i l’angoixa. Per si fos poc, l’espectacle de la Hilola era l’ànima del parc, els turistes assistien en massa per veure-la nedar entre caimans, i sense ella, Swamplandia! està sucumbint a la competència, un parc temàtic inspirat en l’infern de Dante anomenat The World of Darkness.

Amb el Chief Bigtree al continent en busca de finançament per al parc, els joves Bigtree troben maneres diferents d’endurar la pèrdua de la Hilola. En Kiwi, un geni autoproclamat,   decideix abandonar el parc en busca de nous horitzons i acaba treballant al servei de neteja de The World of Darkness. Mentrestant, l’Ossie manté apassionades històries d’amor amb fantasmes i l’Ava intenta ocupar el lloc que la seva mare ha deixat vacant al podi dels grans lluitadors d’al·ligàtors. Quan l’Ossie decideix fugir de casa per endinsar-se al inframón amb el seu promès fantasmal, l’Ava iniciarà un viatge a través dels pantans, màgics alhora que aterridors, per tal de salvar-la.

Acompanyats de l’Ava, que als seus tretze anys encara negocia els límits porosos entre realitat i fantasia, ens endinsem a un món de realitats flexibles, on hi pot passar qualsevol cosa. Al cap i a la fi, els protagonistes lluiten contra caimans per guanyar-se la vida i la improbabilitat de la seva existència no ha estat mai cap impediment. Els pantans de Florida, de vegetació i fauna exuberants, són el rerefons ideal per aquest estil americà de realisme màgic, on com a les novel·les de John Irving, la innocència acaba sent castigada.

La narració alterna entre les veus de l’Ava, immersa en en el cosmos al·lucinat i al·lucinant dels pantans, i la del Kiwi, sotmès a l’absurd que és la vida a una gran corporació. Aquests canvis de perspectiva entre el to satíric de l’experiència d’en Kiwi i la narració prodigiosa i aterradora de l’Ava poden resultar massa sobtats i també és cert que Russell gaudeix massa amb el seu do per a la descripció. Malgrat tot, elements com la veu única de l’Ava, la història fascinant dels Everglades i la crònica de la vida de Louis Thanksgiving -l’amant fantasmagòric de l’Ossie- converteixen Swamplandia! en un debut enlluernador.

Terra de caimans, Edicions del Periscopi (Trad. Marta Pera Cucurell)

Tierra de caimanes, Tusquets

Swamplandia!, Knopf

Què va passar a l’habitació de la Margot?

Primer em va regalar flors,
Segon, li vaig fer una nina
Tercer, va desaparèixer durant hores,
I quart, vam topar amb un mur.
AL FINAL HI VA HAVER SANG, (càlida i crua sota la llum de la lluna)
No puc oblidar
Sempre hauré de lamentar
El que va passar a
L’habitació de la Margot

Emily Carroll

Aquest és el poema amb que comença L’habitació de la Margot i que constitueix la clau per obrir-se camí a través d’aquest esgarrifós webcòmic de la il·lustradora i autora de còmics canadenca Emily Carroll. Si després de seguir el link,  premeu les diferents parts de la il·lustració segons l’ordre que indica el poema (flors, nina, finestra, pared i sang) us podreu endinsar al trastocat univers que Emily Carroll teixeix a Margot’s Room.

La narradora de L’habitació de la Margot coneix el que serà el seu marit a l’enterrament del seu pare. Poc després, tenen una filla anomenada Margot, però quan aquesta mor després d’una llarga malaltia, les coses es comencen a torçar. La mateixa realitat sembla trastocar-se, mentre la relació de la parella s’esfondra sense remei. La trastornada narradora tem que hi hagi forces sobrenaturals en torn a les misterioses desaparicions del seu marit, però què passa en realitat? Les corrents de fons de la gelosia i dels secrets del passat són tan potents com qualsevol maledicció, sembla dir-nos Carroll, mentre ens submergeix en el dubte i la incertesa. Hi ha pistes repartides al llarg de tota L’habitació de la Margot, però al final la resposta al misteri roman amb cada lector.

Emily Carroll

És curiós com les il·lustracions de l’Emily Carroll semblen embolcallar el lector des de la freda pantalla de l’ordinador. Carroll cuida al detall la textura de les imatges i en la composició de la seva obra aprofita al màxim les oportunitats que li ofereix Internet, Carroll sembla concebre els seus còmics directament per a la pantalla i deixa enrere les constriccions de la pàgina de paper. El text també abraça amb naturalitat l’atmosfera inquietant de les il·lustracions: ritmes sincopats, rimes incertes com el pensament dels personatges i parèntesis que es llegeixen com murmuris de culpabilitat. El resultat és una obra absorbent que et trasllada al seu univers pertorbador, espantós i suggestiu. Us desafio a llegir L’habitació de la Margot sense que un calfred us recorri l’espinada.

