Desgraciada la terra que necessita herois

L’ocell de la revolta, Suzanne Collins

Perdoneu el títol pompós -robat descaradament de Galileu de Bertold Brecht-, però no me n’he pogut estar. Panem és una terra que necessita herois desesperadament i els crea i els destrueix amb una frivolitat espantosa. I és que després de llegir L’ocell de la revolta (o Mockingjay en l’original) vaig comprendre per fi que la saga de Els jocs de la fam no és el viatge de l’heroi que ens han volgut fer creure sinó la història del naixement, la creació i l’anihilació d’aquest mateix heroi. La Katniss no viatja de la desesperació a l’esperança, sinó de la desesperació a l’horror.

A priori, el final de la saga es podria confondre amb un final feliç: hi ha un casament, infants que juguen sobre antigues foses comunes i un nou règim democràtic. De fet, hi ha qui, com la Inés, pot sentir-se decebut amb el convencionalisme d’un final que resulta tan típic com l’horrorós epíleg de Harry Potter. Malgrat tot, el final de Mockingjay només és convencional en termes estructurals (els bons guanyen, els dolents cauen i els protagonistes es casen) perquè si ens el mirem d’aprop ens trobem amb una realitat molt més desmoralitzant.

En acabar la novel·la, tant la Katniss com el Peeta pateixen casos greus de trastorn per estrès posttraumàtic, ambdós han perdut éssers estimats, han estat manipulats per forces més enllà del seu control i han experimentat de primera mà l’horror de la guerra. Les seves experiències els han incapacitat per dur vides normals i s’aferren l’un a l’altre com a última esperança per sobreviure. No és per tant, la història romàntica que prometen els tràilers, sinó dues víctimes de la guerra intentant sobreviure com poden.

En part, diria que aquest final lliga directament amb l’analfabetisme polític que pateixen els personatges i que vaig comentar a la ressenya de En flames. La Katniss es converteix en el centre de la revolució, però la seva incapacitat per pensar en termes polítics la condemna en convertir-se en peó de personatges poderosos amb una visió més clara del futur de Panem. Un peó que, quan deixa de ser útil, la Presidenta Coin prova d’eliminar del tauler amb un cinisme tan terrorífic com admirable.

La Katniss és, doncs, una joguina trencada disfressada d’heroïna. La Suzanne Collins va aconseguir enganyar-nos a les dues primeres entregues dotant el personatge d’alguns indicadors típics de l’heroi: passat tràgic, actitud rebel i fins i tot armes i pentinats icònics. Al final, res de tot això salva la Katniss perquè li falta fer el pas definitiu per ser aquesta heroïna promesa: admetre el seu poder i responsabilitzar-se’n.

Desgraciada, doncs, la terra que necessita herois i desgraciats els herois que necessita perquè tots estan condemnats. La societat de Panem continua deixant les decisions en mans dels governants i està condemnada a repetir la seva història (fins i tot hi ha qui està disposat a recuperar els Jocs de la fam, en aquest cas protagonitzats pels polítics de l’antic règim). I desgraciats els seus herois, soldats de joguina condemnats a l’anihilació.

Sinsajo, Molino (trad. Pilar Ramírez Tello)

L’ocell de la revolta, Estrella Polar (trad. Armand Caraben Van Der Meer)

Mockingjay, Scholastic.

Apolítics distòpics

En flames, Suzanne Collins

Després de llegir Els jocs de la fam, vaig preguntar a la Inés (la nostra experta resident en Suzanne Collins) què li havia semblat la trilogia, a continuació reprodueixo la seva resposta: “El primer està bé, el segon és un “refrito” i el tercer és terrible i no hauria d’haver existit mai”. No cal dir que la Inés és una persona d’opinions contundents.

En flames té lloc uns mesos després de que la Katniss guanyés Els jocs de la fam amb el seu petit acte de rebel·lia. Ara la protagonista s’ha d’enfrontar a les conseqüències de les seves accions, mentre la revolució s’estén per Panem i el Capitol du a terme l’acte de repressió més estúpid de la història dels governs autoritaris distòpics. La distribució poc habitual dels rols de gènere que em va cridar l’atenció al primer llibre continua inalterada: la Katniss continua sent una presència silenciosa i estoica, tot i que se li ha contagiat una mica de la sensibilitat del Peeta, i el Gale continua sent el paradigma de la masculinitat impassible, condemnat a interpretar el paper de Penèlope mentre espera que la Katniss torni a casa. Malgrat tot, el que més m’ha cridat l’atenció de En flames no és tant la caracterització dels personatges com la seva falta d’educació cívica.

A En flames, la majoria dels personatges mostren una ineptitud evident per pensar en termes polítics. Ni tan sols em refereixo al sentit actual del terme (que té més a veure amb com conservar el poder), sinó al sentit original d’ordenació de la ciutat: com desitgem que sigui la nostra comunitat. La Katniss (una protagonista que, per cert, és més intuïtiva que no pas intel·ligent) troba difícil projectar-se en el futur. Per la Katniss, el més semblant a un pla de futur és fugir al bosc i la seva ideologia (si se li pot dir així) podria descriure’s com Thoureau meets Bakunin.

Aquest present constant en què viuen els personatges té molt a veure amb la sobreabundància d’informació al que està sotmesa la població a l’univers fictici de Panem. Com a Un món feliç, a Panem es trivialitza la cultura i l’oceà d’irrellevància que envolta els ciutadans els impedeix veure-hi més enllà del present. Tot i així, Collins no és Huxley i el camí que ha portat a la deshumanització dels habitants de Panem és molt més desconcertant.  Panem és un món sense organitzacions polítiques, sense passat polític i amb un govern sense conviccions polítiques més enllà de torturar els seus súbdits de la manera més recargolada possible. El missatge de la novel·la sembla ser “La tirania i la telerrealitat són dolentes!”, però si no sabem com s’ha arribat a aquest horror, si no sabem quin és el camí que porta a aquesta devaluació de la vida humana, el missatge de la novel·la no passa de ser més soroll de fons en el nostre propi mar d’irrellevància.

Suposo que hi ha qui podria argumentar que aquesta superficialitat és una característica més de la novel·la juvenil i del seu gust per les ambientacions distòpiques i segurament és el cas de molts d’aquests llibres, però també n’hi d’altres que renoven l’esperança en el gènere. A Witch Crag (Kate Cann) veiem com la caiguda de la civilització occidental s’utilitza com una excusa per obligar les dones a adoptar de nou un rol de submissió a la societat, a la fantàstica Cenizas (Ilsa J. Bick) presenciem l’enfrontament entre dos generacions diferents, els ancians volen reconstruir les antigues estructures socials, mentre que els joves busquen noves alternatives. I Maggot Moon (Sally Gardner) és segurament una de les defenses més emotives del pensament lliure que he llegit mai.

Malgrat tot, Els jocs de la fam continua sent la trilogia distòpica més famosa (i no és pas una mala lectura), però si la Suzanne Collins us ha despertat (a vosaltres o als vostres fills) la sed de futurs ombrívols, us recomano qualsevol de les novel·les anteriors. No us penedireu d’haver-los visitat.

En flames, Estrella Polar

En llamas, Molino

Catching Fire, Scholastic

Contra les heroïnes dèbils que xuclen la llum de l’univers

Els jocs de la fam dr read goodEls jocs de la fam, Suzanne Collins

Fa unes quantes setmanes us vam demanar en una enquesta quin llibre  de ciència-ficció us agradaria que ressenyéssim i el guanyador va ser Els jocs de la fam de Suzanne Collins. Aquesta és la primera entrega d’una trilogia que ha tingut un èxit inesperat a tot el món i que ha aconseguit guanyar-se el cor d’un públic tan recelós cap a la ciència-ficció com és el juvenil. Com és lògic, Hollywood no ha tardat a pujar-se al carro i ja n’està preparant l’adaptació cinematogràfica, així que no us preocupeu, Harry Potter ja té successora.

La novel·la té lloc a uns Estats Units post-apocalíptics dividits en 12 districtes controlats amb mà de ferro pel govern del Capítol. En el passat, un tretzè districte (13 colònies? Com les colònies originals del Estats Units, a veure si descobrirem que Suzanne Collins forma part de l’infame Tea Party!) va intentar rebel·lar-se, però va ser destruïda pel Capítol i, per tal d’evitar que tornés a succeir, el govern va establir Els jocs de la fam. Tots els districtes de Panem (de la frase llatina Panem et circenses) han d’enviar dos tributs cada any a aquest esdeveniment, els tributs lluitaran a mort en una arena carregada trampes i tots els seus moviments seran gravats les 24 hores de manera que les seves tribulacions passaran a convertir-se en un reality show destinat a aixafar la voluntat dels ciutadans i prevenir futurs aixecaments. La protagonista de la novel·la és la Katniss, una noia de 16 anys que no només s’haurà d’enfrontar als horrors dels jocs, sinó que ho farà acompanyada d’un bon amic al que, si vol sobreviure, haurà de matar. El missatge de la faula política és, doncs, més que evident: els mals del control governamental (potser no anava tan equivocada amb la Tea Party!) i la importància de la llibertat personal, fins aquí molt bé, però tot això ja ho hem vist abans: és difícil superar la distòpia creada per George Orwell i el cant a rebel·lia d’Espartac es va avançar unes quantes dècades al de Collins. Posats a buscar paral·lels fins i tot la idea de fer lluitar una colla d’adolescents els uns contra els altres no és nova: heu vist la japonesa Battle Royale? Així que deixaré de banda la lectura afavorida per l’autora i em concentraré en el que m’interessa: l’heroïna de l’obra.