Com a Margot’s Room, la resta d’obres de l’Emily Carroll semblen inspirar-se en la imatgeria del folklore i el conte de fades tradicional, però aquesta és només una carcanada sobre la que construeix mons propis. A His Face All Red ens endinsa a un món molt semblant al de la Margot, de boscos submergits en la penombra i rierols que xiuxiuegen paraules inintel·ligibles als viatgers extraviats. Carroll narra amb pols tens la història de dos germans marcada per la gelosia i la culpabilitat i, de nou, entrar al bosc és arriscar-se a entrellucar els secrets que (misericordiosament) amaga el nostre inconscient.

Emily Carroll

The Prince & the Sea, Carroll canvia de to per explicar-nos una història d’amor tragicòmica entre un príncep i una sirena. La vivesa dels colors, la ingenuïtat que reflecteix el traç i els motius típics dels contes de fades serveixen per dotar de major impacte la macabra revelació final.

Emily Carroll

Finalment, a Anu-Anulan & Yir’s Daughter  Carroll escriu i dibuixa la més tendra de les seves històries. Carroll explora el tema del romanç entre déus i humans i  aconsegueix donar un gir molt femení a la història, on reflexiona sobre els perills de l’objectificació (tant per al subjecte com el seu objecte) i ens brinda unes il·lustracions que no podrien estar més allunyades de l’ambientació tètrica d’obres anteriors.

A banda d’aquestes que us he comentat, a la plana web d’Emily Carroll trobareu altres obres per explorar, com aquest homenatge minimalista que dedica a Cien años de soledad. Us convido a entrar-hi i a continuar investigant la seva obra, mentrestant jo seguiré aquí, a l’espera de quines sorpreses ens té preparades per al futur.

Personatges que justifiquen novel·les

The Observations, Jane Harris

Què surt quan barreges dins l’olla Charles Dickens, Wilkie Collins i Charlotte Brontë? Dubto que el resultat fos aquesta novel·la de la Jane Harris, però s’hi acostaria prou.

A The Observations seguim la narració en primera persona de la Bessy Buckley, una noia que fuig d’un passat fosc a Glasgow i acaba trobant feina de donzella a la mansió del matrimoni Reid, enmig del no-res entre Glasgow i Edimburg. Ben aviat, la Bessy descobrirà que la seva mestressa -l’Arabella Reid- també amaga un secret en relació amb la mort de la seva donzella anterior, l’aparentment perfecta Nora Hughes. Però el que torba més l’ànim de la Bessy és la tasca que li encarrega l’Arabella: escriure un diari on ha d’explicar en detall les seves activitats i pensaments del dia.

Tots els elements són a lloc: secrets del passat, una mansió antiga i una noia jove i ingènua enfrontada a una societat sense misericòrdia per als desemparats. Jane Harris pren prestada la imatgeria de la novel·la victoriana, des de l’ambientació, passant pels trets gòtics i l’elecció del tipus d’heroïna, però amb aquests elements construeix una història molt actual sobre l’amistat, el camí cap a la independència personal i l’escriptura com a medi de conèixer’s un mateix.

L’ànima de la novel·la rau en la improbable amistat entre la Bessy Buckley i l’Arabella Reid; una noia de quinze anys que fuig dels baixos fons de Glasgow i una dona de família adinerada amb un marit en plena campanya per entrar al parlament. És difícil imaginar-se dues persones amb menys en comú, però si rasquem una mica sota la superfície, veurem que ambdues han patit en pròpia carn els efectes de la doble moral sexual del moment, a més del seu estatus d’immigrants que les marginalitza de maneres diferents: la Bessy és irlandesa, mentre que l’Arabella és una londinenca perduda a la campanya escocesa

Malgrat tot, l’amistat entre les protagonistes no està lliure de malentesos i tensions de fons. Al llarg de la novel·la, les dues lluiten per obtenir el dret a explicar qui és la Bessy, aquesta última mitjançant el seu diari i l’Arabella amb les seves observacions suposadament científiques. És aquí on brilla de veritat el talent de Jane Harris, que  dota la Bessy d’una veu única i distintiva gràcies a la frescor i la inventiva del seu llenguatge. El seu ús enginyós de l’argot i la barreja d’humor i aflicció que transmeten les seves paraules, a més del seu to picaresc i honest converteixen la Bessy en un personatge inoblidable, comparable amb el Huck Finn de Twain.

En tot cas, és justament aquesta batalla de narracions contraposades el que permet a la Bessy donar sentit a la seva experiència i lliurar-se de la pesada càrrega del seu passat. És així com la Bessy troba la seva pròpia veu, tot gràcies a l’Arabella. Com diu la mateixa Bessy:

En què penses? Quines coses de dir. En tota la meva vida, ningú m’havia fet mai una pregunta com aquesta.

Hem d’agrair que l’Arabella li fes aquesta pregunta perquè és així com arribem a conèixer la Bessy, un personatge a través del qual brilla el talent de la Jane Harris. Aquest és el seu debut a la novel·la i, tot i que el final de la història no està al nivell de la resta, The Observations apunta a un futur alentidor i ens regala un d’aquells personatges que justifiquen tota una novel·la.

Observaciones, El Aleph (Traducció de David Fernández y Ana Mata Buil)

The Observations, Faber & Faber