Un dels defectes més habituals de les novel·les mass-market destinades al públic juvenil és el model d’heroïna que presenten. L’exemple més clar és el de Bella Swan protagonista de la saga Crepuscle de Stephenie Meyer. La Bella és un llenç en blanc dissenyat perquè les lectores puguin projectar-hi les seves fantasies, al cap i a la fi, és molt més fàcil imaginar-se protagonista d’una història si la verdadera protagonista no té personalitat. La Bella és un personatge amb la mateixa agència que un tros de plastilina a les nostres mans, es deixa arrossegar per els altres personatges seguint motivacions febles o inexistents i fins i tot els seus poders són precaris, és com un forat negre: els poders dels altres no l’afecten. La Bella és una heroïna dèbil, un exemple terrible per als lectors i una creu més a la llista de fracassos del feminisme (no us preocupeu, també tenim victòries brillants com Buffy, la tinent Ripley o Sarah Connor). Mentre llegia Els jocs de la fam una de les meves preocupacions principals era discernir si la Katniss és un heroïna forat negre com la Bella o un personatge femení fort, digne d’entrar al panteó dels bons personatges, a continuació les meves reflexions.

Una bona manera de guiar-se a l’hora de decidir si un personatge femení és fort de veritat la trobareu a aquest article de M. Lawski que fins i tot en crea un diagrama. Seguint els passos de Lawski, doncs, la Katniss pot considerar-se un personatge fort: porta el pes de la seva història, és tridimensional, no representa un concepte, té defectes i no mor abans del tercer acte. Tot i així el diagrama, per altra banda aclaridor, no dispersa tots els meus dubtes. Si bé la Katniss és una heroïna tridimensional amb defectes i virtuts, també és cert que els aspectes més característics de la seva personalitat es poden descriure com tradicionalment masculins, és imprudent, té la intel·ligència emocional d’un nen de 3 anys i, fins i tot, utilitza el sexe i les relacions interpersonals com una manera d’avançar dins el joc. Els trets masculins de la Katniss es fan més evidents si la comparem amb altres personatges de la novel·la, Collins s’esforça per deixar clar que la personalitat afectuosa i sol·lícita de la seva  mare i la seva germana els hauria impedit sobreviure a la violència dels jocs i caracteritza a Peeta (company tribut i interès romàntic de la protagonista) com un noi que utilitza l’astúcia per sobre de la força i com un bon gestor de sentiments (tan propis com els dels altres), propietats considerades més aviat femenines. Per si fos poc, tant la Katniss com en Peeta mantenen conflictes irresolts amb les seves mares que semblen haver marcat les seves personalitats, però no seguiré aquesta línia de raonament perquè ens hauríem d’endinsar a les vastes terres del psicoanàlisi i de l’essencialisme, un camí perillós.

En resum, tenim uns personatges caracteritzats per la seva inversió de rols: els homes es comporten com dones i les dones com homes. Les feministes de la primera onada estarien contentes, les de la segona indignades i les de la tercera no es dignarien a llegir un mass-market. Un anàlisi superficial podria donar lloc a la conclusió de que Collins rebutja conscientment les virtuts femenines i abraça una ètica purament masculina, però aquest anàlisi és una bajanada perquè tenim al personatge del Peeta i la seva intel·ligència emocional altament desenvolupada. La conclusió que jo n’extrec és que hem de deixar de pensar en termes de qualitats masculines i femenines, els personatges sobreviuen perquè tenen una sèrie d’aptituds que un cop combinades els fan imbatibles, poc importa que sigui la Katniss qui utilitza l’arc i el Peeta el que teix una estratègia a llarg termini basada en les aliances. Personatges com la Katniss  i el Peeta reforcen la idea de l’origen cultural de moltes distincions de gènere i ens permeten imaginar un món lliure de determinismes infundats. La clau és que són personatges complexos i a vegades desconcertants que ens ofereixen una alternativa als típics rols de gènere i que, por sobre de tot, no són simples fantasies romàntiques destinades a alimentar somnis adolescents de trets reaccionaris (i sí, parlo amb tu Meyer).

Així doncs, si aquest Nadal  us trobeu en la incòmoda situació d’haver de fer un regal a un adolescent, Els jocs de la fam és una opció d’allò més recomanable, hi trobareu un llibre d’aventures entretingut que, a més, podreu regalar amb una consciència tranquil·la.

Els jocs de la fam, Estrella Polar (Trad. Armand Carabén)

Los juegos del hambre, RBA (Trad. Pilar Ramírez Tello)

The Hunger Games, Scholastic

I el guanyador és…. La ciència-ficció!

Fa uns dies us vam demanar que ens ajudéssiu a decidir quin gènere poc habitual a les revistes literàries volíeu que visitéssim. La vostra resposta va ser meravellosa i, tot i que va ser una victòria ajustada, la majoria us vau inclinar per la ciència-ficció. Ara toca posar-se en marxa, però primer necessitem una mica més d’ajuda. Quin llibre de ciència-ficció voleu que ressenyem? A continuació trobareu una enquesta amb algunes opcions, però si el vostre favorit no apareix, afegiu-lo als comentaris!

Gràcies per convertir Dr Read Good en una aventura tan emocionant, ens veiem als llibres!